WAX ON, WAX OFF

X-Wing de passeig.

2012-01-15T23:26:00.002Z

Darth Nerder

2011-11-20T20:12:00.002Z

Si et poses ulleres de sol tot és dark side.

A on amagaries un martell trenca-cristalls?

2011-10-28T00:18:00.001+01:00

RENFE like no other...

Malacatones a estribor, confirmed

2011-08-25T11:53:00.000+01:00

Les lesbianes existeixen. Ahir, al fer servir la barana del balcó per fer estiraments vaig divisar una senyora en pilota picada estenent la roba. Tope metafòric, això d'estendre la roba en pilotes. Vaig anar corrents a trobar BrightLight buscant confirmació, però el vaig enganxar llegint l'alcorà i no era plan de sortir al balco a veure titis en boles. Anyway em va confirmar que el sector est-sudest era el quadrant lesbià. Mission acomplished.

Clar que si al redtube totes les lesbianes són rosses operades... aquesta no.

Treballs de foc

2011-08-16T22:36:00.004+01:00

No he estat mai al Camp Nou, però quan el barça marca no deu ser gaire diferent del meu interior d'illa. Potser l'única diferència a casa és que no li poden llençar coses a l'arbitre. I és que les quatre façanes fan un amfiteatre molt convincent, tant que un dels veïns va decidir treure'n partit.

Si llences coets la nit de Sant Joan la cosa és més vulgar, de manera que un dels àtics del sector oest va decidir que el dia després els focs artificials lluirien més. Es va deixar una pasta en dos castells de focs força pros, i va aconseguir superar al futbol pel que fa a la congregació de veïns per balcó i a la ovació final. Un aplaus.

Ei, i vídeo propi al blog, del segón castell, que el primer em va enganxar en boles. Si es que no parem d'innovar tu... plas, plas, plas.

What, what?

2011-08-04T00:25:00.003+01:00

Semua: Ei, cuanta pasta hem de portar cap a Eslovàquia?

SeFuen: No se, lleva lo que quieras, igualmente allí a veces hay cajeros.

Semua: A veces? En tu ciudad hay?

SeFuen: Si, dos.

Semua: (…)

Semua: He vist que hi ha un parc aquàtic a Poprad!

SeFuen: Si, ese que siempre tiene infecciones.

Semua: (…)

Semua: I què li portem a ta mare d'aquí? Que li faria il·lusió?

SeFuen: No se, comprale uno de esos croissantes de chocolata.

Semua: Un crusan? Es que allà no n'hi ha?

SeFuen: No.

Semua: (…)

Semua: Algun dia farem una volta en el teu cotxe oi?

SeFuen: Si, si conseguimos ruedas.

Semua: (…) Bé, si no funciona es igual.

SeFuen: No, no, si tiene ruedas va perfecto.

Semua: (…) (…) (…)

A veure si, amb una mica de sort, al tornar la pasma eslovaca ens posa algun regal a la motxilla.

Poprad for dummies

2011-07-28T19:20:00.004+01:00

Poprad, ciutat d'entrada a les muntanyes Tatra, molt maques es veu. Temperatura màxima de mitjana a l'agost: 22ºC, mínima de mitjana: 9,4ºC (WTF!!). Es veu que té un centre històric bufó.
La resta de coses que en sé són a través d'en SeFuen. Els tius són grans, grassos, calbs, miren a tothom amb cara de mala hòstia i no ballen mai. Si balles automàticament ets gay. A Eslovàquia tothom assumeix que en SeFuen és gay. El seu germà només ho és una mica, perquè no balla però fa servir desodorant. La penya es destil·la a casa un licor de prunes de graduació indeterminada al qual en SeFuen es refereix orgullosament com a “Gasolina”. A l'hivern beuen te amb rom. A l'estiu beuen cervesa intercalada amb Gasolina. En SeFuen ja m'ha dit que si demano una clara el cambrer m'ignorarà i/o em fotrà una bofetada. Els lladres es diuen gitanos, els violadors es diuen gitanos, els atracadors es diuen gitanos, els timadors es diuen gitanos. El significat donat a “gitano” no es considera racista, sinó una expressió del folklore eslovac. Tothom té escopetes a casa per poder disparar als gitanos quan et venen a robar.

Ah sí, el plat típic nacional és el halusky, amb formatge.

Update:

Algú ha tingut la gentilesa d'informar-me que la peli “Hostel” està ambientada a Eslovàquia. En SeFuen diu que per això ens va fer fotos l'altre dia, que ja ens té venuts.

Sóc de mentalitat oberta

2011-07-26T22:42:00.001+01:00

He descobert que tinc la mania d'obrir sempre de bat a bat la cortina de la dutxa, em dona mal rotllo que estigui tancada. I ho he descobert perquè hi ha algú a casa que té la mania contrària. Iumudafucka...

Anem de vacançes al Far East.

2011-07-18T00:36:00.002+01:00

Semua: Tiu, a Eslovàquia és segur? Quidicir per portar la càmera de fotos porai i tal.
SeFuen: Si, claro.
Semua: Guai.
SeFuen: Además, llevaremos pistola.
Semua: Say what?
.

Watchmen

2011-06-26T19:37:00.001+01:00

El nostre interior d'illa és un petit món on hi passen coses que et pots mirar des de la tranquil·litat del teu balcó.

No fa gaire vam tenir un blackout particular on (crec) que només la nostra illa es va quedar sense llum. Va ser llavors, observant com per les diverses finestres anaven apareixent persones amb llanternes o mòbils, que ens vam adonar de que tenim la nostra pròpia finestra indiscreta al món veïnal. Que per exemple ens va fer descobrir, un cop tornada la llum, que en una finestra del davant hi havia una paya canviant-se de roba. I de retruc que els dos binocles de merda que teníem al menjador no serveixen per veure un trunyu. Com a mínim ara tenim dos trastos menys a casa. I això que comptava amb ells per avistar les dues hipotètiques lesbianes exhibicionistes, que en BrightLight em segueix jurant que viuen al cantó est de l'illa.

De fet el putu BrightLight sembla ser l'únic que amortitza les vistes. Fa poc em va dir que, mentre ell prenia la fresca, en una finestra del sector oest va aparèixer una noia en tovallola, que el va veure però va fer veure com si no i que va procedir a passejar-se en pilotes i en roba interior. Collons, a mi el més eròtic que m'ha passat al balcó va ser el dia que al recollir la roba em van caure uns calçotets al pati del principal primera.

Aquesta matinada es veu que hi ha tornat a haver sarau. Segons en BrithLight “A las cuatro tio havia la violencia sexual más grande que he visto te lo juro tio”. M'ha costat una estona esbrinar si hi havia hagut una violació al pati interior o si bé simplement havia estat una sessió de sexe salvatge consentit. Finalment resulta que no es va veure res, però que d'alguna finestra oberta del sector nord-oest sortien els gemecs i crits més bèsties que en BrightLight ha sentit a la seva vida, acompanyats del ritme constant de l'empotrament del llit contra la paret i el grinyolar a mach 3 del somier. Uns quants veïns es van congregar als respectius balcons per elogiar i aplaudir als gladiadors.

En BrightLight fins i tot m'ha trucat a la porta per fer-me partícep de l'esdeveniment, però jo estava de party rocker porai i no he arribat fins les set, i per variar m'he perdut les performances veïnals.

Vaig calent. Concretament a 37,4ºC

2011-05-07T20:10:00.004+01:00

Com que la cosa no s'eleva gaire he decidit no prendre res a veure que passa. En plan Rambo.

So far:

37,4

36,9

37,1

37,3

37,4

37,1

37,5

37,1

37,5

37,1

37,7

37,1

37,4

36,9

37,7

Em pensava que era un tema de bany maria, però resulta que la febre és un procés constant de Pasteurització. Baja, una metàfora de la vida.
BTW, si em jalo un gelat em baixarà la febre? Se que going all natural una dutxa freda funciona, però fa més pal.

Sanderín metrosesuar

2011-05-01T23:54:00.001+01:00

Descobriment curiós. En Sanderín, quan s'afaita, es posa l'escuma d'afaitar per tota la cara. Li he preguntat si es que també s'estava afaitant el front, però es veu que no, que és un secret de bellesa siri. Suposadament et deixa la pell més fina i suau.

A veure si aquesta nit l'enganxo rentant-se les dents. Estic molt intrigat per veure si amb la pasta de dents també se li envà l'olla.

Estefan Drunkenmaster

2011-02-17T22:44:00.000Z

Segueixo amb el meu voluntariat en pro dels borratxos desvalguts. Avui m'ha tocat conèixer l'Estefan, un serbi de 30 anys que estava estirat a la cantonada de casa meva amb les cames creuades i els braços estirats cual Jesucritso Supastar. Però que en comptes d'estar clavat en un pal estava al terra perquè suposadament s'havia esconyat amb el monopatí chungueru que tenia al costat.

“Que t'has tomao?”, “10 kilos”, “De què?”, “De vino”, “Jarenauer neng”, “Pozí”.

Doncs home, si bebes no conduzcas no?

He marcat el 012, llavors he penjat i he trucat al 112 i li he explicat a una senyora la situació i que a veure si podia enviar una ambulància pal nene, i llavors una noia transeünt m'ha demanat el telèfon “perquè es que sóc metge” i li ha dit a la senyora del 112 “Oye mira que es que soy médico y este chico tiene los ojos jarenauerdionsios y necesita una ambulancia”. Que es allò que penses que potser no cal estudiar una carrera per diagnosticar un cebollonzón, i que arribat el cas tampoc passa res per dir simplement cebollonzón en comptes de “ojos jarenauerdionsios con evidente pérdida de capacidad motora”.

Bé, i llavors hem estat allá una estona intentant que l'Estefan no es sobés i entrés en un “posible coma etílico-estupefacientil” (AKA cebollonzón amb chungu) i ell s'ha entretingut una estona reclamant la seva bocina del Mickey Mouse i fent-nos una petita demostració del seu funcionament. També ha engegat a la merda a un senyor transeünt que ha insinuat que devia ser romanès i després ha estat una estona conversant en serbi amb mi i explicant-me unes coses super gracioses. Suposo.

S'ha mig enfadat quan he intentat treure-li el puret de les mans, bàsicament perquè l'ha agafat pel cantó encès, i en veure que li volia prendre se l'ha ficat ràpidament als llavis, pel cantó encès. Ni s'ha immutat. Només s'ha estranyat una mica de que el cigar s'hagi apagat. Ja veuràs demà chaval...

Finalment ha arribat l'ambulància, la senyora metge ha tornat a informar del seu títol, i hem aixecat l'Estefan del terra, amb la complicació afegida de que el cabró no hi havia manera que deixés anar el monopatí. De totes maneres el realment complicat ha estat convèncer l'Estefan de que allò era una ambulància i no un cotxe de la policia i que no el portarien a la trena. Però quan li hem dit que es podia emportar la bocina d'en Mickey hi ha entrat feliç.

Puedo prometer y prometeo

2011-01-31T16:49:00.001Z

El meu "Modelo 390 Declaración resumen anual I.V.A." diu que el 2010 vaig facturar un 30% més que en el 2009. O sigui que he sortit oficialment de la misèria i estic comfortablement instal·lat en la pobresa.

FMI my ass. Voteu-me a les pròximes eleccions.

Practicitat: The movie

2011-01-16T12:42:00.001Z

En SeFuen m'ha passat un vídeo que exemplifica el concepte de Dona Pràctica. Suposo que es refereix al minut 1:05.
.

Willy Towel Claw Vs. Fregona Kune Do

2011-01-06T18:44:00.000Z

Segons el meu pare visc a la ONU, perquè visc amb dos siris i un mexicà i a sobre els amos del pis són jordans. Però dubto que a la ONU es fotin d'hòsties com ho fan en BrightLight i en Sanderín.

El primer cop va ser a la setmana d'estar jo a casa. Estava tant tranquil·lament assegut llegint el diari quan en Sanderín va entrar al menjador i va començar a discutir amb en BrightLight. Xerraven en àrab però estava clar que no s'estaven dient guapos, quidisir javivi. Jo volia anar a veure que passava però abans necessitava acabar de fer una cosa. I llavors la discussió va anar pujant de to i es sentia a en Set que intentava posar pau, però jo seguia sense poder sortir perquè encara estava acabant la meva obra magna, de manera que vaig optar per fer una crida a la tranquil·litat des d'allà mateix. Però es veu que algú que parla des del lavabo no imposa gaire, o sigui que quan finalment vaig solucionar els últims detalls de la meva creació vaig sortir just a temps de veure com en Sanderín començava a reforçar el seu discurs amb cops de dit índex al pit d'en BrightLight, es van insultar una mica més i cadascú va marxar cap a la seva habitació. En Set m'estava dient que ell tampoc sabia perquè punyetes s'estaven discutin quan vam veure una FVNI que entrava volant a l'habitació d'en BrightLight. En Sanderín no havia anat a la seva habitació sinó a buscar la fregona per jugar a frisbee. I així és com vaig acabar en la entretinguda situació d'aguantar amb una mà la fregona que en BrightLight brandava des de la seva habitació i apartar amb l'altra mà a en Sanderín que intentava abraonar-se-li.

El kitt de la qüestió és que el dia anterior en Sanderín s'havia presentat sense avisar a ningú amb tota la seva família a casa, la qual cosa incloïa la seva promesa menor d'edat a la qual gairebé duplica en edat, la seva futura sogra, el seu germà i tres o quatre coneguts. Van tenir el menjador ocupat durant tot el dia i quan en BrightLight va arribar de treballar es va dutxar i per tornar a entrar a la seva habitació va haver de passar per davant de tota la parentela, en samarreta i amb la tovallola embolicada a la cintura. Resulta que segons en Sanderín en la cultura àrab fer això es una gran ofensa perquè hi havia la possibilitat de que la tovallola hagués caigut i el willy d'en BrightLight s'hagués pendolejat davant dels ulls virginals de la seva promesa i d'altres castes fèmines musulmanes. Punt de vista força allunyat del d'en BrightLigh, que consistia en que ell estava a casa seva i que necessitava dutxar-se i que havia de passar per força pel menjador i que ningú li havia vist la cigala.

A mi me la pelava, però si hi era jo em feia mandra que la gent s'hostiés a casa. De manera que en Sanderín simplement va decidir hòstiar-se quan jo no hi fos. A mi només em va arribar un SMS d'en Set explicant-me el match i el forat que trobaria a la porta d'en BrightLight.

Any nou, vida nova

2011-01-04T23:26:00.000Z

Tradicionalment la cultura drogodependent del país permetia que et poguessis tirar pets en una discoteca tranquil·lament. Quidicir que la música amagava el so i el fum de tabac feia indesxifrable l'olor.

Amb la nova llei anti-yonkis-que-donen-pel-cul això s'ha acabat. Et pots seguir tirant pets perquè ningú els escoltarà, però un cop comés l'acte hauràs desapareixer entre la multitud o la gent descobrirà qui ha deixat el paquet.

Bé, és un preu a pagar. Però tranquils, que els rots seguiran sent inaudibles i no fan olor.

Dr. SeFuen: Sobre la practicitat

2010-12-07T17:16:00.007Z

En SeFuen sembla que també jutja a la gent pel seu aspecte físic. La gràcia és que ho fa a la inversa de la resta del món. Amb una tassa de té amb rom, la beguda nacional de Eslovàquia a l'hivern, em va explicar les seves teories a base de comentar videoclips de buenorres al youtube.

.

.

Semua: Nostanmal, no?

SeFuen: Però este tipo de chica es muy inpráctica.

Semua: Say what?

SeFuen: No sabe ni cocinar. Si quieres cortar leña no sabe como cogerla. Si quieres hacer una mudanza no levanta ni una cosa.

Semua: Hum...

SeFuen: Es como un perro de compañía pero te gasta mucho más dinero. Si tengo que hacerlo yo todo no necesito ninguna mujer de estas. Si es de estas no la veo como persona, solo como Samantha. Por eso si le hablo solo la voy a desrespectar por que no se mentir y por eso mejor no le hablo.

SeFuen: En este video son menos inprácticas. No hacen movimientos travestis.

Semua: Bueno, pero lo importante es que la coman bien no?

SeFuen: No, a mi me importa más mudanza. Porque solo te la come 15 minutos y mudanza dura 2 días o una semana.

Semua: Y aquí están muy inprácticas no?

SeFuen: No... aquí són más putas y putas son prácticas. Porque putas nunca tienen novio y están acostumbradas a hacerlo todo.

Semua: Ah, o sea que las putas si son prácticas.

SeFuen: Claro, si quieren cobrar para follar no pueden follar para que alguien les hace cosas en casa. Pierden dinero.

A mi siempre me gustaron putas porque son prácticas y son guapas. Pero claro, también tienen problema porque no te las puedes follar porque te infectas de algo. Todo tiene algo que falta. En cada tipo falta algo. O son feas o no las puedes follar.

.

.

Semua: Aquí están inprácticas no?

SeFuen: Muy, muy inprácticas. Tu un día vas a ver que todo que te apuntas es verdad y me vas a llamar para que te apuntas más.

SeFuen: Todas me parecen igual.

Semua: Pués yo me quedo con la del pelo corto.

SeFuen: Si, esta con pelo corto es menos inpráctica.

Semua: Por qué?

SeFuen: Porque por lo menos no te deja pelo largo por todo el piso. Porque además siempre se te estropea la ducha porqué nunca se ponen el filtro en por donde se va el agua.

.
Vídeo explicatiu que segons en SeFuen explica això de la Dona Pràctica: aquí.

King of da castle (Chus & hastaluegolucas)

2010-11-19T17:51:00.001Z

Ve d'aquí.

Em va donar temps a fer alguna cosa més. Vaig engegar una reordenació del menjador, d'on vaig treure una barra de cuina que s'havia perdut, i vaig netejar i buidar de trastos el balcó. Dic trastos perquè aquella col·lecció de testos només comprenia un 5% de matèria orgànica, ordenats en unes prestatgeries de color pols. També em vaig fixar en el llimoner zoombie del balcó, si l'haguéssiu vist segurament el reconeixeríeu, sortia al videoclip de thriller. El vaig començar a regar i es va convertir en la meva mascota fidel. Mai no marxava del meu cantó.

Però va arribar el final. Quan la Fragopows a marxar de casa, els amos (aka els seus pares) mai ens van reclamar la seva part del lloger. Bé, de fet ni tant sols vam saber mai exactament quan va deixar el pis oficialment, però va arribar un punt, un o dos mesos després de no veure-li el pèl, en que la vam començar a considerar una baixa de facto. Després quan la Muppetina va marxar... els amos tampoc em van reclamar la resta del lloguer del pis. Em van dir que estaven massa atabalats com per preocupar-se del pis i que hi seguís vivint pagant només la terçera part del lloguer com sempre. El primer mes va ser molt guai, el segon també, però el terçer mes començava a ser clar que cuando huele mal es que algo está podrido. A principis del quart mes els amos em van informar que la Fragopows havia decidit que no tornava al pis i que per tant el volien per a la filla gran, que rescindien el contracte i que estava nominado para abandonar la casa. No em va quedar més remei que canviar el pis per un altre amb vistes a lesbianes exhibicionistes.

Setmanes després d'haver tornat les claus del pis, els Fragopapes es van queixar de que el pis estava molt brut i em van intentar cobrar despeses de neteja. Te lo juro por Arturo (el del culo duro).

Wax On, Fuck Off

2010-10-25T16:46:00.002+01:00

Da man...
.

Wax On, F*ck Off with Ralph Macchio from Ralph Macchio

Rollo bollo a estribor

2010-10-16T23:42:00.001+01:00

Jo: Hola, venia a veure la habitació per llogar.

Rama: És aquesta. I això és la cuina i això el menjador i blablablabla...

Jo: Ah, molt bé. Uala, i aquests binocles de camuflatge?

Rama: Ah, buenu, és que hi havia unes veïnes lesbianes que a l'estiu a vegades follaven al balco. Bé, o vegades a dins de casa però amb la finestra oberta, i llavors fèiem torns amb els binocles per passar l'estona.

Jo: Uala, però ho podíeu veure des del balcó?

Rama: Sí, però millor des de la finestra de l'habitació que es lloga.

Jo: Valens, me la quedo.

Només afegiré que no hi ha cap portavions amb F-22 a bord.

Il Capo ma non troppo (2 de 2)

2010-10-09T00:27:00.002+01:00

No ho se, suposo que tot és qüestió de tenir mala sort o bona sort. Encara que sembla que ell sovint en té de les dues a l'hora.

Als EUA hi va haver no se quina baralla al local on treballava de segurata. Ell i dos companys més van anar a veure que passava i llavors un payo de tres metres el va enganxar pel coll i li va començar a cridar. En SeFuen no entenia que collons li estava dient, però suposava que no li estava dient guapo, i quan l'altre va alçar el puny ell va fer freestyle. La poli va arribar, l'altre va acabar amb el nas trencat i tots plegats al calabós.

Dues setmanes després el jutge el va condemnar a tres mesos de trena, però ell va dir que no li anava bé. Resulta que el seu visat expirava en un mes i mig i per tant li va dir al senyor jutge que havia de marxar del país i que sentint-ho molt no podria complir tota la condemna. El que no li va dir al senyor jutge és que el visat de treball del seu passaport anava acompanyat d'un altre paper a banda que deia que després es podia quedar als EUA un mes i mig més sense treballar, per poder fer turisme. Però total, si vols un resort all-included te'n vas a Cancún, que les vistes des d'Alcatraz són una merda.

A Austràlia tot va ser més aviat un malentès. Un malentès que li va costar 6.000 dòlars. O li hauria costat si mai els hagués pagat.

Quan em va explicar que havia anat a Austràlia amb la seva pipa a la maleta li vaig dir que estava tronat, però llavors ell em va mirar condesçendentment i em va explicar que si vas a treballar a un poble perdut al mig d'Austràlia i cada dia has d'anar a visitar granges a on Jesucrist va perdre l'Ipod, has de portar pipa. És veritat, el metro no arriba a tot arreu. Al mig d'Austràlia hi ha dingos i serps i coses que poden resultar un petit problema si el cotxe se t'espatlla a 150Km de cap altre ésser humà. De fet es veu que es va treure la llicència d'armes a la mateixa universitat, que era com una espècie d'assignatura optativa. A més em sembla intuir que a banda de protegir-se de bitxos, quan s'ha de sacrificar alguna bèstia moribunda a vegades un tret deu ser més ràpid i barat que drogar l'animal.

La qüestió és que en SeFuen se'n va anar cap a Viena per agafar l'avió. Portava la pipa i la llicència a la maleta i els agents de l'aeroport li van dir que no hi havia cap problema, van precintar la maleta i li van posar una enganxina enorme de color vermell fluorescent on hi deia “Achtung! Pistoloten!” i la van facturar. I llavors quan va arribar a Sidney van saltar totes les alarmes i un agent histèric li va cridar “Que portes una arma a la maleta!!!” i ell va respondre “Es clar!!” assenyalant la maleta amb l'enganxina enorme amb una pipa dibuixada.

I així és com en SeFuen va descobrir que els policies de Viena no tenen ni puta idea de boomerangs i cangurs. De fet per explicar-li bé els guripes de Sidney el van convidar a xerrar un parell d'hores en una petita habitació de l'aeroport. I mentrestant l'amo de la clínica, que havia vingut a recollir-lo, estava en un bar preguntant-se com és que trigava tant. Sort que com a mínim es podia entretenir mirant el telenotícies, on comentaven la recent detenció d'un eslovac que intentava introduir armes al país.

Li van requisar la pipa i li van posar una multa de 6.000 dollars australians. La sentència no tenia massa sentit. El pobre SeFuen només tenia la llicència d'armes eslovaca i per tant no podia comprar una arma nova a Austràlia. Per tant en cas de veure's en problemes al desert australià només podia comptar amb les seves mans per defensar-se. Sort que amb les seves mans podia agafar qualsevol dels dos escopetots que el seu cap li havia posat al cotxe del curru. Gràcies a les autoritats aeroportuaries australianes s'havia evitat que un eslovac entrés la seva pistola amb llicència i així pogués tenir accés a dues escopetes il·legals.

Pel que fa a la multa... la dona del cap d'en SeFuen era advocada i li va explicar una bonica equació. Resulta que legalment tenia un marge de dos anys per estalviar la pasta i pagar. Però ell només tenia permís de treball per un any i mig i es veu que un cop de tornada a Europa no hi ha res que les autoritats australianes puguin fer per trincar-te. O sigui que tècnicament si que pot tornar a Austràlia, l'únic problema és que la visita li sortiria una mica cara.

.
Il Capo ma non troppo (1 de 2)
.

Llegir és de pobres

2010-10-04T22:58:00.002+01:00

A les botigues de decoració venen una cosa tope guai que són feixos de deu llibres lligats amb cordill. Però són llibres així tots com de la mateixa tonalitat beix i estan muy vividos, que vol dir que estan fets pols, però son monus i preferentment en francès.

Hi ha una casa en un lloc amb una prestatgeria que té 8 feixos d'aquests. A l'etiqueta deia que valien 64 leurus cadascun. 512 leurus en llibres chungus. Lligats amb cordillets. Quedava super mono.

Bye, bye, master

2010-09-19T21:16:00.003+01:00

.

.

Gran epitafi ;)
.

On està el meu bloc de notes?

2010-09-11T04:35:00.000+01:00

- Los gays no respetais a las mujeres.
- Desde que os depilais el culo no.
.

Madrit alarm

2010-09-02T16:09:00.001+01:00

Més d'un cop m'havia preguntat com devia ser quedar-se tancat en un ascensor. El curiós és que sempre pensava en com seria quedar-se tancat sol, i no amb cinc persones més com abans d'ahir.

Així d'entrada quedar-se tancat amb gent té l'inconvenient inmediat de que no pots seure. Sempre havia pensat que en un ascensor hi ha espai de sobres per jeure, i fins i tot per dormir, però en la sisena part d'un ascensor ni parlar-ne. I haver d'esperar un rescat toca la pera, però esperar de peu, més. Em sembla que tinc més desenvolupada la vessant gandula que la histèrica.

La part positiva és que si et quedes tancat amb més gent com a mínim pots fer petar la xerrada. Cosa que en el meu cas vol dir puntualitzar que en aquell ascensor s'havien oblidat de construir la porta del sostre per on la gent s'escapa a les pelis. De fet si us hi fixeu us adonareu que al nostre país els instal·ladors d'ascensors estan més preocupats per una bona il·luminació que per les possibilitats d'evasió dels agents secrets. Tots els ascensors del regne d'espanya tenen un meravellós plafó lluminós al sostre. I rere el plafó no hi ha cap porta, creieu-me, ho he comprovat.

Suposo que en perspectiva el millor deu ser quedar-te tancat a l'ascensor amb algun col·lega, perquè així tens algú amb qui fer petar la xerrada i al mateix temps hi ha prou espai com per seure. O millor quedar-te tancat amb la teva xurri, i així pots xerrar, seure i, si la cosa s'allarga molt, et pots reproduir per evitar l'extinció en el teu nou hàbitat.

Una altra avantatje d'estar tancat amb més gent és que algú pot fer alguna aportació més útil que no pas queixar-se per no poder escapar pel sostre i escalar pel cable. Com per exemple la meva santa mare, que va recordar que segons la normativa vigent els ascensors instal·lats després de no se quin any han de tenir conexió telefònica amb alguna central d'emergències. La meva mama és la millor i la més guapa i la més llesta. Llàstima que la teleoperadora que hi havia a l'altre cantó de l'intercomunicador no compartia aquestes qüalitats.

- Desgraciats de la vida atrapats: Holaquetal, estamos aquí atrapados y blah, blah, blah...

- Señorita: Vale, pués ahora va un técnico para allá.

- DVA: Guai, y cuando llegará?

- Señorita: Pués pronto.

- DVA: Ah, y cuando es pronto exactamente?

- Señorita: Pués exactamente no se lo puedo decir.

- DVA: Ah, y aproximadamente?

- Señorita mega-crack de la muerte: Pués... aproximadamente pronto.

Perquè erem sis i estavem apretats, que si no hauriem aplaudit. La qüestió és que personalment, el temps era una qüestió important per dos factors: tenia ganes d'ingerir i ganes d'evacuar. Haviem agafat l'ascensor per anar a dinar i hi havia fam, i per no fer esperar a la gent havia tingut la genial idea d'esperar-me a arribar al restaurant en comptes d'anar al lavabo abans de sortir.

Pero la espera va ser curta, perquè no vam haver d'esperar al técnico. Ens va picar a la porta un noi que deia que era bomber, que havia vingut a dinar a casa els pares i que casualment tenia la clau per obrir l'ascensor. No em va quedar clar si per ser bomber els veïns li havien passat una còpia de la clau d'emergència o si es que tots els bombers del món porten una clau extra al clauer que obre ascensors així en general, però la qüestió és que ens va treure d'allà. Endur-te feina a casa és normal, però si ets bomber potser és una mica exagerat. Això si, molt professional, ens va donar totes les instruccions abans d'obrir la porta i així si al obrir sortiem cridant histèrics, com a mínim ja estavem avisats de que vigilessim de no caure pel forat de l'ascensor.

Evidentment li vam estar molt agraïts, entre d'altres coses perquè així ja no calia explicar-li al técnico perquè ens haviem ficat sis persones en un ascensor de cinc. Sabeu els cartellets aquells on posa el pès màxim que soporta l'ascensor? Doncs són de veritat. Tot i que estaria bé que l'alarma d'avís sonés abans de posar-se en funcionament.

Il Capo ma non troppo (1 de 2)

2010-07-31T15:26:00.004+01:00

The hangover (Resacón en las Vegas) és una peli que mola. No és precisament cinema experimental, però mola. I quan l'acabes de veure sens la necessitat de planejar un viatge a les Vegas amb els teus col·legues. L'únic problema és que el teu col·lega...

- Es que a mi no em deixarien entrar.

- A on? Als casinos?

- No, als USA.

- Ein?

- Ah, no t'ho vaig dir? Vaig estar a la trena. Tenen les meves empremtes i tal, a la duana saltarien les alarmes.

Sabia que en SeFuen havia estat treballant als EUA per pagar-se els estudis de veterinària, en una de les seves escapades estivals per recollir divises a l'estranger. Se que a les nits treballava en un bar d'strip-tease, als matins a la porta d'un parc d'atraccions i que a la tarda estava al mateix parc a objectes perduts, on desconnectava el telèfon i intentava dormir una mica. Però no que havia acabat a la garjola. Prou sorprenent, ja que com a mínim aquest cop havia passat la frontera legalment.

- Si, hi va haver una baralla al bar d'strip-tease i la poli va arribar i es va endur tothom al calabós.

- Hòstia, però tu també et vas barallar.

- Bé, es que als EUA si hi ha un merder així trinquen a tothom que hi hagi i són tres mesos de garjola.

- Uala, tres mesos només per estar allà!?

- Si, bé, i per trencar-li el nas a un tiu. Són tres mesos si li fas alguna cosa algú. Però bé, tampoc em va agradar molt els EUA, hi ha un rotllo molt dictatorial amb la poli, per qualsevol chuminada que fagis acabes a la presó i t'hi estàs fins que el jutje revisa el teu cas. Si al final resulta que no has fet res igualment t'has xupat tres setmanes de calabós. Tampoc passa res per no poder-hi anar, només és un país. Bé, i Austràlia.

- Say what?

- Si, a Austràlia tampoc puc tornar.

- Ah, i perquè?

- Per l'arma.

- Say what?

També m'havia explicat la seva estada d'any i mig a Austràlia, treballant com a veterinari un cop acabada la carrera. Però de “l'arma” no n'havia dit res. Definitivament els visats li porten mala sort. A Itàlia hi va passar a treballar dos estius, amagat a dins del maleter d'un austríac. Com que als cotxes del seu país els registraven, pagava a un “amic” austríac perquè el colés en el seu. Però em consta que a Itàlia si que hi pot tornar, de fet ara amb la UE ni tant sols necessita el maleter de l'amic.

.
Il Capo ma non troppo (2 de 2)
.

King of da Castle (Juan)

2010-07-23T17:06:00.003+01:00

History repeats itself, que deia Survivor. Com a bon Fucklander que sóc em veig abocat a veure desfilar els meus companys i companyes de pis i mirar com s'allunyen. Llàstima que no desfilin en calces.

La Fragonetapower es va comprar un tambor i va marxar cap el Bruc, atreta per la vida rural i per un suec. La Muppetina de sobte va sentir la crida del senyor, va fer vot de silenci i va marxar de missionera a un país tropical amb les Germanetes Mudes de Nostre Senyor Jesucrist Superstar. I jo mike quedat sol al piset, o sigui que New Fuckland Manor és provisionalment AKA Mi Nidito de Amor. Mi nidito walking on calçotets all day. And off calçotets també. And my nidito dutxing with la porta oberta. Benu, això últim ja ho feia abans.

I llavors em vaig marcar una festassa per celebrar el meu piset de solter, però llavors més que inaugurar una cursa desenfrenada de bacanals setmanals em vaig adonar de la realitat: A casa hi havia tres o quatre coses per arreglar/netejar/higienitzar/desenterrar de sota els sediments i posar en un museu.

Sovint, quan deia que vivia amb dues noies, em feien comentaris de que devia viure com un rei. Potser sí, però era en un regne on l'ordre i la neteja eren considerades cosa de la plebs. Ironies de la vida, el mascle era l'únic interessat en la utopia de la neteja setmanal mentre les titis preferien beure cervesa i demostrar la seva felicitat amb erupcions gasoses bucals. Sort que com a mínim no miraven el futbol ni parlaven de cotxes.

El primer pas lògic va ser canviar-me d'habitació i plantar la bandera al que havia estat la fragoroom. Més o menys de la mateixa mida que la meva, però amb una finestra que mira cap a l'exterior en comptes de cap a l'extractor del veí que acostuma a celebrar el Fritanga Fest. Vaig dubtar una estona sobre si netejar l'habitació amb pic i pala o llogar un caterpillar per hores, però finalment em vaig conformar amb escombrar, fer una petita reordenació dels meus mobles i una llarga sessió de borrador mágico. El borrador aquest és un invent megaguai del Metadona que consisteix en una espècie d'esponja que mulles una mica i neteja gairebé qualsevol taca que hi hagi a la paret. Una gran troballa. Per que us feu una idea de la situació, d'entrada n'he comprat quatre per tot el pis i ja gairebé n'he gastat un només a l'habitació.

El segon round va ser enfrontar els reptes de la cuina i el bany de dalt. Van caldre cinc hores, entre ma mare, una amiga i jo, i això que encara em queda per fer el frigorífic i els fogons/forn. Al bany el meu triomf personal va ser poder treure el camuflatge de rovell a l'armari, i la sorpresa agradable va ser descobrir que efectivament el lavabo i la banyera eren originalment de color blanc. És una mica com la Moreneta de Montserrat, que fa poc unes proves per a la seva restauració van demostrar que originalment no era negra, però que havia viscut un temps a New Fuckland.

Una altra sorpresa va ser descobrir que algú de casa col·leccionava cabelleres i les guardava al desaigüe de la banyera.

A la cuina vam intentar anar el més de pressa possible, no fos cas que passés algun arqueòleg per allà i en virtut de la llei de patrimoni ens fes aturar la operació per realitzar una excavació i indexació del jaciment. Però jo no estava per històries, vam engegar les àmfores fenícies i els vitralls gòtics a prendre pel cul i vam ametrallar amb KH7 els frescos renaixentistes. L'únic que si que m'hagués agradat que un arqueòleg o historiador en general m'hagés explicat és si els trossos de ciment que hi havia enganxats per la paret eren d'alguna reforma o estàvem parlant d'elements fundacionals de l'habitatge.

Ja queda menys, ja queda menys.

Continua aquí.

So you seping

2010-07-17T22:58:00.003+01:00

Tres coses que poden semblar molt obvies però que ho són, i mola dir-les mirant un partit de fumbol.

- Los alemanes están todos muy blancos.
- Yo creo que los pobres están cansados de correr tanto.
- En Ibiza hay una discoteca muy famosa. Se llama Amnesia.
.

Mil doziento euro

2010-07-13T00:14:00.003+01:00

He estat en una casa on hi havia una estora que valia 1.200 leurus. Es que es veu que era de pell. Suposo que com a mínim devia ser prepuci de cetaci femella adobat per siamesos albins. M'he passat una estona dient 1.200 euro, se va a ve un fojón! Però es veu que ni tant sols les tres criades filipines veuen l'APM. Que trist, mira que l'acudit venia a web. Tot i així, mola trepitjar 1.200 eurus. Es com curiós. Em venien ganes de doblegar l'estora per la meitat i ficar-me-la a la cartera. Si algun dia faig un segrest exigiré el rescat en estores de nombres no correlatius i sense marcar. De fet segur que a la banda de sota hi ha la cara del Rei i tal.

Fua, jo que se, segur que és una mala inversió, quidicir que es devalua amb cada visita que passa per casa teva, younouwataimin.

You got the best

2010-07-07T23:40:00.001+01:00

Ve d'aquí.
.

El disc va resultar un trunyu, però la gira passava per Barcelona. Fucking yeah! Hi vaig anar amb la Claud, l'única amistat que tinc a qui també li agrada Kiss (i Earth Wind & Fire). Of course vam comprar entrades de pista, amb dos collons. Buenu, amb un i mig, perquè amb el preu de la entrada ja ens hi vam deixar mig testicle.

Kiss no fa exactament concerts. Fa com una cosa de mega-hiper-espectacle-festa-que-t'hi-cagues on també toquen i canten. Diguem que els del Cirque du Soleil s'ho curren gairebé tant com ells. Diguem que seria més fàcil comptar les cançons en les quals no hi havia pirotècnia, llançaflames a tuttiplen (es veu que el foc també pot ser de colors varis), pantalles descomunals (bàsicament tota la llargada de l'escenari), explosions i focs artificials, confetti (quants quilos deuen caldre per omplir el “cel” del Palau St Jordi?) parts de l'escenari que s'aixecaven amb grues (però traient vapor per sota com si estiguessin volant a propulsió), el baixista escopint sang i foc i volant pels aires per cantar una cançó a sobre de l'escenari, el cantant de l'estrelleta volant per sobre el public en una tirolina per anar a cantar al mig del Palau, el bateria traient un bazooka i fent volar uns llums de la punta de l'escenari, el pseudo-Ace tocant amb una guitarra que disparava coets.

Una cosa que em va cridar l'atenció i que desconeixia és l'adicció que tenen en Paul (el de l'estrelleta) i en Gene (el de la llengua) a llençar pues de guitarra al públic. Quan van llençar les primeres vaig pensar que era molt guai, alguns privilegiats s'endurien a casa una pua amb el logo de Kiss. Quan van llençar la que feia 37 vaig pensar que potser es tractava d'un tic. De fet tenien una traça al·lucinant per llençar la pua al mig d'una cançó i automàticament agafar-ne una altra i seguir tocant.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció va ser el guiri que portava una samarreta dels Guns n' Roses... nova. Any 2010, samarreta dels Guns nova. I diria que estava planxada i tot.

Evidentment res no és perfecte. I en aquest cas, tot i ser uns putus màsters de l'univers, van demostrar ser uns màsters de l'univers yankis. Quidicir que en cap moment vaig esperar que sabessin què coi és Catalunya, ni el català ni res, però tampoc m'esperava que es pensessin que Espanya està situada en algun punt entre Mèxic i Costa Rica. Quidicir que quan en Paul (el de l'estrelleta) va fer la gràcia de començar a cantar “Cucurrucucú paloooma” ningú va riure. I quan més endavant va dir “buenas noches compadres” i es va atrevir amb “Guantanamera” directament es va endur una xiulada. Qui s'han pensat que som!? Tampoc costa tant aprendre mitja frase del país on estàs, que de fet et pots enganxar en una xuleta darrere la guitarra. Imaginat com s'hagués posat el personal si el tiu va i crida “Salut i força al canut!” o si a Madrid hagués dit “Molais mazo mogollón!”.

Però a banda de la descontextualització cultural, el concert va ser al·lucinant. No em puc imaginar que collons arribaven a fer quan tenien 25 anys. Després de gairebé tres hores d'espectacle estava destrossat, i creieu-me que cansar-me a mi té mèrit. Ningú va tenir pebrots de demanar més cançons al final de tot, primer perquè em sembla que en realitat tots estàvem agraïts de poder anar a casa a morir, i segon perquè de totes maneres en Paul ja havia destrossat la guitarra contra el terra.

De fet quan ho recordo em poso trist i tot, per què on punyetes podré trobar una festa semblant a partir d'ara? Vull un concert d'aquests al mes...

Per cert, en Paul va dir que vam fer molt més merder que al concert de Madrid, o sea que si alguien de Madrid lee esto, chincha rebincha!!!

You wanted the best

2010-07-01T09:41:00.002+01:00

No sóc massa melòman. M'agrada la música i n'escolto força i, de fet, sóc una màquina digne d'admiració en qualsevulga dance floor. Però si algun dia omplo aquella part del perfil del facebook on la gent fa una llista del les seves aficions, dubto que me'n recordi de posar-hi la música.

Ni tant sols tinc Ipod ni na, perquè no em cal. Xiulant tinc un virtuosisme només comparable al de certes especies de lloros tropicals. Un cop a Londres un payo em va dir “You should whistle for england man!”. Ho sé. Algun dia em faré pro i em diré DJ Whistle i acabaré amb la moda del beat box. Heu sentit mai aquelles versions que fa la penya de temes pop però on en comptes de cantar tot és guitarra? Valens, doncs jo faig el mateix xiulant. Clar que més d'un cop també m'han fet callar, especialment mons pares, però és comprensible. Tinc la estranya mania d'escoltar una música i al mateix temps xiular-ne una altra de diferent, i això és una forma d'art que no tothom compren, sobretot tenint en compte la facilitat que tinc per entrar en bucles repetitius.

Sóc un tiu senzill, em poso música quan em ve de gust canya. Tinc un postgrau i dos masters en ballar sol a l'habitació. El concepte “música de relax” no existeix, és només una cosa que a vegades em trobo en ascensors i trens de rodalies i que a casa meva es diu silenci. Tampoc compro mai música, l'Spotifi és amo i senyor de la meva discografia i ni tant sols recordo amb claredat la composició de la meva minsa col·lecció de Cds amb caràtules escrites a mà. Però hi ha una excepció.

Un dia a primer de carrera la Marta López em va deixar Greatest Kiss, un àlbum recopilatori dels sutsoditxs. Llavors per mi Kiss era “I was made for loving you”. Als primers anys de l'Sputnik TV, quan bàsicament es dedicaven a passar videoclips, posaven la cançó força sovint i sempre em va captivar la guitarra plena de leds que feien servir. Quan em va passar el CD em pensava que serien alguna cosa així en plan pseudo Earth Wind & Fire, però norl, era rock que t'hi cagues.

Diria que és l'únic grup de qui he comprat mai un CD i de fet en tinc forces, ara no ho recordo exactament però la cole ha de rondar la desena. Tots originals. Tot i que la veritat, tampoc m'he gastat mai un duro al top manta, perquè com ja he dit només he comprat Kiss, i tot i ser un grup mític em sembla que no han aconseguit mai introduir-se en el Top Manta chart.

Sempre vaig escoltar Kiss com qui escolta l'Elvis o ABBA, un grup mític però que ja no els veuràs actuar mai. Però fa cosa de quatre anys o aixins es van tornar a reunir els quatre membres originals (El de l'estrelleta i el que treu la llengua sempre hi han estat, però el bateria i el lead guitar han anat rulant) per fer un tour de comiat. Van fer una gira de la hòstia, van treure un disc en directe i xino xano pim pam. La qüestió és que van anar fent gira de comiat, i gira de comiat, fins que l'Ace (el guitarra) va dir “Aviam, que jo havia vingut aquí per acomiadar-me i ja portem dos anys, cabrons” i es va pirar. I la resta van dir “Es que mola mazo neng!” i van agafar a un grupie que tocava la guitarra, el van disfressar d'Ace, i aquí no ha pasao na. I fa cosa d'un any que van anunciar que treien un nou disc d'estudi i que farien la mega-gira corrresponent. Worldwide. Ai las.

Continua aquí.

Uiiiiiiiiiii, casiiiiiiii

2010-06-26T22:57:00.001+01:00

Si bueno no, anava a publicar quelcom àdhuc però he pensat que ja que hi sóm millor m'espero al juliol.
.

Eñlkyiosdsdfio, o algu axins

2010-04-22T00:30:00.003+01:00

Flickrjant he descobert quatre foticos del volcà aquest que van batejar en honor al que va sortir després de fotre-li quatre hòsties amb la mà oberta a un teclat d'ordenata. La cendra de la erupció serà un problema gros pels avions, però en foto queda la mar de bé.

.
http://www.flickr.com/photos/rebba/4537961730/in/photostream/
.
Wow, Nike trobat més:
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4534593596/
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4505369452/in/set-72157623714438050/
http://www.flickr.com/photos/skarpi/4527797541/in/set-72157623714438050/
Bé, de fet tot el set Volcano de l'Skarpi este està molt bé.

Yerko Drunkenmaster

2010-04-03T13:20:00.002+01:00

Ahir a la nit em va passar això. Bé, més o menys, perquè jo no anava amb la churri, anava amb la bici, ells eren tres i el garrulo que va intentar girar-me la cara en plan “accident” va fallar per més de mig metre. I tampoc vaig baixar de la bici per fer Rocky VII ni res. Vaja, que en realitat no em va passar res, però va anar d'un pel. Buenu, vale, va anar de mig metre, però buenu. Jo que se...

I llavors vaig seguir tirant Gràcia amunt cap a casa mentre anava rumiant si havia seguit el virtuós camí del noble guerrer que evita el combat i tal o si en realitat hauria hagut de baixar de la bici i fer un karate a muerte en Plaça del Sol en plan justicier. Quidicir que a mi rai, però potser demà ho proven amb algú que tindrà menys sort que jo, i potser hauria hagut de fer un rollo “no sabes como la has cagao neng, que te vi crujir” i llavors el pròxim cop ja no s'haurien atrevit a provar-ho i alguns futurs peatons s'haurien evitat rebre jòsties. Los caminos del senyor son inescrutables oiga...

I uns tres carrers més amunt vaig deixar de filosofar perquè em vaig trobar amb un crack que s'havia estirat a dormir la mona en un sofà vell que algú havia deixat a la vorera. Vaig passar de llarg, però llavors vaig pensar que si els tres happy slappers seguien pujant pel mateix carrer i el trobaven, segur que com a mínim li chorissaven la cartera.

El vaig despertar en plan papa. En plan papa que té un fill vint anys major que ell. Li vaig dir que potser era millor anar a dormir a casa, que allà feia fred, que era tard, i ell era molt simpàtic i m'anava dient que sí a tot. I llavors li vaig preguntar que a on vivia i també em va respondre que sí.

Després de rascar-se la barbeta i mirar amunt, com qui està intentant calcular la trajectòria orbital de Mercuri, va aconseguir dir-me que es deia Yerko i que no tenia ni fava d'on vivia però que era a prop de Joanic. De camí cap allà em va anar explicant el que li havia passat en plan Ciutadà Kane, amb molts flashbacks i tal, un artista de la narració.

Ell era chilé i havia anat a beure amb uns amics peruans seus, que després eren bolivians, i després eren peruans un altre cop. Havia acabat massa begut i els peruans l'havien deixat sol i llavors els bolivians resulta que eren uns amb qui s'havia pegat després. A la cara no tenia la més mínima esgarrapada o sigui que suposo que els bolivians devia ser algú amb qui s'havia insultat una mica i prou. També em va semblar entendre alguna cosa sobre putes, però dubto que en Yerko estès en condicions.

Havia viscut a Girona i feia dues setmanes que s'havia mudat a Barna, de manera que no tenia massa clar on era casa seva. Vivia amb tres brasileres i dues franceses, que després eren cinc brasileres i dues franceses i després tres brasileres i prou i finalment se li va il·luminar la cara i va cridar “calle Tordera 55!”. A vegades l'orbita de Mercuri es calcula de la manera més tonta.

De camí cap a allà a cada cantonada deia que allò li sonava i que era el seu carrer i un cop al carrer Tordera a cada cantonada deia que alló era casa seva. I llavors jo li deia “Però no haviem quedat que era Tordera numero 55?” I ell deia “Ay, si es verdad, nopassares, nopassares...”. Com a mínim cal reconèixer que efectivament casa seva feia cantonada.

El problema llavors va ser que no tenia clau. Li vaig dir que truqués al pis i ja està, però llavors en Yerko es va mirar el porter automàtic com qui mira de desactivar una bomba on tots els cables són vermells. Com que es veia venir que despertaria a tot l'edifici abans de trobar el pis correcte, en un moment d'inspiració li vaig preguntar si s'havia mirat també les butxaques de la caçadora. I bingo. Va treure la clau, va ficar-la a tots els llocs possibles menys a dins del pany i llavors li vaig agafar jo i li vaig obrir la porta.

Sempre em quedarà el dubte de si allò de les brasileres era veritat.

Chist in da paret

2010-02-25T22:15:00.001Z

Fragonetapower's courtesy.
.

Cap Trafalgar in da sunset

2010-02-23T19:55:00.000Z

Far al cap de Trafalgar

2010-02-07T14:07:00.001Z

Cadiz així en general

2010-02-04T20:45:00.003Z

- El Cazón és un peix.

- El Gallo és un peix. I té llom.

- Els chipirones no són chipirones, són puntillitas.

- Tenen una gaseosa La Casera amb gust de llimona.

- Et pregunten si el te el vols amb aigua. Su juro.

- Les tapes són mig plat, les mitjes racions són un plat i la ració sencera no vaig tenir collons de demanar-ne mai cap.

- Els No me pises que llevo chanclas encara estan vius i el seu nou hit és “24 horas en internet, ouyeah”.

.

Da King of da Fridge 2

2010-01-17T23:00:00.000Z

1,2,3,4...

També hem aprofitat els imans del comiat de solter d'en Bakerin...

Da King of da Fridge 1

2010-01-13T22:55:00.005Z

Quan en Bakerin va marxar de Londres em va deixar en herència un joc d'imans de l'Elvis que havia guanyat en un concurs de l'oficina. Aquest any els reis li han portat un joc d'imans amb paraules a la Fragonetapower. El nou hobby de casa és passar les tardes davant de la porta de la nevera.

ABERRUCHO

2009-12-28T23:21:00.001Z

Flanagan: Ei, aquest vespre portaré aberrucho, que la meva àvia n'ha fet i m'ha dit que em passarà un tupper.

Fragonetapower: Lo cualo?

Flanagan: Que portaré aberrucho?

Fragonetapower: I què és?

Flanagan: No saps què és?

Fragonetapower: No.

Flanagan: No has menjat mai aberrucho?

Fragonetapower: No, què és?

Flanagan: UNA POLLA COMO UN TRUCHO!!

El recurs fàcil del dia dels innocents...

Clash of Titans: Don't look at the fava or you will miss all that heavenly glory

2009-12-25T11:02:00.010Z

21:15 hora zulu. In da haus. In da kitchen concretament. La Fragonetapower porta mig minut assenyalant-me amb una baina de fava, amb la mirada excitada i sorpresa. Em sembla que se suposa que aquest gest ha de provocar alguna mena de revelació transcendental en la meva persona, però de moment l'únic que està aconseguint és preocupar-me força. Per alguna raó la tia no para de mirar-me als ulls amb les pupil·les dilatades i alternativament llença mirades d'estupefacció a la simple, trista i tirant a passada baina verda dels collons. Com que jo em limito a aguantar la cullereta plena de yogurt entre el pot i la meva boca, la paya se m'està posant nerviosa i cada cop em va acostant més la fava i prolongant les mirades inquisidores cap al vegetal. Definitivament s'espera que emeti algun judici sobre la fava, i més val que ho faci ràpid perquè la col·lega no para d'apropar-se i acabar apunyalat per una fava és una mica trist.

La fava. Un vegetal. De color verd. Per fora i també per dins. Si, la fava. La fava. Ui, la fava, és la bomba... he dit que és de color verd? De petit m'agradava menjar-ne de crues, és com típic de Santomera, el poble de la meva àvia, però curiosament cuites no m'agraden gens. És de les poques coses que no m'agraden. La fava. Si, definitivament la puta fava és de color verd.

Molt bé Flanagan, ho li dius alguna cosa o li fots una hòstia i surts corrents, però és això o esperar a que la Fragopows entri definitivament en bean carnage mode. Hauràs de fer servir la eloqüència per poder sortir-ne viu: “Hum... aja... una fava”. I ella “Siiii tiu! Una fava!”, somrient, relaxant-se, abaixant la fava, deixant de treure escuma per la boca.

A vegades la vida és més senzilla del que sembla. I les persones també. No vius amb una assassina tronada. Només amb una inofensiva i bellíssima persona mitjanament tronada que acaba de descobrir que, el que ella es pensava que eren les mongetes verdes més grans del món, en realitat són faves.

De petit hi havia un conte estúpid d'aquells que ens explicaven al cole on una guilla i un cérvol, d'aquells que són sedentaris i viuen en comunitats agrícoles, decidien plantar tomàquets plegats. Llavors la guilla li deia que per repartir-se la collita ella és podia quedar tot el que sortís de terra cap amunt i el cérvol és podia quedar la part de la planta que quedava sota terra. Llavors el cérvol després de la collita pringava cacho i li deia a la guilla que era una mica cabrona i que contractaria al porc senglar, que era advocat mercantil, i li fotria un puru. La guilla li deia que no s'enfadés i que l'any següent ho podien fer a l'inrevés per fer les paus, que ella és quedaria la part de sota terra i el cérvol tot el que sortís a fora. I llavors la guilla proposava de plantar pastanagues. Que caaaabrona.

Doncs la Fragopows podria fer negocis amb la guilla. Si semblen mongetes deuen funcionar com les mongetes, no? O sigui que va desgranar pacientment totes les faves i llavors va agafar les baines i les va posar en una olla a bullir amb patates. Davant la manca de discernir, la virtut d'insistir. Em va preguntar si eren comestibles, i jo li vaig contestar que creia haver sentit que durant la guerra es feia, però que també es bullien garrofes per fer xocolata i em sembla que amb cap de les dues coses et donen estrelles Michelín. Es com a la xina, que durant la Gran Fam la gent menjava sorra, però per alguna raó és una tradició culinària que amb el temps s'ha perdut.

Vaig declinar la invitació i no puc opinar, però la Fragopows semblava prou contenta amb les baines aux pomes de terre. Si és verd té vitamines, no?

.

.

Bon Nadal chent!

2009-12-21T22:49:00.005Z

Lu ditx. Mengeu bé i cagueu fort.
.

.

Clash of Titans: Da key of da question

2009-12-15T13:04:00.004Z

17:40 hora zulu. En una mega-masia perduda per l'empordà em sona el mobile.

- Digamelón?

- Ei Flanagan, tiu, que tinc un problema molt greu, que porto una hora intentant sortir de casa i no puc obrir la porta.

- Has provat girant el pany?

- Capullu, que la clau no gira, que la porta s'ha cascat i no puc obrir. Ahir vaig tancar per dins perquè no veníeu cap dels dos a dormir i ara no puc sortir.

- Nu se tia, sempre pots saltar pel balcó i sortir per casa dels veïns. I ja de pas et presentes.

- Pel balcó? Vols dir?

- Si clar. Si caus et mates però si no podràs sortir.

- Capullu! Buenu, vale.

- I per cert, llavors això vol dir que quan jo arribi no podré entrar?

- Pse... ja deixaré els veïns avisats.

La Muppetina li va fotre un parell d'hòsties més al pany de la porta i finalment va treure el cap pel balcó, per saludar als nous veïns i preguntar si els importava que saltés. El veí molt amable li va dir que si, que li deixés un moment per poder avisar als seus companys de pis, i després li va dir que millor que saltés directament i que els seus companys flipessin mandarines de trobar-se una tia pel menjador.

I al vespre vaig arribar jo, i em feia molt pal haver de jackiechanejar per entrar a casa, però va ser ficar la clau al pany, girar-la i ja era dins. Humm...

A buenu, si, es que resulta que la clau de casa de la mare de la Muppetina és igual que la nostra, però només serveix per obrir la porta de sa mare, la nostra no, de cap manera, encara que ho provis durant una hora...

.

.

Somelier

2009-12-06T16:41:00.003Z

El fill dels veïns de ma mare continua sent un crack:

Ma mare: Que te gusta la galleta?

Damien: El gusto no, pero de sabor si.

.

.

Bocata Cubatero

2009-11-29T13:49:00.001Z

A vegades sento la crida de l'aventura, el desig d'anar a terres llunyanes i poc explorades, de deixar la comoditat del món quotidià i acceptar el desafiament d'allò desconegut. L'altre dia vaig anar a Badalona.

Des de que vaig deixar d'anar al Yoya's Gym el meu contacte amb el dojo és resumeix en dues cites anuals. El memorial d'en Peluco que fem a la platja de Castefa, o sigui que això no compta com a viatge d'aventures perquè és un territori que fa temps que ha estat evangelitzat per l'Ordre dels Camacus Descalços. I l'Open de Catalunya de Kyokushinkai, que sempre organitza el dojo a la seva ciutat.

Fa temps que el Yoya's va decidir que per què conformar-se amb un campionat nacional quan pots fer un open internacional on hi hagi més competidors que al propi campionat estatal. O sigui que un cop a l'any es munta un sarau important dins el molt modest món del karate, i aquest cop fins i tot van sortir a la Televisió de Badalona en una entrevista prèvia on és feia una demostració de “El ataque del Dragón” i per acabar curraven al presentador.

Però el més important és que després del campionat hi ha sopar. Un sopar d'aquells on per regla general el menjar és opcional però la beguda ha de ser sangria i després s'ha de sortir a petar l'oferta d'oci nocturn de Badalona, raó per la qual em vaig passar el sopar repetint “Siusplau, al Pichichi no”. El Pichichi és una disco/pub amb tant de glamour com el seu nom indica i on es passen la nit projectant partits de futbol. És com una barreja entre Estudio 54 i Bar Manolo. Per això aquest any els col·legues van escoltar les meves súpliques i vam anar a parar al chiringu del costat, al Sarau. A Badalona hi ha un dèficit important de creatius de noms de disco.

Els col·legues només feien que desesperar-se davant la meva prodigiosa lentitud amb els cubates (a vegades m'he plantejat d'anar a la barra a demanar més glaçons) però al final em van acceptar tal com sóc, i a sobre vam tenir una hora extra de gresca perquè era el dia del canvi d'horari. Llàstima que el DJ del Sarau no ho havia previst, si és que hi havia DJ. Creiem que tenen les sessions de música gravades en CD i punt, és l'única explicació que vam trobar al fet que a l'última hora és repetissin totes les cançons de quan havíem entrat. Simplement van tornar a posar el primer CD.

Finalment es va acabar el sarau (oju al chist) i vam plegar, no sense abans fer un bocata cubatero. És el ritual amb el qual s'acaben les gresques a Badalona city, has d'anar al bar que hi ha en una rotonda i cascar-te un bocata lomo-queso, i si ets un moñes que ve de Barna doncs uns xurros amb cacaolat. I després cap a casa. Jo volia anar amb metro i llestos, però em van començar a acollonar de que si a aquelles hores hi ha molts malotes al metro i que jo portava càmera de fotos... i si tres cinturons negres de Kyoku no ho veuen clar t'ho acabes pensant dos cops. O sigui que a les 5 de la matinada els campeones em van portar cap a Lesseps amb cotxe. Ja ho dic sempre que el Karate mola.

Oju amb el fotògraf que es fot pel mig.

La dieta de l'aerobox (per dir quelcom àdhuc)

2009-11-16T16:57:00.007Z

Ni la dieta de la carxofa, ni la dieta de l'ou ni hòsties. La Fragonetapower ha portat els programes per perdre pes al següent nivell. Ella no diu que menjar exclusivament carxofes no ajudi a aprimar-se, però és una dieta que té un defecte de base, i es que al capdavall continues ingerint aliments. Per això ha desenvolupat la dieta de l'spinning/aoròbic/pontenforma, que consisteix en substituir els menjars per anar al gimnàs. No hi ha res com cremar uns greixos i calories que... ni tant sols has ingerit! Realment és un sistema infal·lible, t'aprimes al mateix temps que et poses catxes, llàstima que en el procés t'hagis de morir. Això sí, el cadàver tindrà un tipet que flipes.

I a banda d'això, al barri hi ha una velleta que, quan el seu gos acaba de fer les seves necessitats, es treu un tros de paper de vàter de la bossa i li eixuga el cul al pobre quisso.

I abans d'ahir a la perruqueria em vaig cascar el disc d'en David Bisbal sencer.

La nit dels fantasmes (i de gent disfressada també)

2009-11-05T23:17:00.002Z

Hi ha qui diu que els plans, si surten de forma inesperada, són més guais. O sigui que si el plan resulta ser una festa de Halloween on se suposa que hi has d'anar disfressat i te'n assabentes tres hores abans, doncs deu ser guai de collons.
Jo vaig sortir de casa tranquil·lament a comprar un parell de parides, i ja que estava pel centre vaig trucar a la Claud i en Deif per berenar o quelcom àdhuc, i llavors la Claud se li va ficar al cap que no podia ser que tota la gent guai estès anant a festes de disfresses i nosaltres fóssim uns pringats, i llavors en Deif va recordar que un col·lega del curro feia una festeta a casa, i llavors a la Claud li va faltar temps per animar-nos a tots.
Quan no hi ha ni temps ni recursos i totes es botigues estan tancades, toca muntar-s'ho rotllo Equipo A i treure alguna cosa que funcioni d'un munt de ronya.
Recurs tope fàcil: Llençol blanc pel cap, dos forats per veure-hi i... uei, sóc un fantasma! Però ho vam descartar ser massa mega hiper cutre salsitxeru.
Recurs moderadament fàcil i prou resultón: Pantalons blancs, samarreta de maniga llarga blanca, un llençol estripat a tires i enrotllat pel cos a base d'imperdibles... sóc un mòmiu tiu! I a més et permet el recurs fàcil de ballar rotllo robocop/thriller all nite long. La Claud i jo ens vam aferrar al clau ardient.
Recurs tope fàcil i per quedar-te amb la penya: Una tovallola a sobre el cap, abric llarg a sobre, uns guants enganxats a les mànigues de l'abric... uala, l'home sense cap! Éxit assegurat tu. Li vam encolomar a en Deif amb l'excusa de que era el més alt.
I llavors vam arribar a la festa, i ens va obrir la porta l'amfitrió, l'home al qual devíem la sort de poder estar en una festa de Halloween. I el tiu portava una disfressa que consistia en un bigoti com el d'en Hitler... i ja està. Quins collons... Va triar bé la disfressa, anar de fill de puta li esqueia prou.
I llavors vam entrar al menjador i evidentment ningú anava disfressat, perquè el llençol en el qual la novia del feixista genocida, que anava disfressat de Hitler, s'havia embolcallat no compta. De que collons es suposava que anava? De zombie que acaba de sortir de la dutxa?
La festa era bàsicament un concurs de veure quanta estona seguida eres capaç d'estar sense moure't de la cadira. Si a sobre no parlaves comptava doble. Per intentar sobreviure vam assaltar l'ordenata que feia de sound system i vam començar a posar cançons a la cua de reproducció de l'Spotify per intentar reanimar la cosa. Però no vam comptar amb que l'Eva Braun feia el mateix cada dos per tres, amb la diferència que la perraca passava del concepte cua de reproducció i anava fent de pseudoDJ tallant-nos les cançons i posant-nos tota la discografia de la Gwen Stefani, però només el primer minut de cada cançó.
Com que els coberts que hi havia eren de plàstic i no em podia tallar les venes ni res (cuidao amb l'acudit, que anava disfressat de mòmiu... les venes... bé, és igual) em vaig dedicar a menjar patates fregides compulsivament, intercalades amb trossos de pizza Terradelles, i mentrestant anava escoltant com el figures del meu costat s'intentava lligar una tia amb frases com ara “Ahún no te he contado la historia de mi vida... y es muy interessante” o la apoteòsica demostració de poesia simbolista “Te han puesto las esposas del tiempo” assenyalant el rellotje de la paya. I si chatos, la chavala li va acabar comprant loteria, mientras el le tocaba los timbres del amor.
I llavors la Braun, en veure que com a mínim dos s'ho estaven passant bé, va apagar la música i va dir molt educadament que fotéssim tots el camp de casa seva, que el seu manso feia estona que estava a la seva habitació dormint la mona o escrivint el Mein Kampf o algu i que volia anar a algun lloc a veure si trobava algú que li arrugués el llençol. I allà estava jo, sense música, sense patates fregides i preguntant-me per què sempre que necessites una escopeta retallada no n'hi ha cap a mà.
Per sort a l'últim moment havia aparegut un tal Toby (no, la mascota olímpica no) que va aixecar el dit hi va dir que ell coneixia un payo que feia una festa allà al costat, i que si portàvem beguda hi podíem anar. Em va assegurar que allà hi hauria música i patates fregides, o sigui que per pur instint de supervivència hi vam fer cap.
Nens, deixeu-me dir que el futur és dels guiris. Sobretot dels guiris que no solament lloguen un pis sinó que també lloguen el terrat i el mini-loft del costat per poder-hi fer festes. Bàsicament el col·lega d'en Toby tenia la seva pròpia discotheque particular, amb taula de mescles, llums de colors, calaveres i mariconades vàries de Halloween per la paret, una terrassa chill out pels porretas i una banyera plena de llaunes de cervesa. I patates fregides, les que vulguis.
I la gent... ui la gent... eren tots más modernos que el rayo laser. N'hi havia que eren tant guais que eren argentins i tot. I tothom anava disfressat en major o menor mesura, com per exemple la bruixa/fada/guatever que anava tant borratxa que de tant en tant s'equivocava de canto i em fotia ma al cul en comptes de al seu novio. És molt estranya la sensació de tenir a un tio que et demana perdó perquè la seva novia t'està fotent mà.
Sens dubte el millor de tots era el payo que anava disfressat d'home que porta un lloro zombie. Ell en si no anava massa espectacular, però portava un lloro que portava el dit d'algú al bec i que anava muntat en una escombra. Quidicir que el concepte de lloro zombie té merit, però que faci servir una escombra per volar és com tota una declaració de principis, perquè és un lloro, saps? O sigui que volar ja vola, però fa servir l'escombra per principis. Es com quan en Chuck Norris fa servir una pistola per matar penya, que en realitat no li cal ni res, però la fa servir perquè és guai i fa soroll i fum.
Eventualment l'estoc de patates va anar decreixent i el percentatge de boludas turtilleras en sostens augmentant, i vam començar a decidir que potser era hora de marxar, no sense abans donar-li les gràcies a en Toby i el seu super amic guiri. El problema tècnic era que jo havia sortit de casa a la tarda per comprar coses en bici, i ara estava de matinada al carrer Princesa i havia d'anar a Lesseps. Un lloro zombie amb escombra només és superat per un momiu piripi en bici.

.

.

Ponmelax chiquitinx

2009-11-01T15:24:00.003Z

Al meu gimnàs fan classes d'aeròbic amb una versió maquinorra de l'estaca de Lluís Llach. Vijca Catalunya neng!
.

No era aquesta exactament, que els d'aeròbic encara mantenien la lletra.

Don't imitate, innovate.

2009-10-09T18:51:00.009+01:00

Can Fuckland se'n va a la merda (encara una mica més, vull dir) i jo em quedo sense lloc on dormir a Londres. La qual cosa encara és més crítica si te n'assabentes dues setmanes abans del vol i les teves dues companyes de pis confien en tu per tenir on dormir. Sort que a Londres hi ha ànimes caritatives...
Bàsicament el landlord de Can Fuckland sotsarrenda la casa a un payo que l'ha de gestionar com un petit hostal per guiris. O sigui que tots els antics companys de kelly se las piran i Can Fuckland is no more. Snif, snif... de totes maneres crec que en el mateix instant en que en Tommy passi per sota la porta per no tornar mai més la casa es col·lapsarà sobre si mateixa. I és que en Tommy no es va mudar mai a la casa, perquè la van construir al voltant seu. La llegenda diu que en el solar hi va aparèixer un monòlit negre i llavors en Tommy s'hi va apropar i es va començar a sentir com un so molt intens de penya dient Oooooh i llavors en Tommy li va donar dues hòsties i va dir “Fuck, the fucker fucking fucked up!” i llavors va agafar el monòlit aquell i el va penjar a la seva habitació i de tant en tant agafava un comandament a distancia i apretava botons, però és que alló en realitat no va ser mai una pantalla de plasma.

Jo per la meva banda, fent el guiri per Londres em vaig adonar de que el logaritme de Tron és cert i el factor de tiabuenorrisme augmenta proporcionalment al temps que fa que no hi vius. I per acabar de fer el turista vaig deleitar al personal amb unes quantes cagades comunicatives en públic, com ara dir fisting en comptes de punching (baaaaad). Clar, que és una cagada relativament lleu si tenim en compte que en Peter Chan estava convençut de que la diferència entre montage i collage és que el montage és en blanc i negre ( perque la paraula ve de monochrome) i el collage en color (que of course ve de colour). Els genis ho són fins i tot quan la caguen.

Ah si, i vam cuinar una fakesqueixada per apropar la cuina catalana a la bona gent que ens va donar aixopluc. És molt fàcil de fer, és igual que l'esqueixada però a la inversa, així com molt Ferran Adrià. En comptes de comprar bacalla salat i desalar-lo, el compres congelat cru i li fots tot de sal per sobre, i ja que ens prenem llicències doncs també li fas un llit de rodanxes de tomaquet i li poses orenga per sobre perquè tot plegat tingui més color. Èxit absolut garantit, només t'has d'assegurar que, si la mateixa gent ve de visita a Barna, no entrin a cap restaurant on puguin demanar esqueixada de veritat.

Call Of Duty = COD = Bacalla. Vaya crack.

Un post curt en tota regla

2009-07-28T12:30:00.009+01:00

Fragonetapower: Es que hi ha una cosa que has de saber Flanagan, les dones quan tenim la regla ens comprem roba.

Flanagan: I us la compeu de color vermell?

Fragonetapower: Jajaja, Siiiiiii, mira, unes sabates de taló vermelles!

Flanagan: Clar, així si hi cauen gotetes no es nota.

Fragonetapower: (...).
.

.

Flower power in da pàret

2009-07-04T13:27:00.006+01:00

Si el vent et ve en contra

quan els temps siguin durs,

que sempre hi hagi una mà

on et puguis agafar.

Que no hi hagi (nosequè, nosequè)

draceres, ni paranys,

que no et faltin bons amics,

que tinguis la ment en pau.

Si la vida és injusta i algun cop et fa

dubtar, no et faltin forçes per poder

continuar.

CARPE DIEM (al costat d'un ying-yang blau)

Llençat! (al costat d'un sol, una floreta i un simbol de la pau d'aquells que estan copiats de la Mercedes)

Aquestes són les inscripcions i dibuixets que la hippy que vivia a la meva habitació es va entretenir a pintar per les parets amb guixos de colors.

Es que resulta que la hippy era arqueòloga i li va agafar un rampell d'art rupestre. Segurament els habitants d'Altamira també devien ser uns cumbes en versió neardental que els hi agafava per embrutar parets, i quan els homo sapiens van arribar a la cova els hi devia tocar la moral haver de pintar-la tota de nou i van decidir que era millor inventar la cabana de planta circular i passar de fer reformes.

A mi m'ha tocat pintar de nou, que viure en cabanes avui dia ja no es considera tant innovador, i dono gràcies al senyor titanlux per haver inventat la pintura “una sola capa”, tot i que en els trossos amb grafitis n'hi han calgut dos... no subestimeu mai el poder d'una cumba amb guixos de colors.

I tampoc és que el missatge dels grafitis em semblés malament, simplement és que potser estarien més a to escrites entre fotografies de la SuperPop a la carpeta d'una adolescent que no pas al costat del meu armari.

En principi l'habitació la havia de pintar ella, però vaig pensar que potser ho entendria malament i es dedicaria a repassar amb els guixos de coloraines els trossos que encara estaven blancs. De manera que li vaig proposar que si deixava la taula que tenia pensat endur-se ja pintava jo. Al capdavall encara n'he pogut treure algun profit.

UPDATE:

La Fragonetapower m'acava de dir que els missatges cumbes de la paret eren estrofes de Viatge Llarg de SAU. Uala que fort.

That's harder than Michael in a kindergarten

2009-06-26T22:22:00.005+01:00

Els superstars no moren, només ho fan veure, principalment per evadir impostos i tal. En el cas d'en Miquel simplement s'ha tornat a posar morenu i ara està a l'India posant a punt el seu Girly Man Live Tour.
.

.
Quan saps què ets el putu amo? Quan ets capaç de fer ballar a 1500 presos filipins. Yep, el king tius, el king... Creieu-me, cualsevol dia d'aquests ens el trobem a l'autobus.
.

New Fuckland Manor

2009-06-20T23:21:00.007+01:00

Els mites no moren mai... L'esperit de Can Fuckland segueix viu i muntem una sucursal a gràcia.

La Muppetina resulta que és la chavala de qui vaig takinoverja la meva habitació a Can Fuckland, i que va resultar ser de Barcelona. És geòloga. I què és ser geòloga? No ho se, ningú ho sap, però si li ensenyes una pedra et diu de quin tipus és. De fet és hidro-geòloga, o sigui que suposo que si li ensenyes un got d'aigua també et pot dir de quin tipus és. Actualment està treballant en el primer mapa hidrogràfic de Catalunya, si algun dia heu d'anar a algun pou en concret li podeu preguntar com arribar-hi.

En el seu temps lliure entrena cos i ment. Estudia francès a l'escola oficial d'idiomes (cruasán, canapé, suflé y café olé) i practica esports originals i inverosímils. Ara crec que compagina Tai Chi, trapezi i frisbee. Si he dit frisbee, i a sobre que sapigueu que es juga per equips. Segurament són tots geòlegs.

La Fragonetapower no va viure propiament a Can Fuckland, però va venir de visita un estiu, o sigui que també va fitxar. És guanya les garrofes de traductora i se les gasta fent escalada i cursos varis d'especialització, com un que va fer per aprendre a fer un nus especial al cable del secador i que serveix per penjar-lo del tovalloler. També és aficionada a la afonia i les angines, però això ho practica amb menys entusiasme.

Tot i això, i gràcies a Déu, New Fuckland Manor només comparteix inquilins amb el seu referent anglès, tot i que en comptes de ser cent i la mare que ens va parir només serem tres. El nostre nou piset té una bonica cèdula d'habitabilitat en regla, té balconet (al qual jo em refereixo com a “la terrassa” o “el pati”) en comptes de jardí i per tant espero no trobar-me ni artròpodes mutants ni toasts aux souris, com a màxim algun colom moribund despistat.

Garrul Nation

2009-05-15T11:35:00.003+01:00

- Uala, eres psicóloga! Pues a ver como analizarías esto tu que eres psicóloga, que llevo días dandole vueltas. Por que yo la semana pasada fui a la disco y me enrollé con un tío, sabes, y al final el me pidió el teléfono pero no me ha llamado ni nada. Tu como interpretarías esto?

Humm... a veure, deixam pensar...

The way of the yoya (5 de 5)

2009-04-24T12:33:00.006+01:00

Una mica com el cap suprem de l'exèrcit de la cinta vermella, vaig acabar posant els meus interessos personals per davant de la dominació mundial.

Em van oferir fer una substitució al tercer trimestre en un institut d'horta, la qual cosa va suposar un sanejament considerable de la meva economia, però també va suposar que el meu temps lliure es va reduir exclusivament al necessari per menjar, cagar i dormir. És el que passa quan no pots tenir els nens entretinguts a base de flexions i t'has de preparar les classes. Algun dia potser explico les aventures de profe, que de moment resumirem en que tenia un alumne esquizofrènic sota medicació, uns quants més sense medicació i un cap d'estudis que no acabava de tenir clar que s'ha de cagar a dins de la tassa del bater (no, no és cap metàfora).

Els tres mesos de docència intensiva van impedir que aquell estiu m'examinés per cinturó negre, però el que no s'havia és que aquella només seria la primera pròrroga. Uns companys de la universitat van decidir anar a viure uns mesos a Londres abans d'iniciar les respectives carreres professionals i jo m'hi vaig apuntar.

Deixar de practicar karate em tocava la pera, però total Londres havia de ser qüestió de dos o tres mesos i no n'hi havia per tant. I també em sabia greu deixar de veure els companys, sobretot perquè n'hi havia un al que no tornaria a veure més.

En Peluco era sens dubte un dels millors del nostre dojo, una d'aquelles persones que tiren endavant i si hi ha alguna cosa en el camí que els hi fa nosa simplement l'aparten i segueixen recte. Però per desgràcia no va poder apartar el cotxe que es va saltar l'estop i es va travessar davant de la seva moto. Es va matar dues setmanes abans de que jo marxés a Londres i en certa manera per això va ser més fàcil de pair, perquè jo ja havia deixat d'anar al dojo. Suposo que per la gent que aquell dia havia entrenat amb ell i que al dia següent van veure que no venia es devia fer és fotut.

Ironies de la vida, l'enterrament es va celebrar l'endemà del meu aniversari. Quan m'ho van dir, per un moment vaig pensar en canviar el sopar d'aniversari de data, però llavors vaig sentir com en Peluco em deia a cau d'orella “Però mira que ets maricona” i vaig canviar d'opinió. Ell no era dels que se'n van a dormir aviat i no tenia en massa consideració a qui ho feia, de manera que vaig celebrar el sopar, me'n vaig anar de farra, vaig passar per casa a dutxar-me i vaig anar cap a la platja. Encara feia calor i s'estava a gust en karategi, vam fer una mica de classe, vam plorar i vam deixar en Peluco al fons del mar. Cada setembre repetim l'entrenament, però ja no plorem.

Un cop a Londres va començar el decliu físic. Jo em vaig esforçar en mantenir una rutina d'entrenament, sempre que la meteorologia o permetia, però el footing i algunes flexions i abdominals no aconseguien substituir al Yoya's Gym. Després a sobre va venir la operació de cu... de còccix, la qual cosa va suposar vuit mesos sense poder fer esport i conseqüentment un holocaust apocalíptic pel que fa a la meva forma física. Per sort em vaig recuperar just a temps per poder-me hòstiar amb en Christopher amb garanties, però l'episodi de karate a muerte en un carreró d'Ipswitch va posar de manifest que calia posar remei a la protopanxeta. Aquell mateix vespre, mentre discutíem remeis casolans per treure les taques de sang de la roba, vam acordar amb en Bakerin que començaríem a entrenar-nos junts. Mesos després de conèixer-nos havíem descobert, per sorpresa mútua, que tots dos érem karatetas. Havia arribat l'hora de tornar al recte camí del guerrer.

Vam anar al cor de China Town, vam buscar la botiga d'arts marcials amb el nom més guai que vam trobar i ens vam procurar un Strike Shield (“Pao” pels amics). El primer dia vam entrenar a can Bakerin, però les seves veïnes octogenàries ens van dir que les persones civilitzades no feien tant de soroll a l'hora del te, de manera que vam haver d'avortar. El segon dia ens vam entrenar a Regent's Park sense problemes veïnals. El tercer dia... en Bakerin va decidir que ja estava prou fort i que no li calia entrenar més, la qual cosa era un problema greu si tenim en compte que per entrenar-te amb un Pao cal que algú te l'aguanti. My gos in a pos.

Per sort la indemnització d'en Christopher va arribar just a temps per adquirir un sac de boxa i poder seguir entrenant, i això va fer que en Bakerin es tornés a animar i s'apuntés a la festa els dissabtes. Bàsicament ens limitàvem a córrer una mica i fer unes sèries de sac, però de tant en tant ens animàvem a repassar tècnica bàsica.

Finalment l'etapa londinenca es va acabar. Em va fer pena clausurar el mini-dojo i vendre'm en Christopher, però de totes maneres sempre havia estat una solució temporal. Era hora de tornar a les velles rutines, viatjar al cul del món i tornar al Yoya's Gym.

El Yoya's havia canviat, però per sort la gent seguia sent la mateixa. Llàstima que per mi si que havia passat el temps i vaig haver de suar la cansalada de valent per agafar el ritme. I llavors, un mes després de tornar, va ser quan el sensei ens va dir a mi i a en Líder que al cap d'una setmana ens examinavem per cinturó negre.

La meva teoria és que en Peluco ens va donar un cop de mà, però la qüestió és que vam aconseguir el cinturó, que és molt útil perquè combina amb tot i amb el karategi blanc queda moníssim tu.

Quan vaig arribar a casa vaig sopar una carretilla de ensalada per celebrar-ho.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

Marcant paquet

2009-04-01T13:48:00.002+01:00

La publicitat és el segon pressupost mundial, només superat pel militar, la qual cosa es podria discutir si tenim en compte que els militars utilitzen una bona quantitat de publicitat.

Primer va ser un anunci “anònim” sobre un clau de mala qualitat, que aguantava malament una ferradura i llavors un cavaller es quedava sense poder anar a la guerra i llavors el regne se n'anava a la merda perquè el clau no era ni Nike ni Dolce & Gavana. Personalment, sóc republicà.

Després van ser la Danone i similars que després dels seus anuncis recalcaven que ells no fabriquen els seus productes per a altres marques. Com per exemple l'Actimel, aquell derivat làctic amb ferments que no té cap dels efectes beneficiosos que fan servir per promocionar-lo.

Ara Cuatro i Telecinco airegen espots on diuen que estan al costat de les marques de tota la vida. Si, les mateixes marques a les quals facturen anuncis de tota la vida.

Torracollons varis... Hacendado ÉS una marca. Bona, bonica i barata.

Venía por lo del bodorrio (Full Pepito)

2009-03-05T18:47:00.004Z

Finalment vaig aconseguir arribar a València City i ficar-me en un cotxe ple de col·legues. M'havien vingut a buscar en un Porsche (fijate tu), però havien comés la irresponsabilitat de deixar-lo a mans d'en Tron i per tant la cosa podia acabar amb un desenllaç molt RENFE.

En Tron és molt bon chaval i millor persona, fins i tot es podria argumentar que com que està estudiant per pilotar avions és una persona indicada per portar-te d'un punt A a un punt B, però argumentar això seria... Perquè en Tron és molt bon chaval i millor persona, però a vegades li agrada copular amb cotxes. Mira tu, de tant en tant els cotxes de davant es paren, per raons tant sorprenents com ara semàfors en vermell o passos de peatons, però en Tron ho ignora i fa servir el seu propi cotxe cual dildo herculiano per encular-los amb ganes. Simplement diu que no els veu. Un cotxe. Gran. Amb quatre rodes i tal. No s'adona que paren.

Jo ja li tinc dit que es podria prendre uns cubates abans de fer-ho, o esperar a algun dia amb boira, per tenir com a mínim alguna excusa per explicar als guripes, però ell diu que no se n'avergonyeix i que a més si ho fes quan va begut ho hauria de fer massa sovint.

Gràcies al prodigiós ABS del Porsche vam arribar a can Bakerin amb algun incident però sense cap accident, amb el temps just de fer un mos abans d'engalanar-nos i posar-nos en bodorrio mode. Un símptoma inequívoc de que la cosa començava a millorar era que la mare d'en Bakerin ens havia fet pepitos per dinar.

La cuina valenciana està plena de tòpics, però per alguna raó el pepito és una delícia oblidada. Quan encara no feia ni un any que coneixia a en Bakerin i estàvem compartint habitació a la mítica Bowden, després d'anar de visita a València es va presentar amb un tupper oliós que sa mare li havia fet pels seus amics de Londres. El pepito és una mena de pa de briox/pa de llet/pa de frankfurt farcit amb una mena de samfaina valenciana, pintat amb ou i fregit. Evidentment després de menjar-ne tres o quatre t'estas un parell de dies sense fer allò que comenten tant als anuncis d'Activia con bífidus activo, però val la pena.

Encara mastegant l'últim pepito em vaig mudar, vaig preparar l'equip i em vaig disposar a començar a fotografiar en Bakerin en ple ritual de nuvitització, però llavors ell em va assenyalar el coll i em va preguntar on coi estava la meva corbata. Concretament estava a Barcelona, al tercer calaix per més detalls, i és que havia decidit fer un Lauren Postigo i no dur-ne. Per desgràcia ni en Bakerin ni cap altre tiu del casament estava al corrent del tal Lauren. Sort que ma mare m'havia fet desistir de calçar-me les bambes i havia dut sabates normals, que l'Emilio Aragón tampoc els hi devia sonar massa.

Tampoc n'hi havia per tant, que a mi també em va decebre que en el menú del banquet no hi hagués ni paella ni horchata i no vaig dir res, tot i que cal dir que com a testimonial representació autòctona els convidats es van assegurar que hi hagués arrós a dojo per rebre a la parella ja casada. De fet el llançament d'arròs es va convertir més aviat en un concurs per veure qui encertava més cops en Bakerín amb la boca oberta. És el que passa quan la gent porta la paella a les venes i quan els teus amics són més putes que els de la núvia. Encara gràcies que es van reprimir i no van llençar-li escamarlans ni bajoquetes. Ah, i tampoc hi va haver cap show amb ase en tot el dia, però això ja m'ho esperava.

Al final tot va anar bé, jo em vaig haver d'estressar una mica amb les fotos, sobretot gràcies al payo que feia el vídeo, que tot i ser una bellíssima persona no parava de tocar-me els ous amb els seu llum ataronjat i amb la seva dèria per demanar posats als nuvis que simplement anomenarem “d'estil clàssic”. També em vaig estressar una mica amb una senyora d'edat avançada que se'm va apropar cap al final de la nit i em va dir, a una distància molt més curta de la estrictament necessària per a una correcta audició, “Hazme una foto donde salga guapa, muy guapa, muy guapa, que quiero regalarsela a mi novio”. Suposo que deu ser el mateix típus d'estrès que nostre senyor sentia quan li demanaven que multipliques els pans o camines per sobre de l'aigua. Jo simplement vaig decidir que era el moment de guardar l'equip i agafar una copa.

Venía por lo de la mamada (Intro)

Venía por lo de la mamada (Full Guateque)

Venía por lo del bodorrio (Intro)

Who's guai?

2009-02-22T04:59:00.002Z

Acabo de tornar de farra, i també de guanyar un concurs de disfresses amb un premi molt escaient. Ole! Amb dos cujons! Aviam si endevineu de que anava disfressat ;)

Full post quan aconsegueixi les fotos i... i... amb una mica de sort el vídeo amb l'actuació davant del jurat! Jur, jur, jur... bona nit!

A robar carteras

2009-02-16T15:54:00.005Z

Quan vaig abandonar el meu poble natal per anar a Barcelona em vaig adonar que can Fanga era un poble massa gran per anar a tot arreu a peu. Tot i que en aquells temps els barcelonins encara havien de descobrir que el carril bici era alguna cosa més que una zona de carrega i descarrega per a taxis, jo en la meva clarividència rural hi vaig veure la solució als meus problemes. A pesar d'haver-me d'adaptar a la dictadura d'un enginy curiós anomenat semàfor, la bici es va convertir de seguida en el meu Rocinante fidel.

Per desgràcia la meva bici, de marca desconeguda però amb una inscripció molt guai que deia “Top Bike”, va caure a les urpes d'algun cabronàs que me la va pispar del parking de la universitat. L'únic consol que em va quedar és que com que sempre li treia el seient, de fet alguna gent em coneixia com a “el que siempre lleva un sillín en la mano”, potser el pispa en qüestió va patir algun incident relacionat amb això.

Als dos dies ja tenia una altra bici comprada a un company de teatre, que em va durar fins que un altre pispa sodomita s'hi va fixar. Després d'això vaig pensar que havia de posar fre a la meva col·lecció de seients de bici. Vaig anar al Pro Bike, em vaig gastar els quartos en una bici guapa i després em vaig hipotecar per comprar els dos cadenats més bèsties que vaig trobar. La idea és que, facis el que facis, tota bici es pot robar, però diguéssim que amb el temps i esforç que requereix rebentar els meus cadenats surt més a compte anar a pispar-ne una altra, preferiblement amb seient.

Tot i haver d'anar carretejant a tot arreu el pes de la tranquil·litat, el nou sistema va donar bons resultats. Tot i així sovint solia parlar amb nostre senyor per demanar-li que vetllés per la bici i que sobretot no permetés mai que agafés un pispa in fraganti, ja que arribat el cas se va aver un fojón que no sabe ni dooonde sa metio. Fa cinc dies nostre senyor va decidir divertir-se una mica.

Jo anava a agafar la bici, encadenada a un fanal, quan em vaig adonar que hi havia un subjecte mirant-se la bici. Vaig alentir el pas i, efectivament, el payo es va ajupir i va començar a tafanejar amb el cadenat.

Molts cops, després de deixar la meva preuada Merida amb suspensió, porta-paquets, manillar de doble alçada, seient de gelflex recobert amb una funda extra, timbre (dels de veritat, dels que fan ring-ring, no dels que fan ping-ping), smartled roig posterior amb 180º de cobertura, cat eye blanc frontal i reflectors dels colors corresponents cobrint els 360º... sovint dic, després de deixar-la lligada a algun fanal, pensava en com m'agrada i en com em fotria perdre-la. La qual cosa em portava a pensar en com reaccionaria en cas d'enganxar al pobre infeliç que ho intentés.

En els meus pensaments els pispes sempre eren tius molt chungus, que robaven bicis els dies en que feien festa de vendre droga i extorsionar putes, i llavors jo arribava per radere, els engegava un parell de faves per sorpresa, deia alguna frase original i després la poli em donava una medalla i el pispa quedava traumat i es feia monjo o algú.

En canvi arribat el moment, tot i que m'anava acostant al cabronàs que em volia fotre la bici, no acabava de veure clar això de rebentar al pobre desgraciat. De manera que vaig optar per passar directament a la segona part i dir la frase original.

En aquests casos, i sense haver-t'ho preparat, la eloqüència no està massa encertada i l'únic que se'm va acudir va ser un Què, vols que et doni un cop de mà, cabronàs? Evidentment el to havia de ser irònic i intimidatori, però no el devia acabar d'encertar perquè el pispa es va aixecar i es va quedar mirant-me amb cara de preocupació, però més aviat perquè semblava que es pensés que efectivament el volia ajudar i ell no tenia cap ganes de partir-se el botí.

Com que el pispa em seguia mirant vaig pensar que s'esperava alguna explicació més per part meva, de manera que el vaig apartar de la bici al mateix temps que li deia “Que no em robis la bici, collons!” en un to Barri Sesam d'allò més didàctic, perquè li quedés clar que efectivament era el propietari i robar bicis és dolent.

La empenta que li vaig engegar era del bon rotllo, perquè fes un pas enrere, entengués el missatge i marxès. Diguem que no tenia gens de ganes que el senyor lladre es sentís prou ofès com per decidir barallar-se, de manera que la idea era que la empenta no degenerés en res més. Però el senyor lladre a més de lladre era una mica friki i en comptes de fer un pas enrere i ja està va començar a fer petits saltironets i a perdre l'equilibri progressivament. Va fer uns dos metres així, temps durant el qual vaig tenir temps de pensar “Ai, pobre home però que fa?”, “Ai, potser l'hauria d'ajudar, que sembla que es fotrà de lloros” i “Que collons l'he d'ajudar, que em volia fotre la bici!”.

Efectivament va acabar al terra, però llavors ja estava clar que com a mínim no havíem de patir per si es posava violent. I tornàvem a estar igual, ell mirant-me com esperant que digues alguna cosa i jo preguntant-me perquè collons no marxava d'una vegada en comptes de quedar-se a escoltar els meus consells.

I jo, en un esclat d'eloqüència “Que no em robis la bici cony!” i ell, en una demostració de moralitat “Bueno, bueno, que a mi ayer también me intentaron robar la mia y yo no me puse así”. Perfecte, a més de tenir reflexes és catedràtic d'ètica i filosofia.

Vaig suposar que era inútil entrar a discutir la lògica del que m'acabava de dir, vaig assumir que era veritat i que el pobre en veure que li robaven la bici només havia donat uns passos cap enrere per acabar caient de cul, i em vaig limitar a ser simple i directe “Doncs mira, a mi em toca la pera que m'intentin robar” i el molt cabró em va respondre “Vale, vale, però no me empujes vale?” com si jo estigués sent molt mal educat.

Com que evidentment no em venia de gust asseure'm a discutir tranquil·lament l'assumpte, que semblava ser el que ell esperava, li vaig dir que anés a cagar i em vaig posar a desencadenar la bici per marxar. Ell es va aixecar i es va tornar quedar peu plantat com preguntant-se on havia d'anar a cagar exactament, i mentrestant jo l'anava controlant amb el rabill de l'ull per si de cas treia una destral o quelcom àdhuc. Fins que no li vaig dir “Que marxis coi!” no li va quedar clar que ja tenia permís per anar-se'n.

Venía por lo del bodorrio (Intro)

2009-01-13T23:05:00.005Z

De tots es sabut que els fabricants de salsitxes frankfurt i els fabricants de panets per frankfurt tenen un pacte secret segons el qual els panets sempre es venen en bosses de sis però les salsitxes només en paquets de cinc. Quina colla de cabrons.

Aquesta estratègia va encaminada a fer-nos entrar en un bucle consumista que ens obligui a comprar més salsitxes i pans per mirar d'arribar a la paritat. Una estratègia molt ben pensada en algun despatx d'aquells on fan brainstormings i d'altres mariconades, sinó fos perquè és més fàcil agafar Nocilla i fer-te un bollycao casolà amb el sisé panet i ja està. De totes maneres suposo que això més que una victòria de la inventiva ciutadana és un èxit de la Nocilla, que devia fer un altre pacte encara més secret amb els dels panets a esquenes dels de les salsitxes. Quina colla de cabrons.

El que no és tant conegut és que els fabricants de maletes i els fabricants de coses tenen un pacte semblant. No sé ben bé com funciona exactament, però el fet és que les coses no acaben d'encaixar mai a dins la maleta. En la meva innocent joventut vaig intentar pal·liar el problema a base de col·leccionar maletes i bosses de mides i formes correlatives, però això evidentment no va solucionar res, perquè els fabricants de coses sempre van un pas per endavant perquè la maleta que ja tens no et serveixi. Quina colla de cabrons.

La qüestió és que jo anava a València per tres dies, de manera que de roba me'n calia poca, però hi anava pel casament d'en Bakerin i la L (esposa en pràctiques, suposo) i a més era el fotògraf, o sigui que també havia de dur el vestit de mudar i l'equip. Això d'entrada ja comportava portar el vestit en una bossa a part d'aquelles especials perquè no s'arrugui, i per la resta entrava en joc el pacte maleters/fabricants-de-coses.

Si feia servir una maleta prou gran per el trípode de totes maneres no era prou ample per poder-hi encabir la bossa amb l'equip fotogràfic, i si feia servir una maleta prou ample per tot llavors amb la poca roba que havia de dur no l'acabava d'omplir i tot corria perill d'acabar barrejat i aixafat. A més la meva bossa super guai per portar vestits, que m'havia regalat la meva tia i que no m'havia calgut mai abans, es veu que estava dotada amb un dispositiu que la teletransportava a una altra dimensió en cas de que et fes falta. De manera que vaig acabar amb la roba en una maleta petita, el trípode lligat precàriament a la maleta, la bossa amb la càmera penjada a l'espatlla i amb la mà lliure aguantant una perxa amb el vestit cobert per un plàstic cutringul del tot a cent.

A base de fer un tetris in progress amb les meves coses vaig aconseguir arribar fins al tren, em vaig posar còmode i em vaig adormir amb la tranquil·litat que dona saber que un cop a València em venien a recollir a la estació i ja no hauria de passar més penúries. Però no vaig comptar amb que estava viatjant amb RENFE.

Em vaig despertar en una estació, però amb la preocupant sensació de que havia dormit menys del que cal per arribar a València, i es que estava a Castelló, la via estava tallada i la resta del trajecte l'havíem de fer en autobús. L'explicació oficial era que un tren de mercaderies havia descarrilat... dies més tard em vaig assabentar que la realitat era que en d'Efak havia passat pel mateix lloc feia unes hores (que aquell dia els casaments estaven d'oferta) i havia fet alguna gamberrada. Vaig tornar a muntar el puzzle de l'equipatge i em vaig posar a fer cua per l'autobús. Evidentment plovia.

Venía por lo de la mamada (Intro)

Venía por lo de la mamada (Full Guateque)

Venia por lo del bodorrio (Full pepito)
.

Bon any i tal...

2009-01-05T20:24:00.004Z

Estimats col·legues, la temporada de torrons ja s'acaba i no volia deixar passar la ocasió de parlar-vos del meu gran descobriment. La eco-bola irisana, una bola de plàstic amb ceràmiques que neteja la roba sense necessitat de detergent. Incredible but ciert, ho he provat i funciona, és més, deixa la roba encara més neta i amb colors més vius i sense generar fosfats ni coses oiga! Apa, a deixar de gastar-se els calers en detergent, que és millor pel món mundial i per la teva butxaca. Available a herboristeries i tal (i no, no vaig a comissió).

A banda d'això he menjat mooolts dolços i fins i tot vaig quedar amb en Bakerin i la L, que van tenir la gentilesa de perdre un vol a NY i comprar-ne un altre pel dia següent des de Madrid, on em vaig reunir amb l'Amparo i en Conejito i els dos convidats espontanis. Evidentment em va saber greu per ells, però també em va fer molta il·lusió.

Sigui com sigui, que tingueu un 2009 la mar de guai, i espero que no tingueu la mateixa maledicció que jo i que els reis us portin qualsevol cosa menys pijames.

Ordenatas per al cole

2008-12-25T23:39:00.003Z

Cada dia és prenen milions de decisions. De fet quan anava a la uni vaig participar en un estudi sobre la matèria on cinc cops al dia t'enviaven un sms i llavors tu havies d'anotar l'última decisió que havies pres. Evidentment era un experiment remunerat. Una parida d'experiment remunerat per ser exactes.
Abans d'ahir vaig prendre la decisió d'anar a comprar Quelys per berenar. Sempre que vaig a Mallorca aprofito per comprar-ne unes quantes bosses, i sempre que ho faig penso que és una tonteria perquè les Quelys es comercialitzen a tot el regne d'Espanya, però per alguna raó només penso a comprar-ne quan sóc a la roca. Excepte abans d'ahir, que vaig prendre una decisió.
Assegut davant la tele vaig obrir la bossa, vaig obrir la boca i llavors vaig començar a mastegar alguna cosa que recordava en forma i gust a una Quely, però no exactament. Definitivament les recordava diferents, segurament perquè els Quelys que jo recordava no duien dos mesos caducats.
De manera que vaig prendre la decisió de tornar al Condis.
Quan entraves a treballar al Pret el primer que et deien és que si algun client trobava un producte caducat havies de cridar al manager immediatament perquè li fes una fel·lació i llavors tu havies d'agafar un dels fuets especials que hi havia per aquestes ocasions i començar a flagel·lar-te. Jo no tenia cap intenció de que aquella pobra gent patis cap mal, de fet veient el panorama el tema de la fel·lació tampoc em feia gaire il·lusió, jo l'únic que volia era berenar Quelys. Vaig anar a parlar amb la caixera amb una mirada d'aquelles que intenten transmetre complicitat, una mirada de bon rotllo, una mirada de "tranquila, que jo també m'he trobat en la teva situació". A la qual em van correspondre amb una mirada de "m'importen una merda les teves Quelys dels collons".
La Yoli li va cridar a la Yessi que on estava el Yonny, i la Yessi li va contestar que reponiendo i llavors la Yoli em va dir que anés cap al fons del super i que "se lo cuentas al chico". Evidentment vaig passar de tot i vaig anar directament al prestatge de les Quelys, a on al cap d'uns minuts va aparèixer el Yonny preguntant que què passava. Home, passava que totes les bosses portaven dos mesos caducades a excepció de les tres del fons que només en portaven un i mig. Aquell Condis era un putu geriàtric de Quelis, de fet gairebé em sentia obligat a tractar a les bosses de vostè, de fet si algun dia em trobo una bossa d'aquelles a l'autobús m'aixeco i li cedeixo el seient.
Finalment em vaig haver de conformar amb un paquet de MarieLu i unes Artiach com a substituts i vaig anar a trobar-me amb la Yoli de nou, que no em va reconèixer i em va intentar cobrar i llavors jo em vaig haver d'identificar com "el de les Quelys", possiblement una de les maneres més estúpides de presentar-se. De totes maneres la Yoli va considerar oportú cobrar-me i després tornar-me els calers de les Quelys, uns 2,99 euros exactes que ella es va preocupar de donar-me amb la major quantitat possible de monedes d'un cèntim. Evidentment de la fel·lació ni parlar-ne.
Quan vaig marxar ningú s'havia molestat a retirar les Quelys de la venda, suposo que es devien quedar allà fins que algun autocar de l'Inserso vingués per portar-les a Benidorm.
.

Por la gloria de mi madre

2008-12-15T11:41:00.001Z

El fill dels veïns de ma mare té set anys i fa sudokus per hobby. Suposo que això, més que en superdotat, el converteix en una aberració de la natura. A més es veu que aquest estiu, l'ultim dia de cole de camí cap a casa ja va treure el quadern d'exercicis i es va posar a fer feina a l'autobús. La qual cosa el situa en alguna categoria pròxima a l'anticrist.
L'altre dia vaig enganxar al Damien en qüestió a casa i sorprenentment estava jugant a la Nintendo DS, una activitat que no requereix complicades operacions matemàtiques i en la qual conseqüentment era un petardo. En veure que estava jugant al Super Mario li vaig començar a explicar emocionat que de petit jo també hi jugava i ell em va dedicar una mirada com la que jo faria si algun dia la meva avia m'explica que de jove fumava porros. Indignat i amb ganes de deixar les coses clares sobre la meva gran superioritat en la matèria li vaig demanar si li importava deixar-me intentar fer una partida. Jur, jur, jur... te vas a enterar mequetrefe.
El molt inconscient em va començar a donar indicacions de com funcionava el videojoc sense deixar anar la consola, i jo cada cop més impacient li anava estirant de les mans i dient que ja sabia com anava. Saps perquè sé que només hi ha un botó per saltar i un altre per corre de pressa/disparar? Doncs perquè aquest joc va néixer en una consola que NOMÉS tenia dos botons, però això va ser abans que tu naixessis, cacho rookie! A més, el molt inculte em deia que si agafava una flor en Mario es tornava “forner” i llavors llençava boles de foc. No se en quin moment les noves generacions van decidir que en Mario canviava de professió, perquè en Mario és lampista i prou, l'unic que passa és que si toca una margarita es torna piròman, però continua sent lampista.
Finalment em va passar la Nintendo i per el poder de Greyskull vaig començar la partida, vaig agafar tots els bolets i floretes dels collons, vaig entrar al castell hortera i vaig aixafar a la tortuga punkie gegant. Chupate esa mini-friki sudokeru, quan jo digui alguna cosa d'en Mario tu digues amén.
Li vaig tornar la consola i li vaig dir que algun dia potser li ensenyaria a jugar a l'Street Fighter, a la qual cosa va tornar a posar cara de no entendre de que parlava. Pobret, segur que ni tant sols sap qui és en Daniel San ni els Goonies ni res, però com a mínim ja té clar que l'experiència és un grau.
.

Venía por lo de la mamada (Full Guateque)

2008-12-04T20:14:00.016Z

El problema de les promeses és que poden no complir-se. Potser va ser la maduresa o quelcom àdhuc, però em sembla que la cosa no va anar ben bé per on havia d'anar. Personalment el meu referent més immediat pel que fa a comiats és la peli aquella d'en Tom Hanks on tenien una suite d'hotel amb dues centes persones, la meitat de les quals eren dones públiques i una d'elles intentava reproduir-se amb un ase que acabava morint de sobredosi i depositat a l'escensor de l'hotel potes enlaire. Però és veu que el nostre presupost no donava per bestiar. Ni per ases. Ni cap dels amics d'en Bakerin era el Guerrero Americano.

Com que les tradicions són les tradicions, la cosa va començar vestint a en Bakerin amb unes malles negres, uns escalfadors, una samarreta amb el lema “Venía por lo de la mamada”, una perruca afro i unes ulleres de Rappel. Diguens originals. I llavors va començar un llarg peregrinatge fins a un recinte firal, en algun lloc remot de l'Hospitalet, on en Bakerin havia de fer la seva entrada triomfal en un festival eròtic. Diga-li eròtic, diga-li porno.

Al final la entrada no va ser tant triomfal perquè al cap de mitja hora de voltar perduts per l'Hospi en Bakerin havia decidit ditchar el seu uniforme i convertir-se en normal. Més o menys aleshores vaig acceptar la idea de que ningú intentaria follar-se un ase.

El festival, la veritat, me l'imachinava més gran. Tot i així va ser el meu primer encontre amb el porno en viu i curiosament vaig descobrir que, tot i veure dues chavales farcint-se mútuament amb artilugis varis, més que morbo em feia gràcia. El porno és pot consumir de moltes maneres, però definitivament envoltat de senyors amb càmera de vídeo i dubtós interès cinèfil no és la meva preferida. Sempre m'ha fet gràcia la gent que segueix el futbol però que mai hi juga, i em sembla que en aquell festival hi passava més o menys el mateix.

Després de dues hores de veure aerobic non-stop tots estàvem una mica saturats, per no dir avorrits, i jo ja havia preguntat i m'havien dit que no hi havia cap equí al programa, de manera que vam decidir anar a un altre lloc on, a part de mirar, poguéssim sucar.

Però abans d'arribar al restaurant havíem d'escapar de l'Hospitalet, trobar la parada de metro i superar l'efecte “hòstia, es que de dia el camí es veia diferent i hi havia menys gent amb cara d'assassí pel carrer”. Tothom tenia la seva opinió sobre quin era el camí a seguir, però en Tron estava especialment entestat en que el Nord en realitat estava cap al Sud i promocionava la seva candidatura amb frases del tipus “Hacedme caso coño! Que si me se orientar a 10.000 piés de altitud como quereis que me pierda aquí!”. La qüestió es que aquell matí en Tron en entrar a la plaça reial havia comentat que alló era plaça Catalunya i que Montjuic estava a dos carrers, de manera que vam optar per anar en direcció contraria de qualsevol indicació que fes ell i vam arribar al metro a la primera.

Els col·legues d'en Bakerin havien planejat el comiat de solter en plan sorpresa, i per que tot fos com més sorpresa tot i que el comiat es feia a Barna la gràcia és que totes les activitats es feien a prendre pel cul de Barna. Directament no recordo en quin coi de terme municipal estava el restaurant, però una mica més enllà s'acabava l'univers i el temps i l'espai es transmutaven i tal. Com a únic referent geogràfic puc dir que la cambrera vivia al Prat, suposo que en algun avió. Era amiga de la Jopelina (nòvia d'en Jope) i ens va donar un tracte la mar de personal i simpàtic. Nosaltres li vam correspondre decidint que devia ser lesbiana basant-nos en que portava el cabell curt i que utilitzava el pronom feble “neng” i l'adverbi “ejque”.

Als postres un cop més va recaure en mi, en qualitat d'autòcton, la decisió de veure a on coi anàvem. La meva primera pensada havia estat portar-los a l'Arena, bàsicament per explotar una mica més la samarreta tunejada d'en Bakerin, però com que la samarreta no havia durat ni mitja hora doncs la cosa ja no tenia tanta gràcia. En Tron i en Gestor estaven entestats en anar a un puticlub “però solo para tomar una copita”, però per sort la cambrera ens va dir que coneixia una disco a barna i, més important, que ens hi portava en cotxe, de manera que vam acordar esperar a que acabés el seu torn en un pub al costat del restaurant.

No recordo com és deia la discoteca on vam acabar, només que estava al davant del CaixaForum, que era la mar de pija i que estava tant buida que no es van poder permetre el luxe de vetar la entrada a una colla d'arreplegats que no calçaven nàutiques. Pel que fa a la cambrera, tot i que el vocabulari seguia igual, en sortir del restaurant havia passat per un Corporación Dermoestética a posar-se uns implants o algu. La qüestió és que vam decidir que amb botes i samarreta ajustada ja no era lesbiana. Tampoc és que cap de nosaltres ho pogués comfirmar.

A la discoteca no hi havia massa a fer. Podies escollir entre mirar-li els pits a la cambrera heterosexual o mirar-li les calces a la gogo, que estava convenientment vestida amb minifalda i situada en un podi excessivament alt. La resta de la discoteca estava ocupada per set nens i nenes de 12 anys que venien d'un casament (osea enlace) i no hi havia cap indici d'ases, caballs o similars.

No em queixo pas, va ser un bon cap de setmana entre col·legues i ens ho vam passar de fruta madre. De fet em sembla que ho hauríem d'haver plantejat així d'entrada. De totes maneres suposo que quan es casi en Tron ja anirem amb el seu avió a Tailàndia o algun altre lloc on les lleis de protecció dels animals siguin convenientment ambigües.

Unintentional porn?

Venía por lo de la mamada (Intro)

Venía por lo del bodorrio (Intro)

Venia por lo del bodorrio (Full pepito)

Venía por lo de la mamada (Intro)

2008-11-28T20:08:00.010Z

En principi havia de ser a València, i jo ja havia dit que passava (vil metal), però llavors un dels amics em va trucar per dir-me que el comiat de solter d'en Bakerin seria a Barna. Si Mahoma no va a la farra, la farra va a Mahoma.
Em va fer il·lusió. No havia estat en cap comiat abans i tenia un gran interès antropològic en l'esdeveniment. És com el primer Gran Hermano, que el vaig mirar únicament per què era un experiment sociològic innovador... amb càmera a les dutxes.
La cosa prometia, perquè en Tron, que també s'apuntava a anar de putes, em va jurar i perjurar que la trupe d'en Bakerin eren una colla de desfasats i tronats amb molt potencial. I si en Tron fa servir aquest adjectius és com si en Freddy Krueger et diu que té malsons amb un payo lleig.
Jo ja coneixia alguns del components de l'equip Bake que ens havien visitat a Londres, però estava molt intrigat per conèixer a la resta, dels quals en Bakerin m'havia explicat varies històries.
Ryu: Un amic del cole i company de Karate d'en Bakerin, que de petit a sobre de practicar arts marcials va estar tant enganxat a l'Street Fighter II que es va quedar per sempre més amb el sobrenom. Qualsevol altra semblança amb l'original és anecdòtica.
Jimmy Limón: (Limón a seques pels amics) En Tron i ell s'admiren mútuament de la capacitat i possibilitats dels seus respectius conductes arterials, venosos i/o nassals. Estan enamorats des de que, a les passades Falles, es van confessar que de petits cap d'ells va necessitar mai aigua per consumir la llet en pols i que a l'escola els dos es van fer famosos per deixar la pissarra neta sense fer servir ni el borrador ni les mans.
Aparentment el seu sobrenom es simplement una referència a la seva falta de pentinat.
Spencer: El germà petit d'en Bakerin, que no només admira a en Bud Spencer sinó que a més s'hi assembla (si obviem el fet de que a la seva edat en Bud era nedador olímpic). De fet admira tot allò produït durant els 80s, cosa que es pot apreciar de seguida donant un cop d'ull a la seva samarreta, sigui quina sigui. Basicament té un fons d'armari tant extens com la producció audiovisual de la década en qüestió.
Gestor: Hi ha gent de costums, i en Gestor com a mínim té el costum de portar el mateix pentinat amb que va triomfar als volts del 1994 i per complementar l'efecte té un cotxe que en realitat és una nau espacial.
Jope (aka Jopelines): El fill secret d'en Bob Hopkins.
LuísG: Sembla normal. Crec que és l'element de control de l'experiment.
Finalment ens van fallar en Pezón i en Conan, famosos pels seus mugrons i per esmorzar pizzes Tarradellas respectivament, i en Guapanan, al qual les nenes de l'insti idolatraven per la seva semblança amb en David Hasselhoff. Però tot i això hi havia un equip força prometedor.
.
Unintentional porn:

.
Venía por lo de la mamada (Full Guateque)
Venía por lo del bodorrio (Intro)
Venia por lo del bodorrio (Full pepito)

.

Lesions

2008-10-29T16:56:00.003Z

- Fua tio, me he jodio el deo.

- Fua, que putada tio.

- Ya tio, joder, asín no puedo jugar a la Play.

The way of the yoya (4 de 5)

2008-10-05T21:57:00.005+01:00

El cul del món està definitivament al cul del món, i si hi vols arribar has de baixar a la parada de Gorg i després caminar una mica. Tranquil, no passa res si no saps on cau la parada aquesta, no cal saber-ho a no ser que el teu mestre hi obri un dojo i et toqui pringar.

Al principi, els escassos valents de l'Esportator amb cor d'aventurar-nos al territori salvatge i inexplorat al qual els nadius es refereixen com a Badalona, ens cooperàvem i anàvem junts en cotxe per estalviar costos i aprofitar la seguretat de viatjar en ramat. Bé, estalviar despeses nosaltres, que la benzina la pagava tota l'Enric, però és que ell era el gran i l'únic solvent. Els dies que no ens cooperàvem tocava agafar el metro i, més o menys a partir de La Pau, fer un viatge sideral acompanyat de gent que picava de mans i cantava (es que encara no hi havia I-pods... ni vergonya).

Al Yoya's Gym s'aprenia de pressa, érem una comunitat treballadora i a més teníem grans senpais per inspirar-nos i tutelar-nos, com ara en Peluco, que al final de cada classe ens resumia la conducta del bon Budoka en les seves paraules plenes de saviesa: “Y ara pa casa, carretilla de ensalada, pajote y a la cama”.

I també apreníem de pressa perquè teníem a en Dimitri, un antic soldat de l'exèrcit rus que cada dues o tres setmanes venia trist a classe perquè un parell de col·legues seus havien llepat en una emboscada a Txetxenia. No ens feia massa pena, perquè sabíem que llavors en Dimitri recordava els seus fantasmes i es pensava que tornava a estar a la guerra i a l'hora de fer combat oblidava les normes bàsiques de conducta, com ara “No pegaràs als genolls per intentar causar paràlisis permanent” o “Si el teu company cau al terra no t'hi llençaràs en planxa per intentar rematar-lo”. En dies com aquests ens alegràvem molt de que Karate signifiqui “Mà buida” i per tant a en Dimitri no li estès permès d'agafar cap arma.

Per això apreníem ràpid, no era qüestió de deixar que un psicòtic t'arrenqués el cap per badar.

Entre pitus i flautes (i algunes faves) em vaig plantar en cinturó marró, i llavors en Deep Blue em va dir que necessitava ajuda. En Deep Blue feia temps que havia engegat una mena de franquícia del Yoya's Gym fent classes de Karate extra-escolar a nens d'un parell de coles de Barna, i al CEIP Diputació li calia algú que fes classe als nens de 6 i 7 anys mentre ell s'ocupava d'un altre grup. Bé, vaig pensar, ens pagarem les classes de Karate donant classes de Karate.

En un dojo la vida és regeix sota una disciplina escrupolosa i un gran respecte cap al mestre i cap als companys, llàstima que ningú els hi ho havia explicat a aquella colla de bàrbars tronats en miniatura als quals em van dir que havia d'ensenyar. Resulta que les classes havien començat feia un mes i mig i fins llavors havien tingut un mestre amb una experiència en arts marcials resumible en que un cop havia fet un perfect jugant al Street Fighter II. De manera que els chavals es pensaven que fer Karate volia dir corre i cridar vestits amb un pijama blanc cual bellos internos de manicomi amb sobredosi de Red Bull.

Primer vaig intentar raonar amb ells verbalment, però després de dos intents en Deep Blue va treure el cap per la porta i em va dir que potser era millor no utilitzar expressions del tipus “nen, macagumlaputavergesantíssima” amb infants. De manera que vaig decidir passar a tàctiques més simples: A chupar flexions.

Bàsicament la tècnica consistia en que qualsevol conducta reprovable implicava chupar flexions, o sigui que calculo que la primera setmana devíem superar uns cinc cops qualsevol record anterior en la matèria. En principi tothom passava de tot i per tant tothom chupava flexions; més endavant només la meitat la liava però, aplicant tècniques de psicologia bàsica que havia vist en una peli de telecinco, tothom chupava flexions igualment (el truc està en que es tornin els uns contra els altres); i finalment només chupaven flexions els quatre que feien merder mentre la resta de companys s'ho mirava (rotllo vergonya pel deshonor). I tot això reforçat amb discursets sobre la responsabilitat, l'honor i la obediència total i fanàtica al teu mestre, que aprofitava per recitar quan els tenia estirats al terra mentre jo em passejava amb les mans al cinturo i mirant a l'infinit (formació teatral aplicada). Al cap de dues setmanes tenia una classe de nens aplicats i braços sobredimensionats.

Hi havia altres problemes, com ara la afició que tenen les criatures a sagnar pel nas. Recordo escoltar explicar a ma mare (mestra d'escola durant força temps) com es va posar d'histèrica el primer cop que un alumne va començar a rajar pel nas i la naturalitat amb que les seves companyes de feina van tractar l'assumpte. I és que al final t'hi acostumes, per no dir que ho avorreixes.

El primer cop que em va passar a mi va ser perquè en Marc va voler saltar de cap al Pao i en Carlitos va pensar que seria més divertit empenyar-lo ell mateix. De manera que en Marc va saltar de cap... al terra. Per cabar-ho d'adobar els Karategis són d'un blanc impecable que no ajuda precisament a dissimular les taques, de manera que la meva histèria s'anava agreujant a mesura que en Marc s'anava convertint en un jugador del Liverpool, tot i que a ell ja li estava bé perquè deia que així semblava en Ken de l'Street Fighter. El vaig arreplegar pel karategi i el vaig fer volar cap a recepció demanant a veure si tenien injeccions o coses per salvar al nen. El conserge va alçar un ull del Marca i em va dir “lavale la cara i metele un cleenex en la nariz”, jo li vaig preguntar si no calia fer res més, rotllo transfusions i tal, i ell em va contestar que podia provar amb dos cleenex però que llavors el nen no podria respirar. (Que caaaaabron).

Resulta que vaig poder comprovar que en realitat els nens ragen pel nas per raons vàries, però normalment com a conseqüència de simplement respirar, i que total al final no els importa gaire sempre que diguis “ets molt valent per no plorar” i els hi endollis el cleenex de reglament.

Després de quarte mesos els nens m'adoraven, m'idolatraven, creien que després de son pare jo era l'home més fort del món, em regalaven dibuixos d'en Son Goku fets amb plastidecor per penjar a la porta de la nevera... Tenia un exèrcit de petits assassins que obeïen les meves ordres fanaticament (sempre que els prometés que al final de classe jugaríem a pica-paret) i ja començava a planejar com utilitzar un parell de divisions per enderrocar la democràcia capitalista decadent i dominar el món, però em va sortir una altra feina més ben pagada i vaig haver de deixar el CEIP Diputació, la meva canalla i els meus plans per un nou ordre mundial.

Llàstima, tenia pensat anomenar-lo Flanagancràcia.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)

Peter Chan da man

2008-09-19T22:08:00.004+01:00

Quan en Buckanan va marxar de Can Fuckland teníem pensat que la Claud es mirés l'habitació a veure si s'unia al nostre clan. El que passa és que el cabró no va avisar i li va passar l'habitació directament a un col·lega de la seva novia, o sigui que se'ns va presentar un payo tímid anomenat Peter Chan que barrava l'entrada d'una amiga a la casa.

Però tot pot ser mala sort o bona sort. La Claud, al no aconseguir cap habitació que li agradés finalment va fer el pas i es va mudar amb en Deif, el seu churri, i de chiripa van trobar una caseta a tres carrers de Can Fuckland. En Peter Chan va resultar ser un payo curiós i va acabar per convertir-se en el meu millor amic de Londres i en company de sopars a ca la Claud.

Quan el vam veure entrar a casa vam pensar que estava marcant la entrada del primer asiàtic a Can Fuckland, però en realitat es tractava d'una efemèride molt més curiosa, era el primer anglès. Camuflat, però anglès. Resulta que en Peter és fill de hongkongès i singapuresa, però va ser adoptat i criat des de sempre al Regne Unit, de manera que és al que el racisme britànic es refereix com a banana (groc per fora però blanc per dins). La cosa es posa encara més curiosa quan t'explica que els seus pares adoptius son una holandesa i un pakistanès, o sigui que els dinars de Nadal a can Chan deuen ser la mar d'originals.

De totes maneres no enganya gaire, no trigues massa a veure que és un anglès pura raça quan per exemple aixafa un platan que s'ha posat madur i amb la pastarada es fa un sandwitch; o quan es posa mig got de suc de préssec i l'acaba d'omplir amb sprite, perquè diu que així té suc amb bombolletes; o quan davant de la teva incomprensió et diu que de petit ho acostumava a fer amb cocacola i llet i t'explica com li agradaven els coke floats que li feia sa mare (una bola de gelat surant en un got de cocacola).

Gastronomia a banda, en Peter i jo tenim varies aficions comunes, però va ser el seu increïble do per fer comentaris surrealistes sobre pel·lícules el que em va fer adonar que estava davant d'un ésser excepcional.

El primer cop que ho vaig presenciar va ser mentres miravem “The Terminator", la pel·lícula em va sorprendre al veure-la després de tants anys, però em va sorprendre més que en Peter em preguntes (estimat lector, llegeix això a poc a poc i amb molta atenció, que la cosa té collons per parar un tren):

“Escolta, el payo aquest que fa de novio de la companya de pis de la Sara Connors, és el mateix que feia de copilot d'en Val Kilmer a Top Gun, oi que sí?”

I ell es va sorprendre quan em vaig quedar callat, mirant-lo amb els ulls com plats i assenyalant-lo amb un dit. La gràcia és que veure una Pel·lícula amb en Peter et permet adonar-te de coses que els mortals comuns no veuen.

Mirant un tros de “Wing Commander”, en una escena que no deu durar ni dos segons on una tanqueta llença una nau avariada per la borda, en Peter es va sorprendre de que haguessin aprofitat la mateixa tanqueta que apareix a nosequina escena de “Judge Dredd”.

I mirant “Lone Wolf McQuade” és va superar. “Lone Wolf McQuade” és una peli així com molt Chuck Norris, amb els afegits de que el dolent és en David Carradine que segueix fent veure que sap arts marcials i la tia bona es una noia Bond de “Never say never again” (de noia Chuk a noia Bond en dues pelis seguides, casi na). La meva escena preferida és quan deixen a en Chuck inconscient (perquè ell vol, perquè això només passa si ell vol), el tanquen a dins el seu cotxe i després l'enterren. El primer que fa en Chuck al despertar-se és treure una llauna de cervesa de la guantera, fer uns glops, llençar-se birra per sobre i llavors engega el cotxe i surt de sota terra. Perquè en Chuck és un machote i el cotxe també.

I llavors és quan en Peter t'explica que un xivato de la peli és el mateix actor que a Blade Runner viu envoltat de joguines i que el policia amic d'en Chuck és el mateix que fa de cap de seguretat a Star Trek Voayager (ell va dir el nom de l'actor i el personatge, però jo no me'n recordo).

A la tele, a part del Dual, hi hauria d'haver la possibilitat d'activar un Peter.

Lexter, encara més polifacético

2008-09-13T17:33:00.003+01:00

Guau, en Lexter ha tret un altre superhit i aquest cop encara és millor que l'altre. Atenció al minut 2:42 on surt un dels breakdancerus que actuen de tant en tant al portal de l'àngel.

Benidorm mon amour

2008-09-10T23:13:00.002+01:00

Dimecres passat, de camí cap a Altea (una citat glamurosa com moltes altres on em toca fer feina), vaig topar de ple amb Benidorm.

Benidorm mola un ou. Perquè afrontem-ho, és el més similar a Manhattan que hi ha a espanya, sobretot si t'hi topes de nit. De fet va encara més enllà, perquè no és que tingui un gran skyline, sinó que és exclusivament un skyline. Original de collons. És el tipus de paisatge urbà que t'apareixia a l'horitzó dels videojocs de cotxes de la Super Nintendo, fins i tot tenen un gratacels acabat en forma de fletxa amb bandes lluminoses de color blau on segurament a les nits hi ha un replicant dient que ha vist coses meravelloses i donant-li la vara a en Harrison Ford.

De dins també té el seu encant. Si, hi he estat, però també tinc excusa.

Quan la meva avia en va fer 75 tot el clan dels Perifollos (això és una altra història) ens vam presentar al seu hotel de l'inserso a Benidorm city. Va ser una gran sorpresa, i també vam decidir que la última perquè de tanta emoció va anar d'un pel que no ens quedem sense matriarca.

La qüestió és que tot i ser el que és, no està tant malament. Diguem que està ben portat. Per a un canetenc que es passava les nits de cap de setmana de la seva adolescència a Calella (Calella-de-la-costa pels de Can Fanga) Benidorm representa l'expressió màxima del bon gust pel que fa al trinomi playa-sol-sangria (y olé). Sobretot perquè han aconseguit que la ciutat sigui productiva més enllà dels tres mesos d'estiu gràcies al turisme geriàtric.

Així com els locals d'oci nocturn de Calella havien de comptar amb menors d'edat per subsistir fora de temporada, a Benidorm han trobat una opció més rentable i còmode. Només et cal un petit local amb llums de colors i un home orquestra (piano casio XXL + micròfon) que toqui pasodobles i llavors els yayos es posen a ballar i lligar entre ells. Omples igual i no tens nens vomitant al carrer ni insultant-se amb els segurates.

Per desgràcia la setmana passada vaig passar de llarg de la ciutat i vaig acabar allotjat a l'Albir, dins el terme municipal d'algun lloc, al flamant hotel Rober Palas. Per què batejar-lo Robert Palace si total no és pronuncia així?

Eau de cul

2008-09-09T22:31:00.002+01:00

Es veu que en francès “petons” vol dir alguna cosa així com ara “tirem-nos pets” (avia'm si endevines com ho he descobert).
I després diuen que és l'idioma de l'amor...

Frases cèlebres de mon pare

2008-08-31T21:16:00.001+01:00

.
“En Putin s'hauria de dir Putot”.
.

Quien roba a un ladrón, cién años de perdón (lladre x 3 = 300 anys?)

2008-08-27T22:17:00.005+01:00

En Peter Chan és més anglès que el bed & breakfast, però com que té cara de chino la gent el pren pel que no és. Això, sumat al fet que sempre va arrossegant una Nikon D2x, que és una càmera dissenyada per passar desapercebuda si la poses entre dos volums de l'enciclopèdia catalana, fa que tots els carteristes del metro de Barcelona el prenguin per un turista japo folrat de pasta. El que passa és que els carteristes cometen un error de càlcul al ignorar l'amic que va amb ell i que té una paciència limitada i una mala hòstia justificada.
Jo ja li repetia que un veterà de l'N29 no ha de patir per res a Barna, que aquí no s'ha de preocupar massa per atracaments amb arma blanca ni pallisses per hobby, però que havia de vigilar amb els pispes. Però ell només feia que respondre “I beg you pardon? Would you like a lovely jovely yummy-yummy cup of tea?”.
El primer cop que ens va passar vam entrar al metro i quan la Gnat i jo vam trobar lloc em vaig adonar que en Peter s'havia quedat enrere, concretament enredat enmig de quatre turistes. A primera vista semblaven això, quatre turistes amb les seves gorres cutres i tot, però el que fallava una mica és que al vagó hi havia lloc de sobres i ells estaven tot al voltant d'en Peter com si tot estes petat i no es poguessin moure.
La meva avia considera que tots els turistes són una mena de disminuïts psíquics perquè diu que no saben parlar i mengen coses rares, però aquells quatre eren massa llestos i em sembla que ja sabien que al metro hi havia lloc de sobres. De manera que li vaig dir a en Peter que perquè no venia amb nosaltres i deixava als seus amics, a la qual cosa ell va respondre amb una mirada en plan “no es que no vulgui venir amb tu, però per fer-ho hauria de destorbar a aquesta bona gent que tinc al voltant i per res del món els voldria molestar”, a la qual cosa jo vaig respondre “Capullu, t'estan intentant robar” i llavors va venir.
A la següent parada la colla dels quatre va desaparèixer i llavors una senyora asseguda al meu costat ens va començar a dir que sí que teníem raó, que ella havia vist com li intentaven ficar la mà a la butxaca, i nosaltres ens vam quedar pensant en què cabrons que eren ells i que malparida la senyora que ho havia vist tot i havia callat com una puta i a sobre després volia conversa.
És que el país està molt malament. No perquè passin coses, sinó perquè passen i la penya només s'ho mira. Clar, que potser per això passen. Gent, una mica més de per favor, siusplau, que la roba no es renta sola.
Al dia següent vam tornar a agafar el metro i al entrar al vagó vaig veure com en Peter tornava a quedar-se enrere rodejat per tres senyores, somrient i cedint el pas mentre elles li deien que no home, no, passa tu primer que sinó no et podem robar. Després ja li vaig explicar que no és que tingui mala sort, simplement que amb la seva cara i la seva enciclopèdia els carteristes es posen palotes. És com si en Brad Pit és presentés al Salvation, que també tothom li intentaria fotre mà al paquet.
El que passa és que el primer cop m'ho vaig prendre com una curiositat que no m'havia passat mai, el segon cop en canvi em va tocar força els ous. Primer perquè les payes no ho estaven intentant, ho estaven fent, que anaven molt per feina; segona perquè fa temps vaig veure un vídeo dels mossos per la tele on explicaven exactament el que aquestes payes estaven fent (moraletja: quan es tanquen les portes del metro les chatis es queden a fora i ja tenen la teva cartera); tercera perquè li estaven fent a un col·lega meu i llavors tinc menys paciència que si ho aguanto jo sol (tocada d'ous amb folre) i quarta perquè a sobre en Peter arrossega càmeres, i amb l'equip fotogràfic em passa igual que amb les bicis, que són com coses del gremi i chorissar-les o maltractar-les s'equipara a pegar una criatura o coses així (tothom té les seves manies... amb folre i manilles).
De manera que vaig passar de dir-li res a en Peter, em vaig abraonar directament cap a les payes bramant insults varis, no gaire originals però escaients, vaig empènyer les senyoretes enfora i vaig fer passar en Peter cap endins, que em mirava flipant i preguntant-se si tot l'enrenou venia perquè ens haviem saltat l'hora del te. Llavors les chorisses van passar a fer el paper de sorpreses des de l'andana, preguntant-me que que passava i fent-se les longuis i jo mentrestant aguantant les portes que es tancaven i cridant “Que què passa!? Vine aquí que t'ho explico!”. Segurament hauria d'haver baixat, arreplegar les payes i cridar a la poli, però es que estava massa ocupat insultant com per pensar en gaire més.
No m'estranya que a les forces especials es posi tant d'enfasis en el factor sorpresa, realment funciona. El que passa és que va funcionar més amb els passatgers del tren que amb les carteristes. Al donar-me la volta em vaig adonar de la que havia muntat: la gent havia fugit deixant tres metres lliures al meu voltant i tothom em mirava expectant a veure que era el següent que feia, incloses quatre pobres noies que s'abraçaven i cridaven i em miraven aterrades perquè acabaven de descobrir que al seu vagó hi havia un tronat que assaltava dones. Gairebé se m'escapa un somriure, però vaig pensar que potser era millor no potenciar la meva imatge de psicòpata alterat.
Curiositats de la vida, un dels passatgers, per fer-se amic meu i que no li arranquès el cap ni res, em va indicar amablement que m'havien caigut les ulleres de sol. Però no eren meves, tampoc d'en Peter ni de la Gnat, ni de cap altre passatger... Ei! Li haviem pispat les lupes a una xorissa!

Més o menys al minut 0:25 és quan van haver d'improvisar una mica la tècnica perquè era jo qui aguantava les portes obertes.

Da TapRap (follow your dreams, that's what I do, read that book, is good for you, tap tap tap tapatap tap tap)

2008-08-16T20:01:00.001+01:00

Els pidolaires del metro de Londres són força curiosos. El cas més habitual és que et trobis un drogodependent/a de 25 anys que n'aparenta 26 i que tot i tenir el mono i mig quilo de ronya a sobre (300 grams només a les dents) et demana cèntims amb una educació impecable. La qual cosa em recorda que he de fer un petit apunt:
.
Ciutadans de Barcelona, un cop més retornant de Londres he comprovat la pèrdua dels valors morals i la bona conducta de la nostra ciutat comtal. No, no m'estic referint a les parides torracollons del pijucivisme d'en Joan Clos Van Damme. M'estic referint a la gent que es planta davant la porta del metro i no et deixa sortir i, molt especialment, a qui et demana una adreça i quan l'ajudes no et diu ni “siusplau” ni “gracies” ni re de re. Barna no fa fàstic, però hi ha molta gent que sí (Joan Clos inclòs, jur, jur, jur).
.
A la Picadilly line en teníem un de molt especial though. En Tap Rap. El filosof raperu i claquetjeru (o és claquejista?). Definitivament un professional al marge de la resta, res d'acordió ni guitarra, en TapRap et rapeja al metro mentre marca el ritme amb les seves sabates de claqué. Anda que no mola ni na neng.
La setmana passada el vaig veure, però per desgràcia vaig entrar al vagó quan ell havia acabat el show i es canviava de compartiment. El vaig descobrir fa molt temps i vaig poder disfrutar de tres o quatre de les seves sessions. A més puc dir amb orgull que el vaig veure passejant pel barri, o sigui que a sobre es una glòria local.
Doncs això, en TapRap entra al vagó, fa una breu presentació i llavors comença a marcar el ritme amb els peus i a rapejar. El millor és que va improvisant, de fet el primer cop que el vaig sentir en realitat estava demanant perdó per no estar gaire inspirat, i va cantant sobre que has de lluitar per aconseguir el que vols i que no has de deixar que ningú et desanimi i tal i pasqual. Sovint al acabar el show torna a repetir unes frases inspiradores i si tens sort fins i tot ensenya els llibres que s'està llegint i que recomana.
Per acabar de ser original, en comptes de passar el barret passa la bamba. Sempre va amb una motxilleta que suposo que és on tragina les sabates de claqué i els llibres inspiradors, quan es posa a treballar deu guardar una de les bambes a la cartera i l'altre se la queda a la mà i és el que passa perquè li posis els calers. He de dir que sempre duia el calçat molt net, que aquest payo no viu només del que guanya al metro, de fet es més aviat com si simplement aprofités els seus viatges per fer una mica de calers extres i compartir la seva saviesa. Clack, clack, tapatap yow bro!

Mi nena quiere más gasolina

2008-07-25T23:44:00.004+01:00

A Palma de Mallorca, al carrer Joan Miró, més o menys a l'alçada de Soldat Marroig, hi ha una benzinera-espectacle. O com a mínim una benzinera on la gent hi va a fer espectacles.
Les meves experiències teatrals de joventut no van ser tan glamuroses com a mi m'hagués agradat. Per que us feu la idea de a quin estil estàvem acostumats, en cert teatre cutreril del nord de Barna ens vam trobar unes safates plenes de xocolatines als camerinos que ningú va tenir collons de tocar fins que una treballadora del local ens va assegurar que allò era efectivament per nosaltres. Algú va voler preguntar si el camerino també era per nosaltres, només per estar segurs del tot, però un parell de clatellades d'un parell de companys amb la boca plena de bombons ho va evitar a temps.
No es d'estranyar que a l'anar a Mallorca per participar a la mostra de teatre universitari acabéssim allotjats al nucli més chungu de la girilàndia de Palma. En Teseu i en Lopakin, contagiats per l'esperit del barri, van decidir anar a la benzinera a comprar una ampolla de whisky per berenar, presentar-se alcoholitzats perduts a l'autobús que ens portava al teatre i passar-se el viatge cridant al conductor perquè anés més ràpid.
Per sort a l'arribar al teatre es van calmar i llavors la responsabilitat de fer el ridícul va recaure en mi. L'avorriment va fer que em començès a emparanoiar amb que la poesia recitada en Mallorquí em feia gràcia i em vaig passar tota la estona mirant de reprimir atacs de riure que a més anava encomanant als companys. Que una Anna m'anés dient contínuament “Tranquil, fes com jo, quan t'entri el riure fes veure que tens tos” no m'ajudava gens.
La setmana passada vaig tornar a Mallorca a treballar i mentre seguíem les indicacions per trobar l'hotel vam anar a parar de ple a Can Guiri. Per sort al final l'hotel estava just a fora de la zona chunguera, però per sopar a aquella hora no va quedar més remei que fer un kebab i vaig acabar assegut en una taula amb vistes a la benzinera.
Hi havia una colla d'adolescents que suposo que es dedicaven a tirar-se la canya, amb la peculiaritat de que això consistia en dues noies cridant, donant bufetades i empentant sistemàticament a tres nois. Per alguna raó que tampoc entenc es veu que això tenia més gràcia si es feia entre els sortidors de la benzina sense plom.
La cosa només es va posar interessant quan un borratxo assegut en un bar del costat de la benzinera va decidir que els crits de les payes li tocaven els ous i els hi va llençar una ampolla de cervesa, què (llàstima) només va fer terrabastall.
El normal en aquests casos és captar el missatge i marxar, que és el que van intentar fer els nois, però les chatis van decidir que era millor treures el cinturó i anar a pegar al borratxo. Bé, de fet era més aviat un “me'n vaig corrents cap al borratxo i insultant-lo però vaig mirant cap enrere i prou lenta com per que el meu churri em pugi atrapar i tirar cap enrere abans no arribo on està el borratxo llençant ampolles cual discòbol de Miró”.
La qüestió és que vaig deixar de mirar la peli chunga de l'Steven Seagal per mirar-me el show de la benzinera i comentar l'espectacle amb els mallorquins de la taula del costat, que havien deixat la seva conversa sobre si es pitjor que el teu fill et digui que és gay o que et digui que és del Madrid, per dedicar-se també al comentari del tir d'ampolla.
Mentrestant, algú jugava al tetris amb el seu kebab.

Bike the cool

2008-07-21T18:49:00.004+01:00

Bike the cool que flips nanos, sus juro que tinc un parell de posts a mitges, però no hi ha collons d'acabar-los. I a sobre les setmanes vinents també estan força divertides i el 31 marxo de vacances. La bona noticia és que les vacances són 12 dies a Can Fuckland, o sigui que segur que al tornar hi haurà coses a explicar i a més amb una mica de sort ja no tindré ganes de tallar-me les venes. O de tallar-li a algú altre. Per hobby
I si tens un nen, no li deixis escoltar segons què. I si ets killaku, no tinguis nens.
Este ha sido mi consejo de hoy.

És superfort

2008-07-01T00:18:00.000+01:00

Tres dies treballant a Mallorca, que guai, he treballat com sempre però he pogut suar una miqueta més. Per sort em vaig poder escapar un parell d'horetes per fer una cervesa amb en Tron, poder recollir la sobrassada sublim que em portava del seu poble i sobretot comentar que què superfort que en Bakerin es casa!
Evidentment cap dels dos ens ho perdrem, i l'Amparo i en Conejito també hi aniran, o sigui que serà el primer cop que ens reunirem tots plegats des de l'etapa Londres (a en Bakerin no li vaig preguntar, però dono per suposat que hi serà). A més també hi seran en Guapanan, un policia municipal que fa servir la placa com si fos el carnet jove, en Limón, un chaval que diu ser el besó espiritual d'en Tron, i en Pezón, un payo que es veu que té uns mugrons dignes de ser el seu sobrenom.

.
Per cert, que no ho vaig explicar en el seu moment, però en Josmar també va fer carrera al Regne Unit. Fent zapping em vaig trobar de sobte amb el programa “Eurotrash” del Chanel 4 on presentaven el vocal and rectal talent of Barcelona's favorite toy boy. Per entendre la meva alegria cal tenir en compte que en el seu moment em vaig desplaçar de Canet a Barna per assistir al mític concert d'en Josmar a la Plaça del Rei (aprofitant que al dia següent hi havia excursió amb l'institut al Museu d'Hª de Catalunya) i poder així veure al mite en viu, en tanga i en directe.
El concert em va decebre una mica perquè a en Josmar només li van deixar cantar “És Superfort” i ja està, i jo esperava que com a mínim també ens delectaria amb “Angel Girl”. Per sort es veu que després va seguir fent carrera i va homenatjar els super temes “Sexy girl” i “Boys, boys, boys” de la Sabrina amb els seus “Sexy Boy” i “Girls, girls, girls” respectivament, l'últim dels quals va ser airejat a Eurotrash contribuint així a acostar la cultura catalana a la Gran Bretanya. Ja està bé dels tòpics de les sevillanes i els toros, a Catalunya tenim culs.

Walking by my barrio

2008-06-19T21:06:00.005+01:00

.
Al meu barri hi ha un home que no té res a amagar. El primer cop que me'l vaig creuar estava assegut a davant de l'Arc de Triomf i m'hi vaig fixar perquè hi havia un payo que li cridava “Que vergüenza si te viera tu madre!” i ell amb un parell d'ous (broncejats) li va respondre “Pués a la tuya le encanta”.
L'altre dia el vaig tornar a veure passejant aprop de la Monumental, també amb la seva bossa del Mercadona, que quan no tens butxaques en algun lloc has de dur la cartera i a més els productes Hacendado estan molt bé.
Aquest cop hi va haver un payo que en comptes de cridar-li res a ell va venir cap a mi i em va començar a explicar que “que sinverguenza, si fuera con mi nieto le metia una paliza que pa que” i li vaig respondre que millor que li fotes la pallissa ara i així quan anés amb el seu net tindria més temps lliure per portar-lo a jugar als gronxadors. El senyor va pensar que si li estava parlant seriosament era evident que no tenia collons d'anar a pegar-se amb el nudista, i si me n'estava enfotent d'ell tampoc tenia ànims de discutir amb mi, de manera que va murmurar un “si,si” i se'n va anar xiulant el cara al sol. Que jo no tindré els ous tant morenos però tampoc m'agrada que me'ls toquin.
.

You're not gonna get injured as in... necessarily dead

2008-06-16T23:00:00.004+01:00

Ei, perquè escriure un post quan podem mirar el documental!
.
1a part: Localitzacions de la peli i un capellà que llegeix el blog.

.
2a part: A real Daniel San

.
3a part: Creese wisdom + història al més pur estil miracle man que posa els pèls de punta

.
4a part: The Macchio Family.

.
5a part: Després d'entrenar 6 mesos en Sean se'n va a repartir faves.

.
(El trailer aquí).
.

No estem sols...

2008-06-12T20:56:00.004+01:00

No tinc paraules... ai... si en Pat ho pogues veure...

Quan em recuperi escriure un post i tal.
(Documental sencer aquí).
.

Jump in my car (fiu-fiu)

2008-06-05T20:17:00.010+01:00

Comença aquí (i 1/2 part aquí)

Tot i que la Joaquima i jo ens haguéssim fet amics, ella continuava sent una drogodependent i jo en començava a estar fart, tot i que últimament només prenia farlopa light per això de la operación bikini. De manera que un dia després de classe li vaig dir que n'estava tip de que em fes la broma de deixar les xeringués usades a sobre el seient per veure si me les clavava al seure, que el primer dia fa gràcia però després ja cansa. I també que n'estava fart de que als semàfors aprofités per desmuntar el vidre del retrovisor per fer-se unes clenxes, perquè després sempre es posava a cridar “Pisale nano! Pisaleeeee!” i no se'n recordava mai de deixar-lo en la mateixa posició.
Li vaig dir que com que de totes maneres segurament es moriria abans de que jo pujés a examen, doncs era millor que em canviés de profe ja, per anar avançant feina. No se si li va molestar o no que la deixés, perquè amb la Joquima no sabies mai on començava la línia d'expressió i on acabava l'arruga. S'hi s'hagués chutat botox (a la cara vull dir, per variar i deixar descansar les venes) suposo que encara se li hauria estirat prou la fisonomia com per poder participar en un anunci de les panses de Califòrnia.
I així és com vaig deixar el proyecto hombre i un cotxe amb enganxines d'Escorpia per començar a fer classes amb la Joanna. Una professora normal i que per això a mi em semblava excepcional: complia l'horari, no tenia mai el nas irritat i explicava les coses. Segurament la resta de companys li devien fer moobing per tot això. A més la Joanna tenia la virtut de saber combinar a la perfecció les lliçons de circulació amb les converses de perruqueria, que incloïen la carrera esportiva del seu fill tenista, la seva admiració per la Presley-hay-que-ver-lo-elegante-que-es-y-que-estilazo-tiene-cuidado-
-con-el-stop y el seu despreci per l'Anna Obregón-y-es-que-mira-
-que-es-petarda-sube-el-embrague-más-despacio.
I llavors va arribar l'examen. La cultura popular diu que no t'aproven mai a la primera perquè tot l'entramat econòmic-polític del loby autoescoles-DGT (que és l'equivalent espanyol dels grups de pressió militars als EUA) està interessat en que et gastis la pasta en renovació de papers i pràctiques extres. La meva experiència m'ha demostrat que això no és cert, els examinadors no tenen cap interès especial en suspendre, simplement els hi porta molt fluixa el resultat i conseqüències de l'examen. Tot depèn de si a la felació/cunilingus del dia anterior la seva parella s'ho va currar o no.
A mi em va tocar l'examinador popularment conegut com a “el calvo cabrón”, i la seva parella es definitivament una inepta pel que fa al sexe oral. El figures era un antic instructor de vol i antic corredor de rallys i es va preocupar de deixar-ho ben clar, no fos cas que ens penséssim que era un simple, trist i desgraciat examinador de carnet. Ho vam pensar, sobretot perquè el cabronàs no parava de dir-me que anés més ràpid que si no s'avorria i de comentar-li a la Joanna que lents que eren els seus alumnes i que ràpid era ell quan feia rallys (clar, com que amb la calba era més aerodinàmic...). Si ja vaig entrar al cotxe nerviós, el calvo cabrón no em va ajudar gaire i la vaig cagar al parar-me en un stop amb el semàfor en verd. Hauria d'haver fet servir la morfina que la Joaquima m'havia regalat com a record, tot i que tampoc és que la resta de companys aprovessin. A més, en cas de dubte hauria d'haver apretat el gas, que vaig llegir que els del seient del radere són els que més pringuen en cas d'accident.
Tres setmanes després hi vaig tornar, mentalitzat a passar olímpicament del dèficit onanístic de l'examinador, que en aquesta ocasió va resultar ser el popularment conegut com a “el calvo no-tan-cabrón”. Però aquest cop la Joanna el coneixia i ens va fer un briefing sobre el payo en qüestió, a més d'un recorregut per les cruïlles trampa per on més li agradava passar, jur, jur, jur. I vaig fer un examen tant clavat que els peatons en comptes de creuar el carrer es quedaven aplaudint i els semàfors em feien l'onada. Total, havia d'aprovar perquè no em quedava ni un duro per renovar papers, de fet no m'estranyaria que a la DGT comprovin els comptes bancaris de la gent i no t'aprovin fins que no arribes a numeros vermells.
Segur que quan la Joaquima se'n assabenti em regalarà uns daus de peluix per penjar al tractor.

Cuddy my love

2008-06-04T00:16:00.003+01:00

No compren més episodis de House i al seu lloc posaran la enèssima versió de Betty la fea. Touch me la pinga, dominga. Quan em fa pupa alguna cosa em comportaria com aquest payo quan està normal si no fos per que sóc tant maco i simpàtic. Suposo que en algun moment continuaran la sèrie. I si no és igual, que tampoc m'agraden els metges. Només les metgesses.

Jackie Jones

2008-06-01T21:18:00.001+01:00

Avui he somniat que anava a veure la nova peli de l'Indiana Jones i descobria que els trailers de la peli eren per enredar-te i que en realitat la peli estava protagonitzada per en Jackie Chan. No feia servir el fuet però es passava tota la peli saltant per llocs i repartint hòsties amb el barret aquell i no m'ha quedat clar si buscava alguna cosa en particular o simplement es pegava amb la gent i ja està. La peli m'ha agradat força, però el problema és que molt Indiana Jones no era, i ara no se si anar al cine de veritat o què, pel que pugui passar.

Lliçons de joventut

2008-05-28T16:31:00.002+01:00

Quan anava a tercer o quart d'EGB els dilluns a primera hora tocava classe de català. Durant la primera mitja hora havíem d'escriure una redacció que ocupés més o menys un full i durant la segona mitja hora llegíem en veu alta les redaccions de la setmana passada. Els temes evidentment no eren gaire originals i més o menys tothom es dedicava a explicar les excitants aventures del cap de setmana. Que si diumenge vaig dinar a casa de l'avia i després vaig anar amb en Carlitus a jugar a futbol i que si aquest cap de setmana va ser el meu sant i em van regalar el nou cotxe-ruló de la Barbie i sus amigas.
Cadascú afrontava aquest panorama com millor sabia. La Cris sorprenia per escriure històries ètico-morals que sempre semblaven girar entorn a alguna professora velleta i cega (la meva era nintendo) que era molt bona i llavors els seus alumnes estalviaven diners en comptes de comprar-se chuches i li pagaven una operació perquè hi tornés a veure. Els polítics no són hipòcrites, les nenes rosses de 10 anys són hipòcrites.
La posició més assenyada segurament era la d'en Pitus, que simplement es passava mitja hora mirant el sostre i quan li tocava llegir la redacció el feien fora de classe i ja està. Ell no perdia el temps escrivint parides, nosaltres no el perdíem escoltant-les i el professor no semblava massa preocupat per generar un analfabet asocial.
Jo vaig adoptar una defensa més creativa. Amb el temps vaig començar a inventar-me històries i aventures on la gràcia estava en que els protagonistes érem jo i els meus companys de classe. Va ser un gran èxit i això em va portar a incloure també a part del professorat en les redaccions, però clar, no exactament en el mateix to que la Cris. Vull dir que en cas de que hi aparegués una mestra vella i cega el més provable és que el seu suplici es veies finalitzat gràcies a un trailer sense frens al creuar el carrer... mentre els alumnes s'ho miraven menjant una bossa enorme de chuches.
Tot i el gran èxit entre el meus companys el problema va ser que el professor, per alguna raó, va començar a pensar que les meves redaccions podien expressar l'opinió de l'autor i que l'opinió de l'autor no li agradava. Una tonteria al meu parer, perquè que una cega sigui atropellada per un cotxe al creuar sense mirar son coses que passen i ja està, perquè com que no hi veu doncs quan creua el carrer s'ha de refiar del que li diu un nen que menja palotes i a vegades els nens s'equivoquen sense voler. I que el meu professor es digués Iván i la cega Ivana era coincidència.
Finalment un dilluns, després de fer fora en Pitus, el professor em va deixar anar un sermó davant de tota la classe sobre que immadur i vulgar era escriure sobre morts traumàtiques i nenes que ensenyen les calces i de com n'estava de decebut de que no escrivís les mateixes parides que la resta de companys. D'aquesta experiència en vaig aprendre moltes coses (tot i que precisament no gaires sobre redacció), entre les quals està la lliçó de que quan escrius segons què has de pensar que pot passar si ho llegeix segons qui. Especialment algú que hauria d'estar a sota un trailer..
Tot això ve arran de que no sé si hauria d'escriure sobre la feina o no. O potser simplement hauria d'ometre certes coses i obviar el fet de que el meu nou boss sigui un font tant immensa d'inspiració. No ho se, escriure sobre la vida al Pret no comportava masses dilemes però el meu futur com a fotògraf ja és una altra cosa, que estem parlant d'una feina on no he de portar ni uniforme ni gorra i on m'afeito quan em ve de gust. Bé, suposo que simplement serà qüestió d'anar amb una mica més de tacte i ja està, però sense deixar de menjar chuches.
Per cert, que ara ofereixo serveis fotogràfics integrals, màxima serietat i professionalitat (article al blog per un 10% més).

Filosofia Peiboliana: acció preventiva

2008-05-12T19:05:00.005+01:00

- Que fas estirant de la cadena abans de pixar?

- Tu no estires de la cadena? Sempre has d'estirar de la cadena abans de pixar.

- A si? Perquè? No puc, el boto no chuta.

- Buf... doncs ja l'has cagat. Al pixar sempre t'esquitxes un parell de gotetes i ara aquestes gotetes no seran teves. Sempre has d'estirar de la cadena abans de pixar.

- Buf... sort que l'alcohol desinfecta i en vaig sobrat.

Botifarra (pronounced [butiˈfarə]) is a typical Catalan sausage

2008-05-05T23:55:00.003+01:00

Seguint amb el revival teatreru, diumenge passat vaig anar a veure com els de l'Aula de Teatre de la Pompeu representaven “Tot esperant Godot”. Quins cabrons, ja la podíem haver fet quan hi era jo.
I no se si vaig acabar content o decebut, però la qüestió es que segueix sense haver-hi ningú que és llenci a fer botifarres (morcillas) a l'última representació. Decebut perquè ningú ha seguit els meus gloriosos passos, i al mateix temps content de seguir sent original.
La botifarra és, molt discutiblement, la meta última a la que pot aspirar un actor. És la prova última de la confiança en un mateix, el domini de l'escena i les ganes de tocar els pebrots.
Una botifarra és un canvi en el text o muntatge original que un actor introdueix inesperadament en plena representació. Tradicionalment és fa a l'últim bolo per alegrar una mica el comiat, però també perquè és quan l'obra està més rodada i sobretot (com a mínim en el meu cas) perquè així no es dona opció a represàlies en representacions posteriors. La gràcia està en que ha de ser una broma totalment interna, l'actor o actors en escena han de poder seguir amb l'obra de manera que, tot i que ells i la gent entre bambalines estiguin flipant i possiblement pensant en com pelar-te i que sembli un accident, el públic no ha de notar res estrany. Per tant la botifarra s'ha de pensar de manera que la víctima pugui continuar amb el seu paper, que toqui la pera però que no rebenti l'espectacle.
Sempre s'han fet, i es segueixen fent, mini-butis. Petits canvis que un actor introdueix en el seu text i que fan gràcia, però que en realitat no afecten a ningú més que a ell. Mariconades. Si l'altre actor no et llença una mirada de “quan anem al backstage ja pots corre cabró” és que no és una botifarra.
Evidentment el meu primer any no ho vaig provar, vam muntar “Justícia” d'Apel·les Mestres i prou feina tenia en intentar articular paraules i aguantar-me el pipi a escena. L'any següent, representant “El burgès gentilhome” de Moliere, ja tenia més traça en això d'aguantar-me el pipi, però de totes maneres no em plantejava ni remotament sortir del guió. De fet un dia si que vaig canviar el text, però no perquè estès intentant colar una buti sinó senzillament perquè em vaig quedar en blanc i alguna cosa havia de dir. De totes maneres ja apuntava maneres, en un moment concret havia de fer una salutació/reverència en plan califa i el director em va dir que m'inventés qualsevol bajanada que sonés a àrab, era l'època en que es va posar tant de moda l'anunci del gueropa i jo no vaig ser menys. Val, no era una buti, però molava que t'hi cagues.
L'any següent vaig muntar una obra amb gent de Canet, un bodeville bastant desastrós però on vaig descobrir això dels embotits a escena. Hi havia una escena on un altre actor em demanava exemples de no se quina collonada, en principi jo li en donava un parell i després ell ja passava a una altra cosa, però el dia de la representació el cabronàs només feia que dir-me “A si? I què més?” i jo em vaig haver d'anar inventant parides. La veritat, ho va allargar massa i es va notar, però l'obra ja era un desastre de qualsevol manera (em vaig carregar una peixera plena d'aigua al final del primer acte) o sigui que tampoc va importar massa. La qüestio és que vaig descobrir un món de possibilitats.
Aquell any a l'Aula vam muntar “El somni d'una nit d'estiu”. No és que tingués pensat fer res, però l'últim dia de representació em vaig trobar molt sobrat i animat, suposo que de resultes de passar-me més de la meitat de l'obra passejant-me en calçotets per l'escenàri. Jo estava entre bambalines, l'Elena feia el seu monòleg mirant cap al cantó de l'escenari on estava jo i llavors em vaig baixar els pantalons i li vaig ensenyar les galtes. Suposadament l'Elena estava mirant el camí per el qual el seu amor Demetri havia marxat, però en la mateixa direcció es va trobar un cul i va acabar el seu parlament de “Demetri, si no tornes em moriré” amb un somriure d'orella a orella. Cagada pastoreta.
Es va emprenyar com una mona, però no va ser res que la nostra amistat no superés. A més, va ser culpa seva per no estar centrada en el personatge i tal, que ella s'hauria d'haver imaginat el camí amb el Demetri i no mirar el meu cul.
L'any següent vam fer “Un barret de palla d'Italia” d'Eugene Labiche. Era el protagonista, per tant anava sobradíssim i a sobre el muntatge semblava fet expressament per fer el que vaig fer.
L'obra era un bodeville que havíem muntat en plan Sit Com, hi havia un moment en el qual la Marita es desmaiava i el seu churri m'enviava a buscar un got d'aigua. Jo sortia d'escena, contava fins a cinc i tornava a entrar amb el got, llavors el churri em posava nerviós i jo en comptes de donar-li l'aigua per veure li llençava per sobre, la Marita es despertava cridant i al public li feia molta gràcia. Un moment Lina Morgan com qualsevol altre.
La qüestió és que aquell any part de l'atrezzo era un cubell i una palangana que un chaval feia servir per fer un bany de sals a l'últim acte, de manera que abans de començar la representació em vaig assegurar de deixar el cubell ple d'aigua. Quan la Marita es va desmaiar, vaig anar a bambalines i em vaig trobar a la resta de la companyia en fila, tots amb un somriure diabòlic d'orella a orella i aguantant-me el cubell preparat. Vaig tornar a sortir a escena i el que feia de churri ja va començar a dibuixar un somriure nerviós, la Marita mentrestant estava desmaiada, amb els ulls tancats i esperant un gotet d'aigua.
Es sorprenent la quantitat d'aigua que cap en un cubell i la Marita va tenir sort de que el vestit no transparentés. Val a dir que aquell dia va ser la millor interpretació amb diferència pel que fa a la cara de sorpresa al despertar, només una mica eclipsada pel churri descollonant-se sense gaire complexes. A mi en canvi em va resultar fàcil mantenir el personatge i mostrar-me preocupat, perquè en aquell mateix instant vaig recordar que unes frases després la Marita m'havia de donar una bufetada (un altre moment Lina Morgan) i a jutjar per la seva cara en tenia ganes. Em vaig resignar a rebre, que total havia valgut la pena, però al arribar el moment la Marita em va demostrar la seva gran amistat perdonant-me les galtes. Qui té un amic té un tresor, encara que sigui humit.
El meu últim any a l'Aula vam fer un muntatge a base de fragments de diversos autors. En un dels fragments amb l'emocionant títol de “La Coca-cola” em tocava fer d'una especie de yonki resacós i enfarlopat que va a fer una cocacola amb una noia una mica bleda que està enamorada d'ell però ell d'ella no. L'argument no prometia gaire, però gràcies a les aptituds de la Tura vam aconseguir muntar una escena on passaven força coses, i el millor és que tenir una parella d'escena competent i amb capacitat d'improvisació permetia colar una botifarra més sofisticada amb garanties de que l'obra rutllés igualment.
En un momento dado la Tura tota nerviosa es posava un piti a la boca però els nervis li impedien fer funcionar l'encenedor, llavors jo tot chulo piscines treia el meu zippo i li donava foc. Jo no fumava, en comptes d'això el meu personatge es passava tota l'escena mastegat xiclet com un possesu (pastilleru) i a l'última representació en comptes de donar-li foc li vaig dir que el tabac és molt dolent per la salut i que hauria d'intentar de deixar-ho, li vaig treure el cigar de la boca i li vaig endossar un xiclet. Per un segon la Tura em va mirar preocupada perquè es pensava que m'havia quedat en blanc i estava improvisant, però de seguida em va mirar molt preocupada perquè es va adonar que era un putes i estava improvisant. Per un moment vaig témer que la Tura rebutgés el xiclet i tornés a encarrilar l'escena, però l'element sorpresa estava al meu favor i la vaig enganxar en boles. Va dubtar un segon més i jo vaig aprofitar per entaforar-li un altre xiclet a la boca mentre li deixava anar un petit discurs sobre els beneficis de la vida sana i vaig acabar amb la frase que donava peu a la seva rèplica. La Tura amb molta dignitat va seguir amb l'obra, com si no hagués passat res però amb una bola elàstica a la boca que li provocava certs problemes de pronunciació. La meva botifarra més sofisticada i aquest cop si que no es va notar res.
Per ser sincers del tot, aquell any també hi va haver una altra buti. En Lopakin feia una escena una mica pujada de to amb la Marita on hi havia un parell de magrejades, l'últim dia però en Lopakin va decidir posar a prova la paciència de la Marita i és va passar tota l'escena amb les mans enganxades al cul d'ella, comprovant la seva fermesa. No se si això va ser ben bé una botifarra o més aviat alguna cosa pensada amb la botifarra, però un altre cop la Marita va estar millor que mai.

Ivonne (V. 2.1)

2008-04-24T17:30:00.007+01:00

A la universitat vaig aprofitar les hores lectives per aprendre a fer malabars amb el boli, i les no lectives per fer teatre. Gràcies això sempre em puc entretenir mentre espero que es carregui alguna cosa a l'ordinador i conec a un grapat d'artistes humanistes humoristes, ja que de cada promoció de l'Aula de Teatre de la UPF sempre n'hi havien un o dos que feien el salt a l'Institut del Teatre.
Tres d'aquests antics companys representen “Memòries dels temps de la immaduresa”, on bàsicament es dediquen a enfotre-s'en de certes coses del teatre, entre elles el públic. Dissabte passat m'hi vaig presentar i em vaig retrobar amb aquests tres i d'altres que hi anaven de públic com jo. Tots continuen més o menys igual, tot i que alguns s'han tallat les grenyes segueixen sent uns artistes, i fins i tot vaig descobrir gratament que n'hi ha una que és lectora del blog des de els seus inicis (apa Tur, posa't vermella). Només em van fallar a l'escollir un bar on amb la cervesa en comptes de kikos et donaven una especie de barreja d'avellanes i ametlla ratllada que els hi havia sobrat després de decorar els panellets de l'any passat. Queda pendent un sopar per veure vídeos de l'Aula, recordar anècdotes i acabar la nit escoltant com en Lopakin ens desprecia perquè no volem anar a un after.
Bé, tot això és simplement per recomanar l'obra, que un muntatge que aconsegueix que un payo del públic s'aixequi i dediqui una botifarra als actors abans de marxar sempre serà interessant. Jo vaig riure com un cabró.

Memòries dels temps de la immaduresa
(Assaig obert sobre Ivonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz) (AKA Palla mental de Ferran Dordal)

Dissabtes 12, 19 i 26 d’abri (o sigui que aquest dissabte és l'últim) a les 17:30.
Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure, Passeig de santa madrona, 40-46.

Entrada gratuïta.

Més informació www.teatrelliure.com

The way of the yoya (3 de 5)

2008-04-19T11:39:00.003+01:00

El meu camí marcial va començar al gimnàs Sportator, un gimnàs a cinc minuts de casa en bici (oh glòria beneïda) i que tenia l'entrada decorada amb tres bats de beisbol que el meu futur sensei havia despatxat d'un sol cop de cama una tarda de diumenge en la qual no feien res de bo a la tele i s'aborria.
Tothom té els seus estereotips i definitivament jo en tenia de molt definits pel que fa a les arts marcials. M'esperava un Chuk Norris de mestre i un petit exercit de Van Dammes com a alumnes, però la realitat sovint ens fa tocar de peus a terra, com quan descobreixes que les ties també es tiren pets.
Si en Chuck es va fer famós amb la seva meleneta i la seva barba, el meu sensei s'ho afaitava tot excepte les celles. El tema de les round kicks també el tenia una mica apartat, perquè un altre diumenge havia intentat de nou el truc dels bats de beisbol, però aquest cop amb quatre, i van guanyar els bats. El sensei es va destrossar la cama i des de llavors es va dedicar bàsicament a l'ensenyament, de manera que el món del Karate va perdre un competidor i el Decathlon un bon client de la secció de beisbol, però nosaltres vam guanyar un mestre dedicat i eficient. Més conjunturalment, un altre beneficiat de l'incident va ser el videoaficionat que va gravar la gesta, la va enviar a Impacto TV i es va embutxacar una pasta.
La primera decepció pel que fa als alumnes va ser que no hi havia ni un trist chino, ni que fos un per donar una mica de color (groc), a tota la classe. La segona, jo em pensava que fer arts marcials automàticament et convertia en un payo musculat i atractiu, però es veu que hi ha força gent que es capaç de dominar les arts marcials a la perfecció sense que la seva estètica en surti beneficiada. En general els estereotips de la classe variaven tant com la gent que et puguis trobar al entrar en un vagó de metro qualsevol.
Per exemple, l'Apolo era un chaval a qui els seus pares, en veure la poderosa complexió física del noi, havien batejat amb el nom d'una discoteca del paral·lel. El nano consistia en 90 kilos de cànon de Policlet sobredimensionat i una quantitat semblat de disciplina. S'aixecava cada dia a les cinc de la matinada per poder estudiar abans d'anar a la universitat i així tenir la tarda lliure per anar a córrer i fer peses i Karate. Un cop va aconseguir arrancar el sac del sostre amb un cop de cama voladora i suposo que a hores d'ara deu treballar per les forçes especials d'alguna agència secreta.
Al costat de l'Apolo, i com si es tractes de l'altra meitat d'un experiment genètic on les qualitats haguèsin estat repartides, hi havia en Manolo. Basicament la viva imatge d'en Manolo Garcia despentinat però amb uns quilets de més, fumador i gran recitador d'acudits, a poder ser verds. Era la prova de que els salsitxes peleonas existeixen i guanyava tots els campionats on es presentava.
Tothom tenia les seves excentricitats i peculiaritats, però en Victor i els seus deixebles feien que la resta sembléssim normals. El que li passava a en Victor era que encara no havia descobert que el que surt a les pel·lícules és mentida, això i el fet de trobar-se en l'apogeu de l'adolescència feien que no acabés d'entendre que... bé, que la resta de la gent és normal. A la resta de companys del dojo no ens molestava pas que el chaval vivís amb tant furor la seva qualitat de ninja, de fet ens feia força gràcia i sovint ens donava bons temes de conversa i un material impagable per als acudits d'en Manolo. El problema era que al sortir del gimnàs el nano continuava igual, i quan et trobava pel barri el cabronàs et saludava a la japonesa i si tenies mala sort i anava amb sa mare et presentava com a “este gran artista marcial con el que tengo el honor de entrenar” i tu pensaves “senyora, no se usted, però yo estoy pasando verguenza” mentres el cabró anava fent reverències. Per sort el chaval era de l'Església Adventista del Seté Dia (crec) i per tant a partir de la posta de sol de divendres fins la posta del dia següent tenia prohibit fer cap treball físic i no venia a classe. Per això Déu va parir la idea del sabath, perquè en Victor ens deixés fer classe en pau un dia a la setmana.
A l'Esportator m'hi vaig passar un any aprenent les bases del karate, fins que es va produir el gran cisme: el sensei va decidir obrir el seu propi dojo.
L'ideal hagés estat que un dels seus deixebles hagués pres les regnes de l'Esportator i tenir així una continuïtat en les classes. Però per alguna raó el sensei va decidir que era millor que marxéssim tots del gimnàs i ens apuntéssim al seu nou dojo... la qual cosa a mi ja m'anava bé, si no fos perquè el seu dojo estava a Badalona. A tres quarts d'hora de casa meva.
La qüestió era que després del mal rotllo entre el sensei i la gerència de l'Esportator, que per alguna raó van establir una relació entre la dimissió del sensei i la baixa de desenes de quotes de socis, tots els alumnes avançats marxaven amb el sensei o simplement deixaven el karate. Les meves possibilitats es reduïen a quedar-me i fer classe amb quatre principiants (Victor inclòs) amb ves a saber quin mestre de ves a saber quin estil, o marxar amb el sensei i un porrot de cinturons negres... al cul del món.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

Too sexy for my cleenex

2008-04-10T20:19:00.004+01:00

Hi ha dies en que surts al carrer i comences a adonar-te que les payes se't queden mirant. Dies en que t'adones que les chatis no poden evitar girar el cap quan es creuen amb tu, dies en que et fas conscient de com n'estàs d'increïblement bo, de que el teu cos musculat i fibrat fa que les nenes es passin la llengua pels llavis quan et deixen enrere, dies en que penses que encara estan de sort que no es estiu i no portes samarreta curta ni marques pectorals, perquè sinó encara es passarien la llengua per altres llocs. Dies en que la teva mirada i el teu mig somriure fan que les joves i madures apartin la vista avergonyides de que les descobreixis repassant-te. Dies en que fins i tot un parell de nois moderns et segueixen amb la mirada, perquè tanta és l'amplitud de l'espectre del teu sex appeal, la magnitud del teu atractiu, que uneix generes i tot.
Hi ha dies en que quan entres al metro i observes la teva figura de mascle ibèric reflexada a la finestra, t'adones que portes un tros de cleenex penjant a la punta del nas.

????

Filosofia Peiboliana a quarts de molts

2008-04-06T20:25:00.003+01:00

- Com és diu una màquina de fer Antonios?
- Antonio Machín.
.

En Johnny s'hi torna

2008-03-17T11:41:00.003Z

Agafeu-vos de les mans i flipem mandarines germans i germanes!
No és que s'hi assemblin molt, és que són ells, són TOTS ells! En Johnny, el sensei malote, la penya Cobra Kai, el kid himself i fins i tot hi surt de passada un payo amb la disfressa de dutxa. I tot escrit i dirigit pel mateix Johnny. Només hi falta ella... snif, snif.
Ei, i juraria que l'amo de la pizzeria és el senyor Belding.

A pèl i en directe, hummm...

2008-03-11T21:51:00.008Z

28é Campionat d'Espanya de Kyokushinkai, dissabte 15 de març a partir de les 4pm. Poliesportiu de Llefià (que al pòster surt sense accent a la a i al gimnàs ja hem esgotat totes les bromes possibles amb el nom), Avinguda Dr. Bassols 109-119, Badalona (Barcelonès).
Organitzat pel meu club, la qual cosa vol dir que estic fins els ous de que les classes comencin sempre amb 20 minuts de discurs sobre com anirà tot i de que si la exhibició tal i de que “Flanagan, tu te encargas de llevar los trofeos al pavellón”. Doncs més val que els tinguis comptats, que sinó... Però bé, vaig pensar que en podria fer una mica de publicitat i rentabilitzar els trilions de lectors diaris que passen pel blog.
Doncs això, dissabte nates i llesques i faves i galetes per a tots els gustos. I tot a pèl. I de regal exhibició de Karate/Kobudo (no, no hi haurà trencaments d'escrot, que es permet l'entrada a menors). M'encantaria poder fer algun sorteig d'entrades o alguna cosa, però el karate és de pobres i els patrocinadors fan demostracions de virtuosisme xiulador quan demanes una mica de per favor. Que aquí només cobra el metge i perquè no em pogut xorissar cap ambulància a temps.
Kiiaaiiiiii!!

Mueve tu cucu

2008-03-07T16:59:00.004Z

Es veu que ultimament està molt de moda fer cançonetes polítiques demanant el vot, que hi ha una tia bona que diu que li fa gràcia l'Obama i té no se quants vídeos al youtube i bé, no se si estic més a favor de l'Obama o no (que tampoc és que importi molt) però definitivament estic més a favor de les ties en bikini i piercings a la llengua que abans.
Fins i tot el Mariano té un simpatitzant que li canta una cançó tope de rockera i tope d'alternativa (saes o no?) i diu que faran la revolta popular tope guai, perquè ara són revolucionaris i es lian el polo Lacoste al cap i pa lante tu. És lu que te ser tant progre. Que es veu que fins i tot van muntar un vídeo denunciant la conjura judeo-masónica d'en Zapatero fent servir una cançó d'en Manu Chao neng, clar que no li van demanar permís perquè total és un immigrant i va to jipy i esnifa porros desos.
Però ja veus tu, si això de les cançons ja ho feia fa temps l'oncle d'en Carles Puyol, aquell que se'n va anar a Amèrica amb les pintures que li havia chorrat a sa germana, és va comprar un vestit al reduce to clear de la peli de Mad Max 2, va formar una banda amb un grup d'extres del Rocky Horror Picture Show i es va dedicar a composar cançons independentistes.

Joaquima, heroïna de la carretera (títol amb doble sentit i arcén practicable de más de 1,5 metros)

2008-02-17T21:04:00.005Z

Ve d'aquí i continua aquí.

Joaquima, a tu el que t'agrada és l'heroïna. Joaquima, ja se que ets addicta a la morfina. Joaquima, tu que jugues amb plastilina. Però, la plastilina no és cap droga, no? No, però rima que t'hi cagues.
La Joaquima és la profe que m'ensenya a conduir, però clar, com que he d'anar esquivant capellans i escopinades cada cop que em parla, cual Neo esquivant pistolots a Matrix, doncs no puc posar tota l'atenció que jo voldria al que diu.
I és que per ella també és difícil, que quan la Joaquima era jove era més fàcil instruir als conductors novells, sobretot perquè no hi havia cotxes i la terra estava poblada per llangardaixos gegants. Però clar, va venir un meteorit i s'ho va carregar tot i la cosa va anar evolucionant fins a la invenció del motor d'explosió i la Joaquima va haver de buscar-se una manera de guanyar-se la vida i les dosis d'heroïna.
El principal defecte que la Joaquima troba als joves d'avui dia és que estan acostumats a fer servir una màquina mística i obscura anomenada “ordinador”. L'ordinador és una cosa que té “jocs”, i també “videojocs”, que encara són pitjor, i llavors els nois estan acostumats a que apretant un botonet ja es fa tot i no pensen, i amb el cotxe no és així, perquè el cotxe és una “màquina”. Tu saps que és una màquina, nen? Si Joaquima, un cop en vaig veure una.
De totes maneres la Joaquima té esperances amb mi, perquè com que sóc pagès estic acostumat a treballar amb tractors (???).
Quan li vaig dir que em deia Flanagan va trobar que era un nom molt original. Jo li vaig explicar que és el patró dels pagesos, però es veu que per la Joaquima “St. Flanagan és el patró dels pagesos” significa “Els meus pares són pagesos, he crescut en una masia i des dels set anys que condueixo tractors i llauro les terres de la família”. O sigui que cada cop que m'explicava alguna cosa del funcionament del cotxe em deia que jo ho entendria millor perquè ja tinc experiència amb maquinària agrícola, i llavors jo li intentava explicar que no sóc pagès per la mateixa raó que mon pare es diu Jordi i no va matant dracs pel carrer, i ella em deia que buenu però que igualment la pràctica amb el tractor em seria molt útil amb el cotxe, i llavors jo ja no li deia res.
Però el problema amb la Joaquima no era cap d'aquests. El que realment interferia amb la meva educació vial era el fet que ella no acabes de tenir clar que si vaig a classes de conducció és perquè, curiositats de la vida, no se conduir. De manera que ella es posava molt nerviosa i deia “Per què no canvies de marxa si el motor va revolucionat?” I jo pensava “Revolucioquè?” i ella és posava histèrica i cridava “Què no veus que t'estàs apunt de menjar el cotxe de la dreta” i jo pensava “Que no veus que NO SE CONDUIR PUTARRASSA i m'estàs fent circular mentre tu vas escrivint un putu sms al mòbil!!!”.
La nostra relació no podia continuar així o sigui que vaig decidir que havia de parlar amb ella. De fet vaig decidir que havia de demanar que em canviessin de professor, però a l'autoescola em van dir que no n'hi havia cap altre de lliure fins d'aquí dues setmanes com a mínim, i total els altres profes també tenen pinta d'esnifar coses. Vaig decidir que havia de parlar amb ella i aconseguir que la Joaquima entengués que ens havíem de relacionar amistosament, perquè seria molt millor per tots dos si jo deixava de pensar en ficar-li el Renault Modus pel cul, marxa enrere i amb les portes obertes.
I llavors li vaig dir que s'havia de calmar i venir de casa ja drogada perquè no li agafés el mono a mitja pràctica. Li vaig dir que en realitat jo vull aprendre a conduir perquè em preocupo per ella, perquè quan li venen els atacs de tos sempre em fa patir que li agafi un patatús i jo no sàpiga conduir fins a l'hospital i llavors es mori i jo m'hagi d'esperar dues setmanes per fer pràctiques amb un altre profe. Que s'havia de relaxar i no posar-se histèrica cada cop que estic apunt d'atropellar un peató, que total de peatons n'hi ha de sobres.
I així és com la Joaquima i jo ens vam fer amics. I quan vam acabar la segona pràctica li vaig fer una abraçada (tant se val que ara m'hagi de fer la prova del sida) i ara cada dia conduïm tot cofois i ens acomiadem amb dos petons i jo li dic “adéu maca” i ella em diu “adéu preciós”. No se si va ser la conversa o que el seu camell li passa heroïna de millor qualitat, però jo aprenc més i la Joaquima està de més bon humor.

Vent del Pla: The Movie

2008-02-14T23:36:00.002Z

Es que han fet una peli de Vent del Pla (Vent del Pla: The Movie), la qual m'ha fet força gràcia tot i que el comentari de l'Antonio Gasset sobre el film va ser “El guionista tiene el sentido del humor en el culo”, que jo trobo que és una mica exagerat... buenu, no.
I val, reconec que potser no hauria d'haver linkat la peli a segons quin lloc i demano perdó púbicament a Quipugui haver ofès... (de bon rotllo tius;) És que jo vaig veure que allà podies enllaçar el que volguessis i jo que se, no me'n vaig saber estar... ja sabia jo que el link faria llufa...

Joaquima, la profe farlera

2008-02-13T16:58:00.003Z

A molta gent se li escapa que en Joaquin Sabina té una germana. És el que passa quan tens un germà famós, que tu quedes com en un segon pla, sobretot quan tens tots els vicis del germà però sense la part poeta. Més concretament quan ets una simple professora d'autoescola yonki. Més concretament encara, quan ets la meva professora de pràctiques.
La Joaquima, la germana perduda viciosa yonki i chunga dels Sabina de tota la vida. La mòmia tronada que em va rebre el meu primer dia de pràctiques i que es suposa que m'ha d'ensenyar a conduir, tot i que és més provable que acabi aprenent a fumar heroïna i fent l'examen pels voltants del camp del Barça quan és fosc.
Com molt bé deia un amic meu: A mi em passen coses, de bones i de dolentes, però em passen coses.
I aquesta no és bona.

Continua aquí i després aquí.

The way of the yoya (2 de 5)

2008-02-06T23:15:00.003Z

Sempre m'havien atret les arts marcials. De petit tenia un arsenal del que a primera vista podien semblar pals d'escombres, però en realitat era la meva col·lecció d'espases i llançes. Després de veure una peli d'acció, normalment em passava la resta de la tarda fent bots, cridant i ratllant la majoria de mobles de casa amb els meus pals. Un dia ma mare es va emprenyar perquè estava farta d'ensopegar amb tot alló i m'ho va llençar a les escombraries. Va ser un dels meus traumes d'infantesa i en certa manera el que em va fer entrar en la “juventut”.
Amb això vull dir que no es estrany que amb la marató de pelis/documentals de l'estiu del '99 em quedés una mica flipat. Ja m'acostumava a pasar això al veure alguna peli d'hòsties, la diferència va ser que aquest cop al dia seguent la idea encara em rondava pel cap.
De totes maneres el seny es va imposar. Jo ja sabia que m'agafaven rampells d'aquests, de fet no feia gaire que m'havia gastat tots els estalvis en un equip d'amnea per anar a fer pesca submarina a l'hivern. La idea semblava bona, et compres un vestit de neopré i llavors ja et pots banyar a la platja tot l'any encara que faci fred. El problema és que vaig descobrir que, tot i que el neopré realment aïlla molt bé, la part de la cara que no et queda coberta es congela igualment i fa una pupita que flipes. De manera que vaig fer servir l'equip un parell de cops i ja està i a sobre a la primavera vaig fer una estirada i el vestit s'em va quedar petit. Si algú hi està interessat encara venc cinturó amb ploms, guants i ganivet waterproof a bon preu.
No volia que això es repetís. No volia apuntarme a un dojo, comprar-me l'equip, anar a dues classes i a la terçera dir “Hòstia puta, quina pupita” i no tornar-hi més i guardar l'equip a sobre del de submarinisme. De manera que vaig dir “Chaval, si d'aquí dos mesos encara en tens ganes, doncs t'hi apuntes, i sinó doncs no pasa res, que la homosexualitat avui dia està molt acceptada”.
Al cap d'un mes i mig vaig decidir que de perduts al rierol i em vaig començar a buscar professor. A mi el que m'hagués encantat és fer Kendo, però hi ha molts pocs dojos, les classes van cares i l'equip val una pasta. Les espases sempre han estat cosa de rics i diguessim que tradicionalment qui es podia permetre una espasa és la mateixa gent que avui dia es pot permetre un Leopard II o un MIG-29. A més, al Kendo només està permés atacar a l'armadura, que es precisament on no s'apuntaria en un combat de veritat (suposant que et trobis penya amb armadura que t'intenta tallar en dos quan vas pel carrer). També vaig pensar ja que ens hi posavem millor aprendre alguna cosa que es pogués fer servir en cas de necessitat. Vull dir que si et trobes en un merder no crec que sigui gaire fàcil trobar una espasa a mà, que a mi em faria molta il·lusió pasejar-me pel món amb un sabre a la cintura, però es veu que és il·legal i no vegis quin merder si vols viatjar en avió.
Però per sort hi han les arts marcials dels pobres, on no t'has de comprar ni armes ni armadura i amb un pijama blanc ja fas. Power to the pueblo.
Vaig acabar fent Karate Kyokushinkai per casualitat. Al gimnàs que estava més aprop de casa feien Karate i Aikido, entre d'altres coses. Jo dubtava de quin camí agafar, l'Aikido vindria a ser un estil tou i intern (luxacions, projeccions...) i el Karate un de dur i extern (hòsties). Com que no em sabia decidir finalment vaig aplicar una lògica molt simple. Pel mateix preu es feien tres classes d'hora i mitja de Karate a la setmana, i d'Aikido només dues classes d'una hora.
La primera impresió que vaig tenir del Karate va ser que, efectivament, quan et foten una hòstia fa mal, i encara més si qui t'està posant a caldo és un crio cinc anys i cinc pams més petit que tu.
La segona impresió va ser que quan no et foten una hòstia també fa mal. Les arts marcials en general són físicament molt completes, treballes velocitat, reflexos, força, elasticitat, resistència... En definitiva, tot i molt, la qual cosa significa que, quan començes a practicar-les i parteixes d'una condició física lamentable, les tiretes que tens al dia seguent fan que et plantegis si estàs fent arts marcials o estàs fent el burru. Em vaig passar dos mesos caminant com en Mazinguer Z i aguantant com els col·legues de la uni se'n fotien de mi. Als dos mesos vaig trencar una totxana amb l'escrot i ja no van riure més.

The way of the yoya (1 de 5)
The way of the yoya (3 de 5)
The way of the yoya (4 de 5)

Qué guapa soy, qué tipo tengo

2008-02-04T15:15:00.000Z

Es veu que han tret “Aquí hay Tomate” d'antena d'un dia per l'altre. Quina pena.
Però que el miraves tu o què? Si, bé... només una part si l'enganxava fent zapping, la part on sortia la presentadora que està com un tren i té un morbo que flipes i sempre tenia la gentilesa de portar un escot que realcés els seus ulls preciosos. Espero que torni a presentar alguna cosa aviat. I a poder ser que en comptes de dir-se “El Tomate” que es digui “Los melones”.
Carmen, te quiero (i t'asseguro que em mossego la llengua amb molts d'altres acudits de temàtica vegetal, perquè sóc un senyor, i perquè no sóc vegetarià).