L'aproximació anglesa a la sopa

Fer una sopa a Anglaterra és fàcil, la regla vindria a ser que qualsevol cosa a la que li posis aigua ja és una sopa. D'aquesta manera et trobes coses com sopa de paella o de rissoto amb bolets, palabrita de niño jesús.

Al gloriós Pret, la meca del menjar organic-handmade-healthy-que-lo-flipas, han venut sopa d'espaguetis a la bolonyesa, d'italian meat balls (aka albondigas con tomate), de chilli con carne (que es la d'italian meat balls però amb un parell de mongetes i mig chile afegits)... i no posaré més exemples perque això no és un blog pornogràfic, encara. De fet, aquestes sopes maravelloses estan fetes per un payo que es suposa que és l'Arguinyano de les sopes angleses (Nick Sandler crec que es deia) però que el julivert en comptes de cuinar-lo el deu esnifar. A algunes botigues hi ha un exemplar d'un llibre seu per promoció. El vaig fullejar i és on vaig descobrir la sopa de paella o, encara més agosarat, la de mariscada. Bàsicament la recepta és que tu cuines una paella o una mariscada i després li fots aigua per sobre i dius que és una sopa. I és que aquesta es la teoria bàsica de la sopa anglesa, alguna cosa comestible amb aigua. Al restaurant d'en Tron, que també és healthy però encara mes pijo i car, durant una setmana van tenir sopa de llenties. Era una sopa normal però el manager, anglès of course, va decidir que no era una sopa, que era massa espessa i que els clients es queixarien. La solució va ser afegir un got d'aigua a cada plat de llenties, the Sandler way chaval. A en Tron li ploraven els ulls, sopa de llenties aigualida i no vulguis saber el preu chato.