Da TapRap (follow your dreams, that's what I do, read that book, is good for you, tap tap tap tapatap tap tap)

Els pidolaires del metro de Londres són força curiosos. El cas més habitual és que et trobis un drogodependent/a de 25 anys que n'aparenta 26 i que tot i tenir el mono i mig quilo de ronya a sobre (300 grams només a les dents) et demana cèntims amb una educació impecable. La qual cosa em recorda que he de fer un petit apunt:
.
Ciutadans de Barcelona, un cop més retornant de Londres he comprovat la pèrdua dels valors morals i la bona conducta de la nostra ciutat comtal. No, no m'estic referint a les parides torracollons del pijucivisme d'en Joan Clos Van Damme. M'estic referint a la gent que es planta davant la porta del metro i no et deixa sortir i, molt especialment, a qui et demana una adreça i quan l'ajudes no et diu ni “siusplau” ni “gracies” ni re de re. Barna no fa fàstic, però hi ha molta gent que sí (Joan Clos inclòs, jur, jur, jur).
.
A la Picadilly line en teníem un de molt especial though. En Tap Rap. El filosof raperu i claquetjeru (o és claquejista?). Definitivament un professional al marge de la resta, res d'acordió ni guitarra, en TapRap et rapeja al metro mentre marca el ritme amb les seves sabates de claqué. Anda que no mola ni na neng.
La setmana passada el vaig veure, però per desgràcia vaig entrar al vagó quan ell havia acabat el show i es canviava de compartiment. El vaig descobrir fa molt temps i vaig poder disfrutar de tres o quatre de les seves sessions. A més puc dir amb orgull que el vaig veure passejant pel barri, o sigui que a sobre es una glòria local.
Doncs això, en TapRap entra al vagó, fa una breu presentació i llavors comença a marcar el ritme amb els peus i a rapejar. El millor és que va improvisant, de fet el primer cop que el vaig sentir en realitat estava demanant perdó per no estar gaire inspirat, i va cantant sobre que has de lluitar per aconseguir el que vols i que no has de deixar que ningú et desanimi i tal i pasqual. Sovint al acabar el show torna a repetir unes frases inspiradores i si tens sort fins i tot ensenya els llibres que s'està llegint i que recomana.
Per acabar de ser original, en comptes de passar el barret passa la bamba. Sempre va amb una motxilleta que suposo que és on tragina les sabates de claqué i els llibres inspiradors, quan es posa a treballar deu guardar una de les bambes a la cartera i l'altre se la queda a la mà i és el que passa perquè li posis els calers. He de dir que sempre duia el calçat molt net, que aquest payo no viu només del que guanya al metro, de fet es més aviat com si simplement aprofités els seus viatges per fer una mica de calers extres i compartir la seva saviesa. Clack, clack, tapatap yow bro!

És superfort

Tres dies treballant a Mallorca, que guai, he treballat com sempre però he pogut suar una miqueta més. Per sort em vaig poder escapar un parell d'horetes per fer una cervesa amb en Tron, poder recollir la sobrassada sublim que em portava del seu poble i sobretot comentar que què superfort que en Bakerin es casa!
Evidentment cap dels dos ens ho perdrem, i l'Amparo i en Conejito també hi aniran, o sigui que serà el primer cop que ens reunirem tots plegats des de l'etapa Londres (a en Bakerin no li vaig preguntar, però dono per suposat que hi serà). A més també hi seran en Guapanan, un policia municipal que fa servir la placa com si fos el carnet jove, en Limón, un chaval que diu ser el besó espiritual d'en Tron, i en Pezón, un payo que es veu que té uns mugrons dignes de ser el seu sobrenom.

.

.
Per cert, que no ho vaig explicar en el seu moment, però en Josmar també va fer carrera al Regne Unit. Fent zapping em vaig trobar de sobte amb el programa “Eurotrash” del Chanel 4 on presentaven el vocal and rectal talent of Barcelona's favorite toy boy. Per entendre la meva alegria cal tenir en compte que en el seu moment em vaig desplaçar de Canet a Barna per assistir al mític concert d'en Josmar a la Plaça del Rei (aprofitant que al dia següent hi havia excursió amb l'institut al Museu d'Hª de Catalunya) i poder així veure al mite en viu, en tanga i en directe.
El concert em va decebre una mica perquè a en Josmar només li van deixar cantar “És Superfort” i ja està, i jo esperava que com a mínim també ens delectaria amb “Angel Girl”. Per sort es veu que després va seguir fent carrera i va homenatjar els super temes “Sexy girl” i “Boys, boys, boys” de la Sabrina amb els seus “Sexy Boy” i “Girls, girls, girls” respectivament, l'últim dels quals va ser airejat a Eurotrash contribuint així a acostar la cultura catalana a la Gran Bretanya. Ja està bé dels tòpics de les sevillanes i els toros, a Catalunya tenim culs.

El Déu del Temple del Metall

Vaig parlar de La Deessa del Temple Metall, que certament ho era, però allò va ser una sorpresa. Agradable però circumstancial.
El realment pintoresc de The World's End és el seu Déu. Els grecs l'anomeaven Dionysos, els Romans el coneixien com a Bacchus, en Bakerin i jo li deiem El Deu del Temple del Metall i la resta de la gent s'hi refereix com “aquell payo que sembla en Rappel en versió Punkie Brewster i que s'està bebent la cervesa d'un altre”.
No n'havia parlat abans perque sincerament em pensava que l'havia dinyada. El vam descobrir al poc d'arribar a Londres i no el vaig tornar a veure fins un parell de mesos abans de tornar cap a Barna. Em va alegrar veure que encara camina... o que com a mínim s'aguanta dret.
És, sense cap mena de dubte, un prototipus de tronat de Camden comú. Que vol dir que està una mica grillat plus porta un rotllo gothic/tatoo/pearcing. El tema dels tatoos el porta bé, el del piercing també, però el del gothic no l'acaba de dominar perquè porta pulseres i collarets de color i xumets penjant i una armilla imitació de pell de be. El just per deixar clar que gotic sí, però tronat també.
Hi ha gent que té idees brillants, com ara “podriem aprofitar els milions de tones de pneumàtics de cotxes que es llençen cada any per processar un material aillant per a la construcció”, o com ara “i que tal si, en comptes de llençar les medicines que ens sobren, muntem una ONG i les portem al Senegal?”. La idea de Nostre Senyor del Metall va ser “perquè no aprofitem totes les restes de beguda que queden als gots del pub per agafar una merda descomunal?”
Evidentment és un payo que no es troba en un excel·lent estat, ni físic ni mental. Però no sabria dir si això és la causa del seu comportament o, al contrari, és el seu costum alcoholico-reciclador la raó de la seva dificultat per mantenir el seny i l'equilibri. Sort que com a mínim l'equilibri el controla una mica agafant-se a la barra del pub com a referent.
La seva tècnica és senzilla i efectiva. Ell s'està en una cantonada de la barra, concretament la seva cantonada, a la qual estic segur que enganxaran una placa conmemorativa quan ell mori (entre d'altres raons perquè molt provablement la dinyarà allà mateix). La cantonada és el centre d'operacions, de tant en tant va a fer la ronda i arreplega tots els gots i ampolles que els clients ja s'han acabat, llavors torna a la seva cantonada, aboca totes les restes de cervesa en un got (el primer que ha recollit, suposo) i tatxan! Ja tenim mitja pinta de cervesa by the face.
A mesura que avança el reciclatge a vegades opta per conservar dos gots i abocar les cerveses clares en un i les més fosques en l'altre, que no és questió de barrejar gustos. I si algú es deixa les restes d'un pollastre i patates take away tampoc té manies i pica un parell de patates.
No cal dir que els treballadors del pub se'l deuen estimar força, perquè mentres ell és al local no s'han de molestar gaire en sortir de la barra a recollir gots. I sembla ser que això a ell li dona prou comfiança com per cridar l'atenció d'algún cambrer despistat que comet l'error de recollir una cervesa mig plena, que oportunitats així no s'han de deixar passar.

Fig. 1: El Déu del Temple del Metall a la seva cantonada de la barra controlant la sala amb un ull avitzor. Cal puntualitzar que ha cambiat l'armilla blanca de llana de be per un model més estiuenc, cosa que compensa amb unes manilles XXL chorissades del passatje del terror.

Fig. 2: El Déu del Metall torna de fer la ronda. A la barra es pot apreciar la mà d'un cambrer, que es disposa a retirar les ampolles i gots que el Déu ja havia acostat en rondes anteriors.

Fig. 3: Yupi! Birra by the face!

Fig. 4: Arriba, abajo, al centro y padentro.

Fig. 5: Exemple de la mateixa tècnica però amb dos gots (reciclatje selectiu).

Always touch in and touch out

A Londres els bitllets de metro i bus els carregues en una tarjeta magnètica, la Oyster Card (la Tarjeta Ostra). Sempre m'havia estranyat el nom i no era capaç d'entendre quina rel·lació podia tenir un troç de plàstic blau amb un molusc. Ahir, mentres fregava els plats, vaig veure la llum.
A algú molt influent de Transport for London li agraden les mateixes pel·lícules que a mi.
La Oyster és de color blau...
És una ostra de color blau...
És una blue oyster...
The Blue Oyster... La Ostra Azul!!! Collons de Déu!!! 0_o lol :) :D XD!!
Na niano nano naaaa...

Realment cal que marxi?

Serà perquè porto des de divendres acomiadant-me de gent. Serà perquè sempre m'acomiado en alguna festa i bevem una miqueta i això encara em fa estar més tonto. La qüestió és que ara va de veritat. Avui és el meu últim dia com a londinenc. Fins ara tot havia estat "Sí marxo el 9, però no pateixis que encara ens veurem abans", però ara ja no. Ara és adéu.
Una de les coses que em tocava la pera de viure aquí es que periòdicament t'acomiades d'algú que marxa. La meva sort és que molts eren de Barna, o de Mallorca o València que estan al costat, o de Madriz, on hi vaig cada nadal a veure l'agüela, i els que eren d'altres països... doncs era una pena, però bé, com a mínim eren ells els que marxaven... era culpa seva. Però ara sóc jo qui fa la plantada. Ho sento per tots els pretorians, per tots els fucklanders i associats i per tota la resta.
No és que no vulgui anar a Barcelona, és simplement que no vull marxar de Londres. I ja sé que hi ha molts motius per marxar, i que és el que toca, però em toca els ous. Suposo que a la que porti dos dies menjant botifarra amb pa amb tomàquet se'm passarà, i ja sé que hi han coses que no m'agraden de Londres, però es que ara no soc capaç de recordar-les.
La bona nova és que no tinc cap sensació de pèrdua, no tinc cap dubte de que tornaré a veure tothom i cada racó de ciutat que deixo enrere. Sobretot després de passar-me sis hores sopant, bevent i dient burrades amb el sector dur dels fucklanders i associats.
Marxo tius, aquí us quedeu, a Londres i al meu cor.

48h to go

Cuidadín

...or crap.

Bob Marley és viu i canta al meu autobús

Al 29 hi passen coses, sobretot quan és N29, i a vegades no es tracta d'atracaments. A vegades es tracta de borratxos catxondos.
Ja a prop de casa un avi rastafari va entrar a l'autobús i va començar a cantar "No woman no cry", cosa que va provocar que l'adolescent gabatxo i borratxo que seia al meu costat es despertés, somrigués i crides "Ei! Tu ets en Bob Marley!". El yayo rastafari va parar de cantar i va dir "No, sóc el seu cosí" i va seguir cantant fins que a la següent parada va baixar. A la mateixa parada una noia anglesa va pujar i va seure al davant nostre i el gabatxo borratxo va somriure i li va dir "Ei, en Bob Marley estava aquí al costat!" a la qual cosa la noia va contestar, molt coherentment, "Això es impossible". El gabatxo borratxo, sorprès, li va dir "Que sí, que estava cantant!", a la qual cosa la noia li va respondre, molt coherentment, "Això es impossible, en Bob Marley és mort". I llavors va ser quan vaig haver de deixar de fer veure que llegia perquè el gabatxo borratxo es va girar cap a mi i em va dir "Oi que si que es veritat que en Bob Marley estava cantant a l'autobús?"
Davant d'això tenia dues opcions. Dir que no i intentar explicar-li al gabatxo borratxo que era un gabatxo borratxo i que no havia vist a en Bob cantant sinó un payo amb rastes qualsevol perquè EL PUTU BOB MARLEY ÉS MORT SUBNORMAL!!! La qual cosa vaig suposar que seria una tasca llarga i cansina. O bé dir que si i unir-me al gabatxo borratxo en l'intent de convèncer a la noia anglesa de que en bob Marley feia recitals a l'N29, que tal com pintaven les coses semblava mes provable aconseguir això que raonar amb ell. Millor que el gabatxo i jo li menjem l'olla a l'anglesa que no que el gabatxo ens menji l'olla a nosaltres dos, vaig pensar.
De manera que vaig tancar el llibre i li vaig dir "És clar que sí", a la qual cosa la noia va replicar, molt coherentment, "Això es impossible, és mort". En vista de que tot el raonament que el meu company francès etílic era capaç de produir es reduïa a repetir molt emfàticament "Que sí, que sí, que sí!", mentre em dedicava mirades demanant-me ajuda, vaig pensar que s'esperava alguna cosa mes de mi. Bé, si ho hem de fer, fem-ho bé.
Jo: "És clar que sí, si te l'has creuat quan has pujat a l'autobús, el que passa es que no l'has reconegut perquè està molt envellit. Tota una vida de fumar porros i criar polls al cap passa factura saps, però quan cantava era inconfusible. Nomes que haguessis pujat una parada abans l'haguessis escoltat".
Noia: "Però que dius, si és mort".
Jo: "No, no. El que passa es que quan els famosos es fan molt rics i tal acaben una mica farts de la fama i llavors fan veure que es moren i quan passen un parell d'anys es poden passejar pel carrer tranquil·lament sense que ningú els molesti. És com l'Elvis, que també és viu".
Noia: "Que passa, que també estava a l'autobús?".
Jo: "Jo no l'he vist. L'Elvis també hi era?".
Gabatxo borratxo: "No, només en Bob Marley".
Jo: "Només en Bob".
Noia: "És impossible".
Llavors li vam dir que la parella que teníem asseguda al radera feia estona que estaven a l'autobús i que també havien vist a en Bob. Evidentment no van tenir collons de portar-nos la contrària i ens van donar la raó i la noia anglesa, molt coherentment, no es va molestar en dir res més.
I tots vam somriure d'aquella manera que somrius quan decideixes que tot i que t'ho estàs passant molt bé la broma ja no dóna mes de sí. Excepte el gabatxo borratxo, que va somriure d'aquella manera que somrius quan falta molt poc perquè un parell de goril·les vestits de blanc et posin una camisa especial i et connectin un parell d'elèctrodes al cap i et tanquin en una institució pública.

Poli Appeal

Un cartellet que ha aparegut a la cantonada del meu carrer...

.

Me piro Vampiro

Doncs resulta que fa cosa de tres setmanes Deu se’m va apareixer i em va dir “Fill meu, ja és hora de que tornis a la terra del pa amb tomaquet, i et diré més, el 9 d’octubre hi ha un vol molt bé de preu des de Gatwick, que amb el Gatwick Express t’hi plantes en un plis”. I jo li vaig respondre “Com tu diguis Senyor. I en la teva gràcia i magnimitat infinita, podries pagar el preu del bitllet més les taxes i despeses de tramitació?” i ell em va dir “Nen, que sóc tot poderós, però tonto no”. De manera que vaig haber de tirar de tarjeta.

L'aproximació anglesa a la sopa

Fer una sopa a Anglaterra és fàcil, la regla vindria a ser que qualsevol cosa a la que li posis aigua ja és una sopa. D'aquesta manera et trobes coses com sopa de paella o de rissoto amb bolets, palabrita de niño jesús.

Al gloriós Pret, la meca del menjar organic-handmade-healthy-que-lo-flipas, han venut sopa d'espaguetis a la bolonyesa, d'italian meat balls (aka albondigas con tomate), de chilli con carne (que es la d'italian meat balls però amb un parell de mongetes i mig chile afegits)... i no posaré més exemples perque això no és un blog pornogràfic, encara. De fet, aquestes sopes maravelloses estan fetes per un payo que es suposa que és l'Arguinyano de les sopes angleses (Nick Sandler crec que es deia) però que el julivert en comptes de cuinar-lo el deu esnifar. A algunes botigues hi ha un exemplar d'un llibre seu per promoció. El vaig fullejar i és on vaig descobrir la sopa de paella o, encara més agosarat, la de mariscada. Bàsicament la recepta és que tu cuines una paella o una mariscada i després li fots aigua per sobre i dius que és una sopa. I és que aquesta es la teoria bàsica de la sopa anglesa, alguna cosa comestible amb aigua. Al restaurant d'en Tron, que també és healthy però encara mes pijo i car, durant una setmana van tenir sopa de llenties. Era una sopa normal però el manager, anglès of course, va decidir que no era una sopa, que era massa espessa i que els clients es queixarien. La solució va ser afegir un got d'aigua a cada plat de llenties, the Sandler way chaval. A en Tron li ploraven els ulls, sopa de llenties aigualida i no vulguis saber el preu chato.

El $uper

Per què tot és tan car en aquest poble? Per què em costa tant omplir el carro de la compra? Què collons, si ni tant sols tinc carro de la compra. Per què em costa tant omplir les bosses de plàstic cutres del supermercat?
M'acabo de gastar £21,24 i no he comprat res de l'altre món. Bé si, he comprat una bossa de Cheese Puffs (que es veu que és el nom monyarrón que fan servir aquí per als ganxitos) marca Sainsbury's i ja està. Tota la resta són coses tant excitants com pa i espuma per afaitar. Què collons, si la meva dieta esta dictada per les ofertes del super. Menjo pasta fresca perquè en pots comprar any 2 for £2,50 i el dia que treguin la oferta tornarem als espaguetis (£0,52) amb tomaquet (£0,47) de tota la vida. Aquesta setmana toca peix, salmó concretament, perquè buy 2 save £5, i també provarem la sopa orgànica Sainsbury perquè la soup of the month costa only £0.99 i està feta segons una recepta que sembla comestible.Aquesta n'és una altra, en aquest pais les sopes són surrealistes, però això és una altra història.
Em sembla que començaré una vaga de fam contra els abusos dels supermercats. Protestaré i de pas m’estalviaré una pasta.

Tronman Superhero defender of the nenas

M’estava passejant tranquilament pels voltants del Tower Bridge quan vaig veure un hooligan que em saludava efusivament, quan es va acostar una mica vaig descobrir que era en Tron.

Londres té 7 milons d’habitants, trobar-te un col·lega per casualitat és molta casualitat, sobretot si es suposa que aquest col·lega està vivint a Mallorca. El que passa és que en Tron és un heroi. Borratxo, però heroi.
En les dues setmanes previes a la seva tornada cap a Mallorca, en Tron es va dedicar a fer cada dia festes de comiat amb els seus diferents amics. En una d’aquestes festes, en Tron s’estava passejant ben alegre pel Soho amb els seus companys de feina polonesos, quan van començar a escoltar xisclar una paya. Al principi van pensar que és tractava d’una borratxa, però quan els xiscles van començar a incloure frases com ara “Treu-me les mans de sobre malparit!” o “No em toquis fill de puta!”, van pensar que potser la noia no s’estava divertint. Llavors en Tron va anar cap el portal en questió i va començar a picar a la porta fins que es va mig obrir, la va empenyer i llavors una noia amb la samarreta estripada i pits ben grossos en va sortir corrents (en Tron va insistir molt en això dels pits). Llavors un senyor va intentar sortir del mateix portal, insultant i empenyant en Tron i dient-li que s’apartés.
No és una bona tàctica per emplear amb en Tron. Si una persona normal és veu agredida per algú que previament estava intentant violar a una paya, doncs potser és queda sense saber com reaccionar, o s’espanta perquè pensa que el violador pot tenir una navalla, o li entra pànic davant la possibilitat d’acabar apallissat i potser fins i tot follat pel cul. Però en Tron no. En Tron en aquests casos no computa més enllà de la primera eqüació. És a dir: [X m’empenya = Jo em reboto]. Qualsevol consideració a posterior queda bloquejada pel primer resultat. O sigui que en Tron es va ficar dins el portal a empenyar-se amb el payo mentres li dedicava el seu extens i variat repertori d’insults en anglès, que inclou expresions com ara Fuck off, Fuck off i Fuck off. No és per res que li dic hooligan.
Afortunadament per en Tron, els seus companys van decidir que la solució de les empentes i els insults no era gaire productiva a llarg termini i van trucar a la poli. I és així com cinc mesos després en Tron va tornar a Londres com a testimoni principal en un cas d’intent de violació i amb totes les despeses pagades pel govern de Sa Majestat (incloent habitació en un hotel de quatre estrelles amb Play Station i dos canals porno 24h).
Quan jo me’l vaig trobar pel carrer anava camí dels jutjats a declarar. Suposo que el seu paper d’heroi anónim va quedar una mica eclipsat pel fet que a la nit dels fets anava tant borratxo que al judici va ser incapaç de reconeixer al violador. La part dels pits de la noia la recordava perfectament, però dubto que el fiscal li preguntés per aquests detalls. Sigui com sigui, i en paraules del mateix Tron en el seu últim mail: ...per cert el suposat violador ja ha estat sentenciat, és Guilty. jajajaja. sóc un heroi...
Jo li vaig respondre que suposo que quan el violador aquest surti de la presó el primer que farà serà anar a Mallorca a arrancar-li el cap, però que es pot sentir orgullós d’haver fet el que era correcte.

Culture Shock! (by the yonki)

M’he trobat un llibre al carrer del costat de casa: Culture Shock! Spain, A Guide to Customs and Etiquette. L’he obert a l’atzar i m’ha sortit l’apartat Socializing, sub-apartat Spanish Neighbours:

For example, should you suddenly develop a violent pain in your stomach and retire to your bed wondering how to get hold of a doctor, your wife need only to mention your “problem” to your Spanish neighbours. You will probably be overwhelmed with their “attentions”. Not only will they send their son running to fetch a doctor, but they themselves are quite likely to wander into your bedroom to asses your condition, and offer sympathy in the form of a bottle of whiskey.

Estoooo... o sigui que a Espanya per cridar al metge la gent fa servir nens en comptes del telèfon, i si et fa mal la panxa et regalen una ampolla de whiskey...
Estem parlant d’una paya nascuda a Singapore, de pare Belga i mare Russa, que després de viure 20 anys a Espanya diu que només chapurreja el castellà. Potser no és la més indicada per escriure un llibre com aquest. Sobretot si ho aprofita per justificar el seu alcoholisme.

UFC Live

Dilluns l’Adolfo va agafar l’N29 a les 5:15am per anar a treballar. A la primera parada va pujar una banda de hoodies. A la seguent parada un grup d’uns deu hoodies esperava als altres, però els de dins deien “no, no, aquí no, a la seguent”. A la seguent parada van pujar més hoodies, a fora n’esperaven uns 20 però els de dins deien “no, no aquí no, a la seguent”. A la seguent parada n’esperaven 40. A la seguent 50 i llavors els de dins van dir “En aquesta!”.
A l’alçada de Finsbury Park van baixar els de l’autobús i es van començar a hostiar amb els de fora. Uns 50 contra 50 segons palabrita de niño Jesus de l’Adolfo. Un dels hoodies aguantava les portes del bus obertes perquè no marxés, i al cap de poc la pandilla va tornar a entrar buscant refugi a dins, de manera que els de fora van començar a llençar ampolles i pedres. Quan el hoodie va deixar tancar les portes l’autobús va arrancar, fins a la seguent parada on esperava la policia.
En una ciutat amb paranoia d’atemptats 50 quinquis perseguint un autobús no passen desapercebuts. Com a mínim l’Adolfo va arribar a temps a la feina.

Comença la temporada

La botiga on treballo està en un centre comercial que integra l’estació de metro de Bond Street. Avui, una de les managers ens ha cridat a l'oficina per fer-nos un petit anunci:

“Han trobat “some devices” a Piccadilly, Marbel Arch i Hide Park. La seguretat del centre està en alerta màxima, si trobeu algun paquet o bossa, per molt obvi que sembli que és una simple bossa de supermercat que algú s’ha descuidat, crideu inmediatament a seguretat.”

En aquesta ciutat l’arribada de l’estiu no el marquen els solsticis ni les aus migratories, ningú és planteja treure el banyador de l’armari fins que no tenim el primer atemptat.
Ahir a la nit van desactivar un cotxe bomba davant de la disco pub Tiger Tiger de Piccadilly i un munt de pijus que estaven ballant R&B van salvar la pell. Nu se, tampoc crec que calgui arriscar la vida d’artificiers per salvar el Tiger Tiger, simplement haurien d’haber evacuat l’edifici i mirar-s’ho des de lluny.

Fa uns mesos em vaig llegir The Gun Seller, la primera (i de moment única) novela de l'actor Hugh Laurie. En Hugh és famós de sempre al Regne Unit i a Catalunya per haver sortit a varies sèries de l'Escurçó Negre i a la resta del món més recentment per ser la estrella de House M.D. La novel·la és la bomba, està molt ben escrita, et descollones de riure i a sobre en Hugh no se perquè però domina un colló de temes militars i policials i de malotes. La qüestió és que el protagonista en un viatge en avió li explica una historia al passatger del costat.

Resulta que hi havia un senyor que tenia molta por a volar en avió perquè tenia la paranoia de que l'avió explotaria per culpa d'un atemptat. Per mirar de superar el seu trauma el senyor va anar a veure a un estadístic a veure si els numeros li treien la por. L'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 10.000 de que hi hagués una bomba en el mateix avió que ell. El senyor seguia pensant que era un marge massa petit pel seu gust i llavors l'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 100.000.000 de que hi haguessin dues bombes en el mateix avió que ell. "Ja, però de totes maneres continuo tenint la possibilitat de que hi hagi una sola bomba, on està la solució?" Va dir el senyor. "Molt fàcil, porti una bomba vosté mateix", li va respondre l'estadístic.

Després de sentir la història el passatger denunciava al prota a seguretat, de manera que no se si seguir l'exemple. Bé, és igual, l’important és que l’estiu ja és aquí.

.

Sortim al diari (del barri)

Es veu que una regidora Liberal Demòcrata del nostre ajuntament va venir a fer-se un parell de fotos recollint xeringues al nostre carrer (bé, aguantant un pot mentres un senyor recollia les xeringues). Diu que n'està ple i que fins i tot n'hi ha als jardins dels residents i que l'ajuntament no fa prou per soluciona-ho quan a sobre al carrer hi tenim una escola de primaria i que a veure si votem Lib Dem tot i que ella això no ho fa pels vots

Al nostre jardi hi han moltes coses, però de xeringues encara no n'he vist. De fet tampoc n'he vist al carrer, tot i que al park que hi ha aquí al costat si, i gent que et ven el que has de posar-hi a dins també.
Les meves conclusions són:

- El senyor aquest és molt lleig.

- Els nens que van al cole del meu carrer són uns yonkis.

- Al diari del barri li falta la tia en pilotes de la pàgina tres.

El raonament

Bakerin: Vamos el lunes al Heaven? Que así Jopelines lo ve.

Tron: No se, es que hay mucho gay.

Bakerin: Ya, pero y las brasileñas en ropa interior que?

Tron: Ya, pero es que hay mucho gay.

Bakerin: Ya, pero y las brasileñas en ropa interior que?

Tron: Ya... bueno vale.

Jopelines: Yupi!

L'efecte Tron

Aquest cap de setmana en Tron ha vingut de visita. Ja fa tres mesos que va tornar a Mallorca. Va decidir que volia ser pilot i allà està, pagant un porrot de milions per una educació, menjant ensiamades i deprimint-se perquè no porta gaire bé això de cambiar una ciutat de set milions d’habitants per un poble de sis mil. Bé, i les titis, les titis tampoc les porta gaire bé, que diu que a Londres si que hi ha dones de veritat i que a Muró sempre veu les mateixes cares. I els mateixos culs. I els mateixos pits. I les mateixes cuixes (Tron, para).
Curiosament la visita d’en Tron coincideix amb l’últim cap de setmana d’en Bakerin, que també ha decidit tornar cap a la llar materna i canviar les pintes per la orxata i el Fish & Chips per la paella. De manera que divendres a la nit va tocar reunió de velles glòries plus en Jopelines, que és un colega que ha vingut a visitar en Bakerin (i de pas ajudar-lo a portar alguns trastos de tornada a València).
Totes les ciutats tenen els seus punts de trobada. A Madrid tens el kilómetre zero, a Barna és Plaça Catalunya (en les seves variants de Canaletes, davant del Zurich i davant del Corte Inlgés) i a Londres és sens dubte davant del Burger King de Piccadilly. Allà ens vam trobar i després vam enfilar cap a un pub irlandés que es suposa que és propietat del cantant de U2, tot i que ell no és qui et serveix les copes.
Un cop al Pub en Tron ja ens havia encomanat a tots la febre per mirar, examinar i catalogar tots els pits i cuixes que ens anavem trobant, tot i que de mica en mica la conversa va anant derivant i, en comptes de comentar cuixes, comentavem els comentaris d’en Tron, per arribar a la conclusió que la alegria que sentia al tornar a Londres feia que catalogués de “tia guena” a qualsevol senyora amb faldilla curta que passés pel davant.
Al cap de poc ens va tocar la loteria, o el que ve a ser el mateix, vam trobar una taula amb quatre seients buits i llavors les alteracions hormonals d’en Tron es debien escampar més enlla de la nostra pandilla de colegues perquè de cop una paya de davant es va girar i va dir “Oh, you’re Spanish!?” A la qual cosa vam contestar, amb cara d’empanats, “Si, digo yes” I llavors la paya es va asseure a la nostra taula.
Si us he de ser sincer, a mi això em va tocar la pera. Vull dir que allà estavem, reunits els quatre col·legues, a un dels quals feia molt que no veia i un altre al qual trigaré a tornar a veure (val, i un terçer al qual havia conegut feia mitja hora, però gueno) i va la paya aquesta i se’ns asseu al mig. Jo no volia titis, volia conversa de tius, volia recordar anecdotes, comentar la salut la del nostre amic Crocop i la carrera musical d’en David Hasselhoff i va la paya aquesta i se’ns asseu al mig.
Clar, que llavors la paya va començar a parlar... Amb el seu accent francès ens va dir que estava aprenent castellà i ens va fer una petita demostració del que sabia:

- Comeme el coño.
- Vamos a la cama a hacer el amor.
- Me gusta tu polla.
- Quiero sexo salvaje en el balcón.

Evidentment vam deixar de parlar d’en Hasselhoff. En Bakerin i en Jopelines li anaven estirant de la llengua maravellats per la gran aptitud gramatical de la paya. “Ah si, muy bien, y que más sabes decir?” I cada cop que la paya ens demostraba que era un prodigi en linguística en Bakerin s’esberava, és posava a tremolar per aguantar-se el riure i em clavava les ungles a la cuixa per sota la taula. A la quarta agafada de cuixa li vaig comunicar que era molt conscient del que la noia estava dient i que susplau deixés de fotre’m mà.
Mentrestant en Tron havia anat a buscar a una amiga seva polonesa, però un cop assegut de nou la ignorava del tot, que es veu que aquesta no parlava castellà tant bé com la gabatxa. En Bakerin per la seva part, animat pel caire que havia prés la vetllada, es va entossudir en que la amiga asiàtica de la francesa també vingués a seure a la taula. Va decidir que la amiga és deia Pez Globo i no parava de cridar-la per aquest nom i dir-li que vingués.
Vaja, que teniem a la gabatxa dient “Besame la teta”, a en Bakerin dient “Pez Globo! Que vengas mujer, no seas tonta” (Tot en castellà, que si entenen el que dius no té gràcia) i a en Tron contestant amb monosílabs al que la polonesa li anava dient. En Jopelines es limitava a donar corda a la francesa repetint la fórmula “I que más sabes decir?”.
Quan la políglota arribava a construccions sintàctiques més complexes dubtava una mica i li costava trobar les paraules. “Quiero que me toques las...humm...” i llavors els quatre preguntavem a l’hora “What!?”, i la seguent va ser “Quiero sentir tu lengua en... humm...” i llavors els quatre “Where!?”. Evidentment els dos cops ens vam descollonar de riure i és que la cosa havia arribat un punt en el que ja ningú pensava en follar.
Bé... jo si. A base de listen & repeat la meva concepció de “quina tia garrula més pesada que no em deixa parlar amb els meus col·legues” va passar a ser més aviat “quina tia garrula més pesada que no em deixa parlar amb els meus col·legues, però a veure si ens reproduim”. De manera que subtilment li vaig dir a en Bakerin “Nano, ves al lavabo”, i ell, gens subtilment, em va dir “Lo cualo?”, “Que vagis al lavabo collons, que així t’aixeques i aprofito per seure al costat de la gabatxa”. Em vaig canviar de seient, orgullós del gran moviment estratègic que m’havia empescat, però al cap d’uns cinc segons en Bakerin va tornar, dient que hi havia un payo que no el deixava entrar al lavabo perque estaven tancant el local. La gabatxa ho va sentir i va deixar de pronunciar bajanades en castellà i va dir que era tard i havia de marxar. I llavors jo “No! Però... vull dir... es que... i què más sabes decir!?”.
Ens vam acomiadar de la gabatxa, en Bakerin es va acomiadar de la Pez Globo i en Tron va començar a contestar coherentment a la polonesa.
Doncs resulta que en Hasselhoff està molt malament, que li han retirat la custodia de les filles i tot, però la seva carrera musical és més important del que jo em pensava. I en Crocop, encara que no s'hagi dit res oficialment, segur que té una lesió important.

Pim, pam, pum

Avui després del curro he anat a fer una birra amb els companys de feina. Ha estat una vetllada amb espectacle. Quatre Christophers han decidit hostiar-se, de manera que he girat la cadira i he mirat el show.
La raó per les hòsties era el vell i clàssic “Es que m’has mirat malament” i el partit s’ha jugat a dobles. Val a dir que hi havia unes certes regles i més que un 2X2 ha estat un 1X1 + 1X1. Vull dir que les hòsties han anat per parelles i quan els dos primers han enllestit han esperat pacientment i sense interferir a que els altres dos acabessin d’estomacar-se. Al final s’han donat la mà, han comentat breument el partit, els perdedors han marxat i els guanyadors han tornat a seure al pub.
Si haguessin passat el barret els hi hagués donat un parell de lliures ben agust.