Poprad, ciutat d'entrada a les muntanyes Tatra, molt maques es veu. Temperatura màxima de mitjana a l'agost: 22ºC, mínima de mitjana: 9,4ºC (WTF!!). Es veu que té un centre històric bufó.
La resta de coses que en sé són a través d'en SeFuen. Els tius són grans, grassos, calbs, miren a tothom amb cara de mala hòstia i no ballen mai. Si balles automàticament ets gay. A Eslovàquia tothom assumeix que en SeFuen és gay. El seu germà només ho és una mica, perquè no balla però fa servir desodorant. La penya es destil·la a casa un licor de prunes de graduació indeterminada al qual en SeFuen es refereix orgullosament com a “Gasolina”. A l'hivern beuen te amb rom. A l'estiu beuen cervesa intercalada amb Gasolina. En SeFuen ja m'ha dit que si demano una clara el cambrer m'ignorarà i/o em fotrà una bofetada. Els lladres es diuen gitanos, els violadors es diuen gitanos, els atracadors es diuen gitanos, els timadors es diuen gitanos. El significat donat a “gitano” no es considera racista, sinó una expressió del folklore eslovac. Tothom té escopetes a casa per poder disparar als gitanos quan et venen a robar.
Ah sí, el plat típic nacional és el halusky, amb formatge.
Update:
Algú ha tingut la gentilesa d'informar-me que la peli “Hostel” està ambientada a Eslovàquia. En SeFuen diu que per això ens va fer fotos l'altre dia, que ja ens té venuts.
Semua: Tiu, a Eslovàquia és segur? Quidicir per portar la càmera de fotos porai i tal. SeFuen: Si, claro. Semua: Guai. SeFuen: Además, llevaremos pistola. Semua: Say what?
.
Més d'un cop m'havia preguntat com devia ser quedar-se tancat en un ascensor. El curiós és que sempre pensava en com seria quedar-se tancat sol, i no amb cinc persones més com abans d'ahir.
Així d'entrada quedar-se tancat amb gent té l'inconvenient inmediat de que no pots seure. Sempre havia pensat que en un ascensor hi ha espai de sobres per jeure, i fins i tot per dormir, però en la sisena part d'un ascensor ni parlar-ne. I haver d'esperar un rescat toca la pera, però esperar de peu, més. Em sembla que tinc més desenvolupada la vessant gandula que la histèrica.
La part positiva és que si et quedes tancat amb més gent com a mínim pots fer petar la xerrada. Cosa que en el meu cas vol dir puntualitzar que en aquell ascensor s'havien oblidat de construir la porta del sostre per on la gent s'escapa a les pelis. De fet si us hi fixeu us adonareu que al nostre país els instal·ladors d'ascensors estan més preocupats per una bona il·luminació que per les possibilitats d'evasió dels agents secrets. Tots els ascensors del regne d'espanya tenen un meravellós plafó lluminós al sostre. I rere el plafó no hi ha cap porta, creieu-me, ho he comprovat.
Suposo que en perspectiva el millor deu ser quedar-te tancat a l'ascensor amb algun col·lega, perquè així tens algú amb qui fer petar la xerrada i al mateix temps hi ha prou espai com per seure. O millor quedar-te tancat amb la teva xurri, i així pots xerrar, seure i, si la cosa s'allarga molt, et pots reproduir per evitar l'extinció en el teu nou hàbitat.
Una altra avantatje d'estar tancat amb més gent és que algú pot fer alguna aportació més útil que no pas queixar-se per no poder escapar pel sostre i escalar pel cable. Com per exemple la meva santa mare, que va recordar que segons la normativa vigent els ascensors instal·lats després de no se quin any han de tenir conexió telefònica amb alguna central d'emergències. La meva mama és la millor i la més guapa i la més llesta. Llàstima que la teleoperadora que hi havia a l'altre cantó de l'intercomunicador no compartia aquestes qüalitats.
- Desgraciats de la vida atrapats: Holaquetal, estamos aquí atrapados y blah, blah, blah...
- Señorita: Vale, pués ahora va un técnico para allá.
- DVA: Guai, y cuando llegará?
- Señorita: Pués pronto.
- DVA: Ah, y cuando es pronto exactamente?
- Señorita: Pués exactamente no se lo puedo decir.
- DVA: Ah, y aproximadamente?
- Señorita mega-crack de la muerte: Pués... aproximadamente pronto.
Perquè erem sis i estavem apretats, que si no hauriem aplaudit. La qüestió és que personalment, el temps era una qüestió important per dos factors: tenia ganes d'ingerir i ganes d'evacuar. Haviem agafat l'ascensor per anar a dinar i hi havia fam, i per no fer esperar a la gent havia tingut la genial idea d'esperar-me a arribar al restaurant en comptes d'anar al lavabo abans de sortir.
Pero la espera va ser curta, perquè no vam haver d'esperar al técnico. Ens va picar a la porta un noi que deia que era bomber, que havia vingut a dinar a casa els pares i que casualment tenia la clau per obrir l'ascensor. No em va quedar clar si per ser bomber els veïns li havien passat una còpia de la clau d'emergència o si es que tots els bombers del món porten una clau extra al clauer que obre ascensors així en general, però la qüestió és que ens va treure d'allà. Endur-te feina a casa és normal, però si ets bomber potser és una mica exagerat. Això si, molt professional, ens va donar totes les instruccions abans d'obrir la porta i així si al obrir sortiem cridant histèrics, com a mínim ja estavem avisats de que vigilessim de no caure pel forat de l'ascensor.
Evidentment li vam estar molt agraïts, entre d'altres coses perquè així ja no calia explicar-li al técnico perquè ens haviem ficat sis persones en un ascensor de cinc. Sabeu els cartellets aquells on posa el pès màxim que soporta l'ascensor? Doncs són de veritat. Tot i que estaria bé que l'alarma d'avís sonés abans de posar-se en funcionament.
A vegades sento la crida de l'aventura, el desig d'anar a terres llunyanes i poc explorades, de deixar la comoditat del món quotidià i acceptar el desafiament d'allò desconegut. L'altre dia vaig anar a Badalona.
Des de que vaig deixar d'anar al Yoya's Gym el meu contacte amb el dojo és resumeix en dues cites anuals. El memorial d'en Peluco que fem a la platja de Castefa, o sigui que això no compta com a viatge d'aventures perquè és un territori que fa temps que ha estat evangelitzat per l'Ordre dels Camacus Descalços. I l'Open de Catalunya de Kyokushinkai, que sempre organitza el dojo a la seva ciutat.
Fa temps que el Yoya's va decidir que per què conformar-se amb un campionat nacional quan pots fer un open internacional on hi hagi més competidors que al propi campionat estatal. O sigui que un cop a l'any es munta un sarau important dins el molt modest món del karate, i aquest cop fins i tot van sortir a la Televisió de Badalona en una entrevista prèvia on és feia una demostració de “El ataque del Dragón” i per acabar curraven al presentador.
Però el més important és que després del campionat hi ha sopar. Un sopar d'aquells on per regla general el menjar és opcional però la beguda ha de ser sangria i després s'ha de sortir a petar l'oferta d'oci nocturn de Badalona, raó per la qual em vaig passar el sopar repetint “Siusplau, al Pichichi no”. El Pichichi és una disco/pub amb tant de glamour com el seu nom indica i on es passen la nit projectant partits de futbol. És com una barreja entre Estudio 54 i Bar Manolo. Per això aquest any els col·legues van escoltar les meves súpliques i vam anar a parar al chiringu del costat, al Sarau. A Badalona hi ha un dèficit important de creatius de noms de disco.
Els col·legues només feien que desesperar-se davant la meva prodigiosa lentitud amb els cubates (a vegades m'he plantejat d'anar a la barra a demanar més glaçons) però al final em van acceptar tal com sóc, i a sobre vam tenir una hora extra de gresca perquè era el dia del canvi d'horari. Llàstima que el DJ del Sarau no ho havia previst, si és que hi havia DJ. Creiem que tenen les sessions de música gravades en CD i punt, és l'única explicació que vam trobar al fet que a l'última hora és repetissin totes les cançons de quan havíem entrat. Simplement van tornar a posar el primer CD.
Finalment es va acabar el sarau (oju al chist) i vam plegar, no sense abans fer un bocata cubatero. És el ritual amb el qual s'acaben les gresques a Badalona city, has d'anar al bar que hi ha en una rotonda i cascar-te un bocata lomo-queso, i si ets un moñes que ve de Barna doncs uns xurros amb cacaolat. I després cap a casa. Jo volia anar amb metro i llestos, però em van començar a acollonar de que si a aquelles hores hi ha molts malotes al metro i que jo portava càmera de fotos... i si tres cinturons negres de Kyoku no ho veuen clar t'ho acabes pensant dos cops. O sigui que a les 5 de la matinada els campeones em van portar cap a Lesseps amb cotxe. Ja ho dic sempre que el Karate mola.
Can Fuckland se'n va a la merda (encara una mica més, vull dir) i jo em quedo sense lloc on dormir a Londres. La qual cosa encara és més crítica si te n'assabentes dues setmanes abans del vol i les teves dues companyes de pis confien en tu per tenir on dormir. Sort que a Londres hi ha ànimes caritatives... Bàsicament el landlord de Can Fuckland sotsarrenda la casa a un payo que l'ha de gestionar com un petit hostal per guiris. O sigui que tots els antics companys de kelly se las piran i Can Fuckland is no more. Snif, snif... de totes maneres crec que en el mateix instant en que en Tommy passi per sota la porta per no tornar mai més la casa es col·lapsarà sobre si mateixa. I és que en Tommy no es va mudar mai a la casa, perquè la van construir al voltant seu. La llegenda diu que en el solar hi va aparèixer un monòlit negre i llavors en Tommy s'hi va apropar i es va començar a sentir com un so molt intens de penya dient Oooooh i llavors en Tommy li va donar dues hòsties i va dir “Fuck, the fucker fucking fucked up!” i llavors va agafar el monòlit aquell i el va penjar a la seva habitació i de tant en tant agafava un comandament a distancia i apretava botons, però és que alló en realitat no va ser mai una pantalla de plasma.
Jo per la meva banda, fent el guiri per Londres em vaig adonar de que el logaritme de Tron és cert i el factor de tiabuenorrisme augmenta proporcionalment al temps que fa que no hi vius. I per acabar de fer el turista vaig deleitar al personal amb unes quantes cagades comunicatives en públic, com ara dir fisting en comptes de punching (baaaaad). Clar, que és una cagada relativament lleu si tenim en compte que en Peter Chan estava convençut de que la diferència entre montage i collage és que el montage és en blanc i negre ( perque la paraula ve de monochrome) i el collage en color (que of course ve de colour). Els genis ho són fins i tot quan la caguen.
Ah si, i vam cuinar una fakesqueixada per apropar la cuina catalana a la bona gent que ens va donar aixopluc. És molt fàcil de fer, és igual que l'esqueixada però a la inversa, així com molt Ferran Adrià. En comptes de comprar bacalla salat i desalar-lo, el compres congelat cru i li fots tot de sal per sobre, i ja que ens prenem llicències doncs també li fas un llit de rodanxes de tomaquet i li poses orenga per sobre perquè tot plegat tingui més color. Èxit absolut garantit, només t'has d'assegurar que, si la mateixa gent ve de visita a Barna, no entrin a cap restaurant on puguin demanar esqueixada de veritat.
Finalment vaig aconseguir arribar a València City i ficar-me en un cotxe ple de col·legues. M'havien vingut a buscar en un Porsche (fijate tu), però havien comés la irresponsabilitat de deixar-lo a mans d'en Tron i per tant la cosa podia acabar amb un desenllaç molt RENFE.
En Tron és molt bon chaval i millor persona, fins i tot es podria argumentar que com que està estudiant per pilotar avions és una persona indicada per portar-te d'un punt A a un punt B, però argumentar això seria... Perquè en Tron és molt bon chaval i millor persona, però a vegades li agrada copular amb cotxes. Mira tu, de tant en tant els cotxes de davant es paren, per raons tant sorprenents com ara semàfors en vermell o passos de peatons, però en Tron ho ignora i fa servir el seu propi cotxe cual dildo herculiano per encular-los amb ganes. Simplement diu que no els veu. Un cotxe. Gran. Amb quatre rodes i tal. No s'adona que paren.
Jo ja li tinc dit que es podria prendre uns cubates abans de fer-ho, o esperar a algun dia amb boira, per tenir com a mínim alguna excusa per explicar als guripes, però ell diu que no se n'avergonyeix i que a més si ho fes quan va begut ho hauria de fer massa sovint.
Gràcies al prodigiós ABS del Porsche vam arribar a can Bakerin amb algun incident però sense cap accident, amb el temps just de fer un mos abans d'engalanar-nos i posar-nos en bodorrio mode. Un símptoma inequívoc de que la cosa començava a millorar era que la mare d'en Bakerin ens havia fet pepitos per dinar.
La cuina valenciana està plena de tòpics, però per alguna raó el pepito és una delícia oblidada. Quan encara no feia ni un any que coneixia a en Bakerin i estàvem compartint habitació a la mítica Bowden, després d'anar de visita a València es va presentar amb un tupper oliós que sa mare li havia fet pels seus amics de Londres. El pepito és una mena de pa de briox/pa de llet/pa de frankfurt farcit amb una mena de samfaina valenciana, pintat amb ou i fregit. Evidentment després de menjar-ne tres o quatre t'estas un parell de dies sense fer allò que comenten tant als anuncis d'Activia con bífidus activo, però val la pena.
Encara mastegant l'últim pepito em vaig mudar, vaig preparar l'equip i em vaig disposar a començar a fotografiar en Bakerin en ple ritual de nuvitització, però llavors ell em va assenyalar el coll i em va preguntar on coi estava la meva corbata. Concretament estava a Barcelona, al tercer calaix per més detalls, i és que havia decidit fer un Lauren Postigo i no dur-ne. Per desgràcia ni en Bakerin ni cap altre tiu del casament estava al corrent del tal Lauren. Sort que ma mare m'havia fet desistir de calçar-me les bambes i havia dut sabates normals, que l'Emilio Aragón tampoc els hi devia sonar massa.
Tampoc n'hi havia per tant, que a mi també em va decebre que en el menú del banquet no hi hagués ni paella ni horchata i no vaig dir res, tot i que cal dir que com a testimonial representació autòctona els convidats es van assegurar que hi hagués arrós a dojo per rebre a la parella ja casada. De fet el llançament d'arròs es va convertir més aviat en un concurs per veure qui encertava més cops en Bakerín amb la boca oberta. És el que passa quan la gent porta la paella a les venes i quan els teus amics són més putes que els de la núvia. Encara gràcies que es van reprimir i no van llençar-li escamarlans ni bajoquetes. Ah, i tampoc hi va haver cap show amb ase en tot el dia, però això ja m'ho esperava.
Al final tot va anar bé, jo em vaig haver d'estressar una mica amb les fotos, sobretot gràcies al payo que feia el vídeo, que tot i ser una bellíssima persona no parava de tocar-me els ous amb els seu llum ataronjat i amb la seva dèria per demanar posats als nuvis que simplement anomenarem “d'estil clàssic”. També em vaig estressar una mica amb una senyora d'edat avançada que se'm va apropar cap al final de la nit i em va dir, a una distància molt més curta de la estrictament necessària per a una correcta audició, “Hazme una foto donde salga guapa, muy guapa, muy guapa, que quiero regalarsela a mi novio”. Suposo que deu ser el mateix típus d'estrès que nostre senyor sentia quan li demanaven que multipliques els pans o camines per sobre de l'aigua. Jo simplement vaig decidir que era el moment de guardar l'equip i agafar una copa.
De tots es sabut que els fabricants de salsitxes frankfurt i els fabricants de panets per frankfurt tenen un pacte secret segons el qual els panets sempre es venen en bosses de sis però les salsitxes només en paquets de cinc. Quina colla de cabrons.
Aquesta estratègia va encaminada a fer-nos entrar en un bucle consumista que ens obligui a comprar més salsitxes i pans per mirar d'arribar a la paritat. Una estratègia molt ben pensada en algun despatx d'aquells on fan brainstormings i d'altres mariconades, sinó fos perquè és més fàcil agafar Nocilla i fer-te un bollycao casolà amb el sisé panet i ja està. De totes maneres suposo que això més que una victòria de la inventiva ciutadana és un èxit de la Nocilla, que devia fer un altre pacte encara més secret amb els dels panets a esquenes dels de les salsitxes. Quina colla de cabrons.
El que no és tant conegut és que els fabricants de maletes i els fabricants de coses tenen un pacte semblant. No sé ben bé com funciona exactament, però el fet és que les coses no acaben d'encaixar mai a dins la maleta. En la meva innocent joventut vaig intentar pal·liar el problema a base de col·leccionar maletes i bosses de mides i formes correlatives, però això evidentment no va solucionar res, perquè els fabricants de coses sempre van un pas per endavant perquè la maleta que ja tens no et serveixi. Quina colla de cabrons.
La qüestió és que jo anava a València per tres dies, de manera que de roba me'n calia poca, però hi anava pel casament d'en Bakerin i la L (esposa en pràctiques, suposo) i a més era el fotògraf, o sigui que també havia de dur el vestit de mudar i l'equip. Això d'entrada ja comportava portar el vestit en una bossa a part d'aquelles especials perquè no s'arrugui, i per la resta entrava en joc el pacte maleters/fabricants-de-coses.
Si feia servir una maleta prou gran per el trípode de totes maneres no era prou ample per poder-hi encabir la bossa amb l'equip fotogràfic, i si feia servir una maleta prou ample per tot llavors amb la poca roba que havia de dur no l'acabava d'omplir i tot corria perill d'acabar barrejat i aixafat. A més la meva bossa super guai per portar vestits, que m'havia regalat la meva tia i que no m'havia calgut mai abans, es veu que estava dotada amb un dispositiu que la teletransportava a una altra dimensió en cas de que et fes falta. De manera que vaig acabar amb la roba en una maleta petita, el trípode lligat precàriament a la maleta, la bossa amb la càmera penjada a l'espatlla i amb la mà lliure aguantant una perxa amb el vestit cobert per un plàstic cutringul del tot a cent.
A base de fer un tetris in progress amb les meves coses vaig aconseguir arribar fins al tren, em vaig posar còmode i em vaig adormir amb la tranquil·litat que dona saber que un cop a València em venien a recollir a la estació i ja no hauria de passar més penúries. Però no vaig comptar amb que estava viatjant amb RENFE.
Em vaig despertar en una estació, però amb la preocupant sensació de que havia dormit menys del que cal per arribar a València, i es que estava a Castelló, la via estava tallada i la resta del trajecte l'havíem de fer en autobús. L'explicació oficial era que un tren de mercaderies havia descarrilat... dies més tard em vaig assabentar que la realitat era que en d'Efak havia passat pel mateix lloc feia unes hores (que aquell dia els casaments estaven d'oferta) i havia fet alguna gamberrada. Vaig tornar a muntar el puzzle de l'equipatge i em vaig posar a fer cua per l'autobús. Evidentment plovia.
Dimecres passat, de camí cap a Altea (una citat glamurosa com moltes altres on em toca fer feina), vaig topar de ple amb Benidorm.
Benidorm mola un ou. Perquè afrontem-ho, és el més similar a Manhattan que hi ha a espanya, sobretot si t'hi topes de nit. De fet va encara més enllà, perquè no és que tingui un gran skyline, sinó que és exclusivament un skyline. Original de collons. És el tipus de paisatge urbà que t'apareixia a l'horitzó dels videojocs de cotxes de la Super Nintendo, fins i tot tenen un gratacels acabat en forma de fletxa amb bandes lluminoses de color blau on segurament a les nits hi ha un replicant dient que ha vist coses meravelloses i donant-li la vara a en Harrison Ford.
De dins també té el seu encant. Si, hi he estat, però també tinc excusa.
Quan la meva avia en va fer 75 tot el clan dels Perifollos (això és una altra història) ens vam presentar al seu hotel de l'inserso a Benidorm city. Va ser una gran sorpresa, i també vam decidir que la última perquè de tanta emoció va anar d'un pel que no ens quedem sense matriarca.
La qüestió és que tot i ser el que és, no està tant malament. Diguem que està ben portat. Per a un canetenc que es passava les nits de cap de setmana de la seva adolescència a Calella (Calella-de-la-costa pels de Can Fanga) Benidorm representa l'expressió màxima del bon gust pel que fa al trinomi playa-sol-sangria (y olé). Sobretot perquè han aconseguit que la ciutat sigui productiva més enllà dels tres mesos d'estiu gràcies al turisme geriàtric.
Així com els locals d'oci nocturn de Calella havien de comptar amb menors d'edat per subsistir fora de temporada, a Benidorm han trobat una opció més rentable i còmode. Només et cal un petit local amb llums de colors i un home orquestra (piano casio XXL + micròfon) que toqui pasodobles i llavors els yayos es posen a ballar i lligar entre ells. Omples igual i no tens nens vomitant al carrer ni insultant-se amb els segurates.
Per desgràcia la setmana passada vaig passar de llarg de la ciutat i vaig acabar allotjat a l'Albir, dins el terme municipal d'algun lloc, al flamant hotel Rober Palas. Per què batejar-lo Robert Palace si total no és pronuncia així?
A Palma de Mallorca, al carrer Joan Miró, més o menys a l'alçada de Soldat Marroig, hi ha una benzinera-espectacle. O com a mínim una benzinera on la gent hi va a fer espectacles. Les meves experiències teatrals de joventut no van ser tan glamuroses com a mi m'hagués agradat. Per que us feu la idea de a quin estil estàvem acostumats, en cert teatre cutreril del nord de Barna ens vam trobar unes safates plenes de xocolatines als camerinos que ningú va tenir collons de tocar fins que una treballadora del local ens va assegurar que allò era efectivament per nosaltres. Algú va voler preguntar si el camerino també era per nosaltres, només per estar segurs del tot, però un parell de clatellades d'un parell de companys amb la boca plena de bombons ho va evitar a temps. No es d'estranyar que a l'anar a Mallorca per participar a la mostra de teatre universitari acabéssim allotjats al nucli més chungu de la girilàndia de Palma. En Teseu i en Lopakin, contagiats per l'esperit del barri, van decidir anar a la benzinera a comprar una ampolla de whisky per berenar, presentar-se alcoholitzats perduts a l'autobús que ens portava al teatre i passar-se el viatge cridant al conductor perquè anés més ràpid. Per sort a l'arribar al teatre es van calmar i llavors la responsabilitat de fer el ridícul va recaure en mi. L'avorriment va fer que em començès a emparanoiar amb que la poesia recitada en Mallorquí em feia gràcia i em vaig passar tota la estona mirant de reprimir atacs de riure que a més anava encomanant als companys. Que una Anna m'anés dient contínuament “Tranquil, fes com jo, quan t'entri el riure fes veure que tens tos” no m'ajudava gens. La setmana passada vaig tornar a Mallorca a treballar i mentre seguíem les indicacions per trobar l'hotel vam anar a parar de ple a Can Guiri. Per sort al final l'hotel estava just a fora de la zona chunguera, però per sopar a aquella hora no va quedar més remei que fer un kebab i vaig acabar assegut en una taula amb vistes a la benzinera. Hi havia una colla d'adolescents que suposo que es dedicaven a tirar-se la canya, amb la peculiaritat de que això consistia en dues noies cridant, donant bufetades i empentant sistemàticament a tres nois. Per alguna raó que tampoc entenc es veu que això tenia més gràcia si es feia entre els sortidors de la benzina sense plom. La cosa només es va posar interessant quan un borratxo assegut en un bar del costat de la benzinera va decidir que els crits de les payes li tocaven els ous i els hi va llençar una ampolla de cervesa, què (llàstima) només va fer terrabastall. El normal en aquests casos és captar el missatge i marxar, que és el que van intentar fer els nois, però les chatis van decidir que era millor treures el cinturó i anar a pegar al borratxo. Bé, de fet era més aviat un “me'n vaig corrents cap al borratxo i insultant-lo però vaig mirant cap enrere i prou lenta com per que el meu churri em pugi atrapar i tirar cap enrere abans no arribo on està el borratxo llençant ampolles cual discòbol de Miró”. La qüestió és que vaig deixar de mirar la peli chunga de l'Steven Seagal per mirar-me el show de la benzinera i comentar l'espectacle amb els mallorquins de la taula del costat, que havien deixat la seva conversa sobre si es pitjor que el teu fill et digui que és gay o que et digui que és del Madrid, per dedicar-se també al comentari del tir d'ampolla. Mentrestant, algú jugava al tetris amb el seu kebab.
Nadal = Madrid, com cada any, que toca reunió familiar a ca la matriarca (l'agüelita). Aquest any, a més, ha tocat rememorar la infantesa. Els meus oncles tenen un fillol de 12 anys que aquest any ha passat les festes amb nosaltres, i per entretenir al chaval vam decidir portar-lo al Parque de Atracciones. A Madrid són així, el parc d'atraccions de la ciutat de tota la vida està batejat amb el rebuscat i sorprenent nom de “Parque de Atracciones”. La veritat és que li escau molt, perque era simplement això, un conjunt d'atraccions de fira de tota la vida (rotllo “el saltamontes” o “el tren de la bruixa”) però en un recinte estable. El chaval estava content de que hi anessim, jo estava histèric. De petit, cada viatge a Madrid suposava inexcusablement una visita al Parque, però feia com a mínim 14 anys que aquesta tradició s'havia interromput. I tornar-hi ara suposava comprovar quantes de les atraccions cutres que tant m'agradaven de petit havien sobreviscut al pas del temps, i evidentment montar-hi. La veritat, poc queda del parc que jo recordava. Segueix estant a la Casa de Campo, però això és gairebé l'únic que no ha cambiat. De fet hi han muntat un altre parc temàtic just al costat, on per montar-te a les atraccions no has de comprar tickets sinó condons, però al Parque de Atracciones per 26 leuros pots entrar a totes les atraccions tants cops com vulguis i a l'altre parc em sembla que per aquest preu només et deixen visitar el pavelló francès. Que queda de la meva infantesa? Queden els Caballitos de el Oeste, una atracció molt avançada al seu temps on et passeges per un poblat de cowboys i indis pseudo-disneys montat en uns caballets de plàstic que fan com que cabalguen però en realitat t'estan donant pel cul. Queda El barco blanco cutre ese, que és un vaixell blanc cutre amb passadissos foscos on el terra és mou de cantó, i després amunt i avall, i després té pintures fluorescents a les parets i la traca final és un tunel rodó de la friolera de metre i mig que dona voltes. Terror psicològic vaja. I, gràcies a Déu, queda La selva de Tarzán, on montat en una barca et passeges per un canal que recorre la selva. La veritat és que tot el decorat està renovat, però han estat fidels a l'original i encara hi ha el Tarzan a la seva cabana i un parell d'exploradors pujant a un arbre mentre un rioceront els hi clava la banya al cul i, sobretot, es continua podent apreciar el soroll dels sistemes hidraulics que fan moure les figures de cartró pedra. Que hi ha de nou? Tota la resta, però el més impresionant és la col·lecció de muntanyes russes d'última generació amb les quals s'han equipat (al parc temàtic del costat també hi ha russes) i que és el que fa que l'any que bé i pensi tornar. En especial una que es diu La Lanzadera i que no és una muntanya russa sinó una columna altíssima on tu t'asseus en un seient que puja fins a dalt i mentre pujes vas dient “Ai mira, si d'es d'aquí es veu tot el parc” i després dius “Ai mira, si es veu la casa de l'avia” i després “Ai mira, si allò deuen ser Ceuta i Melilla” i llavors et deixen anar i caus en picat i dius “Ai mira macagumlahostiavergesantissima!!!” Evidentment, ja que estava a Madrid, també vaig aprofitar per veure a l'Amparo i en Conejito. Bé, a en Conejito menys que estava malalt i va marxar cap a casa d'hora, cosa que em va deixar a mi sol amb l'Amparo i tres amigues seves en mig d'una disecoteca de ragatone (???) i amb la possibilitat de muntar una bacanal de sexe salvatge o bé mantenir una interessant conversa sobre métodes depil·latius. Va guanyar la segona opció per quatre vots a un. I voleu que us digui una cosa? La depil·lació laser a la llarga surt a compte, que ho diu l'Amparo que s'ha fet les aixelles i no parava d'aixecar els braços amb orgull. Diu que està estalviant per l'engonal, però no se si això ho té pensat lluir de la mateixa manera.
A Mallorca ens vam passar força estona viatjant amunt i avall, per sort el nostre cotxe venia amb un Tron de sèrie que t'explicava històries entretingudes...
Història 1: “Els pilots són uns capullus”.
.
“Però Tron, si tu estàs estudiant per ser pilot”, “Ja, si quan ho sigui també seré un cabró, però es que ara em toca els ous”. Resulta que en Tron és l'encarregat de preparar els avions d'Air Messerschmitt per volar (combustible, menjar, hostesses catxondes...) i per fer això ha de parlar amb els pilots per saber el pla de vol i quan combustible necessiten. El que passa és que molts pilots són antics officials de la Luftwaffe que s'han passat al transport civil perquè ja no els deixen bombardejar Londres, però que continuen acostumats a lladrar les ordres. Un dia en Tron se'n va trobar un d'especialment capullu que li deia que estaven a Air Messerschmitt i que perquè no li parlava en alemany. En Tron li va dir que sobretot perquè no en sabia, i també perquè l'idioma internacional en aviació és l'anglès i és l'unic que està obligat a parlar. El pilot li va tornar a demanar que parlés en alemany i en Tron li va demanar que se n'anés a la merda. Durant els cinc minuts següents el pilot es va estar queixant d'en Tron a Control, durant els cinc segons següents en Tron va explicar a Control el que havia passat, després Control es va passar deu minuts preguntant-li al pilot perquè era tant capullu i finalment Control va enviar en Tron de nou a l'avió. Ell molt educadament va donar les gràcies al pilot pel descans de 15 minuts, en anglès.
.
Història 2: “Els passatgers són uns capullus”
.
Doncs resulta que hi havia retards en els vols i els passatgers que esperaven per embarcar començaven a mostrar simptomes esquizofrenicodepressius, de manera que en Tron (defender of the nenas) va decidir donar un cop de mà a les hostesses (catxondes) i es va oferir a anunciar la bonanova de que ningú volava fins al cap de un dos tres responda otra vez. Un dels passatjers esquizofrenicodepressius, que no s'havia pres cap dels tranquimazines que regalaven als mostradors de facturació, va anar cap a en Tron, el va agafar pel coll de la camisa i li va dir “Tu no te vas de aquí hasta que me digas cuando sale mi vuelo”. En Tron li va agafar la tarjeta d'embarcament que li sobresortia de la buxaca de l'americana i li va dir “Pués tu no vuelas” i se'n va anar. Una hora després, deu minuts abans de que els esquizofrenicoantidepresivodependents entressin a l'avió, en Tron es va apropar al tronat violent, que ja havia deixat de treure escuma per la boca i estava molt trist perque no es podia tallar les venes amb el troç de got de plàstic que havia esmolat. Li va tornar el bitllet (que en Tron és un troç de pa, una mica cabró però pa) i el payo li va prometre que el seu primer fill baró portaria el seu nom.
.
Història 3: “Els anglesos són uns capullus”
.
En Tron tenia el seu avió llest i carregat, a excepció de cinc passatgers. Com que ningú responia als avisos de megafonia, finalment van haber d'endarrerir el vol per buscar les cinc maletes i descarregar-les. Cinc minuts després cinc hooligans borratxos s'apropaven tranquilament a la porta d'embarcament. En Tron va avisar pel walkie-talkie de que deixesin les maletes tranquiles i després es va girar cap a les hostesses (catxondes) i els hi va dir que tanquessin l'entrada a l'avió. A en Tron no li agraden els hooligans. Cal recordar que va estar present en l'afer Christopher, d'on es va endur una escopinada amb sang i un cop de puny amb cicatriu de regal al jeto (moraletja: no li tornis el mòbil que li ha caigut a un payo que està intentant pegar un amic teu). S'ho va endur tot sense pagar ni un duro, però de totes maneres no en va quedar satisfet. Si a això li afegim que en Tron es va pasar dos anys treballant en un restaurant de Londres aguantant les exigències pijes d'anglesos pijus, doncs potser s'entén perquè va decidir equilibrar una mica la balança al seu favor. Els guiris adolescents van arribar cantant i empentant-se i li van presentar les tarjetes d'embarcament. En Tron s'els va mirar estranyat, es va mirar els bitllets estranyat, es va tornar a mirar els hooligans i llavors, quan ja començaven a posar cara de preocupats, va assenyalar per la finestra a un avió que s'enlairava i els hi va dir que aquell era el seu vol que se'n anava sense ells i que bon dia i adeu. Quatre van deixar de riure i el cinquè es va posar a plorar. Li van començar a explicar que no tenien diners per cap altre bitllet i que les seves maletes estaven a l'avió i en Tron els hi va dir que mala sort, que haurien d'haber embarcat a temps i que ara s'havien d'esperar a que els hi tornessin les maletes i que no el molestessin més que tenia feina. Es veu que els vols d'avió van per tandes perqué hi ha d'haver no se quin marge de temps entre vol i vol. Per això si un avió no surt a l'hora, encara que al cap de 15 minuts estigui llest, s'ha d'esperar a que li puguin donar un altre espai a la pista. En aquest cas, i gràcies als nens borratxos, l'avió s'havia d'esperar carregat i amb tots els passatgers a dins una hora i mitja fins a poder enlairar-se. I aquest és el temps que en Tron va tenir els hooligans esperant-se davant la porta d'embarc preguntant-se si mai tornarien a veure les seves famílies desestructurades. Deu minuts abans de l'hora en Tron va obrir la porta i els hi va dir que passessin cap endins fent via, els hooligans van dubtar entre si fer-li un petó a la mà o als peus. El que més em sorprén de quan gasta aquestes putades és que al final la gent li acava donant les gràcies.
.
Història 4: “Els polacs em cauen bé, però a vegades són uns capullus”
.
A en Tron li havia tocat rebre un avió de Central Wings, que es veu que és una companyia famosa entre els treballadors de l'aeroport per les poloneses que porta a Mallorca. En Tron estava admirant el material d'importació quan una parella li va demanar si els hi podia donar el cotxet del nen. En Tron els hi va explicar que les normatives de l'aeroport prohibeixen l'utilització de cotxets a les pistes i que s'haurien d'esperar a arribar a la terminal. La dona se li va rebotar i li va començar a exigir el cotxet, cosa que en Tron es va prendre força bé perquè mentres escoltava li anava mirant els pits, però llavors el marit també va començar a reclamar el cotxet i a bramar coses en polonés i en Tron va començar a escoltar paraules familiars. Tothom que hagi viscut a Londres s'ha relacionat amb polonesos, i tothom que s'hagi relacionat amb polonesos sap que kurba vol dir “puta” (si els de Vic ho carden tot, els de polònia ho kurben). De manera que en Tron va posar cara d'haver-ho entés tot, els hi va espetar "Ma letxepomis; di pier dalay”i se'n va anar. M'entres en Tron es va estar relacionant amb polonesos es va preocupar d'aprendre algunes frases útils com ara Tens uns ulls preciosos. Però la que més li ha fet servei és "Ma letxepomis; di pier dalay” (Tinc una idea millor, aneu a prendre pel cul).
.
Història 5: “Les hostesses són unes catxondes” (i que consti que ell ho trobava molt positiu)
.
En Tron em va picar l'ullet des de el retrovisor del cotxe i va dir “I sabeis que, pués que resulta que la fama de cachondas que tienen las azafatas és verdad, me lo ha dicho todo el mundo...”. L'Amparo va murmurar “Vaya guarras...” i jo somreia d'orella a orella mentres ell continuava “...bueno, de hecho a mi una vez...”. En Tron no ha estat mai de dormir gaire, però des de que ja no es droga aguanta menys. Li estava costant mantenir els ulls oberts per acabar d'enllestir un avió i va decidir recorre a alguna substància legal, es va acostar molt educadament a una hostessa (especialment catxonda i una mica sorda) d'Air Messerschmitt i li va demanar si li podia “spare some coffee, please?”. Ella li va dir que s'esperés un segon i quan va tornar en comptes de portar una tassa li va donar un paper amb un telèfon i li va dir “Aquest és el meu hotel, m'hi estic fins demà passat, truca'm i fem aquest cafè”. La paya no dominava gaire l'anglès i l'havia entés malament, o va entendre el que va voler, però en Tron va pensar que millor no corretgir-la. Quan al dia seguent es va presentar a l'hotel tampoc va aconseguir prendre cap cafè, van passar directament al sexe oral.
Tot té un final, però per acabar de rematar unes vacances singulars, vam tenir un final plural. Que és una manera de dir que vaig anar dos cops a l'aeroport. Primer per dir adéu a l'Amparo, que marxava abans, i el dia seguent per acomiadar-me jo mateix de mi personalment. En el trajecte per portar l'Amparo a l'aeroport vam decidir que seria maco fer una última demostració d'allò que ja havíem convertit en un clàssic del viatge: intentar colar-li alguna parida com a exemple de tradició mallorquina. Bé, en realitat no ho vam decidir, és simplement que l'Amparo ens va preguntar que volia dir la paraula “Recordi” que apareixia sota les senyals de perill de despreniments. Feia dies que en Tron havia esgotat el tema peixos, de manera que vam optar per la lingüística i li vam dir que, de tants anys de conviure amb els guiris, hi havien certs anglicismes que els mallorquins havien anat adoptant. Com ara el “Recordi”, de l'anglès to record i que volia dir que estaves a prop d'un bon mirador i que preparessis la càmera per gravar. Ens vam quedar una estona esperant a veure si l'Amparo feia alguna foto, però ella es va limitar a dir que érem uns capullus. Com que el viatge anava de clàssics, en Tron va decidir fer el seu ritual del cotxe que es basa en: A: Enxufar-nos per milionéssima vegada el Cd d'uns amics seus que toquen música soy-popero-y-más-moderno-que-el-rayo-láser. No és que no m'agradi el grup, diguem que en realitat, després d'escoltar el putu Cd non-stop durant una setmana, sóc més conscient de com n'es de maravellosa la vida quan hi ha silenci i escoltes el vent i els nuvols cual anuncio de compresas. B: Explicar-nos històries per a no dormir de la seva vida. I això ja m'agrada més, per començar perquè així li puc dir que baixi la música que si no no el sento. I també perquè sé que les històries d'en Tron tracten o bé de sexe, o bé de violència, o bé de sexe i violència. Un cop ens en va explicar una que anava d'un amor platònic i d'uns poemes que escrivia, però al final vam descobrir que s'ho estava inventant. Aquest cop va escollir explicar-nos unes quantes anécdotes de la seva feina a l'aeroport, que bàsicament consistien en rebotades amb penya, rebotades amb penya que se li rebotava i follar-se una hostessa d'Air Messerschmitt. M'encanta escoltar en Tron. Al dia seguent vaig poder comprovar jo mateix que en aquell aeroport hi passen coses curioses. Sobretot al lavabo on, mentre estava fent la pixadeta, vaig descobrir que algú s'havia rebentat un gra enorme, o experimentat un episodi desastrós d'hemorroides, o escenificat una versió adaptada de “Tu madre se ha comido mi perro”. La qüestió és que la paret estava esquitxada de sang.
Però el que em va cridar més l'atenció va ser que, a part de mi, ningú portava la seva capsa octogonal reglamentaria d'ensaïmada. Tothom sap que no et deixen sortir de Mallorca si no portes una capsa d'aquestes, però a la resta de guiris es veu que ningú els hi ho havia explicat. Van tenir sort de que amb la meva ensiamada, els meus tres quilos de sobrassada de Muro que lo flipas, els meus cinc paquets de quelis i el mig kilo de galletons que la mare de la Barbarella m'havia regalat, jo solet ja sumava els punts necessaris per tots i van deixar embarcar a tothom. Si no arriba a ser per mi l'economia mallorquina se'n va a la merda. I per acabar de veure coses fora de lloc, vaig i em trobo que al meu avió també hi havia en Farruquito. No el pilot de rallys, sinó en Farruquito de la Bowden. Bowden Court, La Bowden pels amics, és el hostel on em vaig passar el primer any a Londres i on vaig conèixer a en Tron, en Bakerin, en Conejito i la Amparo i a gent molt pitjor. En Farruquito era un paio de Mallorca que hi treballava i que es va guanyar el sobrenom amb les seves meravelloses melenes arrissades. Durant un temps hi havia gent que li deia Roaldinho, perquè a més de tenir bon gust era guapo, però finalment es va quedar amb Farruquito, tot i que al cap de poc es va tallar el cabell. Amb això no va aconseguir acabar amb la conya, però com a mínim li quedava millor. En Farruquito em va explicar que seguia a la Bowden i que tot estava més o menys igual, normalitat que es refereix a que continua sent un refugi de tronats, i dic tronats en el sentit més clínic i diagnosticat de la paraula. Les novetats són que ara tenen plaga de xinxes i que en Farruquito és el cuiner. Que un payo que treballava d'animador a hotels de Mallorca sigui el cuiner només s'entén si tenim en compte que el seu predecessor era electricista de professió. “Aquí el más tonto hace relojes” que deia sempre en Bakerín. I finalment vaig arribar a Londres, amb una maleta coberta de sucre d'ensaïmada i tots els yonkis de l'N29 mirant-me amb cara d'enveja i plantejant-se si seria gaire dificil matar-me i quedar-se amb el material. Sort que jo no me n'adonava perquè estava massa absort pensant en un bareto de Mallorca on et pots beure un cubata estirat en una tumbona mentre el sol es pon al teu davant.
Una setmana de passar-se tot el dia junts dona per coneixer molt a la gent, no que amb l'Amparo i en Tron fòssim precissament desconeguts, però una setmana de ser cul i merda dona per molt. L'amparo... bé, no se com dir-ho o sigui que ho diré i ja està: L'Amparo fuma pals de chupachups. Quan anava a l'institut recordo que per un temps es va posar de moda la cultivada i exquisita expresió “Pero tu eres tonto o es que fumas chicle?”. No li vaig acavar de trobar mai el sentit, de la mateixa manera que no li vaig trobar al comportament de la Amparo. Resulta que estavem a casa d'en Tron, ja amb els pijames posats i xerrant una mica sobre que fariem el dia seguent. No se que li vam preguntar a l'Amparo, però ella abans de contestar va xuclar el pal de plàstic del chupachups que ja s'havia acabat, es va treure el pal de la boca amb dos dits com si es tractés d'un piti, va exhalar el fum, va espolsar la cendra i llavors va parlar. En Tron i jo ens vam quedar muts. En Tron, a més, visiblement nerviós i mirant per la habitació a veure si veia alguna cosa de la qual poder dir que era un peix per cambiar de tema; l'Amparo mirant-nos amb cara de sorpresa i una mica molesta de que l'estessim mirant fixament i assenyalant amb el dit; i jo amb ganes de cridar “Déu meu! Diga'ns com et podem ajudar! Déu Meu! Reacciona!! Això que tens entre els dits és un troç de plàstic i ni tant sols està encès! Deu meu!! Que tothom mantingui la CALMAAAA!! DÉU MEU!!!!” i deprés prendre'm un parell de valiums o fumar-me un chupachups per tranquilitzar-me. L'Amparo, cansada de tenir dos badocs assenyalant-li la mà finalment va dir “Que? Que pasa?” I en Tron em va mirar com dient “Li dius tu o li dic jo?” i jo la vaig mirar en plan “Déu meu!! Que t'estàs fumant un chupacuuuuuuups!!!” i li vaig dir “Que t'estàs fumant un chupachuuuuuuups!!” Ella va respondre “Ya lo se”, com si li hagués dit alguna cosa molt obvia com ara els donuts tenen un forat al mig i home, la veritat es que tenia raó, el que havia dit era molt obvi... però no normal. El que passa és que l'Amparo havia aprofitat el canvi de Londres a Alcorcón per deixar de fumar, seguint els passos d'en Tron, que també va deixar el vici a Anglaterra. Segons ella, si aprofites que canvies de vida per deixar de fumar, es fa més fàcil, però tot hi així necessita el recurs del chupachups per treure's el mono. La veritat es que el dia seguent vam veure com també utilitzava un recurs complementari, que consistia en fumar cigars, però no se si això es pot considerar gaire efectiu per deixar de fumar. Finalment però, vam poder anar a dormir amb la tranquilitat de que la nostra amiga no era una boja, només una yonki. El dia seguent, mentre anavem en cotxe en Tron va decidir pendre-li el relleu a l'Amparo en el concurs “Els teus amics et començen a fer por” i va decidir compartir unes comfesions de joventut amb nosaltres, per amenitzar el trajecte. En Tron va començar “Es que jo tenia un amic que era una mala influència...” però haguès estat més correcte dir “Es que jo tenia un amic que era un psicopata assassí tronat que li agradava banyar-se en sang humana...” però bé, és la història d'en Tron i ell és més humil amb els qualificatius. Resulta que en Tron tenia un amic que era una mala influència i llavors quan estaven junts i s'aborrien (i això prova que no són les videoconsoles si no la manca de les quals el que propicia tendències psicòpates) doncs s'empescaven jocs entretinguts i que a poder ser involucressin algún tipus de mort violenta. L'amic d'en Tron tenia una gàbia per atrapar rates (d'aquestes trampes per rates normals i corrents que tots teniem de petits) i llavors quan n'atrapaven una la ruixaven amb benzina, l'encenien i llavors obrien la gàbia. Segons en Tron era com veure un cotxe teledirigit amb el turbo posat. Si era de nit molava més. A aquestes alçades l'Amparo i jo ja començavem a tenir un somriure nerviós i llavors en Tron va dir “I us enrecordeu dels pollastres que us he ensenyat al meu terreny?...”. Si que m'en recordava. A Muro hi ha un lloc que es diu Can Tron i que és un troç de terreny força gran amb una caseta i jardinet que es l'alegria i l'orgull d'en Tron pare. És on fan la matança del porc i inumerables dinars i sopars i on tenen els gossos de caça. En Tron ens hi va portar i ens ho va ensenyar i jo li vaig preguntar com es que no tenien pollastres tenint tant d'espai. “Que vol dir que no tenim pollastres?” em va dir, i em va portar cap al corral i bé... segueixo pensant que no té pollastres. El que jo compro al Kiki Pollo del meu barri són pollastres rostits, el que en Tron té al seu corral són una espècie de dinosaures culturistes amb plomes que han abusat dels esteroides. Doncs resulta que en Tron tenia una amic que era una mala influència i que tenia una escopeta de balins, però li faltava una mica d'inteligència deductiva a l'hora d'escollir les dianes. Un dia que s'aborrien i tampoc tenien Supernintendo l'amic va decidir anar a matar pollastres i clar, perquè anar més lluny si ja en tens a casa. En van pelar 10 de Can Tron i 10 de Can Psychokiller i van descobrir que una gallina es capaç de seguir corrents encara que li explotis el cap (i també que el quadre “Saturn devorant als seus fills” està basat en un senyor que tenia pollastres i fills tronats). “Pero estas cosas ya no las haces verdad?” va ser el cometari de l'Amparo mentres amb una mà agafava discretament el pany de la porta, preparada per saltar del cotxe en marxa depenent de la resposta. Jo estava massa ocupat fent càlculs per decidir quin dels meus dos col·legues era el més original.
Les vacances sempre són guays, bàsicament perquè no treballes, però per a mi una setmana a Mallorca ha estat especialment significativa, perquè per primer cop en tres anys es pot apreciar una lleugera diferència de color entre la meva esquena i el meu cul. Vaig arribar a palma i només sortir de l’avió em vaig trobar amb en Tron disfressat de walkie-talkie que em deia “Ei, què passa!”. Resulta que treballa a l’aeroport i ja m’havia dit que em vindria a dir hola quan aterrés, però no m’esperava que vingués fins a la mateixa porta de l’avió. Ens vam saludar i entre abraçada i abraçada ell agafava el walkie-talkie i anava dient coses com ara “Correcto, tres quatro siete listo y cerrado” i jo em preguntava quan li deuen pagar per dir-li tonteries a una caixa amb antena. Després quan vaig arribar a la terminal em vaig trobar a la Barbarella, una altra mallorquina col·lega de Londres. I és que aquesta és la gràcia, que entre ella i en Tron em van estar passejant per tota la illa. Magradaria dir que, gràcies al seu íntim coneixement de Mallorca, em van portar a racons paradisiacs amagats i exclusius, però en vista de que la frase més repetida per en Tron va ser “Hòstia que maco, hi hauria d’haber vingut abans”, em sembla que aquesta no va ser la raó. De tota manera no calia, perque allà n’està ple de paisatjes de pel·lícula, i entre això i vells amics (la Amparo també va venir des d’Alcorcón) el viatge va ser memorable. En Tron es va passar la setmana explotant la vessant pixapins de la Amparo i intentant convencer-la de les coses més estúpides. Tot va començar quan passejant per la platja va trobar un troç de plàstic d’aquells que aguanten un pack de sis cocacoles juntes i va dir “Mira Amparo, esto és un utensilio de pesca tradicional mallorquina”, a la qual cosa ella va respondre “Ay, que interessante!”. El que passa es que en Tron es va emocionar amb el seu èxit inicial i al cap d’una estona va assenyalar una bossa de plàstic que surava a l’aigua i li va dir “Ves, y esto es un pez bolsa, que es lo que se pesca con lo que te he enseñado antes”. La primera reacció de la Amparo va ser preguntar excitada on estava el peix aquest, fins que va veure la bossa i es va cagar en en Tron. A partir d’aquí cada cop que en Tron es trobava alguna cosa deia que era un tipus de peix, com per exemple el pez cuña (que era això, un troç de fusta amb forma de tascó), que segons el tron era l’estat larvari del peix bossa. La incredulitat de la Amparo va anar augmentant gradualment fins que va optar per assumir que tot el que deiem era mentida, i llavors per veure que ens inventavem ens va preguntar “A ver, i esto que es?”. Era un òs de calamar i li vam dir i ella ens va mirar i ens va dir que no era tonta, que els calamars no tenen ossos. Suposo que el fet que jo vaig afegir que era l’òrgan que els calamars feien servir per produir la llet de soja, del llatí sojantum que vol dir calamar, no va ajudar a que ens prengués seriosament. Però la qüestió és que si que era un òs de calamar. Li vam intentar explicar que els calamars no són rodones arrebossades que neden pel mar, però no hi va haber manera. A part d'intentar instruir a l'Amparo, el viatje ens va servir per descobrir components essencials de la vida politico-socio-cultural de Mallorca. Per exemple, en Tron ens va fer una petita demostració de la saviesa popular autoctona sobre els possibles usos alternatius del sucre de les ensaimades aplicat a l'ambit dels estimulants de via nasal.
Vam descobrir que els municipals de Mallorca lluiten activament per el reconeixement dels drets de la comunitat homosexual vestint orgullosament els cotxes patrulla amb els colors de la rainbow.
Vam comprovar que a la bonica vila de Deià la propietat privada va més enllà de la mort i que millor deixar-ho ben clar, no sigui que a algú li passi pel cap fotre't la lapida mentres descanses.
I també que hi ha gent que després de morta decideix cambiar-se el nom i la data de naixement. ( I la Amparo, que diu que el català és fàcil, ens va preguntar que “por què en la lápida dice que descansa en Pau si está enterrado en Deià?”).
I a Soller i a Palma es veu que encara tenen afició a l'ornitologia i tenen monuments a coses.
En Christopher T. Kerr és un paio amb el qual em vaig pegar l'estiu passat. Dos anys a Londres sense que passi res i un cap de setmana que vaig a Ipswitch, un petit poble a hora i mitja al nord de la ciutat, acabo a hòsties. En Kerr era un hooligan d'aquests que van sense samarreta pel carrer que va decidir que l'estava mirant i que per això em mereixia una hòstia. A part de ser un fill de puta anava forca drogat, no tenim molt clar amb què però en opinió d'en Tron, l'especialista en estupefaents de la colla, havia de ser alguna cosa mes que vi bo. Aquesta apreciació ve donada per la capacitat d'en Christopher d'entomar hòsties i per la facultat de rebentar portes de vidre amb els punys. No tenim clar si a mes tenia la vista afectada o simplement era racista a uns nivells molt originals, perquè no parava de dir-me "negre de merda". Concretament la frase era "No fugis, que jo estic sagnant però no me’n vaig perquè sóc britànic i tu ets un negre de merda, vine aquí negre!". Sincerament, crec que seria mes apropiat referir-se al meu to de pell com a "blanc rotllo hivern nuclear de merda", però bé, s'accepta el compliment. Al final de la bronca, no patiu, ell es qui va acabar menjant sopes i dormint a comissaria. I llavors la sorprenent maquinaria justiciera de Sa Majestat es va posar a funcionar. En dos mesos el paio estava vist per sentencia. En Kerr va haver de pagar el judici (£45, es veu que van barats aquí), compensar amb £100 a mi i dos mes que van rebre, estar sota supervisió sis mesos, fer 120h de treball comunitari no remunerat i donem per suposat que també va haver de pagar la porta de vidre del Nero. Doncs bé, durant tot aquest temps no he sabut en que gastar-me els £100. D'entrada vaig pensar que en Christopher em pagaria la travelcard d'un mes (£99,50) ja que el preu era escaient, però despres vaig pensar que era una cosa massa banal, que no em quedaria res pel record (i també que ara la travelcard ja costa £105,29 per celebrar l'any nou). Finalment he arribat a la solució perfecte. M'he comprat un sac de boxa.
El vol de tornada cap a Anglaterra va ser normal, sense happy hours ni res que els de Ryanair són conscients de que per Nadal ja es fan prou excessos, de manera que em vaig dedicar a llegir. Gràcies a nostre senyor glorificat que vetlla per nosaltres amb la seva gràcia infinita, finalment em vaig acabar la megatotxana (no per llarga, sinó per dura) de “The sorrow of war”, o sigui que la resta del viatge em vaig anar buscant lectures alternatives. La primera va ser el cartell explicatiu de les normes de seguretat en cas d’emergència. Normalment aquestes instruccions venen en un full plastificat que pots trobar en la butxaca amb les revistes i la bossa per vomitar que hi ha al seient del davant, a sota de la tauleta plegable. Però a Ryanair el centímetre i mig que ocupa això és la diferencia entre que clavis els genolls a l’esquena del payo del davant o no. De manera que res de porta-revistes, les instruccions estan enganxades al seien i punt (i així només ocupen 0,1cm, mireusté!). El tema de la bossa per vomitar no està solucionat, suposo que arribat el cas s’espera que et guardis la potada a les butxaques. La lectura, tot i no ser gaire original, era infinitament més entretinguda que el llibre. La veritat és que sempre m’ha fet gràcia que els avions estiguin equipats amb tobogans inflables i, si algun dia em toca fer-los servir, quan arribi a baix segur que li demano a la assistent de vol si em puc tornar a tirar. Doncs bé, llegir sempre és bo per aprendre coses noves i, ves per on, per utilitzar els tobogans aquests està prohibit portar sabates de taló o joies, la qual cosa puc entendre perquè podrien esquinçar la tela i els que venen darrera s’haurien de conformar amb jugar amb les armilles salvavides. Però el que vaig descobrir és que les dentadures postisses també estan prohibides als tobogans, a lo qualo no puc trobar cap explicació mínimament raonable. El pròxim cop que voli aixecaré la mà i preguntaré. Un cop acabat de llegir això vaig passar a una cosa més intel·lectual. Vaig començar amb el que hi havia imprès en el paquet de galetes Principe que ma mare m’havia comprat pel viatge. I quina va ser la meva sorpresa quan començo a llegir i em trobo amb el missatge: + sabor, receta mejorada. Los tiempos cambian y principe también. Quina putada. El gust de les Principe no pot cambiar, de la mateixa manera que seria una tonteria canviar el gust de la Nocilla, del Colacao o de la cola dels segells de correu. Vaig obrir el paquet, en vaig mossegar una i efectivament, el gust de les Principe a prendre pel sac. De tant en tant apareixen a la bústia de l’E-mail missatges explicant moments estel·lars de la història del marketing. La meva preferida és la del tio que va estalviar deu mil milons de bilions simplement traient una oliva de les amanides que es servien en no sé quina companyia aèrea. Però la mega clàssica és la de la Cocacola. Els marketineros de la Coke decideixen reformular la recepta de la Cocacola i fan una campanya de la hòstia per promocionar el nou gust. Els yankis van al super, troben la nova Cokeguay però descobreixen que no poden comprar la de tota la vida de manera que tothom es caga en la nova recepta i llavors la cocacola ha de tornar a treure al mercat el que ara es coneix com la Coke Classic. Els de Ryanair si que llegeixen aquests tipus de mails i en prenen exemple i arriben a la conclusió que, si et pots folrar traient una oliva de les amanides, imagina la de pasta que pots fer si suprimeixes la teca en general i, posats a fer, també envies la butxaca de les revistes a prendre pel sac. Els de Can Beukelaer en canvi envien aquests tipus d’e-mails a la paperera de no desitjats i em cagu’m tot que ara les galetes són un trunyu. Les galetes de tota la vida són un trunyu. Les galetes de t-o-t-a l-a v-i-d-a. Les galetes que jo em comprava a ca l’Oller quan anava cap al cole perquè era l’esmorzar més gran que et podies comprar amb 20 duros. No és una bona manera de començar l’any. Sobretot si saps que un cop arribis a Londres t’espera en Livingston amb una altra de les seves flipades en la pujada de les travelcards. Que es veu que aquest home té una idea una mica distorsionada de com celebrar l’any nou. Pel que fa a mi, el dia que surtin al mercat les Principe Classic em plantejaré de tornar a Barna.
A Ryanair pagues poc, d'aqui que et cobrin tant si portes sobrepes, pero han descobert que hi ha maneres mes alegres de fer calers. Quan vam enlairarnos per megafonia va sonar la oferta: "Estimats passatgers, els recordem que tenim una bonica seleccio de piscolabis i begudes a bord. Pel que fa a les begudes acoholiques tenim vodka, martini i wijky. Recordin que al comprar alguna d'aquestes begudes en rebra una altra de franc". Perfecte, he enganxat la happy hour de Ryanair, vaig pensar, si comencem a volar fent esses ja se que passa.
Vivia en una casa tronada del nord de Londres on les aranyes em perseguien, les alarmes em despertaven i on dos o tres cops per setmana em pegava amb en Christopher. Per sobreviure feia cafès, per viure feia fotografies i per passar la estona escrivia tonteries. Després vaig tornar a Barna per guanyar-me les garrofes fotografiant a rosses operades, treure'm el carné i seguir escrivint tonteries.
Entrades
