dissabte, de novembre 04, 2006

Chiringuitejant

El diumenge passat vaig inaugurar el meu chiringuito. Un chiringo a Camden on venc fotografies. Bé, com a mínim aquesta és la idea.
Em vaig llevar a les 7am, havent dormit nomes cinc hores i mitja -contant l´hora extra a causa del canvi d´horari- perque mai acabava d’enllestir els preparatius (tot i que tot el material cap a dins dúna maleta mitjana). Vaig enfilar cap a Camden arrossegant la maleta i les llaganyes i a les 9am estava alla preparat pel sorteig de taules.
Al mercat de Camden Lock la cosa va per taules: Tu llogues una taula per 45 lliures i vens el que et vingui de gust. Hi ha dues opcions, a dins o fora. El meu objectiu era estar a dins de l’edifici perquè és on es venen les Arts & Crafts, a fora basicament hi ha roba pseudohippie i menjar suposadament barat però que no ho és.
Alla estava jo amb la resta d’empresaris d’èxit esperant que arribessin els que tallen el bacallà i posant la meva millor cara de Si-soc-nou-aqui-pero-en-realitat-tinc-tres-botigues-més-a-Harrods-i-dues-al-Selfridges, quan en George i la Mary (per anomenar-los d’alguna manera) van arribar per repartir les taules.
La Mary va dir alguna cosa que no vaig entendre i la gent va començar a aixecar la mà i ella a apuntar els noms. Puta mare, començem bé. Evidentment vaig passar de preguntar que havia dit perque els que tenim botigues al Harrods es suposa que entenem aquestes coses. Després va preguntar qui havia estat allà el dia anterior i va seguir apuntant noms. Després va dir un parell de categories més on tampoc entrava jo i finalment va preguntar si s´havia deixat algú. Ara si que vaig aixecar la mà, amb cara de vale-d’acord-no-tinc-cap-botiga-a-Harrods-però-sóc-molt-bon-chaval.
Van comencar a sortejar les taules i evidentment els que tenien el nom primer a la llista tenien preferència. En George anava apareixent de tant en tant i li anava dient a la Mary quantes taules quedaven a dins i jo m’esforçava en enviar ones telepàtiques a tothom perque escollissin estar a fora. La meva telepatia és una merda, per cert.
Quan en George va dir que només en quedava una a dins van preguntar qui tenia nice stuff i volia anar a dins. Jo vaig aixecar la ma aquest cop intentant posar cara de mi-segundo-nombre-es-nice-stuff-nena però m´ho podria haver estalviat perquè la Mary ni tant sols em va mirar. Va anar directe cap a una paya (ejem, que havia arribat després de mi) que es veu que coneixia i considerava que tenia molt bon material.
Quant finalment em va tocar a mi la Mary em va mirar en plan I tu qui ets? I jo li vaig somriure en plan Sóc el que no té botigues al Harrods però que és molt simpàtic, vols ser la meva amiga?. Evidentment feia mooooolta estona que ja no quedaven taules a dins.
Em va preguntar que que venia. Fotos querida, fotos. I ella i en George es van mirar amb la expressio de la cagaste Burt Lancaster d’aquell que s’adona que les fotografies ni es mengen ni es fan servir de roba interior i que per tant no em menjaria un rosco a fora i el meu primer dia a Camden seria un trunyu. El cervell de chiringuitero d’èxit d’en George es va posara treballar fins que va dir: Tranquils, tinc a solució!

Recordo un conte que em van explicar al cole. Bé, de fet només recordo el final, part del final per ser exactes.
La cosa és que fa molt de temps en un lloc molt llunyà una noia va tenir no se quin problema amb el rei i el rei no se per quins setze ous li va posar una prova. La noia havia d’anar a palau vestida però despullada, havia d’anar-hi caminant pel camí pero sense fer servir el camí i hi havia alguna altra condició estúpida que no recordo. Crec que la recompensa si aconseguia superar la prova era que el rei si casava i si fallava li tallava el cap. De manera que el premi era casar-se amb un payo que matava a la gent que no superava les proves idiotes que se li acudien.
Doncs bé, la noia que era molt llesta i la heroina del conte, va anar a palau vestida amb una xarxa de pescador. De manera que anava vestida perquè portava alguna cosa a sobre però també despullada perquè a través de la xarxa anava ensenyant la figa. Per arribar a palau va fer servir una mula coixa que com que caminava torta no anava mai ben bé ni pel camí ni per fora.
Sincerament recordo que quan era petit i em van explicar el conte vaig pensar que el tema de la mula era una mica innecessari. Vull dir que tu mateix pots anar saltant a dins i a fora del camí sense necessitat de fer servir animals esguerrats. Però bé, la questió és que la noia va aconseguir ser 100% ni chicha ni limoná i per tant es va casar amb el rei psichokiller.
Una parida de conte, en sóc conscient des dels nou anys.

Doncs resulta que en George tambe deu estar casat amb un rei psicòpata. Em van donar una taula que estava en una de les sortides de l’edifici. Estava a fora pero estava sota el porxo de la sortida, de manera que tambe estava a dins. Em vaig preguntar si em veien amb cara de mula coixa.
Els meus veins eren dues dones que tiraven el Tarot i una parada de roba hippy (oh, sorpresa) regentada per una rastafari amb rastes de colors, ulleres liles i llavis pintats de lila tambe. I jo en mig amb les meves fotos. Definitivament no tinc cap botiga a Harrods.