Ara tenim paper de water amb Aloe Vera. Jo no li veig l’aloe per enlloc, vull dir que així a primera vista no et sabria diferenciar si té aloe o anxoves de l’Escala, però de totes maneres recomforta saber que hi ha gent a casa que es preocupa per la teva salut. Encara que només sigui la del teu cul.
I és que a casa, per alguna raó que encara no se identificar, cada cop anem tenint un ambient més familiar. Suposo que el fet de tenir el clan McLeod influeix, que per exemple et pots trobar en Tommy i en Duncan passant-se un matí sençer intentant arreglar la BMW d’en Tommy, com a bons germans. I a la tarda, quan trobes que han tornat a desmuntar la moto perquè segueix sense engegar-se, els hi preguntes que què tal va la cosa, per fer petar la xerrada, i ells et contesten “Molt bé, hem arreglat el clàxon”. Jo no hi entenc de motos i per tant no sé si el pitu és un component gaire essencial per al funcionament d’una BMW, però bé... Me’ls imagino anant a 150mph sense frens i pensant “No passa res, en cas de necessitat sempre podem fer servir el pitu”.
O per exemple també et pots trobar a la Karen cuinant per a la resta de la família. Que al clan McLeod es reparteixen les feines. La Karen cuina i en Tommy i en Duncan s’ho mengen (bé, i arreglen clàxons). La Karen cuina unes olles inmenses de coses que després reparteix en innumerables tupper wares que s’acumulen verticalment a sobre del seu frigorífic. Quan en Tommy o en Duncan acaven d’arreglar algun clàxon i tenen gana, agafen un tupper i mengen. Si jo estic per allà em diuen “En vols?” i llavors jo dic “No, gràcies”. Diguessim que tinc les meves reserves pel que fa a la cuina Kiwi que he vist fins ara. Diguessim que suposo que el viatje dels pioners de la colonització neozelandesa debia ser llarg i penós i que definitivament van decidir que els llibres de cuina eren un element del qual podien prescindir.
Però no és només el fet de tenir els fills d’en Leod reunits de nou a casa. Per exemple, fins i tot en Metalboy està més casolà. En Metalboy, un payo del qual vaig decidir que si el tornava a enganxar fumant al menjador no li diria res més, sinó que ompliria una cassola d’aigua i apagaria el foc (i després segurament hauria de fer servir la mateixa cassola per picar-li a la closca quan ell intentés arrancar-me el cap). Doncs ara resulta que sóm colegues i que gairebé em fa pena que marxi (he dit gairebé). La nostra bona relació va començar un dia que vaig cuinar llenties amb xoriço i li vaig dir si en volia un plat. Es veu que el gest li va arribar al cor i va començar a recordar la seva infància, que a Sardenya hi ha la dita de que menjar llenties per cap d’any porta bona sort i la Metalmamma sempre n’hi cuinava. Al dia seguent ell em va correspondre amb un plat de pasta amb pernil “reduce to clear” i llavors vaig descobrir que, per molt italià que siguis, saber cuinar pasta no és una cosa genètica. Però bé, el gest és el que compta i ara sóm col·legues. Un dia gairebé vaig anar a veure un concert del seu grup (he dit gairebé).
I també tenim en Buckanan, un suec que substitueix a en Jerry i continua amb la tradició ninja de l’habitació, perquè a ell tampoc li veiem el pèl. Com a exemple, fa tres dies ens vam quedar sense internet i en Buckanan va baixar al menjador i li va preguntar a en Metalboy si sabia que havia passat. En Metalboy li va contestar que ell havia estat de vacançes a Sardenya i que acabava d’arribar i no sabia res. La moraletja és que en Buckanan no s’havia adonat que feia tres setmanes que les grenyes no corrien per casa, perquè aquesta és la periodicitat amb que ell es creua amb la resta de la gent.
Així d’entrada no sembla que en Buckanan hagi de contribuïr gaire al caliu de la casa, i és veritat, però la seva churri si. Perquè quan fem algun sopar també convidem a la nòvia i així mentres en Buckanan menja en silenci nosaltres fem petar la xerrada amb la churri. Bé, val, i també en jalem els pàstissos casolans molonguis que sempre ens porta, però nosaltres si la convidem és perquè ens cau molt bé i perquè parla.
I així estem. No et diré que no hi hagi cases millors, però com a minim aquí saps que els clàxons funcionen i que tens un rotllo de paper amb aloe esperante al lavabo.
I és que a casa, per alguna raó que encara no se identificar, cada cop anem tenint un ambient més familiar. Suposo que el fet de tenir el clan McLeod influeix, que per exemple et pots trobar en Tommy i en Duncan passant-se un matí sençer intentant arreglar la BMW d’en Tommy, com a bons germans. I a la tarda, quan trobes que han tornat a desmuntar la moto perquè segueix sense engegar-se, els hi preguntes que què tal va la cosa, per fer petar la xerrada, i ells et contesten “Molt bé, hem arreglat el clàxon”. Jo no hi entenc de motos i per tant no sé si el pitu és un component gaire essencial per al funcionament d’una BMW, però bé... Me’ls imagino anant a 150mph sense frens i pensant “No passa res, en cas de necessitat sempre podem fer servir el pitu”.
O per exemple també et pots trobar a la Karen cuinant per a la resta de la família. Que al clan McLeod es reparteixen les feines. La Karen cuina i en Tommy i en Duncan s’ho mengen (bé, i arreglen clàxons). La Karen cuina unes olles inmenses de coses que després reparteix en innumerables tupper wares que s’acumulen verticalment a sobre del seu frigorífic. Quan en Tommy o en Duncan acaven d’arreglar algun clàxon i tenen gana, agafen un tupper i mengen. Si jo estic per allà em diuen “En vols?” i llavors jo dic “No, gràcies”. Diguessim que tinc les meves reserves pel que fa a la cuina Kiwi que he vist fins ara. Diguessim que suposo que el viatje dels pioners de la colonització neozelandesa debia ser llarg i penós i que definitivament van decidir que els llibres de cuina eren un element del qual podien prescindir.
Però no és només el fet de tenir els fills d’en Leod reunits de nou a casa. Per exemple, fins i tot en Metalboy està més casolà. En Metalboy, un payo del qual vaig decidir que si el tornava a enganxar fumant al menjador no li diria res més, sinó que ompliria una cassola d’aigua i apagaria el foc (i després segurament hauria de fer servir la mateixa cassola per picar-li a la closca quan ell intentés arrancar-me el cap). Doncs ara resulta que sóm colegues i que gairebé em fa pena que marxi (he dit gairebé). La nostra bona relació va començar un dia que vaig cuinar llenties amb xoriço i li vaig dir si en volia un plat. Es veu que el gest li va arribar al cor i va començar a recordar la seva infància, que a Sardenya hi ha la dita de que menjar llenties per cap d’any porta bona sort i la Metalmamma sempre n’hi cuinava. Al dia seguent ell em va correspondre amb un plat de pasta amb pernil “reduce to clear” i llavors vaig descobrir que, per molt italià que siguis, saber cuinar pasta no és una cosa genètica. Però bé, el gest és el que compta i ara sóm col·legues. Un dia gairebé vaig anar a veure un concert del seu grup (he dit gairebé).
I també tenim en Buckanan, un suec que substitueix a en Jerry i continua amb la tradició ninja de l’habitació, perquè a ell tampoc li veiem el pèl. Com a exemple, fa tres dies ens vam quedar sense internet i en Buckanan va baixar al menjador i li va preguntar a en Metalboy si sabia que havia passat. En Metalboy li va contestar que ell havia estat de vacançes a Sardenya i que acabava d’arribar i no sabia res. La moraletja és que en Buckanan no s’havia adonat que feia tres setmanes que les grenyes no corrien per casa, perquè aquesta és la periodicitat amb que ell es creua amb la resta de la gent.
Així d’entrada no sembla que en Buckanan hagi de contribuïr gaire al caliu de la casa, i és veritat, però la seva churri si. Perquè quan fem algun sopar també convidem a la nòvia i així mentres en Buckanan menja en silenci nosaltres fem petar la xerrada amb la churri. Bé, val, i també en jalem els pàstissos casolans molonguis que sempre ens porta, però nosaltres si la convidem és perquè ens cau molt bé i perquè parla.
I així estem. No et diré que no hi hagi cases millors, però com a minim aquí saps que els clàxons funcionen i que tens un rotllo de paper amb aloe esperante al lavabo.
Entrades
1 comentari:
Culet d'Aloe Vera!! mmmmm
Publica un comentari a l'entrada