divendres, de setembre 19, 2008

Peter Chan da man

Quan en Buckanan va marxar de Can Fuckland teníem pensat que la Claud es mirés l'habitació a veure si s'unia al nostre clan. El que passa és que el cabró no va avisar i li va passar l'habitació directament a un col·lega de la seva novia, o sigui que se'ns va presentar un payo tímid anomenat Peter Chan que barrava l'entrada d'una amiga a la casa.

Però tot pot ser mala sort o bona sort. La Claud, al no aconseguir cap habitació que li agradés finalment va fer el pas i es va mudar amb en Deif, el seu churri, i de chiripa van trobar una caseta a tres carrers de Can Fuckland. En Peter Chan va resultar ser un payo curiós i va acabar per convertir-se en el meu millor amic de Londres i en company de sopars a ca la Claud.

Quan el vam veure entrar a casa vam pensar que estava marcant la entrada del primer asiàtic a Can Fuckland, però en realitat es tractava d'una efemèride molt més curiosa, era el primer anglès. Camuflat, però anglès. Resulta que en Peter és fill de hongkongès i singapuresa, però va ser adoptat i criat des de sempre al Regne Unit, de manera que és al que el racisme britànic es refereix com a banana (groc per fora però blanc per dins). La cosa es posa encara més curiosa quan t'explica que els seus pares adoptius son una holandesa i un pakistanès, o sigui que els dinars de Nadal a can Chan deuen ser la mar d'originals.

De totes maneres no enganya gaire, no trigues massa a veure que és un anglès pura raça quan per exemple aixafa un platan que s'ha posat madur i amb la pastarada es fa un sandwitch; o quan es posa mig got de suc de préssec i l'acaba d'omplir amb sprite, perquè diu que així té suc amb bombolletes; o quan davant de la teva incomprensió et diu que de petit ho acostumava a fer amb cocacola i llet i t'explica com li agradaven els coke floats que li feia sa mare (una bola de gelat surant en un got de cocacola).

Gastronomia a banda, en Peter i jo tenim varies aficions comunes, però va ser el seu increïble do per fer comentaris surrealistes sobre pel·lícules el que em va fer adonar que estava davant d'un ésser excepcional.

El primer cop que ho vaig presenciar va ser mentres miravem “The Terminator", la pel·lícula em va sorprendre al veure-la després de tants anys, però em va sorprendre més que en Peter em preguntes (estimat lector, llegeix això a poc a poc i amb molta atenció, que la cosa té collons per parar un tren):

Escolta, el payo aquest que fa de novio de la companya de pis de la Sara Connors, és el mateix que feia de copilot d'en Val Kilmer a Top Gun, oi que sí?”

I ell es va sorprendre quan em vaig quedar callat, mirant-lo amb els ulls com plats i assenyalant-lo amb un dit. La gràcia és que veure una Pel·lícula amb en Peter et permet adonar-te de coses que els mortals comuns no veuen.

Mirant un tros de “Wing Commander”, en una escena que no deu durar ni dos segons on una tanqueta llença una nau avariada per la borda, en Peter es va sorprendre de que haguessin aprofitat la mateixa tanqueta que apareix a nosequina escena de “Judge Dredd”.

I mirant “Lone Wolf McQuade” és va superar. “Lone Wolf McQuade” és una peli així com molt Chuck Norris, amb els afegits de que el dolent és en David Carradine que segueix fent veure que sap arts marcials i la tia bona es una noia Bond de “Never say never again” (de noia Chuk a noia Bond en dues pelis seguides, casi na). La meva escena preferida és quan deixen a en Chuck inconscient (perquè ell vol, perquè això només passa si ell vol), el tanquen a dins el seu cotxe i després l'enterren. El primer que fa en Chuck al despertar-se és treure una llauna de cervesa de la guantera, fer uns glops, llençar-se birra per sobre i llavors engega el cotxe i surt de sota terra. Perquè en Chuck és un machote i el cotxe també.

I llavors és quan en Peter t'explica que un xivato de la peli és el mateix actor que a Blade Runner viu envoltat de joguines i que el policia amic d'en Chuck és el mateix que fa de cap de seguretat a Star Trek Voayager (ell va dir el nom de l'actor i el personatge, però jo no me'n recordo).

A la tele, a part del Dual, hi hauria d'haver la possibilitat d'activar un Peter.

.


dissabte, de setembre 13, 2008

Lexter, encara més polifacético

Guau, en Lexter ha tret un altre superhit i aquest cop encara és millor que l'altre. Atenció al minut 2:42 on surt un dels breakdancerus que actuen de tant en tant al portal de l'àngel.

.


dimecres, de setembre 10, 2008

Benidorm mon amour

Dimecres passat, de camí cap a Altea (una citat glamurosa com moltes altres on em toca fer feina), vaig topar de ple amb Benidorm.

Benidorm mola un ou. Perquè afrontem-ho, és el més similar a Manhattan que hi ha a espanya, sobretot si t'hi topes de nit. De fet va encara més enllà, perquè no és que tingui un gran skyline, sinó que és exclusivament un skyline. Original de collons. És el tipus de paisatge urbà que t'apareixia a l'horitzó dels videojocs de cotxes de la Super Nintendo, fins i tot tenen un gratacels acabat en forma de fletxa amb bandes lluminoses de color blau on segurament a les nits hi ha un replicant dient que ha vist coses meravelloses i donant-li la vara a en Harrison Ford.

De dins també té el seu encant. Si, hi he estat, però també tinc excusa.

Quan la meva avia en va fer 75 tot el clan dels Perifollos (això és una altra història) ens vam presentar al seu hotel de l'inserso a Benidorm city. Va ser una gran sorpresa, i també vam decidir que la última perquè de tanta emoció va anar d'un pel que no ens quedem sense matriarca.

La qüestió és que tot i ser el que és, no està tant malament. Diguem que està ben portat. Per a un canetenc que es passava les nits de cap de setmana de la seva adolescència a Calella (Calella-de-la-costa pels de Can Fanga) Benidorm representa l'expressió màxima del bon gust pel que fa al trinomi playa-sol-sangria (y olé). Sobretot perquè han aconseguit que la ciutat sigui productiva més enllà dels tres mesos d'estiu gràcies al turisme geriàtric.

Així com els locals d'oci nocturn de Calella havien de comptar amb menors d'edat per subsistir fora de temporada, a Benidorm han trobat una opció més rentable i còmode. Només et cal un petit local amb llums de colors i un home orquestra (piano casio XXL + micròfon) que toqui pasodobles i llavors els yayos es posen a ballar i lligar entre ells. Omples igual i no tens nens vomitant al carrer ni insultant-se amb els segurates.

Per desgràcia la setmana passada vaig passar de llarg de la ciutat i vaig acabar allotjat a l'Albir, dins el terme municipal d'algun lloc, al flamant hotel Rober Palas. Per què batejar-lo Robert Palace si total no és pronuncia així?

dimarts, de setembre 09, 2008

Eau de cul

Es veu que en francès “petons” vol dir alguna cosa així com ara “tirem-nos pets” (avia'm si endevines com ho he descobert).
I després diuen que és l'idioma de l'amor...

.