You got the best

Ve d'aquí.
 .

El disc va resultar un trunyu, però la gira passava per Barcelona. Fucking yeah! Hi vaig anar amb la Claud, l'única amistat que tinc a qui també li agrada Kiss (i Earth Wind & Fire). Of course vam comprar entrades de pista, amb dos collons. Buenu, amb un i mig, perquè amb el preu de la entrada ja ens hi vam deixar mig testicle.

Kiss no fa exactament concerts. Fa com una cosa de mega-hiper-espectacle-festa-que-t'hi-cagues on també toquen i canten. Diguem que els del Cirque du Soleil s'ho curren gairebé tant com ells. Diguem que seria més fàcil comptar les cançons en les quals no hi havia pirotècnia, llançaflames a tuttiplen (es veu que el foc també pot ser de colors varis), pantalles descomunals (bàsicament tota la llargada de l'escenari), explosions i focs artificials, confetti (quants quilos deuen caldre per omplir el “cel” del Palau St Jordi?) parts de l'escenari que s'aixecaven amb grues (però traient vapor per sota com si estiguessin volant a propulsió), el baixista escopint sang i foc i volant pels aires per cantar una cançó a sobre de l'escenari, el cantant de l'estrelleta volant per sobre el public en una tirolina per anar a cantar al mig del Palau, el bateria traient un bazooka i fent volar uns llums de la punta de l'escenari, el pseudo-Ace tocant amb una guitarra que disparava coets.

Una cosa que em va cridar l'atenció i que desconeixia és l'adicció que tenen en Paul (el de l'estrelleta) i en Gene (el de la llengua) a llençar pues de guitarra al públic. Quan van llençar les primeres vaig pensar que era molt guai, alguns privilegiats s'endurien a casa una pua amb el logo de Kiss. Quan van llençar la que feia 37 vaig pensar que potser es tractava d'un tic. De fet tenien una traça al·lucinant per llençar la pua al mig d'una cançó i automàticament agafar-ne una altra i seguir tocant.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció va ser el guiri que portava una samarreta dels Guns n' Roses... nova. Any 2010, samarreta dels Guns nova. I diria que estava planxada i tot.

Evidentment res no és perfecte. I en aquest cas, tot i ser uns putus màsters de l'univers, van demostrar ser uns màsters de l'univers yankis. Quidicir que en cap moment vaig esperar que sabessin què coi és Catalunya, ni el català ni res, però tampoc m'esperava que es pensessin que Espanya està situada en algun punt entre Mèxic i Costa Rica. Quidicir que quan en Paul (el de l'estrelleta) va fer la gràcia de començar a cantar “Cucurrucucú paloooma” ningú va riure. I quan més endavant va dir “buenas noches compadres” i es va atrevir amb “Guantanamera” directament es va endur una xiulada. Qui s'han pensat que som!? Tampoc costa tant aprendre mitja frase del país on estàs, que de fet et pots enganxar en una xuleta darrere la guitarra. Imaginat com s'hagués posat el personal si el tiu va i crida “Salut i força al canut!” o si a Madrid hagués dit “Molais mazo mogollón!”.

Però a banda de la descontextualització cultural, el concert va ser al·lucinant. No em puc imaginar que collons arribaven a fer quan tenien 25 anys. Després de gairebé tres hores d'espectacle estava destrossat, i creieu-me que cansar-me a mi té mèrit. Ningú va tenir pebrots de demanar més cançons al final de tot, primer perquè em sembla que en realitat tots estàvem agraïts de poder anar a casa a morir, i segon perquè de totes maneres en Paul ja havia destrossat la guitarra contra el terra.

De fet quan ho recordo em poso trist i tot, per què on punyetes podré trobar una festa semblant a partir d'ara? Vull un concert d'aquests al mes...

Per cert, en Paul va dir que vam fer molt més merder que al concert de Madrid, o sea que si alguien de Madrid lee esto, chincha rebincha!!! 

.