divendres, de juny 29, 2007

Comença la temporada

La botiga on treballo està en un centre comercial que integra l’estació de metro de Bond Street. Avui, una de les managers ens ha cridat a l'oficina per fer-nos un petit anunci:

“Han trobat “some devices” a Piccadilly, Marbel Arch i Hide Park. La seguretat del centre està en alerta màxima, si trobeu algun paquet o bossa, per molt obvi que sembli que és una simple bossa de supermercat que algú s’ha descuidat, crideu inmediatament a seguretat.”

En aquesta ciutat l’arribada de l’estiu no el marquen els solsticis ni les aus migratories, ningú és planteja treure el banyador de l’armari fins que no tenim el primer atemptat.
Ahir a la nit van desactivar un cotxe bomba davant de la disco pub Tiger Tiger de Piccadilly i un munt de pijus que estaven ballant R&B van salvar la pell. Nu se, tampoc crec que calgui arriscar la vida d’artificiers per salvar el Tiger Tiger, simplement haurien d’haber evacuat l’edifici i mirar-s’ho des de lluny.
Fa uns mesos em vaig llegir The Gun Seller, la primera (i de moment única) novela de l'actor Hugh Laurie. En Hugh és famós de sempre al Regne Unit i a Catalunya per haver sortit a varies sèries de l'Escurçó Negre i a la resta del món més recentment per ser la estrella de House M.D. La novel·la és la bomba, està molt ben escrita, et descollones de riure i a sobre en Hugh no se perquè però domina un colló de temes militars i policials i de malotes. La qüestió és que el protagonista en un viatge en avió li explica una historia al passatger del costat.
Resulta que hi havia un senyor que tenia molta por a volar en avió perquè tenia la paranoia de que l'avió explotaria per culpa d'un atemptat. Per mirar de superar el seu trauma el senyor va anar a veure a un estadístic a veure si els numeros li treien la por. L'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 10.000 de que hi hagués una bomba en el mateix avió que ell. El senyor seguia pensant que era un marge massa petit pel seu gust i llavors l'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 100.000.000 de que hi haguessin dues bombes en el mateix avió que ell. "Ja, però de totes maneres continuo tenint la possibilitat de que hi hagi una sola bomba, on està la solució?" Va dir el senyor. "Molt fàcil, porti una bomba vosté mateix", li va respondre l'estadístic.
Després de sentir la història el passatger denunciava al prota a seguretat, de manera que no se si seguir l'exemple. Bé, és igual, l’important és que l’estiu ja és aquí.
.

dijous, de juny 28, 2007

Cuida a la mama

Aquesta és la versió original del vídeo de l'altre dia.
Mama, t'estimo.




TREAT YOUR MOTHER RIGHT

FEMALE CHORUS: (x2)

Treat her right
Treat your mother right
Treat her right
Treat her right

MR. T's CHORUS:

Mother
There is no other
Like Mother
So treat Her right
Mother
I always Love Her
My Mother
So treat Her right, treat Her right

M is for the moan, and the miserable groan
from the pain that She felt when I was born

O is for the oven with it's burnin' heat
where She stood makin' sure I had something to eat

T is for the time that She stayed up at night
and took my temperature when I wasn't feelin' right

H is for the hard earned money She spent
to keep clothes on my back and try to pay da' rent

E is every wrinkle I put on Her face
and every worry that I caused when I stayed out late

The last letter R is that She taught me Respect
and for the room up in Heaven that I know She'll get

MR. T Chorus

Female Chorus

She's a Queen
Second to none
Take care of Mother
You only get one

Female Chorus

Music

MR. T Chorus

dilluns, de juny 25, 2007

Sortim al diari (del barri)


Es veu que una regidora Liberal Demòcrata del nostre ajuntament va venir a fer-se un parell de fotos recollint xeringues al nostre carrer (bé, aguantant un pot mentres un senyor recollia les xeringues). Diu que n'està ple i que fins i tot n'hi ha als jardins dels residents i que l'ajuntament no fa prou per soluciona-ho quan a sobre al carrer hi tenim una escola de primaria i que a veure si votem Lib Dem tot i que ella això no ho fa pels vots
Al nostre jardi hi han moltes coses, però de xeringues encara no n'he vist. De fet tampoc n'he vist al carrer, tot i que al park que hi ha aquí al costat si, i gent que et ven el que has de posar-hi a dins també.
Les meves conclusions són:
- El senyor aquest és molt lleig.
- Els nens que van al cole del meu carrer són uns yonkis.
- Al diari del barri li falta la tia en pilotes de la pàgina tres.


dijous, de juny 21, 2007

Hay que decirlo más

Fa cosa d’un mes que l’Adolfo i jo vam decidir convertir la selva que teniem a casa en un jardí acceptable. De manera que els meus caps de setmana sempre començen vestit amb pantaló curt, sense samarreta, un barret de palla al cap i un escuradens a la boca. L’Adolfo va normal.
Ens ho hem estat currant, hem plantat gespa nova i tot, però s’ha de dir que hem intentat seguir la llei del mínim esforç. Tant ell com jo tenim clar que l’estiu que ve no estarem aquí, per tant només podrem aprofitar-lo els pròxims tres mesos i el que passi a llarg termini amb el jardinet ens la porta molt fluixa (total, quan marxem ningú se n’ocuparà).
Per exemple, hem plantat la gespa, però si a les instruccions del paquet de llavors hi posava que havies de seguir uns set o vuit passos diferents, nosaltres vam passar directament del primer a l’últim. Vaja, que vam remoure la terra i vam plantar les llavors i llestos (i una mica de fertilitzant per treurens la mala consciencia).
De totes maneres la gespa ha sortit prou bé, tot i que vam tenir un problema. Qui diu problema diu companys de casa subnormals.
Als dos o tres dies de plantar les llavors jo vaig marxar cinc dies de visita a Can Fanga. Quan vaig tornar el primer que vaig fer va ser anar a veure com evolucionava la nostra obra i de seguida vaig notar que alguna cosa no rutllava. Resulta que en Metalboy deixava la casa el mateix cap de setmana que jo estava a Barna i va decidir fer una barbeque de comiat. Barbeque que es va fer a sobre de la terra llaurada. El pobre Adolfo es posava les mans al cap i els hi deia que deixessin de trepitjar, però el pobre chaval te tanta cara de bon Jan que ningú li feia cas. Quan m’ho va explicar jo li vaig dir “Tio, es que hay que decirlo más”.


O sigui que a la zona del voltant de la bbq no hi a gespa. Bé, si que n’hi ha, però com diu l’Adolfo “parece pelo de muñeca vieja”.
Però vaja, más peor para ellos, perquè jo vaig tornar de Barcelona amb 26 kilos de butifarra a la maleta amb vistes a fer una gran barbeque familiar, però ara de bbq pa la family res de res. De fet suposo que de butifarra debien ser 18 o 19 kilos, la resta eren fuets i chorissos i 14 llaunes de fabada. Apa, castigats a olorar la flaire i escoltar les meves explicacions de les meravelles de la butifarra negra i les delicies de la bitufarra amb bolets mentre dino amb els meus col·legues.
.
Versió original del vídeo aquí.

dimecres, de juny 20, 2007

No...si no...

No és que no vulgui publicar, és que no m'aclaro amb com penjar els videos del putu youtube.

dimarts, de juny 12, 2007

El raonament

Bakerin: Vamos el lunes al Heaven? Que así Jopelines lo ve.

Tron: No se, es que hay mucho gay.

Bakerin: Ya, pero y las brasileñas en ropa interior que?

Tron: Ya, pero es que hay mucho gay.

Bakerin: Ya, pero y las brasileñas en ropa interior que?

Tron: Ya... bueno vale.

Jopelines: Yupi!

dimecres, de juny 06, 2007

L'efecte Tron

Aquest cap de setmana en Tron ha vingut de visita. Ja fa tres mesos que va tornar a Mallorca. Va decidir que volia ser pilot i allà està, pagant un porrot de milions per una educació, menjant ensiamades i deprimint-se perquè no porta gaire bé això de cambiar una ciutat de set milions d’habitants per un poble de sis mil. Bé, i les titis, les titis tampoc les porta gaire bé, que diu que a Londres si que hi ha dones de veritat i que a Muró sempre veu les mateixes cares. I els mateixos culs. I els mateixos pits. I les mateixes cuixes (Tron, para).
Curiosament la visita d’en Tron coincideix amb l’últim cap de setmana d’en Bakerin, que també ha decidit tornar cap a la llar materna i canviar les pintes per la orxata i el Fish & Chips per la paella. De manera que divendres a la nit va tocar reunió de velles glòries plus en Jopelines, que és un colega que ha vingut a visitar en Bakerin (i de pas ajudar-lo a portar alguns trastos de tornada a València).
Totes les ciutats tenen els seus punts de trobada. A Madrid tens el kilómetre zero, a Barna és Plaça Catalunya (en les seves variants de Canaletes, davant del Zurich i davant del Corte Inlgés) i a Londres és sens dubte davant del Burger King de Piccadilly. Allà ens vam trobar i després vam enfilar cap a un pub irlandés que es suposa que és propietat del cantant de U2, tot i que ell no és qui et serveix les copes.
Un cop al Pub en Tron ja ens havia encomanat a tots la febre per mirar, examinar i catalogar tots els pits i cuixes que ens anavem trobant, tot i que de mica en mica la conversa va anant derivant i, en comptes de comentar cuixes, comentavem els comentaris d’en Tron, per arribar a la conclusió que la alegria que sentia al tornar a Londres feia que catalogués de “tia guena” a qualsevol senyora amb faldilla curta que passés pel davant.
Al cap de poc ens va tocar la loteria, o el que ve a ser el mateix, vam trobar una taula amb quatre seients buits i llavors les alteracions hormonals d’en Tron es debien escampar més enlla de la nostra pandilla de colegues perquè de cop una paya de davant es va girar i va dir “Oh, you’re Spanish!?” A la qual cosa vam contestar, amb cara d’empanats, “Si, digo yes” I llavors la paya es va asseure a la nostra taula.
Si us he de ser sincer, a mi això em va tocar la pera. Vull dir que allà estavem, reunits els quatre col·legues, a un dels quals feia molt que no veia i un altre al qual trigaré a tornar a veure (val, i un terçer al qual havia conegut feia mitja hora, però gueno) i va la paya aquesta i se’ns asseu al mig. Jo no volia titis, volia conversa de tius, volia recordar anecdotes, comentar la salut la del nostre amic Crocop i la carrera musical d’en David Hasselhoff i va la paya aquesta i se’ns asseu al mig.
Clar, que llavors la paya va començar a parlar... Amb el seu accent francès ens va dir que estava aprenent castellà i ens va fer una petita demostració del que sabia:

- Comeme el coño.
- Vamos a la cama a hacer el amor.
- Me gusta tu polla.
- Quiero sexo salvaje en el balcón.

Evidentment vam deixar de parlar d’en Hasselhoff. En Bakerin i en Jopelines li anaven estirant de la llengua maravellats per la gran aptitud gramatical de la paya. “Ah si, muy bien, y que más sabes decir?” I cada cop que la paya ens demostraba que era un prodigi en linguística en Bakerin s’esberava, és posava a tremolar per aguantar-se el riure i em clavava les ungles a la cuixa per sota la taula. A la quarta agafada de cuixa li vaig comunicar que era molt conscient del que la noia estava dient i que susplau deixés de fotre’m mà.
Mentrestant en Tron havia anat a buscar a una amiga seva polonesa, però un cop assegut de nou la ignorava del tot, que es veu que aquesta no parlava castellà tant bé com la gabatxa. En Bakerin per la seva part, animat pel caire que havia prés la vetllada, es va entossudir en que la amiga asiàtica de la francesa també vingués a seure a la taula. Va decidir que la amiga és deia Pez Globo i no parava de cridar-la per aquest nom i dir-li que vingués.
Vaja, que teniem a la gabatxa dient “Besame la teta”, a en Bakerin dient “Pez Globo! Que vengas mujer, no seas tonta” (Tot en castellà, que si entenen el que dius no té gràcia) i a en Tron contestant amb monosílabs al que la polonesa li anava dient. En Jopelines es limitava a donar corda a la francesa repetint la fórmula “I que más sabes decir?”.
Quan la políglota arribava a construccions sintàctiques més complexes dubtava una mica i li costava trobar les paraules. “Quiero que me toques las...humm...” i llavors els quatre preguntavem a l’hora “What!?”, i la seguent va ser “Quiero sentir tu lengua en... humm...” i llavors els quatre “Where!?”. Evidentment els dos cops ens vam descollonar de riure i és que la cosa havia arribat un punt en el que ja ningú pensava en follar.
Bé... jo si. A base de listen & repeat la meva concepció de “quina tia garrula més pesada que no em deixa parlar amb els meus col·legues” va passar a ser més aviat “quina tia garrula més pesada que no em deixa parlar amb els meus col·legues, però a veure si ens reproduim”. De manera que subtilment li vaig dir a en Bakerin “Nano, ves al lavabo”, i ell, gens subtilment, em va dir “Lo cualo?”, “Que vagis al lavabo collons, que així t’aixeques i aprofito per seure al costat de la gabatxa”. Em vaig canviar de seient, orgullós del gran moviment estratègic que m’havia empescat, però al cap d’uns cinc segons en Bakerin va tornar, dient que hi havia un payo que no el deixava entrar al lavabo perque estaven tancant el local. La gabatxa ho va sentir i va deixar de pronunciar bajanades en castellà i va dir que era tard i havia de marxar. I llavors jo “No! Però... vull dir... es que... i què más sabes decir!?”.
Ens vam acomiadar de la gabatxa, en Bakerin es va acomiadar de la Pez Globo i en Tron va començar a contestar coherentment a la polonesa.
Doncs resulta que en Hasselhoff està molt malament, que li han retirat la custodia de les filles i tot, però la seva carrera musical és més important del que jo em pensava. I en Crocop, encara que no s'hagi dit res oficialment, segur que té una lesió important.

dissabte, de juny 02, 2007

Pim, pam, pum

Avui després del curro he anat a fer una birra amb els companys de feina. Ha estat una vetllada amb espectacle. Quatre Christophers han decidit hostiar-se, de manera que he girat la cadira i he mirat el show.
La raó per les hòsties era el vell i clàssic “Es que m’has mirat malament” i el partit s’ha jugat a dobles. Val a dir que hi havia unes certes regles i més que un 2X2 ha estat un 1X1 + 1X1. Vull dir que les hòsties han anat per parelles i quan els dos primers han enllestit han esperat pacientment i sense interferir a que els altres dos acabessin d’estomacar-se. Al final s’han donat la mà, han comentat breument el partit, els perdedors han marxat i els guanyadors han tornat a seure al pub.
Si haguessin passat el barret els hi hagués donat un parell de lliures ben agust.