Il Capo ma non troppo (1 de 2)

The hangover (Resacón en las Vegas) és una peli que mola. No és precisament cinema experimental, però mola. I quan l'acabes de veure sens la necessitat de planejar un viatge a les Vegas amb els teus col·legues. L'únic problema és que el teu col·lega...

- Es que a mi no em deixarien entrar.

- A on? Als casinos?

- No, als USA.

- Ein?

- Ah, no t'ho vaig dir? Vaig estar a la trena. Tenen les meves empremtes i tal, a la duana saltarien les alarmes.

Sabia que en SeFuen havia estat treballant als EUA per pagar-se els estudis de veterinària, en una de les seves escapades estivals per recollir divises a l'estranger. Se que a les nits treballava en un bar d'strip-tease, als matins a la porta d'un parc d'atraccions i que a la tarda estava al mateix parc a objectes perduts, on desconnectava el telèfon i intentava dormir una mica. Però no que havia acabat a la garjola. Prou sorprenent, ja que com a mínim aquest cop havia passat la frontera legalment.

- Si, hi va haver una baralla al bar d'strip-tease i la poli va arribar i es va endur tothom al calabós.

- Hòstia, però tu també et vas barallar.

- Bé, es que als EUA si hi ha un merder així trinquen a tothom que hi hagi i són tres mesos de garjola.

- Uala, tres mesos només per estar allà!?

- Si, bé, i per trencar-li el nas a un tiu. Són tres mesos si li fas alguna cosa algú. Però bé, tampoc em va agradar molt els EUA, hi ha un rotllo molt dictatorial amb la poli, per qualsevol chuminada que fagis acabes a la presó i t'hi estàs fins que el jutje revisa el teu cas. Si al final resulta que no has fet res igualment t'has xupat tres setmanes de calabós. Tampoc passa res per no poder-hi anar, només és un país. Bé, i Austràlia.

- Say what?

- Si, a Austràlia tampoc puc tornar.

- Ah, i perquè?

- Per l'arma.

- Say what?

També m'havia explicat la seva estada d'any i mig a Austràlia, treballant com a veterinari un cop acabada la carrera. Però de “l'arma” no n'havia dit res. Definitivament els visats li porten mala sort. A Itàlia hi va passar a treballar dos estius, amagat a dins del maleter d'un austríac. Com que als cotxes del seu país els registraven, pagava a un “amic” austríac perquè el colés en el seu. Però em consta que a Itàlia si que hi pot tornar, de fet ara amb la UE ni tant sols necessita el maleter de l'amic.

.

.
Il Capo ma non troppo (2 de 2)
.

King of da Castle (Juan)

History repeats itself, que deia Survivor. Com a bon Fucklander que sóc em veig abocat a veure desfilar els meus companys i companyes de pis i mirar com s'allunyen. Llàstima que no desfilin en calces.

La Fragonetapower es va comprar un tambor i va marxar cap el Bruc, atreta per la vida rural i per un suec. La Muppetina de sobte va sentir la crida del senyor, va fer vot de silenci i va marxar de missionera a un país tropical amb les Germanetes Mudes de Nostre Senyor Jesucrist Superstar. I jo mike quedat sol al piset, o sigui que New Fuckland Manor és provisionalment AKA Mi Nidito de Amor. Mi nidito walking on calçotets all day. And off calçotets també. And my nidito dutxing with la porta oberta. Benu, això últim ja ho feia abans.

I llavors em vaig marcar una festassa per celebrar el meu piset de solter, però llavors més que inaugurar una cursa desenfrenada de bacanals setmanals em vaig adonar de la realitat: A casa hi havia tres o quatre coses per arreglar/netejar/higienitzar/desenterrar de sota els sediments i posar en un museu.

Sovint, quan deia que vivia amb dues noies, em feien comentaris de que devia viure com un rei. Potser sí, però era en un regne on l'ordre i la neteja eren considerades cosa de la plebs. Ironies de la vida, el mascle era l'únic interessat en la utopia de la neteja setmanal mentre les titis preferien beure cervesa i demostrar la seva felicitat amb erupcions gasoses bucals. Sort que com a mínim no miraven el futbol ni parlaven de cotxes.

El primer pas lògic va ser canviar-me d'habitació i plantar la bandera al que havia estat la fragoroom. Més o menys de la mateixa mida que la meva, però amb una finestra que mira cap a l'exterior en comptes de cap a l'extractor del veí que acostuma a celebrar el Fritanga Fest. Vaig dubtar una estona sobre si netejar l'habitació amb pic i pala o llogar un caterpillar per hores, però finalment em vaig conformar amb escombrar, fer una petita reordenació dels meus mobles i una llarga sessió de borrador mágico. El borrador aquest és un invent megaguai del Metadona que consisteix en una espècie d'esponja que mulles una mica i neteja gairebé qualsevol taca que hi hagi a la paret. Una gran troballa. Per que us feu una idea de la situació, d'entrada n'he comprat quatre per tot el pis i ja gairebé n'he gastat un només a l'habitació.

El segon round va ser enfrontar els reptes de la cuina i el bany de dalt. Van caldre cinc hores, entre ma mare, una amiga i jo, i això que encara em queda per fer el frigorífic i els fogons/forn. Al bany el meu triomf personal va ser poder treure el camuflatge de rovell a l'armari, i la sorpresa agradable va ser descobrir que efectivament el lavabo i la banyera eren originalment de color blanc. És una mica com la Moreneta de Montserrat, que fa poc unes proves per a la seva restauració van demostrar que originalment no era negra, però que havia viscut un temps a New Fuckland.

Una altra sorpresa va ser descobrir que algú de casa col·leccionava cabelleres i les guardava al desaigüe de la banyera.

A la cuina vam intentar anar el més de pressa possible, no fos cas que passés algun arqueòleg per allà i en virtut de la llei de patrimoni ens fes aturar la operació per realitzar una excavació i indexació del jaciment. Però jo no estava per històries, vam engegar les àmfores fenícies i els vitralls gòtics a prendre pel cul i vam ametrallar amb KH7 els frescos renaixentistes. L'únic que si que m'hagués agradat que un arqueòleg o historiador en general m'hagés explicat és si els trossos de ciment que hi havia enganxats per la paret eren d'alguna reforma o estàvem parlant d'elements fundacionals de l'habitatge.

Ja queda menys, ja queda menys.

Continua aquí.

.

So you seping

Tres coses que poden semblar molt obvies però que ho són, i mola dir-les mirant un partit de fumbol.

- Los alemanes están todos muy blancos.
- Yo creo que los pobres están cansados de correr tanto.
- En Ibiza hay una discoteca muy famosa. Se llama Amnesia.
.

Mil doziento euro

He estat en una casa on hi havia una estora que valia 1.200 leurus. Es que es veu que era de pell. Suposo que com a mínim devia ser prepuci de cetaci femella adobat per siamesos albins. M'he passat una estona dient 1.200 euro, se va a ve un fojón! Però es veu que ni tant sols les tres criades filipines veuen l'APM. Que trist, mira que l'acudit venia a web. Tot i així, mola trepitjar 1.200 eurus. Es com curiós. Em venien ganes de doblegar l'estora per la meitat i ficar-me-la a la cartera. Si algun dia faig un segrest exigiré el rescat en estores de nombres no correlatius i sense marcar. De fet segur que a la banda de sota hi ha la cara del Rei i tal.

Fua, jo que se, segur que és una mala inversió, quidicir que es devalua amb cada visita que passa per casa teva, younouwataimin.

.

You got the best

Ve d'aquí.
 .

El disc va resultar un trunyu, però la gira passava per Barcelona. Fucking yeah! Hi vaig anar amb la Claud, l'única amistat que tinc a qui també li agrada Kiss (i Earth Wind & Fire). Of course vam comprar entrades de pista, amb dos collons. Buenu, amb un i mig, perquè amb el preu de la entrada ja ens hi vam deixar mig testicle.

Kiss no fa exactament concerts. Fa com una cosa de mega-hiper-espectacle-festa-que-t'hi-cagues on també toquen i canten. Diguem que els del Cirque du Soleil s'ho curren gairebé tant com ells. Diguem que seria més fàcil comptar les cançons en les quals no hi havia pirotècnia, llançaflames a tuttiplen (es veu que el foc també pot ser de colors varis), pantalles descomunals (bàsicament tota la llargada de l'escenari), explosions i focs artificials, confetti (quants quilos deuen caldre per omplir el “cel” del Palau St Jordi?) parts de l'escenari que s'aixecaven amb grues (però traient vapor per sota com si estiguessin volant a propulsió), el baixista escopint sang i foc i volant pels aires per cantar una cançó a sobre de l'escenari, el cantant de l'estrelleta volant per sobre el public en una tirolina per anar a cantar al mig del Palau, el bateria traient un bazooka i fent volar uns llums de la punta de l'escenari, el pseudo-Ace tocant amb una guitarra que disparava coets.

Una cosa que em va cridar l'atenció i que desconeixia és l'adicció que tenen en Paul (el de l'estrelleta) i en Gene (el de la llengua) a llençar pues de guitarra al públic. Quan van llençar les primeres vaig pensar que era molt guai, alguns privilegiats s'endurien a casa una pua amb el logo de Kiss. Quan van llençar la que feia 37 vaig pensar que potser es tractava d'un tic. De fet tenien una traça al·lucinant per llençar la pua al mig d'una cançó i automàticament agafar-ne una altra i seguir tocant.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció va ser el guiri que portava una samarreta dels Guns n' Roses... nova. Any 2010, samarreta dels Guns nova. I diria que estava planxada i tot.

Evidentment res no és perfecte. I en aquest cas, tot i ser uns putus màsters de l'univers, van demostrar ser uns màsters de l'univers yankis. Quidicir que en cap moment vaig esperar que sabessin què coi és Catalunya, ni el català ni res, però tampoc m'esperava que es pensessin que Espanya està situada en algun punt entre Mèxic i Costa Rica. Quidicir que quan en Paul (el de l'estrelleta) va fer la gràcia de començar a cantar “Cucurrucucú paloooma” ningú va riure. I quan més endavant va dir “buenas noches compadres” i es va atrevir amb “Guantanamera” directament es va endur una xiulada. Qui s'han pensat que som!? Tampoc costa tant aprendre mitja frase del país on estàs, que de fet et pots enganxar en una xuleta darrere la guitarra. Imaginat com s'hagués posat el personal si el tiu va i crida “Salut i força al canut!” o si a Madrid hagués dit “Molais mazo mogollón!”.

Però a banda de la descontextualització cultural, el concert va ser al·lucinant. No em puc imaginar que collons arribaven a fer quan tenien 25 anys. Després de gairebé tres hores d'espectacle estava destrossat, i creieu-me que cansar-me a mi té mèrit. Ningú va tenir pebrots de demanar més cançons al final de tot, primer perquè em sembla que en realitat tots estàvem agraïts de poder anar a casa a morir, i segon perquè de totes maneres en Paul ja havia destrossat la guitarra contra el terra.

De fet quan ho recordo em poso trist i tot, per què on punyetes podré trobar una festa semblant a partir d'ara? Vull un concert d'aquests al mes...

Per cert, en Paul va dir que vam fer molt més merder que al concert de Madrid, o sea que si alguien de Madrid lee esto, chincha rebincha!!! 

.

You wanted the best

No sóc massa melòman. M'agrada la música i n'escolto força i, de fet, sóc una màquina digne d'admiració en qualsevulga dance floor. Però si algun dia omplo aquella part del perfil del facebook on la gent fa una llista del les seves aficions, dubto que me'n recordi de posar-hi la música.

Ni tant sols tinc Ipod ni na, perquè no em cal. Xiulant tinc un virtuosisme només comparable al de certes especies de lloros tropicals. Un cop a Londres un payo em va dir “You should whistle for england man!”. Ho sé. Algun dia em faré pro i em diré DJ Whistle i acabaré amb la moda del beat box. Heu sentit mai aquelles versions que fa la penya de temes pop però on en comptes de cantar tot és guitarra? Valens, doncs jo faig el mateix xiulant. Clar que més d'un cop també m'han fet callar, especialment mons pares, però és comprensible. Tinc la estranya mania d'escoltar una música i al mateix temps xiular-ne una altra de diferent, i això és una forma d'art que no tothom compren, sobretot tenint en compte la facilitat que tinc per entrar en bucles repetitius.

Sóc un tiu senzill, em poso música quan em ve de gust canya. Tinc un postgrau i dos masters en ballar sol a l'habitació. El concepte “música de relax” no existeix, és només una cosa que a vegades em trobo en ascensors i trens de rodalies i que a casa meva es diu silenci. Tampoc compro mai música, l'Spotifi és amo i senyor de la meva discografia i ni tant sols recordo amb claredat la composició de la meva minsa col·lecció de Cds amb caràtules escrites a mà. Però hi ha una excepció.

Un dia a primer de carrera la Marta López em va deixar Greatest Kiss, un àlbum recopilatori dels sutsoditxs. Llavors per mi Kiss era “I was made for loving you”. Als primers anys de l'Sputnik TV, quan bàsicament es dedicaven a passar videoclips, posaven la cançó força sovint i sempre em va captivar la guitarra plena de leds que feien servir. Quan em va passar el CD em pensava que serien alguna cosa així en plan pseudo Earth Wind & Fire, però norl, era rock que t'hi cagues.

Diria que és l'únic grup de qui he comprat mai un CD i de fet en tinc forces, ara no ho recordo exactament però la cole ha de rondar la desena. Tots originals. Tot i que la veritat, tampoc m'he gastat mai un duro al top manta, perquè com ja he dit només he comprat Kiss, i tot i ser un grup mític em sembla que no han aconseguit mai introduir-se en el Top Manta chart.

Sempre vaig escoltar Kiss com qui escolta l'Elvis o ABBA, un grup mític però que ja no els veuràs actuar mai. Però fa cosa de quatre anys o aixins es van tornar a reunir els quatre membres originals (El de l'estrelleta i el que treu la llengua sempre hi han estat, però el bateria i el lead guitar han anat rulant) per fer un tour de comiat. Van fer una gira de la hòstia, van treure un disc en directe i xino xano pim pam. La qüestió és que van anar fent gira de comiat, i gira de comiat, fins que l'Ace (el guitarra) va dir “Aviam, que jo havia vingut aquí per acomiadar-me i ja portem dos anys, cabrons” i es va pirar. I la resta van dir “Es que mola mazo neng!” i van agafar a un grupie que tocava la guitarra, el van disfressar d'Ace, i aquí no ha pasao na. I fa cosa d'un any que van anunciar que treien un nou disc d'estudi i que farien la mega-gira corrresponent. Worldwide. Ai las.

Continua aquí.

.

.