Es divendres a la nit i quan has acabat de netejar tota la merda del Pret i surts de la botiga que fas? Una cervesa, evidentment fas una cervesa.
Perquè sí, perquè et ve de gust i perquè estàs a Londres i tothom està als pubs bevent gots de cervesa de mig litre i no necessites cap més excusa. Generalment hi aniries amb els companys de feina, que es el ritual setmanal, per no dir diari, en aquesta ciutat, per no dir en tot el món anglosaxó. Però aquesta setmana cap dels borratxos del teu curro s’ha quedat al pub fins les 8:30, que és l’hora en que has plegat tu, perquè demà és la festa de Nadal del Pret i tothom està estalviant forces per un dissabte que promet molt.
Però cap problema,
l’Amparo t’ha trucat per dir-te que ella i en
Conejito t’esperen en un pub de Charing Cross amb uns col·legues de la seva antiga feina per fer la cerveseta. Qui té amics té un tresor.
De Bond Street vas a Green Park i d’alla a Leicester Square, surts de la boca del metro, comences a caminar i et tornes a sorprendre de que a Londres la llargada de les minifaldes sigui inversament proporcional al fred que fa. I llavors penses que quina llàstima que avui no sigui una nit gaire fresca.
Passes per la fira que han muntat a Leicester i tot i que passes dels caballets i els nubols de sucre, per un moment et planteges pagar cinc lliures per disparar una mica amb els fusells d’aire comprimit. Però com que no és qüestió de presentar-se al pub amb un gos de peluix de metre i mig segueixes caminant. Passes per Trafalgar Square, gires a l’esquerra per enfilar Strand i per acabar tornes a girar cap a la dreta per entrar al carrer que no tens ni idea de com es diu però que tothom sap que és el carrer del Heaven. I allà veus el Pub Ha Ha i t’adones que just al davant hi ha un Pret a Manger. La plaga.
Entres al Pub i saludes a tohom. Amb l’Amparo fas plans per anar a Camden a l’endemà a la tarda, perquè tots dos heu d’acabar de comprar regalets per la família. En Conejito diu que passa de Camden, però amb ell fas plans per anar plegats a la festa del Pret i et confessa que finalment ha desistit de disfressar-se per anar-hi.
Per alguna llei d’aquestes no escrites, a Anglaterra una festa per ser guai ha d’estar tematitzada i aquest any la Pret party anirà en plan
Moulin Rouge. En Conejito porta un mes dient que ell es vol disfressar i menjant-te l’olla perquè tu t’hi apuntis, però tu pateixes perquè no saps molt be quina idea del Molí Vermell té en Conejito i no tens cap ganes de veure’l en kan-kan.
Per canviar de tema li expliques que t’has trobat per casa una màquina de retallar el cabell com la que ell fa servir per depilar-se a consciència i això desencadena una interessant conversa sobre els diferents mecanismes que un home pot fer servir per eliminar el seu pèl corporal. Al final tu no tens collons de dir-li que només faràs servir la màquina si algun dia et deixes barba i et sents culpable de que les teves accions capil·lars es limiten a afaitar-te dos cops per setmana i tallar-te el cabell un cop cada dos o tres mesos.
Amb l’Amparo també tens converses filosòfiques. Concretament ella t’explica les diferències de significat entre “un petó” i “petonets”. Resulta que, en el llenguatge secret de les ties, si t’envien un missatge on al final el comiat diu “un petó” és un missatge inofensiu. Però si el missatge acaba amb “petonets” resulta que ja s’estan posant en un pla més íntim, perquè “petonets” és més petit i més cuco. I si et posen “un petonet” llavors ja és que és volen casar amb tu i tenir fills perquè “UN petonet”, només un, és molt més petit i per tant molt més mega-super-chupi-cuco. Tu al·lucines papallones de que t’estigui parlant seriosament i li expliques que els payos només enteneu la diferencia entre un missatge acabat en “petons” i un altre acabat en “et vull menjar la botifarra”. Però ella t’insisteix en la obvietat de la diferència i tu t’imagines la de senyores que hauran enviat missatges amb “petonets” convençudes de que gairebé estaven sent unes rameres desvergonyides parlant tant obertament de sexe i preguntant-se perquè no rebien cap missatge de resposta.
Finalment en Conejito diu que se’n va cap a casa, que vol anar al llit d’hora que demà toca
Moulin. Fan quatre mariconades amb l’Amparo per acomiadar-se i llavors tu aprofites per dir que també te’n vas a fer nones, t’acomiades i et quedes pensant en el curiós mecanisme que fa que a una dona no li importi que li fotin mà sempre hi quan la mà sigui homosexual. Curiosa paradoxa.
Surts del Ha Ha i llavors te n’adones que no has begut cap cervesa, perquè en realitat només has vingut al pub per estar amb els col·legues i perquè en realitat la cervesa no t’agrada i t’has oblidat d’anar a la barra.
Tornes a fer el recorregut d’abans però a la inversa, acompanyes a en Conejito a comprar teca al Burger King i et menges un gelat suposadament amb gust de pastis de formatge i maduixa mentre ell t’explica les seves penes treballant al recruitment centre del Pret.
Finalment agafes el metro a Piccadilly i entres a l’últim vagó perquè saps que així trobaràs seient. T’asseus, treus el llibre que sempre portes per amanir les deu o dotze hores setmanals que et passes viatjant en transport públic i et poses a llegir. El problema és que ara t’estàs llegint “The sorrow of war”, un llibre que et vas comprar entusiasmat perquè parla sobre la guerra de Vietnam des del punt de vista d'un veterà vietnamita, però que està resultant ser un tostoneishons. T’obligues a llegir unes pàgines perquè no tens res més a fer però finalment decideixes tancar-lo i donar un cop d’ull al vagó.
És llavors quan descobreixes que tens al davant a un noi i una noia profundament adormits. La noia no te massa gràcia però el payo esta completament espatarrat, fins al punt que la senyora d’avançada edat que esta al teu costat es canvia de seient perquè el nano no para de trepitjar-la. A més el somnolent també té el cap completament cap enrera, tant enrera que li es impossible tancar la boca i a més amb les batzegades del tren el cul cada cop li va relliscant més cap enfora del seient. Finalment passa l’inevitable i el cul abandona definitivament la cadira per anar a parar el terra i tu et tapes la boca per poder riure tranquil·lament. El col·lega es veu obligat a reconsiderar la seva situació i llavors és quan confirmes el que ja era obvi, que a part de tenir son va força borratxo. El payo s’incorpora, fa un badall, es posa la mà a la boca i llavors d’entre els seus dits comença a aflorar un líquid espès i fosc que li baixa regalimant fins a la falda.
Tothom triga uns segons a adonar-se de la nova situació al vagó de metro, perquè el col·lega segueix amb la mà a la boca com si no passes res. Al cap d’una estona la expressió dels ulls li canvia i sembla que es comenci a plantejar que els badalls en principi no són ni humits ni espessos i que alguna cosa li passa. Enretira la mà i una nova remesa de grumolls li regalima per la barbeta , però sembla decidir que està massa borratxo com per fer-hi res al respecte i torna a tapar-se la boca.
Els teus companys de viatge anglosaxons estan horroritzats. El borratxet està sent disgusting en un lloc públic i això els incomoda molt. La dona a la qual trepitjava s’aixeca i se’n va cap a la porta apartant la vista. El nano que està al teu costat esquerra i que en principi semblava ser un malote del barrio també s’aixeca i se’n va cap a l’altra porta i per un moment penses que ell també començarà a vomitar del fàstic.
Tu no et mous. El que t’agradaria es poder descollonar-te tranquil·lament del que està passant, però tothom s’ho està prenent massa seriosament i a més tu no tens cap company amb qui compartir els riures. De manera que l’únic que pots fer és començar a respirar profundament i intentar reprimir el somriure que no deixa de amenaçar, la qual cosa es fa molt difícil perquè el col·lega segueix regurgitant vi i posant cara de “no, si aquí no passa res”. Per sort la següent parada és la teva. T’aixeques, vas cap a la porta i just quan la travesses, abans i tot de posar el peu a l’andana, et comences a partir el cul a uns nivells que, sentint-ho molt, està clar que el col·lega dels badalls líquids pot sentir.
Sorrybauda, però encara gràcies que no l’estàs assenyalant amb el dit.
Entrades
