- En hghgjsua una d’aquestes?
Un payo, des de la finestra de la seva furgoneta, m’està parlant i ensenyant una cosa que brilla.
- Què?
És de nit i vaig suat perquè estic corrent. Hauria d’estar escalfant en Christopher però per desgràcia no tot és perfecte en aquesta vida. El meu preuat mini-dojo està al costat de l’habitació de l’Adolfo i per tant quan ell va a dormir d’hora no hi puc entrenar. L’alternativa per aquests dies és una cursa d’uns 20 minuts de pujades i baixades a bon ritme i uns altres 20 minuts de flexions, abdominals i cansament vari a la meva habitació. Correr és una activitat que m’aborreix profundament, però cansa i tampoc hi ha més opcions.
He arribat fins al semafor de Finsbury Park i he començat a girar cua quan aquest payo ha tret el cap per la finestra de la fragoneta i m’ha començat a dir coses. No tinc cap ganes d’haber-me de parar, no estic cansat però si trenco el ritme em costarà recuperarlo i em fa molta mandra. En un principi he pensat que el bon home em preguntaria alguna adreça, però no, m’està ensenyant alguna cosa que té a la ma i em passa pel cap que pot ser me la vol vendre. De veritat pensa que algú pot sortir a corre amb la cartera a la butxaca?
- Qué tu també en tens una d’aquestes, oi? … D’ahir… saps o no?
Ahòstias! No, no em vol vendre res. Ahir es va celebrar la marató de Londres i el colega m’està ensenyant la seva medalla-souvenir-de-yo-estuve-allí de la cursa. Li faig un thumbs up i li dedico un somriure que vol dir que “si, home si, com vols que m’ho perdés” i segueixo corrent de tornada a casa.
Em sembla que la gent es pensa que estic més en forma del que estic. O potser es que faig cara de tenir aficions que definitivament no tinc. Si que vaig anar al la marató, però va ser cosa de cinc minuts i no pas a correr.
Resulta que diuemnge es feien les celebracions pel naixement/mort d’en Shakespeare. L’Amparo había llegit no se on que es feia un cercavila amb vestits d’època a prop del Tower Bridge. Quan hi vam arribar vam veure que estava a rebentar i que tothom estava cridant i aplaudint. A mi em va estranyar que la desfilada aixeques tanta expectació però al aproparnos vam veure que es tractava de la marató. No vam esbrinar mai si el cercavila existia o no.
La qüestió és que un cop allà l’Amparo es va girar i em va dir “Tu si te entrenaras un poco la podrias correr no?”. No es que em sorprengui que algu pensi que puc corre maratons. La veritat, qualsevol que s’ho proposi ho pot fer, si no t’importen les hores que et puguis passar corrents. Per exemple, entre d’altres frikades, hi ha un payo que la va correr vestit d’Indiana Jones i arrossegant una bola de pedra gegant i que va creuar la meta a les 8 del matí del dia seguent. Tot és questió de proposar-s’ho.
El que em sorprén molt és que algú és pensi que en puc tenir ganes. Quidicir, aviam, que la cursa aquesta es celebra perquè hi va haber un pringat que va corre 42,195 Km i quan va arribar al final va cridar “Hem guanyat!” i llavors es va morir. No tinc cap ganes de seguir el seu exemple.
Els atenencs es van hostiar amb els perses a la costa de Mataró. Els perses eren un bon grapat però els atenencs els van hostiar tan bon punt van baixar dels vaixells, els van agafar per sorpresa i els hi van fer una cara de mans. Llavors en Carles va dir “Hòstia Josep, quina pallissa que els hi hem fotut, apa, anem a celebrar la victòria al Megatron, però abans envia un SMS a casa dient que hem guanyat.” i en Josep va dir “I que escric al missatge tiu?” i en Carles va respondre “Jo que se tiu, posa Mai n’hi hagut tants que deguessin tant a tant pocs” i en Josep li va conestar “Valens… Hòstia, que m’he quedat sense saldo chaval!” I en Carles li va dir “Doncs jo estic sense bateria nano. Mira, saps que, li direm a en Felip que hi vagi” i llavors va dir “Felip! Felip! Vina aquí nano. Mira, que no tenim saldo al mòbil o sigui que has d’anar al poble a dir que hem guanyat.” I en Felip va protestar “Però és que tinc la Derbi escacharrada tiu” i en Carles li va contestar “Doncs hi vas corrents i ja està, que és molt bo pel cor, apa, tira.” I en Felip va començar a corre i 42 Km després entrava al poble, donava la noticia i és moria. Però segur que va morir amb un cor la mar de sa.
Llavors, 2386 anys després a un payo li va agradar la història aquesta del pringat que corria fins ha morir mentre els altres estaven al Megatrón i va decidir fer una prova Olimpica igual. I des de llavors que hi ha gent que corre la meteixa distància i de tant en tant la segueix dinyant algú (Diumenge, per exemple, un chaval de 22 anys).
Als diaris del dia seguent apareixia un anunci de Flora (els patrocinadors de la cursa). A la foto s’hi veu un corredor esgotat espatarrat al terra i a sobre s’hi pot llegir: Your heart loves you. Even if your feet think you’re an idiot.
Felicitats a tohom que la va correr o que ho va intentar. Pel que fa a Matarons, jo em prenc molt seriosament les opinions dels meus peus.
Un payo, des de la finestra de la seva furgoneta, m’està parlant i ensenyant una cosa que brilla.
- Què?
És de nit i vaig suat perquè estic corrent. Hauria d’estar escalfant en Christopher però per desgràcia no tot és perfecte en aquesta vida. El meu preuat mini-dojo està al costat de l’habitació de l’Adolfo i per tant quan ell va a dormir d’hora no hi puc entrenar. L’alternativa per aquests dies és una cursa d’uns 20 minuts de pujades i baixades a bon ritme i uns altres 20 minuts de flexions, abdominals i cansament vari a la meva habitació. Correr és una activitat que m’aborreix profundament, però cansa i tampoc hi ha més opcions.
He arribat fins al semafor de Finsbury Park i he començat a girar cua quan aquest payo ha tret el cap per la finestra de la fragoneta i m’ha començat a dir coses. No tinc cap ganes d’haber-me de parar, no estic cansat però si trenco el ritme em costarà recuperarlo i em fa molta mandra. En un principi he pensat que el bon home em preguntaria alguna adreça, però no, m’està ensenyant alguna cosa que té a la ma i em passa pel cap que pot ser me la vol vendre. De veritat pensa que algú pot sortir a corre amb la cartera a la butxaca?
- Qué tu també en tens una d’aquestes, oi? … D’ahir… saps o no?
Ahòstias! No, no em vol vendre res. Ahir es va celebrar la marató de Londres i el colega m’està ensenyant la seva medalla-souvenir-de-yo-estuve-allí de la cursa. Li faig un thumbs up i li dedico un somriure que vol dir que “si, home si, com vols que m’ho perdés” i segueixo corrent de tornada a casa.
Em sembla que la gent es pensa que estic més en forma del que estic. O potser es que faig cara de tenir aficions que definitivament no tinc. Si que vaig anar al la marató, però va ser cosa de cinc minuts i no pas a correr.
Resulta que diuemnge es feien les celebracions pel naixement/mort d’en Shakespeare. L’Amparo había llegit no se on que es feia un cercavila amb vestits d’època a prop del Tower Bridge. Quan hi vam arribar vam veure que estava a rebentar i que tothom estava cridant i aplaudint. A mi em va estranyar que la desfilada aixeques tanta expectació però al aproparnos vam veure que es tractava de la marató. No vam esbrinar mai si el cercavila existia o no.
La qüestió és que un cop allà l’Amparo es va girar i em va dir “Tu si te entrenaras un poco la podrias correr no?”. No es que em sorprengui que algu pensi que puc corre maratons. La veritat, qualsevol que s’ho proposi ho pot fer, si no t’importen les hores que et puguis passar corrents. Per exemple, entre d’altres frikades, hi ha un payo que la va correr vestit d’Indiana Jones i arrossegant una bola de pedra gegant i que va creuar la meta a les 8 del matí del dia seguent. Tot és questió de proposar-s’ho.
El que em sorprén molt és que algú és pensi que en puc tenir ganes. Quidicir, aviam, que la cursa aquesta es celebra perquè hi va haber un pringat que va corre 42,195 Km i quan va arribar al final va cridar “Hem guanyat!” i llavors es va morir. No tinc cap ganes de seguir el seu exemple.
Els atenencs es van hostiar amb els perses a la costa de Mataró. Els perses eren un bon grapat però els atenencs els van hostiar tan bon punt van baixar dels vaixells, els van agafar per sorpresa i els hi van fer una cara de mans. Llavors en Carles va dir “Hòstia Josep, quina pallissa que els hi hem fotut, apa, anem a celebrar la victòria al Megatron, però abans envia un SMS a casa dient que hem guanyat.” i en Josep va dir “I que escric al missatge tiu?” i en Carles va respondre “Jo que se tiu, posa Mai n’hi hagut tants que deguessin tant a tant pocs” i en Josep li va conestar “Valens… Hòstia, que m’he quedat sense saldo chaval!” I en Carles li va dir “Doncs jo estic sense bateria nano. Mira, saps que, li direm a en Felip que hi vagi” i llavors va dir “Felip! Felip! Vina aquí nano. Mira, que no tenim saldo al mòbil o sigui que has d’anar al poble a dir que hem guanyat.” I en Felip va protestar “Però és que tinc la Derbi escacharrada tiu” i en Carles li va contestar “Doncs hi vas corrents i ja està, que és molt bo pel cor, apa, tira.” I en Felip va començar a corre i 42 Km després entrava al poble, donava la noticia i és moria. Però segur que va morir amb un cor la mar de sa.
Llavors, 2386 anys després a un payo li va agradar la història aquesta del pringat que corria fins ha morir mentre els altres estaven al Megatrón i va decidir fer una prova Olimpica igual. I des de llavors que hi ha gent que corre la meteixa distància i de tant en tant la segueix dinyant algú (Diumenge, per exemple, un chaval de 22 anys).
Als diaris del dia seguent apareixia un anunci de Flora (els patrocinadors de la cursa). A la foto s’hi veu un corredor esgotat espatarrat al terra i a sobre s’hi pot llegir: Your heart loves you. Even if your feet think you’re an idiot.
Felicitats a tohom que la va correr o que ho va intentar. Pel que fa a Matarons, jo em prenc molt seriosament les opinions dels meus peus.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada