Vaig parlar de La Deessa del Temple Metall, que certament ho era, però allò va ser una sorpresa. Agradable però circumstancial. El realment pintoresc de The World's End és el seu Déu. Els grecs l'anomeaven Dionysos, els Romans el coneixien com a Bacchus, en Bakerin i jo li deiem El Deu del Temple del Metall i la resta de la gent s'hi refereix com “aquell payo que sembla en Rappel en versió Punkie Brewster i que s'està bebent la cervesa d'un altre”. No n'havia parlat abans perque sincerament em pensava que l'havia dinyada. El vam descobrir al poc d'arribar a Londres i no el vaig tornar a veure fins un parell de mesos abans de tornar cap a Barna. Em va alegrar veure que encara camina... o que com a mínim s'aguanta dret. És, sense cap mena de dubte, un prototipus de tronat de Camden comú. Que vol dir que està una mica grillat plus porta un rotllo gothic/tatoo/pearcing. El tema dels tatoos el porta bé, el del piercing també, però el del gothic no l'acaba de dominar perquè porta pulseres i collarets de color i xumets penjant i una armilla imitació de pell de be. El just per deixar clar que gotic sí, però tronat també. Hi ha gent que té idees brillants, com ara “podriem aprofitar els milions de tones de pneumàtics de cotxes que es llençen cada any per processar un material aillant per a la construcció”, o com ara “i que tal si, en comptes de llençar les medicines que ens sobren, muntem una ONG i les portem al Senegal?”. La idea de Nostre Senyor del Metall va ser “perquè no aprofitem totes les restes de beguda que queden als gots del pub per agafar una merda descomunal?” Evidentment és un payo que no es troba en un excel·lent estat, ni físic ni mental. Però no sabria dir si això és la causa del seu comportament o, al contrari, és el seu costum alcoholico-reciclador la raó de la seva dificultat per mantenir el seny i l'equilibri. Sort que com a mínim l'equilibri el controla una mica agafant-se a la barra del pub com a referent. La seva tècnica és senzilla i efectiva. Ell s'està en una cantonada de la barra, concretament la seva cantonada, a la qual estic segur que enganxaran una placa conmemorativa quan ell mori (entre d'altres raons perquè molt provablement la dinyarà allà mateix). La cantonada és el centre d'operacions, de tant en tant va a fer la ronda i arreplega tots els gots i ampolles que els clients ja s'han acabat, llavors torna a la seva cantonada, aboca totes les restes de cervesa en un got (el primer que ha recollit, suposo) i tatxan! Ja tenim mitja pinta de cervesa by the face. A mesura que avança el reciclatge a vegades opta per conservar dos gots i abocar les cerveses clares en un i les més fosques en l'altre, que no és questió de barrejar gustos. I si algú es deixa les restes d'un pollastre i patates take away tampoc té manies i pica un parell de patates. No cal dir que els treballadors del pub se'l deuen estimar força, perquè mentres ell és al local no s'han de molestar gaire en sortir de la barra a recollir gots. I sembla ser que això a ell li dona prou comfiança com per cridar l'atenció d'algún cambrer despistat que comet l'error de recollir una cervesa mig plena, que oportunitats així no s'han de deixar passar.
Fig. 1: El Déu del Temple del Metall a la seva cantonada de la barra controlant la sala amb un ull avitzor. Cal puntualitzar que ha cambiat l'armilla blanca de llana de be per un model més estiuenc, cosa que compensa amb unes manilles XXL chorissades del passatje del terror.
Fig. 2: El Déu del Metall torna de fer la ronda. A la barra es pot apreciar la mà d'un cambrer, que es disposa a retirar les ampolles i gots que el Déu ja havia acostat en rondes anteriors.
Fig. 3: Yupi! Birra by the face!
Fig. 4: Arriba, abajo, al centro y padentro.
Fig. 5: Exemple de la mateixa tècnica però amb dos gots (reciclatje selectiu).
A Londres els bitllets de metro i bus els carregues en una tarjeta magnètica, la Oyster Card (la Tarjeta Ostra). Sempre m'havia estranyat el nom i no era capaç d'entendre quina rel·lació podia tenir un troç de plàstic blau amb un molusc. Ahir, mentres fregava els plats, vaig veure la llum. A algú molt influent de Transport for London li agraden les mateixes pel·lícules que a mi. La Oyster és de color blau... És una ostra de color blau... És una blue oyster... The Blue Oyster... La Ostra Azul!!! Collons de Déu!!! 0_o lol :) :D XD!! Na niano nano naaaa...
A Mallorca ens vam passar força estona viatjant amunt i avall, per sort el nostre cotxe venia amb un Tron de sèrie que t'explicava històries entretingudes...
Història 1: “Els pilots són uns capullus”.
.
“Però Tron, si tu estàs estudiant per ser pilot”, “Ja, si quan ho sigui també seré un cabró, però es que ara em toca els ous”. Resulta que en Tron és l'encarregat de preparar els avions d'Air Messerschmitt per volar (combustible, menjar, hostesses catxondes...) i per fer això ha de parlar amb els pilots per saber el pla de vol i quan combustible necessiten. El que passa és que molts pilots són antics officials de la Luftwaffe que s'han passat al transport civil perquè ja no els deixen bombardejar Londres, però que continuen acostumats a lladrar les ordres. Un dia en Tron se'n va trobar un d'especialment capullu que li deia que estaven a Air Messerschmitt i que perquè no li parlava en alemany. En Tron li va dir que sobretot perquè no en sabia, i també perquè l'idioma internacional en aviació és l'anglès i és l'unic que està obligat a parlar. El pilot li va tornar a demanar que parlés en alemany i en Tron li va demanar que se n'anés a la merda. Durant els cinc minuts següents el pilot es va estar queixant d'en Tron a Control, durant els cinc segons següents en Tron va explicar a Control el que havia passat, després Control es va passar deu minuts preguntant-li al pilot perquè era tant capullu i finalment Control va enviar en Tron de nou a l'avió. Ell molt educadament va donar les gràcies al pilot pel descans de 15 minuts, en anglès.
.
Història 2: “Els passatgers són uns capullus”
.
Doncs resulta que hi havia retards en els vols i els passatgers que esperaven per embarcar començaven a mostrar simptomes esquizofrenicodepressius, de manera que en Tron (defender of the nenas) va decidir donar un cop de mà a les hostesses (catxondes) i es va oferir a anunciar la bonanova de que ningú volava fins al cap de un dos tres responda otra vez. Un dels passatjers esquizofrenicodepressius, que no s'havia pres cap dels tranquimazines que regalaven als mostradors de facturació, va anar cap a en Tron, el va agafar pel coll de la camisa i li va dir “Tu no te vas de aquí hasta que me digas cuando sale mi vuelo”. En Tron li va agafar la tarjeta d'embarcament que li sobresortia de la buxaca de l'americana i li va dir “Pués tu no vuelas” i se'n va anar. Una hora després, deu minuts abans de que els esquizofrenicoantidepresivodependents entressin a l'avió, en Tron es va apropar al tronat violent, que ja havia deixat de treure escuma per la boca i estava molt trist perque no es podia tallar les venes amb el troç de got de plàstic que havia esmolat. Li va tornar el bitllet (que en Tron és un troç de pa, una mica cabró però pa) i el payo li va prometre que el seu primer fill baró portaria el seu nom.
.
Història 3: “Els anglesos són uns capullus”
.
En Tron tenia el seu avió llest i carregat, a excepció de cinc passatgers. Com que ningú responia als avisos de megafonia, finalment van haber d'endarrerir el vol per buscar les cinc maletes i descarregar-les. Cinc minuts després cinc hooligans borratxos s'apropaven tranquilament a la porta d'embarcament. En Tron va avisar pel walkie-talkie de que deixesin les maletes tranquiles i després es va girar cap a les hostesses (catxondes) i els hi va dir que tanquessin l'entrada a l'avió. A en Tron no li agraden els hooligans. Cal recordar que va estar present en l'afer Christopher, d'on es va endur una escopinada amb sang i un cop de puny amb cicatriu de regal al jeto (moraletja: no li tornis el mòbil que li ha caigut a un payo que està intentant pegar un amic teu). S'ho va endur tot sense pagar ni un duro, però de totes maneres no en va quedar satisfet. Si a això li afegim que en Tron es va pasar dos anys treballant en un restaurant de Londres aguantant les exigències pijes d'anglesos pijus, doncs potser s'entén perquè va decidir equilibrar una mica la balança al seu favor. Els guiris adolescents van arribar cantant i empentant-se i li van presentar les tarjetes d'embarcament. En Tron s'els va mirar estranyat, es va mirar els bitllets estranyat, es va tornar a mirar els hooligans i llavors, quan ja començaven a posar cara de preocupats, va assenyalar per la finestra a un avió que s'enlairava i els hi va dir que aquell era el seu vol que se'n anava sense ells i que bon dia i adeu. Quatre van deixar de riure i el cinquè es va posar a plorar. Li van començar a explicar que no tenien diners per cap altre bitllet i que les seves maletes estaven a l'avió i en Tron els hi va dir que mala sort, que haurien d'haber embarcat a temps i que ara s'havien d'esperar a que els hi tornessin les maletes i que no el molestessin més que tenia feina. Es veu que els vols d'avió van per tandes perqué hi ha d'haver no se quin marge de temps entre vol i vol. Per això si un avió no surt a l'hora, encara que al cap de 15 minuts estigui llest, s'ha d'esperar a que li puguin donar un altre espai a la pista. En aquest cas, i gràcies als nens borratxos, l'avió s'havia d'esperar carregat i amb tots els passatgers a dins una hora i mitja fins a poder enlairar-se. I aquest és el temps que en Tron va tenir els hooligans esperant-se davant la porta d'embarc preguntant-se si mai tornarien a veure les seves famílies desestructurades. Deu minuts abans de l'hora en Tron va obrir la porta i els hi va dir que passessin cap endins fent via, els hooligans van dubtar entre si fer-li un petó a la mà o als peus. El que més em sorprén de quan gasta aquestes putades és que al final la gent li acava donant les gràcies.
.
Història 4: “Els polacs em cauen bé, però a vegades són uns capullus”
.
A en Tron li havia tocat rebre un avió de Central Wings, que es veu que és una companyia famosa entre els treballadors de l'aeroport per les poloneses que porta a Mallorca. En Tron estava admirant el material d'importació quan una parella li va demanar si els hi podia donar el cotxet del nen. En Tron els hi va explicar que les normatives de l'aeroport prohibeixen l'utilització de cotxets a les pistes i que s'haurien d'esperar a arribar a la terminal. La dona se li va rebotar i li va començar a exigir el cotxet, cosa que en Tron es va prendre força bé perquè mentres escoltava li anava mirant els pits, però llavors el marit també va començar a reclamar el cotxet i a bramar coses en polonés i en Tron va començar a escoltar paraules familiars. Tothom que hagi viscut a Londres s'ha relacionat amb polonesos, i tothom que s'hagi relacionat amb polonesos sap que kurba vol dir “puta” (si els de Vic ho carden tot, els de polònia ho kurben). De manera que en Tron va posar cara d'haver-ho entés tot, els hi va espetar "Ma letxepomis; di pier dalay”i se'n va anar. M'entres en Tron es va estar relacionant amb polonesos es va preocupar d'aprendre algunes frases útils com ara Tens uns ulls preciosos. Però la que més li ha fet servei és "Ma letxepomis; di pier dalay” (Tinc una idea millor, aneu a prendre pel cul).
.
Història 5: “Les hostesses són unes catxondes” (i que consti que ell ho trobava molt positiu)
.
En Tron em va picar l'ullet des de el retrovisor del cotxe i va dir “I sabeis que, pués que resulta que la fama de cachondas que tienen las azafatas és verdad, me lo ha dicho todo el mundo...”. L'Amparo va murmurar “Vaya guarras...” i jo somreia d'orella a orella mentres ell continuava “...bueno, de hecho a mi una vez...”. En Tron no ha estat mai de dormir gaire, però des de que ja no es droga aguanta menys. Li estava costant mantenir els ulls oberts per acabar d'enllestir un avió i va decidir recorre a alguna substància legal, es va acostar molt educadament a una hostessa (especialment catxonda i una mica sorda) d'Air Messerschmitt i li va demanar si li podia “spare some coffee, please?”. Ella li va dir que s'esperés un segon i quan va tornar en comptes de portar una tassa li va donar un paper amb un telèfon i li va dir “Aquest és el meu hotel, m'hi estic fins demà passat, truca'm i fem aquest cafè”. La paya no dominava gaire l'anglès i l'havia entés malament, o va entendre el que va voler, però en Tron va pensar que millor no corretgir-la. Quan al dia seguent es va presentar a l'hotel tampoc va aconseguir prendre cap cafè, van passar directament al sexe oral.
No és conya, bé una mica si, però va de veritat. En Chuck Norris ha fet un video dient que el candidat republicà a la presidència dels EEUU és un bon caçador i per tant els té ben posats. El candidat diu que si en Chuck ho diu deu ser veritat, perquè en Chuck és molt fort i fa unes patades molt guapes. Necessito drogues.
Tot té un final, però per acabar de rematar unes vacances singulars, vam tenir un final plural. Que és una manera de dir que vaig anar dos cops a l'aeroport. Primer per dir adéu a l'Amparo, que marxava abans, i el dia seguent per acomiadar-me jo mateix de mi personalment. En el trajecte per portar l'Amparo a l'aeroport vam decidir que seria maco fer una última demostració d'allò que ja havíem convertit en un clàssic del viatge: intentar colar-li alguna parida com a exemple de tradició mallorquina. Bé, en realitat no ho vam decidir, és simplement que l'Amparo ens va preguntar que volia dir la paraula “Recordi” que apareixia sota les senyals de perill de despreniments. Feia dies que en Tron havia esgotat el tema peixos, de manera que vam optar per la lingüística i li vam dir que, de tants anys de conviure amb els guiris, hi havien certs anglicismes que els mallorquins havien anat adoptant. Com ara el “Recordi”, de l'anglès to record i que volia dir que estaves a prop d'un bon mirador i que preparessis la càmera per gravar. Ens vam quedar una estona esperant a veure si l'Amparo feia alguna foto, però ella es va limitar a dir que érem uns capullus. Com que el viatge anava de clàssics, en Tron va decidir fer el seu ritual del cotxe que es basa en: A: Enxufar-nos per milionéssima vegada el Cd d'uns amics seus que toquen música soy-popero-y-más-moderno-que-el-rayo-láser. No és que no m'agradi el grup, diguem que en realitat, després d'escoltar el putu Cd non-stop durant una setmana, sóc més conscient de com n'es de maravellosa la vida quan hi ha silenci i escoltes el vent i els nuvols cual anuncio de compresas. B: Explicar-nos històries per a no dormir de la seva vida. I això ja m'agrada més, per començar perquè així li puc dir que baixi la música que si no no el sento. I també perquè sé que les històries d'en Tron tracten o bé de sexe, o bé de violència, o bé de sexe i violència. Un cop ens en va explicar una que anava d'un amor platònic i d'uns poemes que escrivia, però al final vam descobrir que s'ho estava inventant. Aquest cop va escollir explicar-nos unes quantes anécdotes de la seva feina a l'aeroport, que bàsicament consistien en rebotades amb penya, rebotades amb penya que se li rebotava i follar-se una hostessa d'Air Messerschmitt. M'encanta escoltar en Tron. Al dia seguent vaig poder comprovar jo mateix que en aquell aeroport hi passen coses curioses. Sobretot al lavabo on, mentre estava fent la pixadeta, vaig descobrir que algú s'havia rebentat un gra enorme, o experimentat un episodi desastrós d'hemorroides, o escenificat una versió adaptada de “Tu madre se ha comido mi perro”. La qüestió és que la paret estava esquitxada de sang.
Però el que em va cridar més l'atenció va ser que, a part de mi, ningú portava la seva capsa octogonal reglamentaria d'ensaïmada. Tothom sap que no et deixen sortir de Mallorca si no portes una capsa d'aquestes, però a la resta de guiris es veu que ningú els hi ho havia explicat. Van tenir sort de que amb la meva ensiamada, els meus tres quilos de sobrassada de Muro que lo flipas, els meus cinc paquets de quelis i el mig kilo de galletons que la mare de la Barbarella m'havia regalat, jo solet ja sumava els punts necessaris per tots i van deixar embarcar a tothom. Si no arriba a ser per mi l'economia mallorquina se'n va a la merda. I per acabar de veure coses fora de lloc, vaig i em trobo que al meu avió també hi havia en Farruquito. No el pilot de rallys, sinó en Farruquito de la Bowden. Bowden Court, La Bowden pels amics, és el hostel on em vaig passar el primer any a Londres i on vaig conèixer a en Tron, en Bakerin, en Conejito i la Amparo i a gent molt pitjor. En Farruquito era un paio de Mallorca que hi treballava i que es va guanyar el sobrenom amb les seves meravelloses melenes arrissades. Durant un temps hi havia gent que li deia Roaldinho, perquè a més de tenir bon gust era guapo, però finalment es va quedar amb Farruquito, tot i que al cap de poc es va tallar el cabell. Amb això no va aconseguir acabar amb la conya, però com a mínim li quedava millor. En Farruquito em va explicar que seguia a la Bowden i que tot estava més o menys igual, normalitat que es refereix a que continua sent un refugi de tronats, i dic tronats en el sentit més clínic i diagnosticat de la paraula. Les novetats són que ara tenen plaga de xinxes i que en Farruquito és el cuiner. Que un payo que treballava d'animador a hotels de Mallorca sigui el cuiner només s'entén si tenim en compte que el seu predecessor era electricista de professió. “Aquí el más tonto hace relojes” que deia sempre en Bakerín. I finalment vaig arribar a Londres, amb una maleta coberta de sucre d'ensaïmada i tots els yonkis de l'N29 mirant-me amb cara d'enveja i plantejant-se si seria gaire dificil matar-me i quedar-se amb el material. Sort que jo no me n'adonava perquè estava massa absort pensant en un bareto de Mallorca on et pots beure un cubata estirat en una tumbona mentre el sol es pon al teu davant.
Un dels meus companys de karate té un nom força comú, però tothom el coneix com a Master. Des del primer cop que el vaig coneixer m'he preguntat que coi has de fer perquè la gent et posi un sobrenom tant de guais. Val que jo vaig aconseguir que algú m'ho digués durant uns dies, però no és el mateix. La qüestió és que l'altre dia vaig sentir parlar d'algú que ha superat en Master. Es tracta d'en Morris E. Goodman, altrament conegut com The Miracle Man. Nostamal... En Morris era un tío que havia triomfat a la vida, era un crack venent assegurançes i tenia èxit, fama i pasta a dojo. De fet tenia tants calers que es va comprar el seu propi avió i va aprendre a pilotar, i llavors es va estavellar. No estavellar en plan que el negoci li va anar malament i es va arruinar, es va estavellar literalment, amb l'avió i el terra. Es va trencar el coll per dos llocs, es va aixafar la columna vertebral i es va destrossar el cos en general. Després de l'accident en Morris no era capaç de fer gaire cosa, de fet només en podia fer una, i no de les més útils: parpallejar. No podia respirar per si mateix, ni alimentarse, ni res de res. Els metges se li van plantar al davant amb un abecedari i a base de tancar els ulls en Morris va anar escollint lletres fins a formar una frase. Hi ha moltes coses que algú en la seva situació podria dir, però ell va escollir “Per Nadal sortiré caminant de l'hospital”. Als metges els hi van caure els collons a terra. Des del punt de vista mèdic tot al que en Morris podia aspirar era a... bé, parpallejar, perquè el seu estat era totalment irreversible. Però ell va aplicar un sistema senzill i eficaç. Primer es va dedicar a tornar a respirar, després a moure els dits i així successivmet fins que al Nadal seguent el terme “irreversible” significava “un payo que surt caminant de l'hospital quan es suposa que hauria d'estar parpallejant”. I ja ho tenim, els metges van recollir els seus respectius testicles del terra i van batejar en Morris com The Miracle Man. Des de llavors empreses com IBM i General Motors es maten entre elles a veure qui el pot contractar per donar algun entrenament o conferència.
En tres anys les coses poden canviar molt, com per exemple la façana del club on jo solia estudiar karate. On abans hi havia un cartell que deia “YOYA'S GYM” n'hi vaig trobar un que deia “SE VENDE”. Vaig pensar que una de dues, o bé havien cambiat el nom del gimnàs amb molt poc encert, o bé efectivament el local estava en venta. A jutjar per les persianes baixades, els llums apagats i el fet de que ningú m'agafava el telèfon, vaig decidir que en Deep Blue és un empanat. Aquella tarda havia trucat a en Deep Blue per saludar-lo, recordar vells temps i que em digués a quina hora era la classe de karate. L'hora me la va dir, però es va descuidar el petit detall de que el gimnàs ja no està al mateix lloc. De manera que el vaig tornar a trucar (pregant a Sant Saldo perquè encara em quedessin calers al mòbil) i li vaig explicar el nostre petit malentés. Bé, malentés en el sentit de que si no ho diu no el puc entendre. Ell, molt saviament, em va dir que després de parlar amb mi ja havia pensat que potser tindria problemes per arribar al gimnàs. Collons, sort que és llicenciat en dret. Amb un control mental i tranquilitat d'esperit dignes de la tradició milenària del Budo, li vaig demanar la nova adreça del dojo. I llavors em va dir que ho teniem fotut, perquè ell hi sap anar però no s'ha fixat mai en el nom del carrer, però que em podia donar el telèfon. Vaig trucar i em va respondre el Sensei, li vaig dir hola i com a benvinguda em va espetar “Hostia, que pasa cabrón!?”. Havien cambiat de lloc, però la gent seguia igual. Suposadament vaig arribar al gimnàs 20 minuts després de l'inici de la classe, però resulta que en Deep Blue tampoc l'havia encertat en l'horari i vaig arribar just a temps de cambiar-me i entrenar. La veritat, preferia l'antic gimnàs. El nou està en un local més gran, però també està més lluny de la parada de metro i, tenint en compte que l'antic ja estava al cul del món (aka Badalona), cinc minuts més de caminar toquen força la pera. A més el dojo està en un pou i la veritat es que estic molt a favor de la recuperació i restauració de refugis antiaeris de la guerra, però no per practicar-hi arts marcials. Pel que fa a les classes... doncs els meus antics companys se'n foten una mica de mi -que la comfiança fa fàstic- però és que amb la meitat de les meves capacitats fisico-mentals dedicades a intentar mantenir una respiració més o menys normal i l'altra meitat dedicada a intentar que els meus col·legues no m'arranquin el cap, doncs no em queda marge per gaire més. D'aquí a un parell de mesos ja els hi explicaré però.
No hi haurà churris a la platja, ni malotes amb disfresses cutres, ni el meu mestre em regalarà cap mocador molongui (ni parlarà amb dislèxia), però avui vaig al dojo ...després de tres anys. El repte no és anar-hi, el repte és tornar a casa sense arrosegar-me amb la llengua fora.
Una setmana de passar-se tot el dia junts dona per coneixer molt a la gent, no que amb l'Amparo i en Tron fòssim precissament desconeguts, però una setmana de ser cul i merda dona per molt. L'amparo... bé, no se com dir-ho o sigui que ho diré i ja està: L'Amparo fuma pals de chupachups. Quan anava a l'institut recordo que per un temps es va posar de moda la cultivada i exquisita expresió “Pero tu eres tonto o es que fumas chicle?”. No li vaig acavar de trobar mai el sentit, de la mateixa manera que no li vaig trobar al comportament de la Amparo. Resulta que estavem a casa d'en Tron, ja amb els pijames posats i xerrant una mica sobre que fariem el dia seguent. No se que li vam preguntar a l'Amparo, però ella abans de contestar va xuclar el pal de plàstic del chupachups que ja s'havia acabat, es va treure el pal de la boca amb dos dits com si es tractés d'un piti, va exhalar el fum, va espolsar la cendra i llavors va parlar. En Tron i jo ens vam quedar muts. En Tron, a més, visiblement nerviós i mirant per la habitació a veure si veia alguna cosa de la qual poder dir que era un peix per cambiar de tema; l'Amparo mirant-nos amb cara de sorpresa i una mica molesta de que l'estessim mirant fixament i assenyalant amb el dit; i jo amb ganes de cridar “Déu meu! Diga'ns com et podem ajudar! Déu Meu! Reacciona!! Això que tens entre els dits és un troç de plàstic i ni tant sols està encès! Deu meu!! Que tothom mantingui la CALMAAAA!! DÉU MEU!!!!” i deprés prendre'm un parell de valiums o fumar-me un chupachups per tranquilitzar-me. L'Amparo, cansada de tenir dos badocs assenyalant-li la mà finalment va dir “Que? Que pasa?” I en Tron em va mirar com dient “Li dius tu o li dic jo?” i jo la vaig mirar en plan “Déu meu!! Que t'estàs fumant un chupacuuuuuuups!!!” i li vaig dir “Que t'estàs fumant un chupachuuuuuuups!!” Ella va respondre “Ya lo se”, com si li hagués dit alguna cosa molt obvia com ara els donuts tenen un forat al mig i home, la veritat es que tenia raó, el que havia dit era molt obvi... però no normal. El que passa és que l'Amparo havia aprofitat el canvi de Londres a Alcorcón per deixar de fumar, seguint els passos d'en Tron, que també va deixar el vici a Anglaterra. Segons ella, si aprofites que canvies de vida per deixar de fumar, es fa més fàcil, però tot hi així necessita el recurs del chupachups per treure's el mono. La veritat es que el dia seguent vam veure com també utilitzava un recurs complementari, que consistia en fumar cigars, però no se si això es pot considerar gaire efectiu per deixar de fumar. Finalment però, vam poder anar a dormir amb la tranquilitat de que la nostra amiga no era una boja, només una yonki. El dia seguent, mentre anavem en cotxe en Tron va decidir pendre-li el relleu a l'Amparo en el concurs “Els teus amics et començen a fer por” i va decidir compartir unes comfesions de joventut amb nosaltres, per amenitzar el trajecte. En Tron va començar “Es que jo tenia un amic que era una mala influència...” però haguès estat més correcte dir “Es que jo tenia un amic que era un psicopata assassí tronat que li agradava banyar-se en sang humana...” però bé, és la història d'en Tron i ell és més humil amb els qualificatius. Resulta que en Tron tenia un amic que era una mala influència i llavors quan estaven junts i s'aborrien (i això prova que no són les videoconsoles si no la manca de les quals el que propicia tendències psicòpates) doncs s'empescaven jocs entretinguts i que a poder ser involucressin algún tipus de mort violenta. L'amic d'en Tron tenia una gàbia per atrapar rates (d'aquestes trampes per rates normals i corrents que tots teniem de petits) i llavors quan n'atrapaven una la ruixaven amb benzina, l'encenien i llavors obrien la gàbia. Segons en Tron era com veure un cotxe teledirigit amb el turbo posat. Si era de nit molava més. A aquestes alçades l'Amparo i jo ja començavem a tenir un somriure nerviós i llavors en Tron va dir “I us enrecordeu dels pollastres que us he ensenyat al meu terreny?...”. Si que m'en recordava. A Muro hi ha un lloc que es diu Can Tron i que és un troç de terreny força gran amb una caseta i jardinet que es l'alegria i l'orgull d'en Tron pare. És on fan la matança del porc i inumerables dinars i sopars i on tenen els gossos de caça. En Tron ens hi va portar i ens ho va ensenyar i jo li vaig preguntar com es que no tenien pollastres tenint tant d'espai. “Que vol dir que no tenim pollastres?” em va dir, i em va portar cap al corral i bé... segueixo pensant que no té pollastres. El que jo compro al Kiki Pollo del meu barri són pollastres rostits, el que en Tron té al seu corral són una espècie de dinosaures culturistes amb plomes que han abusat dels esteroides. Doncs resulta que en Tron tenia una amic que era una mala influència i que tenia una escopeta de balins, però li faltava una mica d'inteligència deductiva a l'hora d'escollir les dianes. Un dia que s'aborrien i tampoc tenien Supernintendo l'amic va decidir anar a matar pollastres i clar, perquè anar més lluny si ja en tens a casa. En van pelar 10 de Can Tron i 10 de Can Psychokiller i van descobrir que una gallina es capaç de seguir corrents encara que li explotis el cap (i també que el quadre “Saturn devorant als seus fills” està basat en un senyor que tenia pollastres i fills tronats). “Pero estas cosas ya no las haces verdad?” va ser el cometari de l'Amparo mentres amb una mà agafava discretament el pany de la porta, preparada per saltar del cotxe en marxa depenent de la resposta. Jo estava massa ocupat fent càlculs per decidir quin dels meus dos col·legues era el més original.
Les vacances sempre són guays, bàsicament perquè no treballes, però per a mi una setmana a Mallorca ha estat especialment significativa, perquè per primer cop en tres anys es pot apreciar una lleugera diferència de color entre la meva esquena i el meu cul. Vaig arribar a palma i només sortir de l’avió em vaig trobar amb en Tron disfressat de walkie-talkie que em deia “Ei, què passa!”. Resulta que treballa a l’aeroport i ja m’havia dit que em vindria a dir hola quan aterrés, però no m’esperava que vingués fins a la mateixa porta de l’avió. Ens vam saludar i entre abraçada i abraçada ell agafava el walkie-talkie i anava dient coses com ara “Correcto, tres quatro siete listo y cerrado” i jo em preguntava quan li deuen pagar per dir-li tonteries a una caixa amb antena. Després quan vaig arribar a la terminal em vaig trobar a la Barbarella, una altra mallorquina col·lega de Londres. I és que aquesta és la gràcia, que entre ella i en Tron em van estar passejant per tota la illa. Magradaria dir que, gràcies al seu íntim coneixement de Mallorca, em van portar a racons paradisiacs amagats i exclusius, però en vista de que la frase més repetida per en Tron va ser “Hòstia que maco, hi hauria d’haber vingut abans”, em sembla que aquesta no va ser la raó. De tota manera no calia, perque allà n’està ple de paisatjes de pel·lícula, i entre això i vells amics (la Amparo també va venir des d’Alcorcón) el viatge va ser memorable. En Tron es va passar la setmana explotant la vessant pixapins de la Amparo i intentant convencer-la de les coses més estúpides. Tot va començar quan passejant per la platja va trobar un troç de plàstic d’aquells que aguanten un pack de sis cocacoles juntes i va dir “Mira Amparo, esto és un utensilio de pesca tradicional mallorquina”, a la qual cosa ella va respondre “Ay, que interessante!”. El que passa es que en Tron es va emocionar amb el seu èxit inicial i al cap d’una estona va assenyalar una bossa de plàstic que surava a l’aigua i li va dir “Ves, y esto es un pez bolsa, que es lo que se pesca con lo que te he enseñado antes”. La primera reacció de la Amparo va ser preguntar excitada on estava el peix aquest, fins que va veure la bossa i es va cagar en en Tron. A partir d’aquí cada cop que en Tron es trobava alguna cosa deia que era un tipus de peix, com per exemple el pez cuña (que era això, un troç de fusta amb forma de tascó), que segons el tron era l’estat larvari del peix bossa. La incredulitat de la Amparo va anar augmentant gradualment fins que va optar per assumir que tot el que deiem era mentida, i llavors per veure que ens inventavem ens va preguntar “A ver, i esto que es?”. Era un òs de calamar i li vam dir i ella ens va mirar i ens va dir que no era tonta, que els calamars no tenen ossos. Suposo que el fet que jo vaig afegir que era l’òrgan que els calamars feien servir per produir la llet de soja, del llatí sojantum que vol dir calamar, no va ajudar a que ens prengués seriosament. Però la qüestió és que si que era un òs de calamar. Li vam intentar explicar que els calamars no són rodones arrebossades que neden pel mar, però no hi va haber manera. A part d'intentar instruir a l'Amparo, el viatje ens va servir per descobrir components essencials de la vida politico-socio-cultural de Mallorca. Per exemple, en Tron ens va fer una petita demostració de la saviesa popular autoctona sobre els possibles usos alternatius del sucre de les ensaimades aplicat a l'ambit dels estimulants de via nasal.
Vam descobrir que els municipals de Mallorca lluiten activament per el reconeixement dels drets de la comunitat homosexual vestint orgullosament els cotxes patrulla amb els colors de la rainbow.
Vam comprovar que a la bonica vila de Deià la propietat privada va més enllà de la mort i que millor deixar-ho ben clar, no sigui que a algú li passi pel cap fotre't la lapida mentres descanses.
I també que hi ha gent que després de morta decideix cambiar-se el nom i la data de naixement. ( I la Amparo, que diu que el català és fàcil, ens va preguntar que “por què en la lápida dice que descansa en Pau si está enterrado en Deià?”).
I a Soller i a Palma es veu que encara tenen afició a l'ornitologia i tenen monuments a coses.
Serà perquè porto des de divendres acomiadant-me de gent. Serà perquè sempre m'acomiado en alguna festa i bevem una miqueta i això encara em fa estar més tonto. La qüestió és que ara va de veritat. Avui és el meu últim dia com a londinenc. Fins ara tot havia estat "Sí marxo el 9, però no pateixis que encara ens veurem abans", però ara ja no. Ara és adéu. Una de les coses que em tocava la pera de viure aquí es que periòdicament t'acomiades d'algú que marxa. La meva sort és que molts eren de Barna, o de Mallorca o València que estan al costat, o de Madriz, on hi vaig cada nadal a veure l'agüela, i els que eren d'altres països... doncs era una pena, però bé, com a mínim eren ells els que marxaven... era culpa seva. Però ara sóc jo qui fa la plantada. Ho sento per tots els pretorians, per tots els fucklanders i associats i per tota la resta. No és que no vulgui anar a Barcelona, és simplement que no vull marxar de Londres. I ja sé que hi ha molts motius per marxar, i que és el que toca, però em toca els ous. Suposo que a la que porti dos dies menjant botifarra amb pa amb tomàquet se'm passarà, i ja sé que hi han coses que no m'agraden de Londres, però es que ara no soc capaç de recordar-les. La bona nova és que no tinc cap sensació de pèrdua, no tinc cap dubte de que tornaré a veure tothom i cada racó de ciutat que deixo enrere. Sobretot després de passar-me sis hores sopant, bevent i dient burrades amb el sector dur dels fucklanders i associats. Marxo tius, aquí us quedeu, a Londres i al meu cor.
Al 29 hi passen coses, sobretot quan és N29, i a vegades no es tracta d'atracaments. A vegades es tracta de borratxos catxondos. Ja a prop de casa un avi rastafari va entrar a l'autobús i va començar a cantar "No woman no cry", cosa que va provocar que l'adolescent gabatxo i borratxo que seia al meu costat es despertés, somrigués i crides "Ei! Tu ets en Bob Marley!". El yayo rastafari va parar de cantar i va dir "No, sóc el seu cosí" i va seguir cantant fins que a la següent parada va baixar. A la mateixa parada una noia anglesa va pujar i va seure al davant nostre i el gabatxo borratxo va somriure i li va dir "Ei, en Bob Marley estava aquí al costat!" a la qual cosa la noia va contestar, molt coherentment, "Això es impossible". El gabatxo borratxo, sorprès, li va dir "Que sí, que estava cantant!", a la qual cosa la noia li va respondre, molt coherentment, "Això es impossible, en Bob Marley és mort". I llavors va ser quan vaig haver de deixar de fer veure que llegia perquè el gabatxo borratxo es va girar cap a mi i em va dir "Oi que si que es veritat que en Bob Marley estava cantant a l'autobús?" Davant d'això tenia dues opcions. Dir que no i intentar explicar-li al gabatxo borratxo que era un gabatxo borratxo i que no havia vist a en Bob cantant sinó un payo amb rastes qualsevol perquè EL PUTU BOB MARLEY ÉS MORT SUBNORMAL!!! La qual cosa vaig suposar que seria una tasca llarga i cansina. O bé dir que si i unir-me al gabatxo borratxo en l'intent de convèncer a la noia anglesa de que en bob Marley feia recitals a l'N29, que tal com pintaven les coses semblava mes provable aconseguir això que raonar amb ell. Millor que el gabatxo i jo li menjem l'olla a l'anglesa que no que el gabatxo ens menji l'olla a nosaltres dos, vaig pensar. De manera que vaig tancar el llibre i li vaig dir "És clar que sí", a la qual cosa la noia va replicar, molt coherentment, "Això es impossible, és mort". En vista de que tot el raonament que el meu company francès etílic era capaç de produir es reduïa a repetir molt emfàticament "Que sí, que sí, que sí!", mentre em dedicava mirades demanant-me ajuda, vaig pensar que s'esperava alguna cosa mes de mi. Bé, si ho hem de fer, fem-ho bé. Jo: "És clar que sí, si te l'has creuat quan has pujat a l'autobús, el que passa es que no l'has reconegut perquè està molt envellit. Tota una vida de fumar porros i criar polls al cap passa factura saps, però quan cantava era inconfusible. Nomes que haguessis pujat una parada abans l'haguessis escoltat". Noia: "Però que dius, si és mort". Jo: "No, no. El que passa es que quan els famosos es fan molt rics i tal acaben una mica farts de la fama i llavors fan veure que es moren i quan passen un parell d'anys es poden passejar pel carrer tranquil·lament sense que ningú els molesti. És com l'Elvis, que també és viu". Noia: "Que passa, que també estava a l'autobús?". Jo: "Jo no l'he vist. L'Elvis també hi era?". Gabatxo borratxo: "No, només en Bob Marley". Jo: "Només en Bob". Noia: "És impossible". Llavors li vam dir que la parella que teníem asseguda al radera feia estona que estaven a l'autobús i que també havien vist a en Bob. Evidentment no van tenir collons de portar-nos la contrària i ens van donar la raó i la noia anglesa, molt coherentment, no es va molestar en dir res més. I tots vam somriure d'aquella manera que somrius quan decideixes que tot i que t'ho estàs passant molt bé la broma ja no dóna mes de sí. Excepte el gabatxo borratxo, que va somriure d'aquella manera que somrius quan falta molt poc perquè un parell de goril·les vestits de blanc et posin una camisa especial i et connectin un parell d'elèctrodes al cap i et tanquin en una institució pública.
Gràcies a una vella amiga m'he assabentat que un antic company d'escola (EGB + ESO ES QUESO + BATXILLERAT) protagonitza unes historietes al youtube. Son uns curts catxondos, sobretot quan al que fa de prota jo el recordo amb grenyes fins a la cintura i samarreta de Pantera... Com dirien a València: a fer la mà.
Dilluns va ser el meu últim dia com a pretorià. Tres anys durant els quals he aprés molt sobre la condició humana...
Jo: Eat in or take away? Client: Yes. Jo: ¿?
Client: Aquest sandwitch està molt dolent, és increible, estic indignat!!
Jo: Vale, espera que ara crido al manager, que si de cas li expliques a ell aquesta història i també com és que t'has menjat tot l'entrepa si estava tant dolent. (El manager es disculpa i li dona un altre entrepa)
Manager: Necessito que netegis això. Jo: Ja ho he fet, ho faig cada dia. Manager: Eh... però avui amb aigua calenta i sabó, que toca deep clean. Jo: (20 minuts després, sense haver fet res) Ja està, que et sembla? Manager: Molt millor, gràcies.
Jo: No es mereixen.
Jo: Vols una bossa? Client: No gràcies, bé, millor si, o millor no.. en tens una de paper? Bé, és igual, save the trees. Jo: (Si et pregunto quin és el teu color preferit m'ho expliques amb un power point...)
Client: Teniu alguna cosa per menjar?
Jo: No, la botiga es diu Pret a Manger perquè venem recanvis per monopatins, però si dones una ullada als frigorifics i prestatges amb entrepants, pastes, pastissos, yogurts, patates fregides y xocolatines davant dels quals has passat al entrar, potser trobes alguna cosa.
Jo: (Veient que hi ha cua i per intentar accelerar el servei) Hi ha algú a la cua que vulgui cafès o tes? Algú per cafès? (ningú diu res, me'n vaig cap a la caixa per atendre al primer client) En que el puc ajudar? Client: Un cafè amb llet. Jo: ¿?
Client: Teniu alguna cosa sense mahonesa? Jo: Humm... croissants? Client: Algun entrepa? Jo: Bé, un cop vaig escoltar la història d'un payo que deia que n'havia vist un, però segurament es tracta d'un mite estúpid.
I això és un video que no té res a veure però que és super emocionant:
Per celebrar el segon aniversari de la meva operació cutre salsitxera, he rescatat la carta que vaig enviar a amics i coneguts després de la intervenció. Hi ha forçes insults i tal, però es que estava una mica molest amb certes drogodependents i retardats mentals amb els quals vaig haver de tractar.
Què passa família!! Ja tinc cul nou!!! La operació va anar de meravella, no va durar més de 20 minuts en total. El cirurgià, a part de bon metge, és un tio de puta mare, per contra la anestesista era subnormal. La filla de puta em va haver de punxar i remenar tres vegades per posar-me la sonda al canell i un infermer capullo em va preguntar “si m’havia deixat venes a casa” per fer la brometa. Jo li vaig explicar que, doncs home, sóc donant de plaquetes (que entre altres coses significa que tens unes venes de puta mare) i va el subnormal i em diu que les venes que punxen per extreure sang són unes altres. No te jode cabrón, si et sembla a l’alçada del colze les tinc de puta mare i després se’m tornen primes no? Els cabrons no admeten mai quan són uns cutres, els metges i tal vull dir. Per més inri la anestesista drogata em va enxufar un tranquil·litzant sense evisar, estupefaent que prèviament jo li havia dit que ni necessitava ni volia. Yonkis professionals de la hòstia. Per sort em va anestesiar bé, provant unes quantes vegades per putejar amb el seu pols de merda, aixó sí, però almenys no em va deixar paralític, la qual cosa s’agraeix. Gràcies yonki! El cirurgià, l’amic Isidro, molt bé. És clavadet, clavadet al Carles Flavià (un humorista català, pels que no el conegueu) tant físicament com en la manera de parlar. Durant la operació vam estar parlant i fent conya, vaja que molt bé. Al acabar em va ensenyar el quist cabró, molt maco, no molt gran però vaja, tampoc petit. Jo li vaig demanar si tenia un mirall per a veure’m el forat i ell va i em respon “Nen, que això no és una perruqueria!”, molt catxondo el Flavià. Al final m’en vaig anar cap a l’habitació en plan Rambo, sense sentir-me les cames (que per cert Bakerin, és una sensació de merda, tu que tenies curiositat). La veritat és que tampoc et sents els collonets i això encara mola menys, i és que la anestèsia d’aquests és com la del dentista però a lo bèstia. Va ser al final quan li vaig preguntar a la yonki si m’havia donat el tranquil·litzant o no i ella em va dir que sí però que amb tot el que havia parlat molt efecte no m’hauria fet. Ai japuta, que em volies callat! Yonki, yonki!! I et tremola el pols, cabrona!! Pren-te tu els tranquil·litzants a veure si l’endevines a la primera! Truja!! Després a l’habitació va venir la infermera, yonki també, i em va enxufar un nolotil. Jo li vaig dir que no em feia mal i que no el necessitava però la tia em va dir que si no després em faria molt mal i no podrien parar el dolor. Jo em vaig preguntar, què passa si et prens el calmant quan ja et fa mal no actua o que? Però bé, veient els resultats obtinguts amb la yonki nº1 sobre el meu poder de decisió respecte als fluids de les meves venes, no vaig discutir més. A més se’m va passar pel cap que potser, potser per una circunstància rara d’aquelles rares de veritat, la yonki nº2 sabia el que es deia. Pos no. I quan van arribar dues infermeres més amb els seus respectius nolotils (que últimament deuen estar de saldo qual reduce to clear al Tesco) va resultar que no eren yonkis i entenien la equació: [no em fa mal = no necessito calmants, gràcies, els pots donar a les yonkis]. Finalment, després de passar-me 24 hores amb una bata que s’obre pel darrera i et deixa el cul a l’aire, el meu col·lega Flavià va venir per canviar-me les benes i enviar-me a casa. Les bones noticies són que tot ha sortit tan de guays que potser en 20 dies ja està tot resolt i a més la cosa està resultant molt menys molesta del que em pensava. Puc seure, encara que amb cura, sempre que sigui una cadira dura, que si no m’enfonso i llavors si que em recolzo a la ferida (ja us vaig dir que era el còccix, còccix no cul!). Quan camino sí que semblo una mica Mazinger Z, però bé, no em puc queixar. Pos eso, així estem. Próximo episodio en tu casa.
Doncs resulta que fa cosa de tres setmanes Deu se’m va apareixer i em va dir “Fill meu, ja és hora de que tornis a la terra del pa amb tomaquet, i et diré més, el 9 d’octubre hi ha un vol molt bé de preu des de Gatwick, que amb el Gatwick Express t’hi plantes en un plis”. I jo li vaig respondre “Com tu diguis Senyor. I en la teva gràcia i magnimitat infinita, podries pagar el preu del bitllet més les taxes i despeses de tramitació?” i ell em va dir “Nen, que sóc tot poderós, però tonto no”. De manera que vaig haber de tirar de tarjeta.
Per als que no em van creure quan parlava de la bèstia del dimoni, aquí teniu un exemplar de monstrus atomicus hormonatus comú que m’he trobat al lavabo que hi ha davant del mini-dojo. No sé si les dimensions s'aprecien gaire bé, però és GRAN.
Fer una sopa a Anglaterra és fàcil, la regla vindria a ser que qualsevol cosa a la que li posis aigua ja és una sopa. D'aquesta manera et trobes coses com sopa de paella o de rissoto amb bolets, palabrita de niño jesús.
Al gloriós Pret, la meca del menjar organic-handmade-healthy-que-lo-flipas, han venut sopa d'espaguetis a la bolonyesa, d'italian meat balls (aka albondigas con tomate), de chilli con carne (que es la d'italian meat balls però amb un parell de mongetes i mig chile afegits)... i no posaré més exemples perque això no és un blog pornogràfic, encara. De fet, aquestes sopes maravelloses estan fetes per un payo que es suposa que és l'Arguinyano de les sopes angleses (Nick Sandler crec que es deia) però que el julivert en comptes de cuinar-lo el deu esnifar. A algunes botigues hi ha un exemplar d'un llibre seu per promoció. El vaig fullejar i és on vaig descobrir la sopa de paella o, encara més agosarat, la de mariscada. Bàsicament la recepta és que tu cuines una paella o una mariscada i després li fots aigua per sobre i dius que és una sopa. I és que aquesta es la teoria bàsica de la sopa anglesa, alguna cosa comestible amb aigua. Al restaurant d'en Tron, que també és healthy però encara mes pijo i car, durant una setmana van tenir sopa de llenties. Era una sopa normal però el manager, anglès of course, va decidir que no era una sopa, que era massa espessa i que els clients es queixarien. La solució va ser afegir un got d'aigua a cada plat de llenties, the Sandler way chaval. A en Tron li ploraven els ulls, sopa de llenties aigualida i no vulguis saber el preu chato.
Per què tot és tan car en aquest poble? Per què em costa tant omplir el carro de la compra? Què collons, si ni tant sols tinc carro de la compra. Per què em costa tant omplir les bosses de plàstic cutres del supermercat? M'acabo de gastar £21,24 i no he comprat res de l'altre món. Bé si, he comprat una bossa de Cheese Puffs (que es veu que és el nom monyarrón que fan servir aquí per als ganxitos) marca Sainsbury's i ja està. Tota la resta són coses tant excitants com pa i espuma per afaitar. Què collons, si la meva dieta esta dictada per les ofertes del super. Menjo pasta fresca perquè en pots comprar any 2 for £2,50 i el dia que treguin la oferta tornarem als espaguetis (£0,52) amb tomaquet (£0,47) de tota la vida. Aquesta setmana toca peix, salmó concretament, perquè buy 2 save £5, i també provarem la sopa orgànica Sainsbury perquè la soup of the month costa only £0.99 i està feta segons una recepta que sembla comestible.Aquesta n'és una altra, en aquest pais les sopes són surrealistes, però això és una altra història. Em sembla que començaré una vaga de fam contra els abusos dels supermercats. Protestaré i de pas m’estalviaré una pasta.
En Cruasan no guarda les sabates a la seva habitació, les té arrenglerades al davant de la seva porta. La sorpresa és que avui ha afegit una cosa força curiosa a la colecció. Suposo que és del parer que alló que fa olor millor deixar-ho a fora perquè ventili. El que passa és que ara a casa només hi ha una paya, i aquestes calçes no li entren ni de conya, o sigui que:
.
a- En Cruasan s’ha follat una paya que li fa olor el chichi. b- En Cruasan s’ha follat una paya que es pensa que les calçes són sabates. c- En realitat en Cruasan fa servir les sabates de roba interior i quan la paya li ha preguntat que on posava les seves calçes li ha respost “Al passadís, al costat dels meus calçotets amb cordons”. d- En Cruasan s’ha follat una paya i a Polònia hi ha la tradició de deixar les calçes davant la porta en plan trofeu. e- En Cruasan va arribar a casa amb una paya, davant de la seva habitació es va treure les sabates, li va baixar les calçes, se la va follar amb el dit petit del peu i després van entrar a l’habitació. f- En Cruasan té tendències travestis i li agrada posar-se tangues de paya i portar els ous penjant a banda i banda d’un fil. I després per alguna raó deixa els tangues al passadís. g- En Cruasan s’ha follat una paya i en comptes de posar un cartell de “no molestar” ha pensat que deixar les calçes era com més ràpid i quedava més clar. h- En Cruasan s’ha fet una palla i després ha deixat les calçes per vacilar.
Aquesta setmana ja he fet caure dos rotllos de paper de water a dins la tassa. No sé que és el que m'està intentant explicar el meu subconcient, però espero entendre-ho aviat.
A Londres hi ha molts animals. Masses. Sobretot si tenim en compte la guineu que ara té el costum de cagar-se al meu jardi. Si et passejes per un parc londinec és molt gracios veure com un petit esquirol t’agafa menjar de la mà (fins que algú t’explica que poden transmentre la ràbia), o llençar trossos de pa a coloms i corbs tan grans que entens com es que a en Hitchcock li agafava per fer pel·lícules paranoiques, o fins hi tot pots veure com una vella passa del pa i els coloms i li llença trossos de pollastre a una guineu (su juro que ho he vist). I és que les guineus són animals cuotidians aquí, especialment al vespre. Quan et vas passejant pel carrer les has d’anar apartant a patades. Per exemple, l’altre dia em va despertar una baralla de gats. Com que ja estava despert vaig pensar que com a mínim treuria el cap per la finestra per veure la batalla, que el gat del vei és molt trempat i sempre que me’l trobo pel carrer s’apropa perquè li façi moxaines i em va preocupar de que un altre gat li estés fument una pallissa a ca seva. Doncs no era un altre gat, eren dues guineus que se l’estaven intentant cruspir i per això el pobre animal estava xisclant i bufant com un desesperat. Suposo que és que era un gat massa confiat, no l’he tornat a veure més. El que passa és que últimament m’estan afectant la vida casolana. A la valla de fusta que separa el nostre pati del dels veins fa cosa de tres mesos que hi va apareixer un sot. Jo de seguida vaig dir que tenia tota la pinta de ser un forat que alguna guilla utilitzava per passar al nostre pati, però ningú em va prendre massa seriosament. Increduls, el nostre barri està plagat. Últimament l’Adolfo em donava més credit perquè des de la finestra de la seva habitació va començar a fer avistaments de la sutsuditcha guineu. Però ara ja em creu tothom, perquè l’animal ha començat a deixar evidències difícils d’ignorar. Podeu veure el testimoni gràfic en la sèrie de fotografies titualda “Pero qué zorra que eres”. En Duncan, que sembla tenir uns coneixement enciclopèdics sobre el comportament animal, diu que el que passa és que hem estat remenant la terra per arreglar el jardi i que a les guineus, igual que els gossos, els hi agrada cagar en llocs amb la terra fresca. Quin costum més gilipolles. A casa vaig començar per tenir problemes amb aranyes, després la cosa va evolucionar en jerrys i ara ja estem tractant amb guilles. Espero que la cosa pari d’anar augmentant de tamany perquè sinó el pròxim seran ovelles o vaques, i trobarte una vaca electrocutada dins la torradora ha de ser molt chungu.
M’estava passejant tranquilament pels voltants del Tower Bridge quan vaig veure un hooligan que em saludava efusivament, quan es va acostar una mica vaig descobrir que era en Tron.
Londres té 7 milons d’habitants, trobar-te un col·lega per casualitat és molta casualitat, sobretot si es suposa que aquest col·lega està vivint a Mallorca. El que passa és que en Tron és un heroi. Borratxo, però heroi. En les dues setmanes previes a la seva tornada cap a Mallorca, en Tron es va dedicar a fer cada dia festes de comiat amb els seus diferents amics. En una d’aquestes festes, en Tron s’estava passejant ben alegre pel Soho amb els seus companys de feina polonesos, quan van començar a escoltar xisclar una paya. Al principi van pensar que és tractava d’una borratxa, però quan els xiscles van començar a incloure frases com ara “Treu-me les mans de sobre malparit!” o “No em toquis fill de puta!”, van pensar que potser la noia no s’estava divertint. Llavors en Tron va anar cap el portal en questió i va començar a picar a la porta fins que es va mig obrir, la va empenyer i llavors una noia amb la samarreta estripada i pits ben grossos en va sortir corrents (en Tron va insistir molt en això dels pits). Llavors un senyor va intentar sortir del mateix portal, insultant i empenyant en Tron i dient-li que s’apartés. No és una bona tàctica per emplear amb en Tron. Si una persona normal és veu agredida per algú que previament estava intentant violar a una paya, doncs potser és queda sense saber com reaccionar, o s’espanta perquè pensa que el violador pot tenir una navalla, o li entra pànic davant la possibilitat d’acabar apallissat i potser fins i tot follat pel cul. Però en Tron no. En Tron en aquests casos no computa més enllà de la primera eqüació. És a dir: [X m’empenya = Jo em reboto]. Qualsevol consideració a posterior queda bloquejada pel primer resultat. O sigui que en Tron es va ficar dins el portal a empenyar-se amb el payo mentres li dedicava el seu extens i variat repertori d’insults en anglès, que inclou expresions com ara Fuck off, Fuck off i Fuck off. No és per res que li dic hooligan. Afortunadament per en Tron, els seus companys van decidir que la solució de les empentes i els insults no era gaire productiva a llarg termini i van trucar a la poli. I és així com cinc mesos després en Tron va tornar a Londres com a testimoni principal en un cas d’intent de violació i amb totes les despeses pagades pel govern de Sa Majestat (incloent habitació en un hotel de quatre estrelles amb Play Station i dos canals porno 24h). Quan jo me’l vaig trobar pel carrer anava camí dels jutjats a declarar. Suposo que el seu paper d’heroi anónim va quedar una mica eclipsat pel fet que a la nit dels fets anava tant borratxo que al judici va ser incapaç de reconeixer al violador. La part dels pits de la noia la recordava perfectament, però dubto que el fiscal li preguntés per aquests detalls. Sigui com sigui, i en paraules del mateix Tron en el seu últim mail: ...per cert el suposat violador ja ha estat sentenciat, és Guilty. jajajaja. sóc un heroi... Jo li vaig respondre que suposo que quan el violador aquest surti de la presó el primer que farà serà anar a Mallorca a arrancar-li el cap, però que es pot sentir orgullós d’haver fet el que era correcte.
Al final els meus companys de casa discretament van anar a l'Argos i van comprar una torradora nova, de pas també van comprar una nova Kettle, que també la teniem esconyada tot i que no hi vam trobar cap ratolí a dins.
La qüestió és que la torradora havia caigut en desgràcia, però a mi em feia ràbia llençar-la i punt perquè és una torradora de calité i funciona perfectament, fins i tot amb ratolins. Vendre-la era una opció, però està clar que si explicava el currículim de l’aparell ningú me’n donaria un duro, i si no ho explicava doncs era com ser una mica putes i com ser injust amb la memória d’en Jerry. De manera que li he enganxat una nota que deia “Funciona, l’únic que passa és que hi vam fregir un ratolí sense voler, si la vols te la pots quedar” i la he deixat a la porta de casa. No ha durat ni mitja hora. Segur que a hores d’ara ja està anunciada a eBay.
Vivia en una casa tronada del nord de Londres on les aranyes em perseguien, les alarmes em despertaven i on dos o tres cops per setmana em pegava amb en Christopher. Per sobreviure feia cafès, per viure feia fotografies i per passar la estona escrivia tonteries. Després vaig tornar a Barna per guanyar-me les garrofes fotografiant a rosses operades, treure'm el carné i seguir escrivint tonteries.