- Que fas estirant de la cadena abans de pixar?
- Tu no estires de la cadena? Sempre has d'estirar de la cadena abans de pixar.
- A si? Perquè? No puc, el boto no chuta.
- Buf... doncs ja l'has cagat. Al pixar sempre t'esquitxes un parell de gotetes i ara aquestes gotetes no seran teves. Sempre has d'estirar de la cadena abans de pixar.
- Buf... sort que l'alcohol desinfecta i en vaig sobrat.
.
Seguint amb el revival teatreru, diumenge passat vaig anar a veure com els de l'Aula de Teatre de la Pompeu representaven “Tot esperant Godot”. Quins cabrons, ja la podíem haver fet quan hi era jo.
I no se si vaig acabar content o decebut, però la qüestió es que segueix sense haver-hi ningú que és llenci a fer botifarres (morcillas) a l'última representació. Decebut perquè ningú ha seguit els meus gloriosos passos, i al mateix temps content de seguir sent original.
La botifarra és, molt discutiblement, la meta última a la que pot aspirar un actor. És la prova última de la confiança en un mateix, el domini de l'escena i les ganes de tocar els pebrots.
Una botifarra és un canvi en el text o muntatge original que un actor introdueix inesperadament en plena representació. Tradicionalment és fa a l'últim bolo per alegrar una mica el comiat, però també perquè és quan l'obra està més rodada i sobretot (com a mínim en el meu cas) perquè així no es dona opció a represàlies en representacions posteriors. La gràcia està en que ha de ser una broma totalment interna, l'actor o actors en escena han de poder seguir amb l'obra de manera que, tot i que ells i la gent entre bambalines estiguin flipant i possiblement pensant en com pelar-te i que sembli un accident, el públic no ha de notar res estrany. Per tant la botifarra s'ha de pensar de manera que la víctima pugui continuar amb el seu paper, que toqui la pera però que no rebenti l'espectacle.
Sempre s'han fet, i es segueixen fent, mini-butis. Petits canvis que un actor introdueix en el seu text i que fan gràcia, però que en realitat no afecten a ningú més que a ell. Mariconades. Si l'altre actor no et llença una mirada de “quan anem al backstage ja pots corre cabró” és que no és una botifarra.
Evidentment el meu primer any no ho vaig provar, vam muntar “Justícia” d'Apel·les Mestres i prou feina tenia en intentar articular paraules i aguantar-me el pipi a escena. L'any següent, representant “El burgès gentilhome” de Moliere, ja tenia més traça en això d'aguantar-me el pipi, però de totes maneres no em plantejava ni remotament sortir del guió. De fet un dia si que vaig canviar el text, però no perquè estès intentant colar una buti sinó senzillament perquè em vaig quedar en blanc i alguna cosa havia de dir. De totes maneres ja apuntava maneres, en un moment concret havia de fer una salutació/reverència en plan califa i el director em va dir que m'inventés qualsevol bajanada que sonés a àrab, era l'època en que es va posar tant de moda l'anunci del gueropa i jo no vaig ser menys. Val, no era una buti, però molava que t'hi cagues.
L'any següent vaig muntar una obra amb gent de Canet, un bodeville bastant desastrós però on vaig descobrir això dels embotits a escena. Hi havia una escena on un altre actor em demanava exemples de no se quina collonada, en principi jo li en donava un parell i després ell ja passava a una altra cosa, però el dia de la representació el cabronàs només feia que dir-me “A si? I què més?” i jo em vaig haver d'anar inventant parides. La veritat, ho va allargar massa i es va notar, però l'obra ja era un desastre de qualsevol manera (em vaig carregar una peixera plena d'aigua al final del primer acte) o sigui que tampoc va importar massa. La qüestio és que vaig descobrir un món de possibilitats.
Aquell any a l'Aula vam muntar “El somni d'una nit d'estiu”. No és que tingués pensat fer res, però l'últim dia de representació em vaig trobar molt sobrat i animat, suposo que de resultes de passar-me més de la meitat de l'obra passejant-me en calçotets per l'escenàri. Jo estava entre bambalines, l'Elena feia el seu monòleg mirant cap al cantó de l'escenari on estava jo i llavors em vaig baixar els pantalons i li vaig ensenyar les galtes. Suposadament l'Elena estava mirant el camí per el qual el seu amor Demetri havia marxat, però en la mateixa direcció es va trobar un cul i va acabar el seu parlament de “Demetri, si no tornes em moriré” amb un somriure d'orella a orella. Cagada pastoreta.
Es va emprenyar com una mona, però no va ser res que la nostra amistat no superés. A més, va ser culpa seva per no estar centrada en el personatge i tal, que ella s'hauria d'haver imaginat el camí amb el Demetri i no mirar el meu cul.
L'any següent vam fer “Un barret de palla d'Italia” d'Eugene Labiche. Era el protagonista, per tant anava sobradíssim i a sobre el muntatge semblava fet expressament per fer el que vaig fer.
L'obra era un bodeville que havíem muntat en plan Sit Com, hi havia un moment en el qual la Marita es desmaiava i el seu churri m'enviava a buscar un got d'aigua. Jo sortia d'escena, contava fins a cinc i tornava a entrar amb el got, llavors el churri em posava nerviós i jo en comptes de donar-li l'aigua per veure li llençava per sobre, la Marita es despertava cridant i al public li feia molta gràcia. Un moment Lina Morgan com qualsevol altre.
La qüestió és que aquell any part de l'atrezzo era un cubell i una palangana que un chaval feia servir per fer un bany de sals a l'últim acte, de manera que abans de començar la representació em vaig assegurar de deixar el cubell ple d'aigua. Quan la Marita es va desmaiar, vaig anar a bambalines i em vaig trobar a la resta de la companyia en fila, tots amb un somriure diabòlic d'orella a orella i aguantant-me el cubell preparat. Vaig tornar a sortir a escena i el que feia de churri ja va començar a dibuixar un somriure nerviós, la Marita mentrestant estava desmaiada, amb els ulls tancats i esperant un gotet d'aigua.
Es sorprenent la quantitat d'aigua que cap en un cubell i la Marita va tenir sort de que el vestit no transparentés. Val a dir que aquell dia va ser la millor interpretació amb diferència pel que fa a la cara de sorpresa al despertar, només una mica eclipsada pel churri descollonant-se sense gaire complexes. A mi en canvi em va resultar fàcil mantenir el personatge i mostrar-me preocupat, perquè en aquell mateix instant vaig recordar que unes frases després la Marita m'havia de donar una bufetada (un altre moment Lina Morgan) i a jutjar per la seva cara en tenia ganes. Em vaig resignar a rebre, que total havia valgut la pena, però al arribar el moment la Marita em va demostrar la seva gran amistat perdonant-me les galtes. Qui té un amic té un tresor, encara que sigui humit.
El meu últim any a l'Aula vam fer un muntatge a base de fragments de diversos autors. En un dels fragments amb l'emocionant títol de “La Coca-cola” em tocava fer d'una especie de yonki resacós i enfarlopat que va a fer una cocacola amb una noia una mica bleda que està enamorada d'ell però ell d'ella no. L'argument no prometia gaire, però gràcies a les aptituds de la Tura vam aconseguir muntar una escena on passaven força coses, i el millor és que tenir una parella d'escena competent i amb capacitat d'improvisació permetia colar una botifarra més sofisticada amb garanties de que l'obra rutllés igualment.
En un momento dado la Tura tota nerviosa es posava un piti a la boca però els nervis li impedien fer funcionar l'encenedor, llavors jo tot chulo piscines treia el meu zippo i li donava foc. Jo no fumava, en comptes d'això el meu personatge es passava tota l'escena mastegat xiclet com un possesu (pastilleru) i a l'última representació en comptes de donar-li foc li vaig dir que el tabac és molt dolent per la salut i que hauria d'intentar de deixar-ho, li vaig treure el cigar de la boca i li vaig endossar un xiclet. Per un segon la Tura em va mirar preocupada perquè es pensava que m'havia quedat en blanc i estava improvisant, però de seguida em va mirar molt preocupada perquè es va adonar que era un putes i estava improvisant. Per un moment vaig témer que la Tura rebutgés el xiclet i tornés a encarrilar l'escena, però l'element sorpresa estava al meu favor i la vaig enganxar en boles. Va dubtar un segon més i jo vaig aprofitar per entaforar-li un altre xiclet a la boca mentre li deixava anar un petit discurs sobre els beneficis de la vida sana i vaig acabar amb la frase que donava peu a la seva rèplica. La Tura amb molta dignitat va seguir amb l'obra, com si no hagués passat res però amb una bola elàstica a la boca que li provocava certs problemes de pronunciació. La meva botifarra més sofisticada i aquest cop si que no es va notar res.
Per ser sincers del tot, aquell any també hi va haver una altra buti. En Lopakin feia una escena una mica pujada de to amb la Marita on hi havia un parell de magrejades, l'últim dia però en Lopakin va decidir posar a prova la paciència de la Marita i és va passar tota l'escena amb les mans enganxades al cul d'ella, comprovant la seva fermesa. No se si això va ser ben bé una botifarra o més aviat alguna cosa pensada amb la botifarra, però un altre cop la Marita va estar millor que mai.
.
A la universitat vaig aprofitar les hores lectives per aprendre a fer malabars amb el boli, i les no lectives per fer teatre. Gràcies això sempre em puc entretenir mentre espero que es carregui alguna cosa a l'ordinador i conec a un grapat d'artistes humanistes humoristes, ja que de cada promoció de l'Aula de Teatre de la UPF sempre n'hi havien un o dos que feien el salt a l'Institut del Teatre.
Tres d'aquests antics companys representen “Memòries dels temps de la immaduresa”, on bàsicament es dediquen a enfotre-s'en de certes coses del teatre, entre elles el públic. Dissabte passat m'hi vaig presentar i em vaig retrobar amb aquests tres i d'altres que hi anaven de públic com jo. Tots continuen més o menys igual, tot i que alguns s'han tallat les grenyes segueixen sent uns artistes, i fins i tot vaig descobrir gratament que n'hi ha una que és lectora del blog des de els seus inicis (apa Tur, posa't vermella). Només em van fallar a l'escollir un bar on amb la cervesa en comptes de kikos et donaven una especie de barreja d'avellanes i ametlla ratllada que els hi havia sobrat després de decorar els panellets de l'any passat. Queda pendent un sopar per veure vídeos de l'Aula, recordar anècdotes i acabar la nit escoltant com en Lopakin ens desprecia perquè no volem anar a un after.
Bé, tot això és simplement per recomanar l'obra, que un muntatge que aconsegueix que un payo del públic s'aixequi i dediqui una botifarra als actors abans de marxar sempre serà interessant. Jo vaig riure com un cabró.
Memòries dels temps de la immaduresa
(Assaig obert sobre Ivonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz) (AKA Palla mental de Ferran Dordal)
Dissabtes 12, 19 i 26 d’abri (o sigui que aquest dissabte és l'últim) a les 17:30.
Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure, Passeig de santa madrona, 40-46.
Entrada gratuïta.
Més informació www.teatrelliure.com
El meu camí marcial va començar al gimnàs Sportator, un gimnàs a cinc minuts de casa en bici (oh glòria beneïda) i que tenia l'entrada decorada amb tres bats de beisbol que el meu futur sensei havia despatxat d'un sol cop de cama una tarda de diumenge en la qual no feien res de bo a la tele i s'aborria.
Tothom té els seus estereotips i definitivament jo en tenia de molt definits pel que fa a les arts marcials. M'esperava un Chuk Norris de mestre i un petit exercit de Van Dammes com a alumnes, però la realitat sovint ens fa tocar de peus a terra, com quan descobreixes que les ties també es tiren pets.
Si en Chuck es va fer famós amb la seva meleneta i la seva barba, el meu sensei s'ho afaitava tot excepte les celles. El tema de les round kicks també el tenia una mica apartat, perquè un altre diumenge havia intentat de nou el truc dels bats de beisbol, però aquest cop amb quatre, i van guanyar els bats. El sensei es va destrossar la cama i des de llavors es va dedicar bàsicament a l'ensenyament, de manera que el món del Karate va perdre un competidor i el Decathlon un bon client de la secció de beisbol, però nosaltres vam guanyar un mestre dedicat i eficient. Més conjunturalment, un altre beneficiat de l'incident va ser el videoaficionat que va gravar la gesta, la va enviar a Impacto TV i es va embutxacar una pasta.
La primera decepció pel que fa als alumnes va ser que no hi havia ni un trist chino, ni que fos un per donar una mica de color (groc), a tota la classe. La segona, jo em pensava que fer arts marcials automàticament et convertia en un payo musculat i atractiu, però es veu que hi ha força gent que es capaç de dominar les arts marcials a la perfecció sense que la seva estètica en surti beneficiada. En general els estereotips de la classe variaven tant com la gent que et puguis trobar al entrar en un vagó de metro qualsevol.
Per exemple, l'Apolo era un chaval a qui els seus pares, en veure la poderosa complexió física del noi, havien batejat amb el nom d'una discoteca del paral·lel. El nano consistia en 90 kilos de cànon de Policlet sobredimensionat i una quantitat semblat de disciplina. S'aixecava cada dia a les cinc de la matinada per poder estudiar abans d'anar a la universitat i així tenir la tarda lliure per anar a córrer i fer peses i Karate. Un cop va aconseguir arrancar el sac del sostre amb un cop de cama voladora i suposo que a hores d'ara deu treballar per les forçes especials d'alguna agència secreta.
Al costat de l'Apolo, i com si es tractes de l'altra meitat d'un experiment genètic on les qualitats haguèsin estat repartides, hi havia en Manolo. Basicament la viva imatge d'en Manolo Garcia despentinat però amb uns quilets de més, fumador i gran recitador d'acudits, a poder ser verds. Era la prova de que els salsitxes peleonas existeixen i guanyava tots els campionats on es presentava.
Tothom tenia les seves excentricitats i peculiaritats, però en Victor i els seus deixebles feien que la resta sembléssim normals. El que li passava a en Victor era que encara no havia descobert que el que surt a les pel·lícules és mentida, això i el fet de trobar-se en l'apogeu de l'adolescència feien que no acabés d'entendre que... bé, que la resta de la gent és normal. A la resta de companys del dojo no ens molestava pas que el chaval vivís amb tant furor la seva qualitat de ninja, de fet ens feia força gràcia i sovint ens donava bons temes de conversa i un material impagable per als acudits d'en Manolo. El problema era que al sortir del gimnàs el nano continuava igual, i quan et trobava pel barri el cabronàs et saludava a la japonesa i si tenies mala sort i anava amb sa mare et presentava com a “este gran artista marcial con el que tengo el honor de entrenar” i tu pensaves “senyora, no se usted, però yo estoy pasando verguenza” mentres el cabró anava fent reverències. Per sort el chaval era de l'Església Adventista del Seté Dia (crec) i per tant a partir de la posta de sol de divendres fins la posta del dia següent tenia prohibit fer cap treball físic i no venia a classe. Per això Déu va parir la idea del sabath, perquè en Victor ens deixés fer classe en pau un dia a la setmana.
A l'Esportator m'hi vaig passar un any aprenent les bases del karate, fins que es va produir el gran cisme: el sensei va decidir obrir el seu propi dojo.
L'ideal hagés estat que un dels seus deixebles hagués pres les regnes de l'Esportator i tenir així una continuïtat en les classes. Però per alguna raó el sensei va decidir que era millor que marxéssim tots del gimnàs i ens apuntéssim al seu nou dojo... la qual cosa a mi ja m'anava bé, si no fos perquè el seu dojo estava a Badalona. A tres quarts d'hora de casa meva.
La qüestió era que després del mal rotllo entre el sensei i la gerència de l'Esportator, que per alguna raó van establir una relació entre la dimissió del sensei i la baixa de desenes de quotes de socis, tots els alumnes avançats marxaven amb el sensei o simplement deixaven el karate. Les meves possibilitats es reduïen a quedar-me i fer classe amb quatre principiants (Victor inclòs) amb ves a saber quin mestre de ves a saber quin estil, o marxar amb el sensei i un porrot de cinturons negres... al cul del món.
Hi ha dies en que surts al carrer i comences a adonar-te que les payes se't queden mirant. Dies en que t'adones que les chatis no poden evitar girar el cap quan es creuen amb tu, dies en que et fas conscient de com n'estàs d'increïblement bo, de que el teu cos musculat i fibrat fa que les nenes es passin la llengua pels llavis quan et deixen enrere, dies en que penses que encara estan de sort que no es estiu i no portes samarreta curta ni marques pectorals, perquè sinó encara es passarien la llengua per altres llocs. Dies en que la teva mirada i el teu mig somriure fan que les joves i madures apartin la vista avergonyides de que les descobreixis repassant-te. Dies en que fins i tot un parell de nois moderns et segueixen amb la mirada, perquè tanta és l'amplitud de l'espectre del teu sex appeal, la magnitud del teu atractiu, que uneix generes i tot.
Hi ha dies en que quan entres al metro i observes la teva figura de mascle ibèric reflexada a la finestra, t'adones que portes un tros de cleenex penjant a la punta del nas.
Agafeu-vos de les mans i flipem mandarines germans i germanes!
No és que s'hi assemblin molt, és que són ells, són TOTS ells! En Johnny, el sensei malote, la penya Cobra Kai, el kid himself i fins i tot hi surt de passada un payo amb la disfressa de dutxa. I tot escrit i dirigit pel mateix Johnny. Només hi falta ella... snif, snif.
Ei, i juraria que l'amo de la pizzeria és el senyor Belding.
.
