divendres, de juliol 27, 2007

Torrar or not torrar (Jerry tales legacy)

Estem dividits pel que fa al futur de la torradora. Hi ha els que se’n volen desfer i els que la volem conservar. Si, me la vull quedar.
Ens hem d’aproximar als problemes des d’un punt de vista objectiu. Realment no hi ha cap motiu cientifico-racional per llençar la torradora.

A- Està clar que més d’una persona a casa es va cruspir torrades amb aroma de Jerry i ningú s’ha posat malalt.
B- En Jerry, quan el vam trobar, ja estava més que esterilitzat. Gairebé volatilitzat.

Suposo que la defensa del meu punt de vista trontolla si tenim en compte que encara no he tingut collons de torrar-hi res, però és que aquesta torradora no és una qualsevol. Per començar, a hores d’ara és l’únic record que ens queda d’en Jerry. Els escombriaires encara no s’han endut el seu cadaver i aquí la gent ja es vol desfer del que ens queda de la seva memòria. I a més, aquesta torradora valia pasta. La vam comprar després de que l’Aka és carregués la que teniem abans i ens vam gastar els calers per comprar-ne una de bona i amb carrosseria metàl·lica per reduïr al mínim la capacitat de combustió espontània. La pròxima, a més, l’haurem de comprar amb detector de moviment.
.

dimecres, de juliol 25, 2007

Culture Shock! (by the yonki)

M’he trobat un llibre al carrer del costat de casa: Culture Shock! Spain, A Guide to Customs and Etiquette. L’he obert a l’atzar i m’ha sortit l’apartat Socializing, sub-apartat Spanish Neighbours:

For example, should you suddenly develop a violent pain in your stomach and retire to your bed wondering how to get hold of a doctor, your wife need only to mention your “problem” to your Spanish neighbours. You will probably be overwhelmed with their “attentions”. Not only will they send their son running to fetch a doctor, but they themselves are quite likely to wander into your bedroom to asses your condition, and offer sympathy in the form of a bottle of whiskey.

Estoooo... o sigui que a Espanya per cridar al metge la gent fa servir nens en comptes del telèfon, i si et fa mal la panxa et regalen una ampolla de whiskey...
Estem parlant d’una paya nascuda a Singapore, de pare Belga i mare Russa, que després de viure 20 anys a Espanya diu que només chapurreja el castellà. Potser no és la més indicada per escriure un llibre com aquest. Sobretot si ho aprofita per justificar el seu alcoholisme.

dissabte, de juliol 21, 2007

Burn, Jerry, Burn! (Jerry tales 3 de 3)

Hi ha maneres i maneres de llevar-te. Per exemple, llevar-te perquè la Amparo i la Karen s’estan entrenant per als jocs olímpics en la modalitat "cent metres crit" no és una bona manera.
Tot i que no n’he parlat, no és el primer cop que em desperto a Can Fuckland gràcies als crits d’una histèrica, però de totes maneres aquest tipus de fenomens segueixen despertant la meva curiositat. En realitat em desperten la curiositat, les ganes d’esmorzar, les ganes d’anar a fer la pixadeta de bon matí i una mica tot en general perquè no hi ha manera de seguir dormint. També em desperten una mica la mala hòstia.
Llavors ha sonat el mòbil. Era la Amparo per dir-me que s’acabava de trobar un ratolí rostit a la torradora. Ha vist que hi havia alguna cosa a dins i ha pensat que era massa gran i rodó per ser un tros de pa i després se n’ha adonat de que també tenia massa cua per ser pa. Jo l’hi he dit que quina pena que en Jerry hagués acabat així i ella m’ha dit que “Que pena ni que cojones, que és un ratón asqueroso y casi me lo como!” i llavors m’he enrecordat de que estava a la meva habitació i que no calia que parlessim per telèfon i he baixat cap a la cuina.
Quina pena que en Jerry hagi acabat així. Per ironies de la vida l’animal va sobreviure a la hipotèrmia per acabar socarrat. De totes maneres en Duncan, amb la seva saviesa infinita, diu que les torradores passen la corrent si les toques per dins i que segurament és va morir electrocutat habans de rostir-se. De totes maneres suposo que podriem discutir si era realment en Jerry o es tractava d’un parent proper, però el cos ha quedat massa socarrimat com per identificar-lo i com que no tenim l’historial dental d’en Jerry per comparar-lo amb el cadaver doncs haurem d’assumir que és ell. A més, si no el post té menys gràcia.
Evidentment el primer que he fet en veure l’animal ha estat repassar mentalment quan m’havia menjat l’última torrada. He tingut sort. Jo sempre em congelo el pa i després el vaig desconjelant a la torradora a mesura que em cal, però de fa unes dues setmanes que el pa que tenia era massa groixut i havia de fer servir el forn. Em sembla que la Amparo no ha arribat a conclusions tant tranquilitzadores... En Peter Chan en canvi ja n’ha tret coses positives de tot plegat i diu que a veure si comprem unes quantes torradores barates i les repartim per la casa i així ens desempalleguem de qualsevol altre ratolí que hi pugui haver.
.

dijous, de juliol 12, 2007

It's Jerry, the 10th passenger (Jerry tales 1 de 3)



En Jerry the mouse va ser la meva mascota durant un dia. Ja vaig explicar que havia vist un ratolí a casa, però des de llavors que no hi havia hagut més avistaments... fins fa cosa d’un més. Recentment ha quedat clar que tenim una petita plaga, jo era dels que tenien sort perque no m’en trobava, fins que fa tres dies estava cagant la mar de feliç i un ratoli va entrar per sota la porta, va passar per entre les meves cames i es va ficar per un forat que hi ha radere del lavabo. Jo crec que és el primer cop que pateixo un abortament d’excreció.
El curiós és que tot i l’augment de rosegadors, la trampa que vaig posar fa mesos continua intacte. La trampa, perquè el chorisso que hi havia si que ha desaparegut. No ho se, potser tinc un concepte de trampa per ratolins una mica distorsionat, però em sembla recordar que suposadament l’aparell estava disenyat per matar i no per donar de menjar.
La qüestió és que dijous estava cuinant i xerrant amb l’Adolfo quan de sobte ell va callar i va assenyalar el marbre (marbre = plàstic cutre) de la cuina. Un petit ratolí s’estava passejant tranquilament i quan es va adonar de que l’estavem mirant es va amagar darrere dues ampolles d’oli. Amb un petit moviment vaig acostar les dues ampolles i en Jerry va quedar atrapat.
Llavors vam començar a debatre sobre que punyetes feiem amb el ratolí. D’entrada va quedar clar que cap dels dos teniem pebrots per matar l’animal, però tampoc el voliem deixar escapar, o sigui que finalment el vam atrapar dins un tupper ware. Llavors el dilema era que collons feiem amb el tupper. Jo em decantava per deixar-lo a sobre la taula del menjador perquè el primer que es despertés es trobés la sorpresa, però l’Adolfo deia que no, que ell dorm al costat del menjador i no volia que els crits histèrics d’un McLeod el despertessin. Al final el vam deixar dins l’armari de les eines que tenim al pati.
Al dia seguent em vaig despertar i vaig baixar a donar l’esmorzar a en Jerry. A aquelles alçades ja havia decidit que guardaria el bitxo fins el dissabte i, quan el landlord vingués a recollir els calers del lloger, li ensenyaria per donar més efecte a les nostres reivindicacions de pest control pa la kelly. De fet fins hi tot m’havia passat pel cap comprar una gabia i adoptar definitivament en Jerry (sóc un sentimental).
Quan vaig obrir l’armari i vaig agafar el tupper en Jerry va passar de mi. Vaig sacsejar la capsa una mica i llavors l’únic que ell va fer va ser aixecar una mica el cap. Merda, en Jerry estava mig congelat. Mal rotllo. En Jerry tenia pinta d’anar-la a palmar per culpa meva i a sobre d’una mort lenta i chunga.
Puntualitzem, sóc conscient que en Jerry forma part d’una plaga, però em segueix donant mal rotllo matar-lo i a sobre si el faig patir 24 hores abans no la dinya doncs això segur que dona un mal karma de la hòstia. En canvi si faig servir trampes la cosa comença a sonar més éticament correcte. Si poso trampes no faig mal a ningú que no toca, però si un ratolí entra a casa i passa per on no ha de passar doncs trepitja la trampa i la dinya, però no sóc jo qui el mata, és ell que la dinya per ficar-se on no toca. Know what I mean?
Vaig deixar anar en Jerry al pati, conscient de que tornaria a entrar a casa a reunir-se amb la seva familia, però així com a mínim és recuperaria. Després ja posariem trampes perquè es suicidessin tots plegats. Pero en Jerry no es movia, es quedava quiet i tremolant sense sortir del tupper.
Vaig entrara casa i li vaig explicar el problema a en Duncan. Ell em va dir que segurament estava estressat, que és com els ocells, que si els tanques en una gavia s’estressen i es posen tristos i es moren. Toca’t els ous. Resulta que els ratolins són una plaga de la hòstia, que viuen en la merda, que mengen merda i que tenen la capacitat de supervivència d'en McGuyver en un Leroy Merlin, però si els tanques en un espai petit es deprimeixen i es moren. Suposo que les empreses de d'extermini de plagues li paguen porrots de milions a en Duncan per que no divulgui aquesta informació.
De manera que, seguint les seves instruccions, vaig posar en Jerry dins una capsa de cartró a les fosques, amb paper arrugat i uns troços de pa i el vaig deixar a sobre la estufa perquè entrés en calor. Al tornar de la feina vaig anar a veure com estava, però no vaig veure res perquè s’havia escapat. Bé, com a mínim vaig salvar el meu karma. Malament, seguim tenint en Jerry a casa.
.

dilluns, de juliol 09, 2007

L'esmorzar és important

Marak: Ahir dos companys meus de la feina van anar junts al carrerò de darrera la feina i després la poli els va trincar.

Peter Chan: Uala!

Jo: Estaven fornicant?

Marak: No, va ser per drogues. Estaven esnifant farlopa al carrer, al costat de Leicester Square. Els van dur a la trena.

Peter Chan: Uala!

Jo: Uala!

Marak: Bé, no és tant greu, a la presó d’aquí tampoc s’hi està tant malament.

Peter Chan: (...)

Jo: (...)

Marak: (...)

Peter Chan: (...)

Jo: Je,je... je... Que passa, que hi has estat?

Marak: Si, està bé. Tens un matalàs ben tou i et donen full english breakfast. L’únic problema és que has de demanar permís per fumar, perquè no ho pots fer a dins la cel·la.

Peter Chan: Hum...

Jo: Ah...

dimecres, de juliol 04, 2007

UFC Live

Dilluns l’Adolfo va agafar l’N29 a les 5:15am per anar a treballar. A la primera parada va pujar una banda de hoodies. A la seguent parada un grup d’uns deu hoodies esperava als altres, però els de dins deien “no, no, aquí no, a la seguent”. A la seguent parada van pujar més hoodies, a fora n’esperaven uns 20 però els de dins deien “no, no aquí no, a la seguent”. A la seguent parada n’esperaven 40. A la seguent 50 i llavors els de dins van dir “En aquesta!”.
A l’alçada de Finsbury Park van baixar els de l’autobús i es van començar a hostiar amb els de fora. Uns 50 contra 50 segons palabrita de niño Jesus de l’Adolfo. Un dels hoodies aguantava les portes del bus obertes perquè no marxés, i al cap de poc la pandilla va tornar a entrar buscant refugi a dins, de manera que els de fora van començar a llençar ampolles i pedres. Quan el hoodie va deixar tancar les portes l’autobús va arrancar, fins a la seguent parada on esperava la policia.
En una ciutat amb paranoia d’atemptats 50 quinquis perseguint un autobús no passen desapercebuts. Com a mínim l’Adolfo va arribar a temps a la feina.