Llençat! (al costat d'un sol, una floreta i un simbol de la pau d'aquells que estan copiats de la Mercedes)
Aquestes són les inscripcions i dibuixets que la hippy que vivia a la meva habitació es va entretenir a pintar per les parets amb guixos de colors.
Es que resulta que la hippy era arqueòloga i li va agafar un rampell d'art rupestre. Segurament els habitants d'Altamira també devien ser uns cumbes en versió neardental que els hi agafava per embrutar parets, i quan els homo sapiens van arribar a la cova els hi devia tocar la moral haver de pintar-la tota de nou i van decidir que era millor inventar la cabana de planta circular i passar de fer reformes.
A mi m'ha tocat pintar de nou, que viure en cabanes avui dia ja no es considera tant innovador, i dono gràcies al senyor titanlux per haver inventat la pintura “una sola capa”, tot i que en els trossos amb grafitis n'hi han calgut dos... no subestimeu mai el poder d'una cumba amb guixos de colors.
I tampoc és que el missatge dels grafitis em semblés malament, simplement és que potser estarien més a to escrites entre fotografies de la SuperPop a la carpeta d'una adolescent que no pas al costat del meu armari.
En principi l'habitació la havia de pintar ella, però vaig pensar que potser ho entendria malament i es dedicaria a repassar amb els guixos de coloraines els trossos que encara estaven blancs. De manera que li vaig proposar que si deixava la taula que tenia pensat endur-se ja pintava jo. Al capdavall encara n'he pogut treure algun profit.
Els superstars no moren, només ho fan veure, principalment per evadir impostos i tal. En el cas d'en Miquel simplement s'ha tornat a posar morenu i ara està a l'India posant a punt el seu Girly Man Live Tour. .
. Quan saps què ets el putu amo? Quan ets capaç de fer ballar a 1500 presos filipins. Yep, el king tius, el king... Creieu-me, cualsevol dia d'aquests ens el trobem a l'autobus. .
Els mites no moren mai... L'esperit de Can Fuckland segueix viu i muntem una sucursal a gràcia.
La Muppetina resulta que és la chavala de qui vaig takinoverja la meva habitació a Can Fuckland, i que va resultar ser de Barcelona. És geòloga. I què és ser geòloga? No ho se, ningú ho sap, però si li ensenyes una pedra et diu de quin tipus és. De fet és hidro-geòloga, o sigui que suposo que si li ensenyes un got d'aigua també et pot dir de quin tipus és. Actualment està treballant en el primer mapa hidrogràfic de Catalunya, si algun dia heu d'anar a algun pou en concret li podeu preguntar com arribar-hi.
En el seu temps lliure entrena cos i ment. Estudia francès a l'escola oficial d'idiomes (cruasán, canapé, suflé y café olé) i practica esports originals i inverosímils. Ara crec que compagina Tai Chi, trapezi i frisbee. Si he dit frisbee, i a sobre que sapigueu que es juga per equips. Segurament són tots geòlegs.
La Fragonetapower no va viure propiament a Can Fuckland, però va venir de visita un estiu, o sigui que també va fitxar. És guanya les garrofes de traductora i se les gasta fent escalada i cursos varis d'especialització, com un que va fer per aprendre a fer un nus especial al cable del secador i que serveix per penjar-lo del tovalloler. També és aficionada a la afonia i les angines, però això ho practica amb menys entusiasme.
Tot i això, i gràcies a Déu, New Fuckland Manor només comparteix inquilins amb el seu referent anglès, tot i que en comptes de ser cent i la mare que ens va parir només serem tres. El nostre nou piset té una bonica cèdula d'habitabilitat en regla, té balconet (al qual jo em refereixo com a “la terrassa” o “el pati”) en comptes de jardí i per tant espero no trobar-me ni artròpodes mutants ni toasts aux souris, com a màxim algun colom moribund despistat.
- Uala, eres psicóloga! Pues a ver como analizarías esto tu que eres psicóloga, que llevo días dandole vueltas. Por que yo la semana pasada fui a la disco y me enrollé con un tío, sabes, y al final el me pidió el teléfono pero no me ha llamado ni nada. Tu como interpretarías esto?
Una mica com el cap suprem de l'exèrcit de la cinta vermella, vaig acabar posant els meus interessos personals per davant de la dominació mundial.
Em van oferir fer una substitució al tercer trimestre en un institut d'horta, la qual cosa va suposar un sanejament considerable de la meva economia, però també va suposar que el meu temps lliure es va reduir exclusivament al necessari per menjar, cagar i dormir. És el que passa quan no pots tenir els nens entretinguts a base de flexions i t'has de preparar les classes. Algun dia potser explico les aventures de profe, que de moment resumirem en que tenia un alumne esquizofrènic sota medicació, uns quants més sense medicació i un cap d'estudis que no acabava de tenir clar que s'ha de cagar a dins de la tassa del bater (no, no és cap metàfora).
Els tres mesos de docència intensiva van impedir que aquell estiu m'examinés per cinturó negre, però el que no s'havia és que aquella només seria la primera pròrroga. Uns companys de la universitat van decidir anar a viure uns mesos a Londres abans d'iniciar les respectives carreres professionals i jo m'hi vaig apuntar.
Deixar de practicar karate em tocava la pera, però total Londres havia de ser qüestió de dos o tres mesos i no n'hi havia per tant. I també em sabia greu deixar de veure els companys, sobretot perquè n'hi havia un al que no tornaria a veure més.
En Peluco era sens dubte un dels millors del nostre dojo, una d'aquelles persones que tiren endavant i si hi ha alguna cosa en el camí que els hi fa nosa simplement l'aparten i segueixen recte. Però per desgràcia no va poder apartar el cotxe que es va saltar l'estop i es va travessar davant de la seva moto. Es va matar dues setmanes abans de que jo marxés a Londres i en certa manera per això va ser més fàcil de pair, perquè jo ja havia deixat d'anar al dojo. Suposo que per la gent que aquell dia havia entrenat amb ell i que al dia següent van veure que no venia es devia fer és fotut.
Ironies de la vida, l'enterrament es va celebrar l'endemà del meu aniversari. Quan m'ho van dir, per un moment vaig pensar en canviar el sopar d'aniversari de data, però llavors vaig sentir com en Peluco em deia a cau d'orella “Però mira que ets maricona” i vaig canviar d'opinió. Ell no era dels que se'n van a dormir aviat i no tenia en massa consideració a qui ho feia, de manera que vaig celebrar el sopar, me'n vaig anar de farra, vaig passar per casa a dutxar-me i vaig anar cap a la platja. Encara feia calor i s'estava a gust en karategi, vam fer una mica de classe, vam plorar i vam deixar en Peluco al fons del mar. Cada setembre repetim l'entrenament, però ja no plorem.
Un cop a Londres va començar el decliu físic. Jo em vaig esforçar en mantenir una rutina d'entrenament, sempre que la meteorologia o permetia, però el footing i algunes flexions i abdominals no aconseguien substituir al Yoya's Gym. Després a sobre va venir la operació de cu... de còccix, la qual cosa va suposar vuit mesos sense poder fer esport i conseqüentment un holocaust apocalíptic pel que fa a la meva forma física. Per sort em vaig recuperar just a temps per poder-me hòstiar amb en Christopher amb garanties, però l'episodi de karate a muerte en un carreró d'Ipswitch va posar de manifest que calia posar remei a la protopanxeta. Aquell mateix vespre, mentre discutíem remeis casolans per treure les taques de sang de la roba, vam acordar amb en Bakerin que començaríem a entrenar-nos junts. Mesos després de conèixer-nos havíem descobert, per sorpresa mútua, que tots dos érem karatetas. Havia arribat l'hora de tornar al recte camí del guerrer.
Vam anar al cor de China Town, vam buscar la botiga d'arts marcials amb el nom més guai que vam trobar i ens vam procurar un Strike Shield (“Pao” pels amics). El primer dia vam entrenar a can Bakerin, però les seves veïnes octogenàries ens van dir que les persones civilitzades no feien tant de soroll a l'hora del te, de manera que vam haver d'avortar. El segon dia ens vam entrenar a Regent's Park sense problemes veïnals. El tercer dia... en Bakerin va decidir que ja estava prou fort i que no li calia entrenar més, la qual cosa era un problema greu si tenim en compte que per entrenar-te amb un Pao cal que algú te l'aguanti. My gos in a pos.
Per sort la indemnització d'en Christopher va arribar just a temps per adquirir un sac de boxa i poder seguir entrenant, i això va fer que en Bakerin es tornés a animar i s'apuntés a la festa els dissabtes. Bàsicament ens limitàvem a córrer una mica i fer unes sèries de sac, però de tant en tant ens animàvem a repassar tècnica bàsica.
Finalment l'etapa londinenca es va acabar. Em va fer pena clausurar el mini-dojo i vendre'm en Christopher, però de totes maneres sempre havia estat una solució temporal. Era hora de tornar a les velles rutines, viatjar al cul del món i tornar al Yoya's Gym.
El Yoya's havia canviat, però per sort la gent seguia sent la mateixa. Llàstima que per mi si que havia passat el temps i vaig haver de suar la cansalada de valent per agafar el ritme. I llavors, un mes després de tornar, va ser quan el sensei ens va dir a mi i a en Líder que al cap d'una setmana ens examinavem per cinturó negre.
La meva teoria és que en Peluco ens va donar un cop de mà, però la qüestió és que vam aconseguir el cinturó, que és molt útil perquè combina amb tot i amb el karategi blanc queda moníssim tu.
Quan vaig arribar a casa vaig sopar una carretilla de ensalada per celebrar-ho.
La publicitat és el segon pressupost mundial, només superat pel militar, la qual cosa es podria discutir si tenim en compte que els militars utilitzen una bona quantitat de publicitat.
Primer va ser un anunci “anònim” sobre un clau de mala qualitat, que aguantava malament una ferradura i llavors un cavaller es quedava sense poder anar a la guerra i llavors el regne se n'anava a la merda perquè el clau no era ni Nike ni Dolce & Gavana. Personalment, sóc republicà.
Després van ser la Danone i similars que després dels seus anuncis recalcaven que ells no fabriquen els seus productes per a altres marques. Com per exemple l'Actimel, aquell derivat làctic amb ferments que no té cap dels efectes beneficiosos que fan servir per promocionar-lo.
Ara Cuatro i Telecinco airegen espots on diuen que estan al costat de les marques de tota la vida. Si, les mateixes marques a les quals facturen anuncis de tota la vida.
Torracollons varis... Hacendado ÉS una marca. Bona, bonica i barata.
Finalment vaig aconseguir arribar a València City i ficar-me en un cotxe ple de col·legues. M'havien vingut a buscar en un Porsche (fijate tu), però havien comés la irresponsabilitat de deixar-lo a mans d'en Tron i per tant la cosa podia acabar amb un desenllaç molt RENFE.
En Tron és molt bon chaval i millor persona, fins i tot es podria argumentar que com que està estudiant per pilotar avions és una persona indicada per portar-te d'un punt A a un punt B, però argumentar això seria... Perquè en Tron és molt bon chaval i millor persona, però a vegades li agrada copular amb cotxes. Mira tu, de tant en tant els cotxes de davant es paren, per raons tant sorprenents com ara semàfors en vermell o passos de peatons, però en Tron ho ignora i fa servir el seu propi cotxe cual dildo herculiano per encular-los amb ganes. Simplement diu que no els veu. Un cotxe. Gran. Amb quatre rodes i tal. No s'adona que paren.
Jo ja li tinc dit que es podria prendre uns cubates abans de fer-ho, o esperar a algun dia amb boira, per tenir com a mínim alguna excusa per explicar als guripes, però ell diu que no se n'avergonyeix i que a més si ho fes quan va begut ho hauria de fer massa sovint.
Gràcies al prodigiós ABS del Porsche vam arribar a can Bakerin amb algun incident però sense cap accident, amb el temps just de fer un mos abans d'engalanar-nos i posar-nos en bodorrio mode. Un símptoma inequívoc de que la cosa començava a millorar era que la mare d'en Bakerin ens havia fet pepitos per dinar.
La cuina valenciana està plena de tòpics, però per alguna raó el pepito és una delícia oblidada. Quan encara no feia ni un any que coneixia a en Bakerin i estàvem compartint habitació a la mítica Bowden, després d'anar de visita a València es va presentar amb un tupper oliós que sa mare li havia fet pels seus amics de Londres. El pepito és una mena de pa de briox/pa de llet/pa de frankfurt farcit amb una mena de samfaina valenciana, pintat amb ou i fregit. Evidentment després de menjar-ne tres o quatre t'estas un parell de dies sense fer allò que comenten tant als anuncis d'Activia con bífidus activo, però val la pena.
Encara mastegant l'últim pepito em vaig mudar, vaig preparar l'equip i em vaig disposar a començar a fotografiar en Bakerin en ple ritual de nuvitització, però llavors ell em va assenyalar el coll i em va preguntar on coi estava la meva corbata. Concretament estava a Barcelona, al tercer calaix per més detalls, i és que havia decidit fer un Lauren Postigo i no dur-ne. Per desgràcia ni en Bakerin ni cap altre tiu del casament estava al corrent del tal Lauren. Sort que ma mare m'havia fet desistir de calçar-me les bambes i havia dut sabates normals, que l'Emilio Aragón tampoc els hi devia sonar massa.
Tampoc n'hi havia per tant, que a mi també em va decebre que en el menú del banquet no hi hagués ni paella ni horchata i no vaig dir res, tot i que cal dir que com a testimonial representació autòctona els convidats es van assegurar que hi hagués arrós a dojo per rebre a la parella ja casada. De fet el llançament d'arròs es va convertir més aviat en un concurs per veure qui encertava més cops en Bakerín amb la boca oberta. És el que passa quan la gent porta la paella a les venes i quan els teus amics són més putes que els de la núvia. Encara gràcies que es van reprimir i no van llençar-li escamarlans ni bajoquetes. Ah, i tampoc hi va haver cap show amb ase en tot el dia, però això ja m'ho esperava.
Al final tot va anar bé, jo em vaig haver d'estressar una mica amb les fotos, sobretot gràcies al payo que feia el vídeo, que tot i ser una bellíssima persona no parava de tocar-me els ous amb els seu llum ataronjat i amb la seva dèria per demanar posats als nuvis que simplement anomenarem “d'estil clàssic”. També em vaig estressar una mica amb una senyora d'edat avançada que se'm va apropar cap al final de la nit i em va dir, a una distància molt més curta de la estrictament necessària per a una correcta audició, “Hazme una foto donde salga guapa, muy guapa, muy guapa, que quiero regalarsela a mi novio”. Suposo que deu ser el mateix típus d'estrès que nostre senyor sentia quan li demanaven que multipliques els pans o camines per sobre de l'aigua. Jo simplement vaig decidir que era el moment de guardar l'equip i agafar una copa.
Vivia en una casa tronada del nord de Londres on les aranyes em perseguien, les alarmes em despertaven i on dos o tres cops per setmana em pegava amb en Christopher. Per sobreviure feia cafès, per viure feia fotografies i per passar la estona escrivia tonteries. Després vaig tornar a Barna per guanyar-me les garrofes fotografiant a rosses operades, treure'm el carné i seguir escrivint tonteries.
Escrits
