dijous, de desembre 28, 2006

Torna a casa per Nadal

Jo: Bé, i jo on dormiré?

La mama: Al terra.

Jo: Jajajajajaja!!

La mama: (...)

Jo: (Si és que ma mare té unes sortides...)

La mama: (...)

Jo: (Val, però em dius on dormiré o no?)

La mama:
...o si vols al sofà.

Jo: (Apetejarl?!) Apetejarl?!

dissabte, de desembre 23, 2006

In da House (Go)

Be, a mesura que els mesos han passat he constatat que realment Can Fuckland no és gaire diferent d’un hostel. La gent no fa vida a casa, només hi ve a dormir i jalar i els residents no hi duren gaire ni estiren de la cadena del wàter.
A hores d’ara ja tenim tres noves incorporacions i tres altres persones que estan a punt d’abandonar la casa.
En Metalboy és el chaval que esta a l’habitació que abans era de l’Etonda. És un heavymetal dels clàssics, la qual cosa vol dir que junt amb ell a la casa han aparegut una chupa de cuir a la cadira del menjador i una “Crema rigenerante all’olio di cocco, impacco ammorbidente per capelli” al lavabo. Perquè un heavy pot ser malo malote però no pot escatimar en la cura de les seves grenyes.
En Metalboy està entestat en triomfà en el món dels heavy’s i jo crec que ho està aconseguint perquè com a mínim a mi em resulta molt pesat. El nen té la seva banda de música amb la qual espera saltar al estrellato i jo espero que s’estrelli i conseqüència de les seves aspiracions musicals és un dels comportaments que em toca la pera. Al nen li agrada escarxofar-se al sofà, segrestar el comandament a distància i començar a fer zapping pels diferents canals musicals. Evidentment ni es planteja que l’altra gent vulgui veure alguna altra cosa que no sigui un grenyut canviant de canal.
A part d’això, en Metalboy és un marrà de collons i el molt orangutan encara no ha après que les portes tenen un pom que serveix per obrir-les i tancar sense fer soroll.
La Karen és la germana d’en Tommy i també una supervivent del Triàsic que no se com però va aconseguir superar la extinció en massa del Cretaci Superior.
Quan va arribar a casa molava perquè com que no treballava es passava el dia netejant i ens feia com de mare, bé millor dit com d’àvia, o millor, com de cosa conservada en formol que es mou i neteja. Però a la que es va posar a treballar es va contagiar de l’esperit de la casa de “paso de todo colega”. A mi el que em toca la pera és que la senyora és capaç de creuar-se’t pel passadís, mirar-te a la cara i passar olímpicament de saludar-te. Té mèrit.
Per últim en Perella, que és un alemany amb nom italià. Amb nom italià perquè si, perquè als pares els hi va donar la gana, no hi ha més motiu, que tampoc és que en calgui. És bon payo, diguéssim que ni neteja ni embruta i per tant no fa nosa però tot i que em cau bé tampoc m’hi relaciono gaire.
Començo ha estar fins la polla de la meva casa. Necessito viure amb gent civilitzada. Amb gent normal, salubre i sociable i ara a sobre l’Aka i en Jerry se n’aniran.
L’aka és l’única que realment compleix amb els estàndards d’higiene i bon rotllo propis d’una persona alfabetitzada, però se’n va un mes a veure al manso a Sud Àfrica i aprofita l’avinentesa per deixar la casa i buscar un altre cau quan torni. En Jerry no és del tot salubre però si que és relativament sociable, sobretot des de que ens chupem “Band of brothers” junts, però se li acaba la visa hi ha de tornar cap a Sud Àfrica.
En Baba també es pira, pero me la sua.
Definitivament necessito un canvi d’aires. Necessito viure amb gent que no col·leccioni tasses brutes a l’aigüera i que no tingui com a hobby fer servir l’aigua calenta quan t’estàs dutxant. Necessito una llar, necessito una habitació que la miri i em vinguin ganes d’anar a l’Ikea a comprar alguna cosa que no em faci falta.
Potser el que hauria de fer és pirar cap a Sud Àfrica, que és lo que se lleva ahora.

dimarts, de desembre 19, 2006

Toca'm els gondors

Sempre he pensat que “El senyor dels anells” no era més que una aventura llarga. Una aventura amb molt bona publicitat perquè molts dels que se l’han llegit no s’havien llegit cap altre llibre abans (ni ho tornaran a fer) i arriben a la conclusió que un llibre molt llarg deu ser molt bo.Avui, gràcies a la “Revista morta”, he descobert que no estic sol:
*
"Ahora vamos con "El señor de los anillos", película basada en un famosísimo libro... que yo no me he leído. Sin embargo, les diré como anécdota, que algunos de mis amigos tienen, en una estantería totalmente vacía, junto con su foto de sus vacaciones en Calasparra, un ejemplar de "El señor de los anillos".
"Antonio Gasset (Dias de Cine) dixit.
*
Si per un casual voleu llegir més perles d’en Gasset, aquí en teniu una bonica selecció. Destacariem també el videoclip impagable de l’Avril Lavigne: “Soy una Emo Girl”.

diumenge, de desembre 17, 2006

Històries d'un vespre qualsevol

Es divendres a la nit i quan has acabat de netejar tota la merda del Pret i surts de la botiga que fas? Una cervesa, evidentment fas una cervesa.
Perquè sí, perquè et ve de gust i perquè estàs a Londres i tothom està als pubs bevent gots de cervesa de mig litre i no necessites cap més excusa. Generalment hi aniries amb els companys de feina, que es el ritual setmanal, per no dir diari, en aquesta ciutat, per no dir en tot el món anglosaxó. Però aquesta setmana cap dels borratxos del teu curro s’ha quedat al pub fins les 8:30, que és l’hora en que has plegat tu, perquè demà és la festa de Nadal del Pret i tothom està estalviant forces per un dissabte que promet molt.
Però cap problema, l’Amparo t’ha trucat per dir-te que ella i en Conejito t’esperen en un pub de Charing Cross amb uns col·legues de la seva antiga feina per fer la cerveseta. Qui té amics té un tresor.
De Bond Street vas a Green Park i d’alla a Leicester Square, surts de la boca del metro, comences a caminar i et tornes a sorprendre de que a Londres la llargada de les minifaldes sigui inversament proporcional al fred que fa. I llavors penses que quina llàstima que avui no sigui una nit gaire fresca.
Passes per la fira que han muntat a Leicester i tot i que passes dels caballets i els nubols de sucre, per un moment et planteges pagar cinc lliures per disparar una mica amb els fusells d’aire comprimit. Però com que no és qüestió de presentar-se al pub amb un gos de peluix de metre i mig segueixes caminant. Passes per Trafalgar Square, gires a l’esquerra per enfilar Strand i per acabar tornes a girar cap a la dreta per entrar al carrer que no tens ni idea de com es diu però que tothom sap que és el carrer del Heaven. I allà veus el Pub Ha Ha i t’adones que just al davant hi ha un Pret a Manger. La plaga.
Entres al Pub i saludes a tohom. Amb l’Amparo fas plans per anar a Camden a l’endemà a la tarda, perquè tots dos heu d’acabar de comprar regalets per la família. En Conejito diu que passa de Camden, però amb ell fas plans per anar plegats a la festa del Pret i et confessa que finalment ha desistit de disfressar-se per anar-hi.
Per alguna llei d’aquestes no escrites, a Anglaterra una festa per ser guai ha d’estar tematitzada i aquest any la Pret party anirà en plan Moulin Rouge. En Conejito porta un mes dient que ell es vol disfressar i menjant-te l’olla perquè tu t’hi apuntis, però tu pateixes perquè no saps molt be quina idea del Molí Vermell té en Conejito i no tens cap ganes de veure’l en kan-kan.
Per canviar de tema li expliques que t’has trobat per casa una màquina de retallar el cabell com la que ell fa servir per depilar-se a consciència i això desencadena una interessant conversa sobre els diferents mecanismes que un home pot fer servir per eliminar el seu pèl corporal. Al final tu no tens collons de dir-li que només faràs servir la màquina si algun dia et deixes barba i et sents culpable de que les teves accions capil·lars es limiten a afaitar-te dos cops per setmana i tallar-te el cabell un cop cada dos o tres mesos.
Amb l’Amparo també tens converses filosòfiques. Concretament ella t’explica les diferències de significat entre “un petó” i “petonets”. Resulta que, en el llenguatge secret de les ties, si t’envien un missatge on al final el comiat diu “un petó” és un missatge inofensiu. Però si el missatge acaba amb “petonets” resulta que ja s’estan posant en un pla més íntim, perquè “petonets” és més petit i més cuco. I si et posen “un petonet” llavors ja és que és volen casar amb tu i tenir fills perquè “UN petonet”, només un, és molt més petit i per tant molt més mega-super-chupi-cuco. Tu al·lucines papallones de que t’estigui parlant seriosament i li expliques que els payos només enteneu la diferencia entre un missatge acabat en “petons” i un altre acabat en “et vull menjar la botifarra”. Però ella t’insisteix en la obvietat de la diferència i tu t’imagines la de senyores que hauran enviat missatges amb “petonets” convençudes de que gairebé estaven sent unes rameres desvergonyides parlant tant obertament de sexe i preguntant-se perquè no rebien cap missatge de resposta.
Finalment en Conejito diu que se’n va cap a casa, que vol anar al llit d’hora que demà toca Moulin. Fan quatre mariconades amb l’Amparo per acomiadar-se i llavors tu aprofites per dir que també te’n vas a fer nones, t’acomiades i et quedes pensant en el curiós mecanisme que fa que a una dona no li importi que li fotin mà sempre hi quan la mà sigui homosexual. Curiosa paradoxa.
Surts del Ha Ha i llavors te n’adones que no has begut cap cervesa, perquè en realitat només has vingut al pub per estar amb els col·legues i perquè en realitat la cervesa no t’agrada i t’has oblidat d’anar a la barra.
Tornes a fer el recorregut d’abans però a la inversa, acompanyes a en Conejito a comprar teca al Burger King i et menges un gelat suposadament amb gust de pastis de formatge i maduixa mentre ell t’explica les seves penes treballant al recruitment centre del Pret.
Finalment agafes el metro a Piccadilly i entres a l’últim vagó perquè saps que així trobaràs seient. T’asseus, treus el llibre que sempre portes per amanir les deu o dotze hores setmanals que et passes viatjant en transport públic i et poses a llegir. El problema és que ara t’estàs llegint “The sorrow of war”, un llibre que et vas comprar entusiasmat perquè parla sobre la guerra de Vietnam des del punt de vista d'un veterà vietnamita, però que està resultant ser un tostoneishons. T’obligues a llegir unes pàgines perquè no tens res més a fer però finalment decideixes tancar-lo i donar un cop d’ull al vagó.
És llavors quan descobreixes que tens al davant a un noi i una noia profundament adormits. La noia no te massa gràcia però el payo esta completament espatarrat, fins al punt que la senyora d’avançada edat que esta al teu costat es canvia de seient perquè el nano no para de trepitjar-la. A més el somnolent també té el cap completament cap enrera, tant enrera que li es impossible tancar la boca i a més amb les batzegades del tren el cul cada cop li va relliscant més cap enfora del seient. Finalment passa l’inevitable i el cul abandona definitivament la cadira per anar a parar el terra i tu et tapes la boca per poder riure tranquil·lament. El col·lega es veu obligat a reconsiderar la seva situació i llavors és quan confirmes el que ja era obvi, que a part de tenir son va força borratxo. El payo s’incorpora, fa un badall, es posa la mà a la boca i llavors d’entre els seus dits comença a aflorar un líquid espès i fosc que li baixa regalimant fins a la falda.
Tothom triga uns segons a adonar-se de la nova situació al vagó de metro, perquè el col·lega segueix amb la mà a la boca com si no passes res. Al cap d’una estona la expressió dels ulls li canvia i sembla que es comenci a plantejar que els badalls en principi no són ni humits ni espessos i que alguna cosa li passa. Enretira la mà i una nova remesa de grumolls li regalima per la barbeta , però sembla decidir que està massa borratxo com per fer-hi res al respecte i torna a tapar-se la boca.
Els teus companys de viatge anglosaxons estan horroritzats. El borratxet està sent disgusting en un lloc públic i això els incomoda molt. La dona a la qual trepitjava s’aixeca i se’n va cap a la porta apartant la vista. El nano que està al teu costat esquerra i que en principi semblava ser un malote del barrio també s’aixeca i se’n va cap a l’altra porta i per un moment penses que ell també començarà a vomitar del fàstic.
Tu no et mous. El que t’agradaria es poder descollonar-te tranquil·lament del que està passant, però tothom s’ho està prenent massa seriosament i a més tu no tens cap company amb qui compartir els riures. De manera que l’únic que pots fer és començar a respirar profundament i intentar reprimir el somriure que no deixa de amenaçar, la qual cosa es fa molt difícil perquè el col·lega segueix regurgitant vi i posant cara de “no, si aquí no passa res”. Per sort la següent parada és la teva. T’aixeques, vas cap a la porta i just quan la travesses, abans i tot de posar el peu a l’andana, et comences a partir el cul a uns nivells que, sentint-ho molt, està clar que el col·lega dels badalls líquids pot sentir.
Sorrybauda, però encara gràcies que no l’estàs assenyalant amb el dit.

dimarts, de desembre 12, 2006

L’espagarragó

L’espagarragó és el producte de la unió a contra natura de l’espagueti i el macarró. Com que no he pogut observar directament l’acte de la còpula només puc especular però, en base a una apreciació fisiològica bàsica, em sembla lògic suposar que l’espageti actua com a mascle i el macarró fa els honors de femella. Pel que fa al ritus de seducció i acte sexual també em veig obligat a basar les meves conclusions en suposicions, però tots els indicis semblen apuntar a que tot el ritual, des de l’elecció de parella fins a la consumació de l’acte carnal, es du a terme a dins de l’armari de la cuina o rebost de torn, cosa que explicaria la falta de testimonis oculars.
No tinc cap dada sobre el procés de gestació i naixement, però si que he pogut veure de primera mà el producte de la unió. L’espagarragó conserva les característiques fisiològiques dels seus dos progenitors. Es allargat com un espagueti però té el forat característic del macarró. De fet el món acadèmic està dividit entre els que consideren l’espagarragó com un macarró prim i allargat i els que defensen que s’aproxima més a un espagueti gruixut amb un forat al mig.
Personalment, i vull recalcar que és una opinió personal, crec que l’espagarragó és la pasta més gilipolles i lletja que ha vist mai l’ecosistema de la meva cuina. Estic recollint firmes a favor de la castració de tots els espaguetis i de l’esterilització de tots els macarrons.

divendres, de desembre 08, 2006

El síndrome del Teletubby ("Big hug!")

Ma mare ara és mediàtica.
En Juan Mann és un australià que, com en Drew i molts d’altres d’allà baix, durant un temps es va dedicar a viatjar per overseas. Però a diferencia de la resta de compatriotes, quan en Mann va tornar a sa terra li va semblar que tothom estava molt trist i deprimit, de manera que va decidir posar-hi remei. Va agafar un cartell, hi va escriure “Free Hugs”, se’n va anar al Sydney CBS (o com a mínim això és el que he entès al vídeo però vaja, té pinta de centre comercial) i es va posar a donar abraçades a la gent. El curiós és que la policia l’hi va prohibir. Bé, exactament no li va prohibir, li va prohibir a no ser que contractés una assegurança de responsabilitat pública de 25 milions de dollars. Es veu que si algú prenia mal l’ajuntament podia ser demandat i tothom sap com n’és de fàcil dinyar-la per culpa d’una abraçada mal donada. Però bé, en Juan resulta que no tenia 25 milions, i si els tenia estic segur que no se’ls volia gastar en una assegurança per abraçades, de manera que es va posar a recollir firmes, 10.000 en concret. O sigui que finalment donar abraçades al carrer és legal i això és el que ell porta fent, un cop per setmana, des de fa dos anys i mig.
A ma mare li van enviar la direcció www.freehugscampaign.com en un mail col·lectiu d’una comunitat de cyberbonrotllo on participa. Va veure el vídeo (7,5 million views, by the way), li va molar el tema i va respondre als seus col·legues del bon rotllo que ella no tenia ni idea de gravar vídeos però que dominava molt bé les abraçades. Llavors la cosa es va començar a animar, amb gent que responia que tenia camera de vídeo i d’altres que deien que tenien braços i podien donar abraçades al mòdic preu de gratis. De manera que el passat diumenge se’n van anar tots plegats per Plaça Catalunya i Portal De l’Àngel regalant abraçades.
Curiositats de la vida, els agents de l’ordre i la seguretat també van aparèixer per posar fi a aquest acte delictiu, perquè es veu que per portar un cartell pel carrer es necessita una llicència de l’ajuntament, que és gratuïta però que s’ha de demanar. Suposo que és una altra de les herències cíviques d’en Joan Clos Van Dame. M’agradaria veure la cara del funcionari de torn si se li presenta una persona demanant permís per anunciar abraçades de franc. Evidentment a la que els polis van girar la cantonada els cartells van tornar a aparèixer, hi ha capullades per les que ni tant sols et preocupes de recollir firmes.
No és el primer cop que es regalen abraçades a Barna. Ho sé perquè vaig entrar al youtube a veure si havien penjat el vídeo i va resultar que no, però que n’hi havia uns quants d’altra gent. De fet hi havia vídeos de gent regalant abraçades per mig món.
Però, de bon rotllo però, ma mare és més guay. Amb la conya del boca a boca del cyberbonrotllo es van posar en contacte amb “Espanya directo” de TVE1, que és un d’aquests programes que no he vist mai perquè fa menys de dos anys que el fan, i van venir a fer un reportatge de la moguda.
Pos eso, que van sortir per la tele i tinc una mare mediàtica i, com va dir el poeta, "Els petits canvis són poderosos".
.
Actualització: vídeo de la penya Big Hug! aquí.

dimarts, de desembre 05, 2006

Metalboy i l’atac de les portes cabrones

Estava jo a l’ordinador del menjador un dimarts qualsevol...
Quan en Metalboy ha arribat a casa, s’ha menjat de morros la porta de la cuina, després s´ha fotut de lloros contra un dels frigorífics, després s´ha repenjat a la taula per recobrar l’equilibri, ha començat a mirar el terra de la cuina com si estès ple d’obstacles i llavors ha començat a flexionar les cames i moure’s com si estès caminant per un vagó de metro en marxa. Llavors jo, rient d’aquella manera que es riu quan t’estàs descollonant però no hi ha ningú més per compartir el moment, li he preguntat si tot estava bé. M’ha contestat alguna cosa així com ara “Urgh, jejejeje, hurmgfta hurgmuh, jejejeje”, ha seguit caminant pel vagó de metro, ha obert l’aixeta de l’aigüera i s’ha posat a rentar-se la cara. Sense eixugar-se la cara ha tornat enrera, s’ha tornat a menjar la porta d’un frigorífic, s’ha mirat la porta una estona pensant-se si li tornava el cop o no, l’ha obert i ha agafat alguna cosa, ha aconseguit posar la cosa suposadament comestible a dins del microones i, amb molt de mèrit per part seva, ha engegat l’aparell.
Ha tornat cap al menjador, abans de passar per la porta s´ha aturat, se l’ha mirat bé, ha posat una mà a cada cantó i ha passat molt lentament, s’ha assegut en un dels sofàs, ha engegat la tele i llavors s’ha mort. Ni tan sols ha ressuscitat quan l’alarma del microones ha sonat.
Si demà al matí segueix al sofà li donaré un parell de puntades de peu i si no es mou el trauré cap a fora, que últimament la casa està molt desendreçada.