De tots es sabut que els fabricants de salsitxes frankfurt i els fabricants de panets per frankfurt tenen un pacte secret segons el qual els panets sempre es venen en bosses de sis però les salsitxes només en paquets de cinc. Quina colla de cabrons.
Aquesta estratègia va encaminada a fer-nos entrar en un bucle consumista que ens obligui a comprar més salsitxes i pans per mirar d'arribar a la paritat. Una estratègia molt ben pensada en algun despatx d'aquells on fan brainstormings i d'altres mariconades, sinó fos perquè és més fàcil agafar Nocilla i fer-te un bollycao casolà amb el sisé panet i ja està. De totes maneres suposo que això més que una victòria de la inventiva ciutadana és un èxit de la Nocilla, que devia fer un altre pacte encara més secret amb els dels panets a esquenes dels de les salsitxes. Quina colla de cabrons.
El que no és tant conegut és que els fabricants de maletes i els fabricants de coses tenen un pacte semblant. No sé ben bé com funciona exactament, però el fet és que les coses no acaben d'encaixar mai a dins la maleta. En la meva innocent joventut vaig intentar pal·liar el problema a base de col·leccionar maletes i bosses de mides i formes correlatives, però això evidentment no va solucionar res, perquè els fabricants de coses sempre van un pas per endavant perquè la maleta que ja tens no et serveixi. Quina colla de cabrons.
La qüestió és que jo anava a València per tres dies, de manera que de roba me'n calia poca, però hi anava pel casament d'en Bakerin i la L (esposa en pràctiques, suposo) i a més era el fotògraf, o sigui que també havia de dur el vestit de mudar i l'equip. Això d'entrada ja comportava portar el vestit en una bossa a part d'aquelles especials perquè no s'arrugui, i per la resta entrava en joc el pacte maleters/fabricants-de-coses.
Si feia servir una maleta prou gran per el trípode de totes maneres no era prou ample per poder-hi encabir la bossa amb l'equip fotogràfic, i si feia servir una maleta prou ample per tot llavors amb la poca roba que havia de dur no l'acabava d'omplir i tot corria perill d'acabar barrejat i aixafat. A més la meva bossa super guai per portar vestits, que m'havia regalat la meva tia i que no m'havia calgut mai abans, es veu que estava dotada amb un dispositiu que la teletransportava a una altra dimensió en cas de que et fes falta. De manera que vaig acabar amb la roba en una maleta petita, el trípode lligat precàriament a la maleta, la bossa amb la càmera penjada a l'espatlla i amb la mà lliure aguantant una perxa amb el vestit cobert per un plàstic cutringul del tot a cent.
A base de fer un tetris in progress amb les meves coses vaig aconseguir arribar fins al tren, em vaig posar còmode i em vaig adormir amb la tranquil·litat que dona saber que un cop a València em venien a recollir a la estació i ja no hauria de passar més penúries. Però no vaig comptar amb que estava viatjant amb RENFE.
Em vaig despertar en una estació, però amb la preocupant sensació de que havia dormit menys del que cal per arribar a València, i es que estava a Castelló, la via estava tallada i la resta del trajecte l'havíem de fer en autobús. L'explicació oficial era que un tren de mercaderies havia descarrilat... dies més tard em vaig assabentar que la realitat era que en d'Efak havia passat pel mateix lloc feia unes hores (que aquell dia els casaments estaven d'oferta) i havia fet alguna gamberrada. Vaig tornar a muntar el puzzle de l'equipatge i em vaig posar a fer cua per l'autobús. Evidentment plovia.
.
Entrades
2 comentaris:
Quina colla de cabrons!!!
Jo vaig de rica, rica, només surto de casa si ho puc fer amb les mans a les butxaques.
Publica un comentari a l'entrada