dilluns, de desembre 28, 2009

ABERRUCHO

Flanagan: Ei, aquest vespre portaré aberrucho, que la meva àvia n'ha fet i m'ha dit que em passarà un tupper.

Fragonetapower: Lo cualo?

Flanagan: Que portaré aberrucho?

Fragonetapower: I què és?

Flanagan: No saps què és?

Fragonetapower: No.

Flanagan: No has menjat mai aberrucho?

Fragonetapower: No, què és?

Flanagan: UNA POLLA COMO UN TRUCHO!!

El recurs fàcil del dia dels innocents...

divendres, de desembre 25, 2009

Clash of Titans: Don't look at the fava or you will miss all that heavenly glory

21:15 hora zulu. In da haus. In da kitchen concretament. La Fragonetapower porta mig minut assenyalant-me amb una baina de fava, amb la mirada excitada i sorpresa. Em sembla que se suposa que aquest gest ha de provocar alguna mena de revelació transcendental en la meva persona, però de moment l'únic que està aconseguint és preocupar-me força. Per alguna raó la tia no para de mirar-me als ulls amb les pupil·les dilatades i alternativament llença mirades d'estupefacció a la simple, trista i tirant a passada baina verda dels collons. Com que jo em limito a aguantar la cullereta plena de yogurt entre el pot i la meva boca, la paya se m'està posant nerviosa i cada cop em va acostant més la fava i prolongant les mirades inquisidores cap al vegetal. Definitivament s'espera que emeti algun judici sobre la fava, i més val que ho faci ràpid perquè la col·lega no para d'apropar-se i acabar apunyalat per una fava és una mica trist.
La fava. Un vegetal. De color verd. Per fora i també per dins. Si, la fava. La fava. Ui, la fava, és la bomba... he dit que és de color verd? De petit m'agradava menjar-ne de crues, és com típic de Santomera, el poble de la meva àvia, però curiosament cuites no m'agraden gens. És de les poques coses que no m'agraden. La fava. Si, definitivament la puta fava és de color verd.
Molt bé Flanagan, ho li dius alguna cosa o li fots una hòstia i surts corrents, però és això o esperar a que la Fragopows entri definitivament en bean carnage mode. Hauràs de fer servir la eloqüència per poder sortir-ne viu: “Hum... aja... una fava”. I ella “Siiii tiu! Una fava!”, somrient, relaxant-se, abaixant la fava, deixant de treure escuma per la boca.
A vegades la vida és més senzilla del que sembla. I les persones també. No vius amb una assassina tronada. Només amb una inofensiva i bellíssima persona mitjanament tronada que acaba de descobrir que, el que ella es pensava que eren les mongetes verdes més grans del món, en realitat són faves.
De petit hi havia un conte estúpid d'aquells que ens explicaven al cole on una guilla i un cérvol, d'aquells que són sedentaris i viuen en comunitats agrícoles, decidien plantar tomàquets plegats. Llavors la guilla li deia que per repartir-se la collita ella és podia quedar tot el que sortís de terra cap amunt i el cérvol és podia quedar la part de la planta que quedava sota terra. Llavors el cérvol després de la collita pringava cacho i li deia a la guilla que era una mica cabrona i que contractaria al porc senglar, que era advocat mercantil, i li fotria un puru. La guilla li deia que no s'enfadés i que l'any següent ho podien fer a l'inrevés per fer les paus, que ella és quedaria la part de sota terra i el cérvol tot el que sortís a fora. I llavors la guilla proposava de plantar pastanagues. Que caaaabrona.
Doncs la Fragopows podria fer negocis amb la guilla. Si semblen mongetes deuen funcionar com les mongetes, no? O sigui que va desgranar pacientment totes les faves i llavors va agafar les baines i les va posar en una olla a bullir amb patates. Davant la manca de discernir, la virtut d'insistir. Em va preguntar si eren comestibles, i jo li vaig contestar que creia haver sentit que durant la guerra es feia, però que també es bullien garrofes per fer xocolata i em sembla que amb cap de les dues coses et donen estrelles Michelín. Es com a la xina, que durant la Gran Fam la gent menjava sorra, però per alguna raó és una tradició culinària que amb el temps s'ha perdut.
Vaig declinar la invitació i no puc opinar, però la Fragopows semblava prou contenta amb les baines aux pomes de terre. Si és verd té vitamines, no?
.

.

dimarts, de desembre 15, 2009

Clash of Titans: Da key of da question

17:40 hora zulu. En una mega-masia perduda per l'empordà em sona el mobile.

- Digamelón?
- Ei Flanagan, tiu, que tinc un problema molt greu, que porto una hora intentant sortir de casa i no puc obrir la porta.

- Has provat girant el pany?

- Capullu, que la clau no gira, que la porta s'ha cascat i no puc obrir. Ahir vaig tancar per dins perquè no veníeu cap dels dos a dormir i ara no puc sortir.

- Nu se tia, sempre pots saltar pel balcó i sortir per casa dels veïns. I ja de pas et presentes.

- Pel balcó? Vols dir?

- Si clar. Si caus et mates però si no podràs sortir.

- Capullu! Buenu, vale.

- I per cert, llavors això vol dir que quan jo arribi no podré entrar?

- Pse... ja deixaré els veïns avisats.


La Muppetina li va fotre un parell d'hòsties més al pany de la porta i finalment va treure el cap pel balcó, per saludar als nous veïns i preguntar si els importava que saltés. El veí molt amable li va dir que si, que li deixés un moment per poder avisar als seus companys de pis, i després li va dir que millor que saltés directament i que els seus companys flipessin mandarines de trobar-se una tia pel menjador.
I al vespre vaig arribar jo, i em feia molt pal haver de jackiechanejar per entrar a casa, però va ser ficar la clau al pany, girar-la i ja era dins. Humm...
A buenu, si, es que resulta que la clau de casa de la mare de la Muppetina és igual que la nostra, però només serveix per obrir la porta de sa mare, la nostra no, de cap manera, encara que ho provis durant una hora...


.

.

diumenge, de desembre 06, 2009

Somelier

El fill dels veïns de ma mare continua sent un crack:

Ma mare: Que te gusta la galleta?

Damien: El gusto no, pero de sabor si.


.

.

diumenge, de novembre 29, 2009

Bocata Cubatero

A vegades sento la crida de l'aventura, el desig d'anar a terres llunyanes i poc explorades, de deixar la comoditat del món quotidià i acceptar el desafiament d'allò desconegut. L'altre dia vaig anar a Badalona.

Des de que vaig deixar d'anar al Yoya's Gym el meu contacte amb el dojo és resumeix en dues cites anuals. El memorial d'en Peluco que fem a la platja de Castefa, o sigui que això no compta com a viatge d'aventures perquè és un territori que fa temps que ha estat evangelitzat per l'Ordre dels Camacus Descalços. I l'Open de Catalunya de Kyokushinkai, que sempre organitza el dojo a la seva ciutat.

Fa temps que el Yoya's va decidir que per què conformar-se amb un campionat nacional quan pots fer un open internacional on hi hagi més competidors que al propi campionat estatal. O sigui que un cop a l'any es munta un sarau important dins el molt modest món del karate, i aquest cop fins i tot van sortir a la Televisió de Badalona en una entrevista prèvia on és feia una demostració de “El ataque del Dragón” i per acabar curraven al presentador.

Però el més important és que després del campionat hi ha sopar. Un sopar d'aquells on per regla general el menjar és opcional però la beguda ha de ser sangria i després s'ha de sortir a petar l'oferta d'oci nocturn de Badalona, raó per la qual em vaig passar el sopar repetint “Siusplau, al Pichichi no”. El Pichichi és una disco/pub amb tant de glamour com el seu nom indica i on es passen la nit projectant partits de futbol. És com una barreja entre Estudio 54 i Bar Manolo. Per això aquest any els col·legues van escoltar les meves súpliques i vam anar a parar al chiringu del costat, al Sarau. A Badalona hi ha un dèficit important de creatius de noms de disco.

Els col·legues només feien que desesperar-se davant la meva prodigiosa lentitud amb els cubates (a vegades m'he plantejat d'anar a la barra a demanar més glaçons) però al final em van acceptar tal com sóc, i a sobre vam tenir una hora extra de gresca perquè era el dia del canvi d'horari. Llàstima que el DJ del Sarau no ho havia previst, si és que hi havia DJ. Creiem que tenen les sessions de música gravades en CD i punt, és l'única explicació que vam trobar al fet que a l'última hora és repetissin totes les cançons de quan havíem entrat. Simplement van tornar a posar el primer CD.

Finalment es va acabar el sarau (oju al chist) i vam plegar, no sense abans fer un bocata cubatero. És el ritual amb el qual s'acaben les gresques a Badalona city, has d'anar al bar que hi ha en una rotonda i cascar-te un bocata lomo-queso, i si ets un moñes que ve de Barna doncs uns xurros amb cacaolat. I després cap a casa. Jo volia anar amb metro i llestos, però em van començar a acollonar de que si a aquelles hores hi ha molts malotes al metro i que jo portava càmera de fotos... i si tres cinturons negres de Kyoku no ho veuen clar t'ho acabes pensant dos cops. O sigui que a les 5 de la matinada els campeones em van portar cap a Lesseps amb cotxe. Ja ho dic sempre que el Karate mola.

.

Oju amb el fotògraf que es fot pel mig.

.

dilluns, de novembre 16, 2009

La dieta de l'aerobox (per dir quelcom àdhuc)

Ni la dieta de la carxofa, ni la dieta de l'ou ni hòsties. La Fragonetapower ha portat els programes per perdre pes al següent nivell. Ella no diu que menjar exclusivament carxofes no ajudi a aprimar-se, però és una dieta que té un defecte de base, i es que al capdavall continues ingerint aliments. Per això ha desenvolupat la dieta de l'spinning/aoròbic/pontenforma, que consisteix en substituir els menjars per anar al gimnàs. No hi ha res com cremar uns greixos i calories que... ni tant sols has ingerit! Realment és un sistema infal·lible, t'aprimes al mateix temps que et poses catxes, llàstima que en el procés t'hagis de morir. Això sí, el cadàver tindrà un tipet que flipes.
I a banda d'això, al barri hi ha una velleta que, quan el seu gos acaba de fer les seves necessitats, es treu un tros de paper de vàter de la bossa i li eixuga el cul al pobre quisso.
I abans d'ahir a la perruqueria em vaig cascar el disc d'en David Bisbal sencer.

.


.

dijous, de novembre 05, 2009

La nit dels fantasmes (i de gent disfressada també)

Hi ha qui diu que els plans, si surten de forma inesperada, són més guais. O sigui que si el plan resulta ser una festa de Halloween on se suposa que hi has d'anar disfressat i te'n assabentes tres hores abans, doncs deu ser guai de collons.
Jo vaig sortir de casa tranquil·lament a comprar un parell de parides, i ja que estava pel centre vaig trucar a la Claud i en Deif per berenar o quelcom àdhuc, i llavors la Claud se li va ficar al cap que no podia ser que tota la gent guai estès anant a festes de disfresses i nosaltres fóssim uns pringats, i llavors en Deif va recordar que un col·lega del curro feia una festeta a casa, i llavors a la Claud li va faltar temps per animar-nos a tots.
Quan no hi ha ni temps ni recursos i totes es botigues estan tancades, toca muntar-s'ho rotllo Equipo A i treure alguna cosa que funcioni d'un munt de ronya.
Recurs tope fàcil: Llençol blanc pel cap, dos forats per veure-hi i... uei, sóc un fantasma! Però ho vam descartar ser massa mega hiper cutre salsitxeru.
Recurs moderadament fàcil i prou resultón: Pantalons blancs, samarreta de maniga llarga blanca, un llençol estripat a tires i enrotllat pel cos a base d'imperdibles... sóc un mòmiu tiu! I a més et permet el recurs fàcil de ballar rotllo robocop/thriller all nite long. La Claud i jo ens vam aferrar al clau ardient.
Recurs tope fàcil i per quedar-te amb la penya: Una tovallola a sobre el cap, abric llarg a sobre, uns guants enganxats a les mànigues de l'abric... uala, l'home sense cap! Éxit assegurat tu. Li vam encolomar a en Deif amb l'excusa de que era el més alt.
I llavors vam arribar a la festa, i ens va obrir la porta l'amfitrió, l'home al qual devíem la sort de poder estar en una festa de Halloween. I el tiu portava una disfressa que consistia en un bigoti com el d'en Hitler... i ja està. Quins collons... Va triar bé la disfressa, anar de fill de puta li esqueia prou.
I llavors vam entrar al menjador i evidentment ningú anava disfressat, perquè el llençol en el qual la novia del feixista genocida, que anava disfressat de Hitler, s'havia embolcallat no compta. De que collons es suposava que anava? De zombie que acaba de sortir de la dutxa?
La festa era bàsicament un concurs de veure quanta estona seguida eres capaç d'estar sense moure't de la cadira. Si a sobre no parlaves comptava doble. Per intentar sobreviure vam assaltar l'ordenata que feia de sound system i vam començar a posar cançons a la cua de reproducció de l'Spotify per intentar reanimar la cosa. Però no vam comptar amb que l'Eva Braun feia el mateix cada dos per tres, amb la diferència que la perraca passava del concepte cua de reproducció i anava fent de pseudoDJ tallant-nos les cançons i posant-nos tota la discografia de la Gwen Stefani, però només el primer minut de cada cançó.
Com que els coberts que hi havia eren de plàstic i no em podia tallar les venes ni res (cuidao amb l'acudit, que anava disfressat de mòmiu... les venes... bé, és igual) em vaig dedicar a menjar patates fregides compulsivament, intercalades amb trossos de pizza Terradelles, i mentrestant anava escoltant com el figures del meu costat s'intentava lligar una tia amb frases com ara “Ahún no te he contado la historia de mi vida... y es muy interessante” o la apoteòsica demostració de poesia simbolista “Te han puesto las esposas del tiempo” assenyalant el rellotje de la paya. I si chatos, la chavala li va acabar comprant loteria, mientras el le tocaba los timbres del amor.
I llavors la Braun, en veure que com a mínim dos s'ho estaven passant bé, va apagar la música i va dir molt educadament que fotéssim tots el camp de casa seva, que el seu manso feia estona que estava a la seva habitació dormint la mona o escrivint el Mein Kampf o algu i que volia anar a algun lloc a veure si trobava algú que li arrugués el llençol. I allà estava jo, sense música, sense patates fregides i preguntant-me per què sempre que necessites una escopeta retallada no n'hi ha cap a mà.
Per sort a l'últim moment havia aparegut un tal Toby (no, la mascota olímpica no) que va aixecar el dit hi va dir que ell coneixia un payo que feia una festa allà al costat, i que si portàvem beguda hi podíem anar. Em va assegurar que allà hi hauria música i patates fregides, o sigui que per pur instint de supervivència hi vam fer cap.
Nens, deixeu-me dir que el futur és dels guiris. Sobretot dels guiris que no solament lloguen un pis sinó que també lloguen el terrat i el mini-loft del costat per poder-hi fer festes. Bàsicament el col·lega d'en Toby tenia la seva pròpia discotheque particular, amb taula de mescles, llums de colors, calaveres i mariconades vàries de Halloween per la paret, una terrassa chill out pels porretas i una banyera plena de llaunes de cervesa. I patates fregides, les que vulguis.
I la gent... ui la gent... eren tots más modernos que el rayo laser. N'hi havia que eren tant guais que eren argentins i tot. I tothom anava disfressat en major o menor mesura, com per exemple la bruixa/fada/guatever que anava tant borratxa que de tant en tant s'equivocava de canto i em fotia ma al cul en comptes de al seu novio. És molt estranya la sensació de tenir a un tio que et demana perdó perquè la seva novia t'està fotent mà.
Sens dubte el millor de tots era el payo que anava disfressat d'home que porta un lloro zombie. Ell en si no anava massa espectacular, però portava un lloro que portava el dit d'algú al bec i que anava muntat en una escombra. Quidicir que el concepte de lloro zombie té merit, però que faci servir una escombra per volar és com tota una declaració de principis, perquè és un lloro, saps? O sigui que volar ja vola, però fa servir l'escombra per principis. Es com quan en Chuck Norris fa servir una pistola per matar penya, que en realitat no li cal ni res, però la fa servir perquè és guai i fa soroll i fum.
Eventualment l'estoc de patates va anar decreixent i el percentatge de boludas turtilleras en sostens augmentant, i vam començar a decidir que potser era hora de marxar, no sense abans donar-li les gràcies a en Toby i el seu super amic guiri. El problema tècnic era que jo havia sortit de casa a la tarda per comprar coses en bici, i ara estava de matinada al carrer Princesa i havia d'anar a Lesseps. Un lloro zombie amb escombra només és superat per un momiu piripi en bici.
.

.

diumenge, de novembre 01, 2009

Ponmelax chiquitinx

Al meu gimnàs fan classes d'aeròbic amb una versió maquinorra de l'estaca de Lluís Llach. Vijca Catalunya neng!
.

No era aquesta exactament, que els d'aeròbic encara mantenien la lletra.

divendres, d’octubre 09, 2009

Don't imitate, innovate.

Can Fuckland se'n va a la merda (encara una mica més, vull dir) i jo em quedo sense lloc on dormir a Londres. La qual cosa encara és més crítica si te n'assabentes dues setmanes abans del vol i les teves dues companyes de pis confien en tu per tenir on dormir. Sort que a Londres hi ha ànimes caritatives...
Bàsicament el landlord de Can Fuckland sotsarrenda la casa a un payo que l'ha de gestionar com un petit hostal per guiris. O sigui que tots els antics companys de kelly se las piran i Can Fuckland is no more. Snif, snif... de totes maneres crec que en el mateix instant en que en Tommy passi per sota la porta per no tornar mai més la casa es col·lapsarà sobre si mateixa. I és que en Tommy no es va mudar mai a la casa, perquè la van construir al voltant seu. La llegenda diu que en el solar hi va aparèixer un monòlit negre i llavors en Tommy s'hi va apropar i es va començar a sentir com un so molt intens de penya dient
Oooooh i llavors en Tommy li va donar dues hòsties i va dir “Fuck, the fucker fucking fucked up!” i llavors va agafar el monòlit aquell i el va penjar a la seva habitació i de tant en tant agafava un comandament a distancia i apretava botons, però és que alló en realitat no va ser mai una pantalla de plasma.

Jo per la meva banda, fent el guiri per Londres em vaig adonar de que el logaritme de Tron és cert i el factor de tiabuenorrisme augmenta proporcionalment al temps que fa que no hi vius. I per acabar de fer el turista vaig deleitar al personal amb unes quantes cagades comunicatives en públic, com ara dir fisting en comptes de punching (baaaaad). Clar, que és una cagada relativament lleu si tenim en compte que en Peter Chan estava convençut de que la diferència entre montage i collage és que el montage és en blanc i negre ( perque la paraula ve de monochrome) i el collage en color (que of course ve de colour). Els genis ho són fins i tot quan la caguen.

Ah si, i vam cuinar una fakesqueixada per apropar la cuina catalana a la bona gent que ens va donar aixopluc. És molt fàcil de fer, és igual que l'esqueixada però a la inversa, així com molt Ferran Adrià. En comptes de comprar bacalla salat i desalar-lo, el compres congelat cru i li fots tot de sal per sobre, i ja que ens prenem llicències doncs també li fas un llit de rodanxes de tomaquet i li poses orenga per sobre perquè tot plegat tingui més color. Èxit absolut garantit, només t'has d'assegurar que, si la mateixa gent ve de visita a Barna, no entrin a cap restaurant on puguin demanar esqueixada de veritat.

.

Call Of Duty = COD = Bacalla. Vaya crack.

.

dimarts, de juliol 28, 2009

Un post curt en tota regla

Fragonetapower: Es que hi ha una cosa que has de saber Flanagan, les dones quan tenim la regla ens comprem roba.

Flanagan: I us la compeu de color vermell?

Fragonetapower: Jajaja, Siiiiiii, mira, unes sabates de taló vermelles!

Flanagan: Clar, així si hi cauen gotetes no es nota.

Fragonetapower: (...).
.

.

dissabte, de juliol 04, 2009

Flower power in da pàret

Si el vent et ve en contra
quan els temps siguin durs,
que sempre hi hagi una mà
on et puguis agafar.


Que no hi hagi (nosequè, nosequè)
draceres, ni paranys,
que no et faltin bons amics,
que tinguis la ment en pau.


Si la vida és injusta i algun cop et fa
dubtar, no et faltin forçes per poder
continuar.


CARPE DIEM (al costat d'un ying-yang blau)
Llençat! (al costat d'un sol, una floreta i un simbol de la pau d'aquells que estan copiats de la Mercedes)



Aquestes són les inscripcions i dibuixets que la hippy que vivia a la meva habitació es va entretenir a pintar per les parets amb guixos de colors.
Es que resulta que la hippy era arqueòloga i li va agafar un rampell d'art rupestre. Segurament els habitants d'Altamira també devien ser uns cumbes en versió neardental que els hi agafava per embrutar parets, i quan els homo sapiens van arribar a la cova els hi devia tocar la moral haver de pintar-la tota de nou i van decidir que era millor inventar la cabana de planta circular i passar de fer reformes.
A mi m'ha tocat pintar de nou, que viure en cabanes avui dia ja no es considera tant innovador, i dono gràcies al senyor titanlux per haver inventat la pintura “una sola capa”, tot i que en els trossos amb grafitis n'hi han calgut dos... no subestimeu mai el poder d'una cumba amb guixos de colors.
I tampoc és que el missatge dels grafitis em semblés malament, simplement és que potser estarien més a to escrites entre fotografies de la SuperPop a la carpeta d'una adolescent que no pas al costat del meu armari.
En principi l'habitació la havia de pintar ella, però vaig pensar que potser ho entendria malament i es dedicaria a repassar amb els guixos de coloraines els trossos que encara estaven blancs. De manera que li vaig proposar que si deixava la taula que tenia pensat endur-se ja pintava jo. Al capdavall encara n'he pogut treure algun profit.
.
UPDATE:
La Fragonetapower m'acava de dir que els missatges cumbes de la paret eren estrofes de Viatge Llarg de SAU. Uala que fort.

.

.

divendres, de juny 26, 2009

That's harder than Michael in a kindergarten

Els superstars no moren, només ho fan veure, principalment per evadir impostos i tal. En el cas d'en Miquel simplement s'ha tornat a posar morenu i ara està a l'India posant a punt el seu Girly Man Live Tour.
.

.
Quan saps què ets el putu amo? Quan ets capaç de fer ballar a 1500 presos filipins. Yep, el king tius, el king... Creieu-me, cualsevol dia d'aquests ens el trobem a l'autobus.
.

dissabte, de juny 20, 2009

New Fuckland Manor

Els mites no moren mai... L'esperit de Can Fuckland segueix viu i muntem una sucursal a gràcia.

La Muppetina resulta que és la chavala de qui vaig takinoverja la meva habitació a Can Fuckland, i que va resultar ser de Barcelona. És geòloga. I què és ser geòloga? No ho se, ningú ho sap, però si li ensenyes una pedra et diu de quin tipus és. De fet és hidro-geòloga, o sigui que suposo que si li ensenyes un got d'aigua també et pot dir de quin tipus és. Actualment està treballant en el primer mapa hidrogràfic de Catalunya, si algun dia heu d'anar a algun pou en concret li podeu preguntar com arribar-hi.
En el seu temps lliure entrena cos i ment. Estudia francès a l'escola oficial d'idiomes (cruasán, canapé, suflé y café olé) i practica esports originals i inverosímils. Ara crec que compagina Tai Chi, trapezi i frisbee. Si he dit frisbee, i a sobre que sapigueu que es juga per equips. Segurament són tots geòlegs.
La Fragonetapower no va viure propiament a Can Fuckland, però va venir de visita un estiu, o sigui que també va fitxar. És guanya les garrofes de traductora i se les gasta fent escalada i cursos varis d'especialització, com un que va fer per aprendre a fer un nus especial al cable del secador i que serveix per penjar-lo del tovalloler. També és aficionada a la afonia i les angines, però això ho practica amb menys entusiasme.
Tot i això, i gràcies a Déu, New Fuckland Manor només comparteix inquilins amb el seu referent anglès, tot i que en comptes de ser cent i la mare que ens va parir només serem tres. El nostre nou piset té una bonica cèdula d'habitabilitat en regla, té balconet (al qual jo em refereixo com a “la terrassa” o “el pati”) en comptes de jardí i per tant espero no trobar-me ni artròpodes mutants ni toasts aux souris, com a màxim algun colom moribund despistat.
.


divendres, de maig 15, 2009

Garrul Nation

- Uala, eres psicóloga! Pues a ver como analizarías esto tu que eres psicóloga, que llevo días dandole vueltas. Por que yo la semana pasada fui a la disco y me enrollé con un tío, sabes, y al final el me pidió el teléfono pero no me ha llamado ni nada. Tu como interpretarías esto?

Humm... a veure, deixam pensar...

divendres, d’abril 24, 2009

The way of the yoya (5 de 5)

Una mica com el cap suprem de l'exèrcit de la cinta vermella, vaig acabar posant els meus interessos personals per davant de la dominació mundial.

Em van oferir fer una substitució al tercer trimestre en un institut d'horta, la qual cosa va suposar un sanejament considerable de la meva economia, però també va suposar que el meu temps lliure es va reduir exclusivament al necessari per menjar, cagar i dormir. És el que passa quan no pots tenir els nens entretinguts a base de flexions i t'has de preparar les classes. Algun dia potser explico les aventures de profe, que de moment resumirem en que tenia un alumne esquizofrènic sota medicació, uns quants més sense medicació i un cap d'estudis que no acabava de tenir clar que s'ha de cagar a dins de la tassa del bater (no, no és cap metàfora).

Els tres mesos de docència intensiva van impedir que aquell estiu m'examinés per cinturó negre, però el que no s'havia és que aquella només seria la primera pròrroga. Uns companys de la universitat van decidir anar a viure uns mesos a Londres abans d'iniciar les respectives carreres professionals i jo m'hi vaig apuntar.

Deixar de practicar karate em tocava la pera, però total Londres havia de ser qüestió de dos o tres mesos i no n'hi havia per tant. I també em sabia greu deixar de veure els companys, sobretot perquè n'hi havia un al que no tornaria a veure més.

En Peluco era sens dubte un dels millors del nostre dojo, una d'aquelles persones que tiren endavant i si hi ha alguna cosa en el camí que els hi fa nosa simplement l'aparten i segueixen recte. Però per desgràcia no va poder apartar el cotxe que es va saltar l'estop i es va travessar davant de la seva moto. Es va matar dues setmanes abans de que jo marxés a Londres i en certa manera per això va ser més fàcil de pair, perquè jo ja havia deixat d'anar al dojo. Suposo que per la gent que aquell dia havia entrenat amb ell i que al dia següent van veure que no venia es devia fer és fotut.

Ironies de la vida, l'enterrament es va celebrar l'endemà del meu aniversari. Quan m'ho van dir, per un moment vaig pensar en canviar el sopar d'aniversari de data, però llavors vaig sentir com en Peluco em deia a cau d'orella “Però mira que ets maricona” i vaig canviar d'opinió. Ell no era dels que se'n van a dormir aviat i no tenia en massa consideració a qui ho feia, de manera que vaig celebrar el sopar, me'n vaig anar de farra, vaig passar per casa a dutxar-me i vaig anar cap a la platja. Encara feia calor i s'estava a gust en karategi, vam fer una mica de classe, vam plorar i vam deixar en Peluco al fons del mar. Cada setembre repetim l'entrenament, però ja no plorem.

Un cop a Londres va començar el decliu físic. Jo em vaig esforçar en mantenir una rutina d'entrenament, sempre que la meteorologia o permetia, però el footing i algunes flexions i abdominals no aconseguien substituir al Yoya's Gym. Després a sobre va venir la operació de cu... de còccix, la qual cosa va suposar vuit mesos sense poder fer esport i conseqüentment un holocaust apocalíptic pel que fa a la meva forma física. Per sort em vaig recuperar just a temps per poder-me hòstiar amb en Christopher amb garanties, però l'episodi de karate a muerte en un carreró d'Ipswitch va posar de manifest que calia posar remei a la protopanxeta. Aquell mateix vespre, mentre discutíem remeis casolans per treure les taques de sang de la roba, vam acordar amb en Bakerin que començaríem a entrenar-nos junts. Mesos després de conèixer-nos havíem descobert, per sorpresa mútua, que tots dos érem karatetas. Havia arribat l'hora de tornar al recte camí del guerrer.

Vam anar al cor de China Town, vam buscar la botiga d'arts marcials amb el nom més guai que vam trobar i ens vam procurar un Strike Shield (“Pao” pels amics). El primer dia vam entrenar a can Bakerin, però les seves veïnes octogenàries ens van dir que les persones civilitzades no feien tant de soroll a l'hora del te, de manera que vam haver d'avortar. El segon dia ens vam entrenar a Regent's Park sense problemes veïnals. El tercer dia... en Bakerin va decidir que ja estava prou fort i que no li calia entrenar més, la qual cosa era un problema greu si tenim en compte que per entrenar-te amb un Pao cal que algú te l'aguanti. My gos in a pos.

Per sort la indemnització d'en Christopher va arribar just a temps per adquirir un sac de boxa i poder seguir entrenant, i això va fer que en Bakerin es tornés a animar i s'apuntés a la festa els dissabtes. Bàsicament ens limitàvem a córrer una mica i fer unes sèries de sac, però de tant en tant ens animàvem a repassar tècnica bàsica.

Finalment l'etapa londinenca es va acabar. Em va fer pena clausurar el mini-dojo i vendre'm en Christopher, però de totes maneres sempre havia estat una solució temporal. Era hora de tornar a les velles rutines, viatjar al cul del món i tornar al Yoya's Gym.

El Yoya's havia canviat, però per sort la gent seguia sent la mateixa. Llàstima que per mi si que havia passat el temps i vaig haver de suar la cansalada de valent per agafar el ritme. I llavors, un mes després de tornar, va ser quan el sensei ens va dir a mi i a en Líder que al cap d'una setmana ens examinavem per cinturó negre.

La meva teoria és que en Peluco ens va donar un cop de mà, però la qüestió és que vam aconseguir el cinturó, que és molt útil perquè combina amb tot i amb el karategi blanc queda moníssim tu.

Quan vaig arribar a casa vaig sopar una carretilla de ensalada per celebrar-ho.

.


.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

dimecres, d’abril 01, 2009

Marcant paquet

La publicitat és el segon pressupost mundial, només superat pel militar, la qual cosa es podria discutir si tenim en compte que els militars utilitzen una bona quantitat de publicitat.

Primer va ser un anunci “anònim” sobre un clau de mala qualitat, que aguantava malament una ferradura i llavors un cavaller es quedava sense poder anar a la guerra i llavors el regne se n'anava a la merda perquè el clau no era ni Nike ni Dolce & Gavana. Personalment, sóc republicà.

Després van ser la Danone i similars que després dels seus anuncis recalcaven que ells no fabriquen els seus productes per a altres marques. Com per exemple l'Actimel, aquell derivat làctic amb ferments que no té cap dels efectes beneficiosos que fan servir per promocionar-lo.

Ara Cuatro i Telecinco airegen espots on diuen que estan al costat de les marques de tota la vida. Si, les mateixes marques a les quals facturen anuncis de tota la vida.

Torracollons varis... Hacendado ÉS una marca. Bona, bonica i barata.

.


dijous, de març 05, 2009

Venía por lo del bodorrio (Full Pepito)

Finalment vaig aconseguir arribar a València City i ficar-me en un cotxe ple de col·legues. M'havien vingut a buscar en un Porsche (fijate tu), però havien comés la irresponsabilitat de deixar-lo a mans d'en Tron i per tant la cosa podia acabar amb un desenllaç molt RENFE.

En Tron és molt bon chaval i millor persona, fins i tot es podria argumentar que com que està estudiant per pilotar avions és una persona indicada per portar-te d'un punt A a un punt B, però argumentar això seria... Perquè en Tron és molt bon chaval i millor persona, però a vegades li agrada copular amb cotxes. Mira tu, de tant en tant els cotxes de davant es paren, per raons tant sorprenents com ara semàfors en vermell o passos de peatons, però en Tron ho ignora i fa servir el seu propi cotxe cual dildo herculiano per encular-los amb ganes. Simplement diu que no els veu. Un cotxe. Gran. Amb quatre rodes i tal. No s'adona que paren.

Jo ja li tinc dit que es podria prendre uns cubates abans de fer-ho, o esperar a algun dia amb boira, per tenir com a mínim alguna excusa per explicar als guripes, però ell diu que no se n'avergonyeix i que a més si ho fes quan va begut ho hauria de fer massa sovint.

Gràcies al prodigiós ABS del Porsche vam arribar a can Bakerin amb algun incident però sense cap accident, amb el temps just de fer un mos abans d'engalanar-nos i posar-nos en bodorrio mode. Un símptoma inequívoc de que la cosa començava a millorar era que la mare d'en Bakerin ens havia fet pepitos per dinar.

La cuina valenciana està plena de tòpics, però per alguna raó el pepito és una delícia oblidada. Quan encara no feia ni un any que coneixia a en Bakerin i estàvem compartint habitació a la mítica Bowden, després d'anar de visita a València es va presentar amb un tupper oliós que sa mare li havia fet pels seus amics de Londres. El pepito és una mena de pa de briox/pa de llet/pa de frankfurt farcit amb una mena de samfaina valenciana, pintat amb ou i fregit. Evidentment després de menjar-ne tres o quatre t'estas un parell de dies sense fer allò que comenten tant als anuncis d'Activia con bífidus activo, però val la pena.

Encara mastegant l'últim pepito em vaig mudar, vaig preparar l'equip i em vaig disposar a començar a fotografiar en Bakerin en ple ritual de nuvitització, però llavors ell em va assenyalar el coll i em va preguntar on coi estava la meva corbata. Concretament estava a Barcelona, al tercer calaix per més detalls, i és que havia decidit fer un Lauren Postigo i no dur-ne. Per desgràcia ni en Bakerin ni cap altre tiu del casament estava al corrent del tal Lauren. Sort que ma mare m'havia fet desistir de calçar-me les bambes i havia dut sabates normals, que l'Emilio Aragón tampoc els hi devia sonar massa.

Tampoc n'hi havia per tant, que a mi també em va decebre que en el menú del banquet no hi hagués ni paella ni horchata i no vaig dir res, tot i que cal dir que com a testimonial representació autòctona els convidats es van assegurar que hi hagués arrós a dojo per rebre a la parella ja casada. De fet el llançament d'arròs es va convertir més aviat en un concurs per veure qui encertava més cops en Bakerín amb la boca oberta. És el que passa quan la gent porta la paella a les venes i quan els teus amics són més putes que els de la núvia. Encara gràcies que es van reprimir i no van llençar-li escamarlans ni bajoquetes. Ah, i tampoc hi va haver cap show amb ase en tot el dia, però això ja m'ho esperava.

Al final tot va anar bé, jo em vaig haver d'estressar una mica amb les fotos, sobretot gràcies al payo que feia el vídeo, que tot i ser una bellíssima persona no parava de tocar-me els ous amb els seu llum ataronjat i amb la seva dèria per demanar posats als nuvis que simplement anomenarem “d'estil clàssic”. També em vaig estressar una mica amb una senyora d'edat avançada que se'm va apropar cap al final de la nit i em va dir, a una distància molt més curta de la estrictament necessària per a una correcta audició, “Hazme una foto donde salga guapa, muy guapa, muy guapa, que quiero regalarsela a mi novio”. Suposo que deu ser el mateix típus d'estrès que nostre senyor sentia quan li demanaven que multipliques els pans o camines per sobre de l'aigua. Jo simplement vaig decidir que era el moment de guardar l'equip i agafar una copa.

.

.

Venía por lo de la mamada (Intro)

Venía por lo de la mamada (Full Guateque)

Venía por lo del bodorrio (Intro)

.

diumenge, de febrer 22, 2009

Who's guai?

Acabo de tornar de farra, i també de guanyar un concurs de disfresses amb un premi molt escaient. Ole! Amb dos cujons! Aviam si endevineu de que anava disfressat ;)

Full post quan aconsegueixi les fotos i... i... amb una mica de sort el vídeo amb l'actuació davant del jurat! Jur, jur, jur... bona nit!

dilluns, de febrer 16, 2009

A robar carteras

Quan vaig abandonar el meu poble natal per anar a Barcelona em vaig adonar que can Fanga era un poble massa gran per anar a tot arreu a peu. Tot i que en aquells temps els barcelonins encara havien de descobrir que el carril bici era alguna cosa més que una zona de carrega i descarrega per a taxis, jo en la meva clarividència rural hi vaig veure la solució als meus problemes. A pesar d'haver-me d'adaptar a la dictadura d'un enginy curiós anomenat semàfor, la bici es va convertir de seguida en el meu Rocinante fidel.

Per desgràcia la meva bici, de marca desconeguda però amb una inscripció molt guai que deia “Top Bike”, va caure a les urpes d'algun cabronàs que me la va pispar del parking de la universitat. L'únic consol que em va quedar és que com que sempre li treia el seient, de fet alguna gent em coneixia com a “el que siempre lleva un sillín en la mano”, potser el pispa en qüestió va patir algun incident relacionat amb això.

Als dos dies ja tenia una altra bici comprada a un company de teatre, que em va durar fins que un altre pispa sodomita s'hi va fixar. Després d'això vaig pensar que havia de posar fre a la meva col·lecció de seients de bici. Vaig anar al Pro Bike, em vaig gastar els quartos en una bici guapa i després em vaig hipotecar per comprar els dos cadenats més bèsties que vaig trobar. La idea és que, facis el que facis, tota bici es pot robar, però diguéssim que amb el temps i esforç que requereix rebentar els meus cadenats surt més a compte anar a pispar-ne una altra, preferiblement amb seient.

Tot i haver d'anar carretejant a tot arreu el pes de la tranquil·litat, el nou sistema va donar bons resultats. Tot i així sovint solia parlar amb nostre senyor per demanar-li que vetllés per la bici i que sobretot no permetés mai que agafés un pispa in fraganti, ja que arribat el cas se va aver un fojón que no sabe ni dooonde sa metio. Fa cinc dies nostre senyor va decidir divertir-se una mica.

Jo anava a agafar la bici, encadenada a un fanal, quan em vaig adonar que hi havia un subjecte mirant-se la bici. Vaig alentir el pas i, efectivament, el payo es va ajupir i va començar a tafanejar amb el cadenat.

Molts cops, després de deixar la meva preuada Merida amb suspensió, porta-paquets, manillar de doble alçada, seient de gelflex recobert amb una funda extra, timbre (dels de veritat, dels que fan ring-ring, no dels que fan ping-ping), smartled roig posterior amb 180º de cobertura, cat eye blanc frontal i reflectors dels colors corresponents cobrint els 360º... sovint dic, després de deixar-la lligada a algun fanal, pensava en com m'agrada i en com em fotria perdre-la. La qual cosa em portava a pensar en com reaccionaria en cas d'enganxar al pobre infeliç que ho intentés.

En els meus pensaments els pispes sempre eren tius molt chungus, que robaven bicis els dies en que feien festa de vendre droga i extorsionar putes, i llavors jo arribava per radere, els engegava un parell de faves per sorpresa, deia alguna frase original i després la poli em donava una medalla i el pispa quedava traumat i es feia monjo o algú.

En canvi arribat el moment, tot i que m'anava acostant al cabronàs que em volia fotre la bici, no acabava de veure clar això de rebentar al pobre desgraciat. De manera que vaig optar per passar directament a la segona part i dir la frase original.

En aquests casos, i sense haver-t'ho preparat, la eloqüència no està massa encertada i l'únic que se'm va acudir va ser un Què, vols que et doni un cop de mà, cabronàs? Evidentment el to havia de ser irònic i intimidatori, però no el devia acabar d'encertar perquè el pispa es va aixecar i es va quedar mirant-me amb cara de preocupació, però més aviat perquè semblava que es pensés que efectivament el volia ajudar i ell no tenia cap ganes de partir-se el botí.

Com que el pispa em seguia mirant vaig pensar que s'esperava alguna explicació més per part meva, de manera que el vaig apartar de la bici al mateix temps que li deia “Que no em robis la bici, collons!” en un to Barri Sesam d'allò més didàctic, perquè li quedés clar que efectivament era el propietari i robar bicis és dolent.

La empenta que li vaig engegar era del bon rotllo, perquè fes un pas enrere, entengués el missatge i marxès. Diguem que no tenia gens de ganes que el senyor lladre es sentís prou ofès com per decidir barallar-se, de manera que la idea era que la empenta no degenerés en res més. Però el senyor lladre a més de lladre era una mica friki i en comptes de fer un pas enrere i ja està va començar a fer petits saltironets i a perdre l'equilibri progressivament. Va fer uns dos metres així, temps durant el qual vaig tenir temps de pensar “Ai, pobre home però que fa?”, “Ai, potser l'hauria d'ajudar, que sembla que es fotrà de lloros” i “Que collons l'he d'ajudar, que em volia fotre la bici!”.

Efectivament va acabar al terra, però llavors ja estava clar que com a mínim no havíem de patir per si es posava violent. I tornàvem a estar igual, ell mirant-me com esperant que digues alguna cosa i jo preguntant-me perquè collons no marxava d'una vegada en comptes de quedar-se a escoltar els meus consells.

I jo, en un esclat d'eloqüència “Que no em robis la bici cony!” i ell, en una demostració de moralitat “Bueno, bueno, que a mi ayer también me intentaron robar la mia y yo no me puse así”. Perfecte, a més de tenir reflexes és catedràtic d'ètica i filosofia.

Vaig suposar que era inútil entrar a discutir la lògica del que m'acabava de dir, vaig assumir que era veritat i que el pobre en veure que li robaven la bici només havia donat uns passos cap enrere per acabar caient de cul, i em vaig limitar a ser simple i directe “Doncs mira, a mi em toca la pera que m'intentin robar” i el molt cabró em va respondre “Vale, vale, però no me empujes vale?” com si jo estigués sent molt mal educat.

Com que evidentment no em venia de gust asseure'm a discutir tranquil·lament l'assumpte, que semblava ser el que ell esperava, li vaig dir que anés a cagar i em vaig posar a desencadenar la bici per marxar. Ell es va aixecar i es va tornar quedar peu plantat com preguntant-se on havia d'anar a cagar exactament, i mentrestant jo l'anava controlant amb el rabill de l'ull per si de cas treia una destral o quelcom àdhuc. Fins que no li vaig dir “Que marxis coi!” no li va quedar clar que ja tenia permís per anar-se'n.

.


dimarts, de gener 13, 2009

Venía por lo del bodorrio (Intro)

De tots es sabut que els fabricants de salsitxes frankfurt i els fabricants de panets per frankfurt tenen un pacte secret segons el qual els panets sempre es venen en bosses de sis però les salsitxes només en paquets de cinc. Quina colla de cabrons.
Aquesta estratègia va encaminada a fer-nos entrar en un bucle consumista que ens obligui a comprar més salsitxes i pans per mirar d'arribar a la paritat. Una estratègia molt ben pensada en algun despatx d'aquells on fan brainstormings i d'altres mariconades, sinó fos perquè és més fàcil agafar Nocilla i fer-te un bollycao casolà amb el sisé panet i ja està. De totes maneres suposo que això més que una victòria de la inventiva ciutadana és un èxit de la Nocilla, que devia fer un altre pacte encara més secret amb els dels panets a esquenes dels de les salsitxes. Quina colla de cabrons.
El que no és tant conegut és que els fabricants de maletes i els fabricants de coses tenen un pacte semblant. No sé ben bé com funciona exactament, però el fet és que les coses no acaben d'encaixar mai a dins la maleta. En la meva innocent joventut vaig intentar pal·liar el problema a base de col·leccionar maletes i bosses de mides i formes correlatives, però això evidentment no va solucionar res, perquè els fabricants de coses sempre van un pas per endavant perquè la maleta que ja tens no et serveixi. Quina colla de cabrons.
La qüestió és que jo anava a València per tres dies, de manera que de roba me'n calia poca, però hi anava pel casament d'en Bakerin i la L (esposa en pràctiques, suposo) i a més era el fotògraf, o sigui que també havia de dur el vestit de mudar i l'equip. Això d'entrada ja comportava portar el vestit en una bossa a part d'aquelles especials perquè no s'arrugui, i per la resta entrava en joc el pacte maleters/fabricants-de-coses.
Si feia servir una maleta prou gran per el trípode de totes maneres no era prou ample per poder-hi encabir la bossa amb l'equip fotogràfic, i si feia servir una maleta prou ample per tot llavors amb la poca roba que havia de dur no l'acabava d'omplir i tot corria perill d'acabar barrejat i aixafat. A més la meva bossa super guai per portar vestits, que m'havia regalat la meva tia i que no m'havia calgut mai abans, es veu que estava dotada amb un dispositiu que la teletransportava a una altra dimensió en cas de que et fes falta. De manera que vaig acabar amb la roba en una maleta petita, el trípode lligat precàriament a la maleta, la bossa amb la càmera penjada a l'espatlla i amb la mà lliure aguantant una perxa amb el vestit cobert per un plàstic cutringul del tot a cent.
A base de fer un tetris in progress amb les meves coses vaig aconseguir arribar fins al tren, em vaig posar còmode i em vaig adormir amb la tranquil·litat que dona saber que un cop a València em venien a recollir a la estació i ja no hauria de passar més penúries. Però no vaig comptar amb que estava viatjant amb RENFE.
Em vaig despertar en una estació, però amb la preocupant sensació de que havia dormit menys del que cal per arribar a València, i es que estava a Castelló, la via estava tallada i la resta del trajecte l'havíem de fer en autobús. L'explicació oficial era que un tren de mercaderies havia descarrilat... dies més tard em vaig assabentar que la realitat era que en d'Efak havia passat pel mateix lloc feia unes hores (que aquell dia els casaments estaven d'oferta) i havia fet alguna gamberrada. Vaig tornar a muntar el puzzle de l'equipatge i em vaig posar a fer cua per l'autobús. Evidentment plovia.
.

dilluns, de gener 05, 2009

Bon any i tal...

Estimats col·legues, la temporada de torrons ja s'acaba i no volia deixar passar la ocasió de parlar-vos del meu gran descobriment. La eco-bola irisana, una bola de plàstic amb ceràmiques que neteja la roba sense necessitat de detergent. Incredible but ciert, ho he provat i funciona, és més, deixa la roba encara més neta i amb colors més vius i sense generar fosfats ni coses oiga! Apa, a deixar de gastar-se els calers en detergent, que és millor pel món mundial i per la teva butxaca. Available a herboristeries i tal (i no, no vaig a comissió).

A banda d'això he menjat mooolts dolços i fins i tot vaig quedar amb en Bakerin i la L, que van tenir la gentilesa de perdre un vol a NY i comprar-ne un altre pel dia següent des de Madrid, on em vaig reunir amb l'Amparo i en Conejito i els dos convidats espontanis. Evidentment em va saber greu per ells, però també em va fer molta il·lusió.

Sigui com sigui, que tingueu un 2009 la mar de guai, i espero que no tingueu la mateixa maledicció que jo i que els reis us portin qualsevol cosa menys pijames.

.