Feliz 2008... que rima con bizcocho...

Nadal = Madrid, com cada any, que toca reunió familiar a ca la matriarca (l'agüelita). Aquest any, a més, ha tocat rememorar la infantesa.
Els meus oncles tenen un fillol de 12 anys que aquest any ha passat les festes amb nosaltres, i per entretenir al chaval vam decidir portar-lo al Parque de Atracciones.
A Madrid són així, el parc d'atraccions de la ciutat de tota la vida està batejat amb el rebuscat i sorprenent nom de “Parque de Atracciones”. La veritat és que li escau molt, perque era simplement això, un conjunt d'atraccions de fira de tota la vida (rotllo “el saltamontes” o “el tren de la bruixa”) però en un recinte estable.
El chaval estava content de que hi anessim, jo estava histèric. De petit, cada viatge a Madrid suposava inexcusablement una visita al Parque, però feia com a mínim 14 anys que aquesta tradició s'havia interromput. I tornar-hi ara suposava comprovar quantes de les atraccions cutres que tant m'agradaven de petit havien sobreviscut al pas del temps, i evidentment montar-hi.
La veritat, poc queda del parc que jo recordava. Segueix estant a la Casa de Campo, però això és gairebé l'únic que no ha cambiat. De fet hi han muntat un altre parc temàtic just al costat, on per montar-te a les atraccions no has de comprar tickets sinó condons, però al Parque de Atracciones per 26 leuros pots entrar a totes les atraccions tants cops com vulguis i a l'altre parc em sembla que per aquest preu només et deixen visitar el pavelló francès.
Que queda de la meva infantesa? Queden els Caballitos de el Oeste, una atracció molt avançada al seu temps on et passeges per un poblat de cowboys i indis pseudo-disneys montat en uns caballets de plàstic que fan com que cabalguen però en realitat t'estan donant pel cul.
Queda El barco blanco cutre ese, que és un vaixell blanc cutre amb passadissos foscos on el terra és mou de cantó, i després amunt i avall, i després té pintures fluorescents a les parets i la traca final és un tunel rodó de la friolera de metre i mig que dona voltes. Terror psicològic vaja.
I, gràcies a Déu, queda La selva de Tarzán, on montat en una barca et passeges per un canal que recorre la selva. La veritat és que tot el decorat està renovat, però han estat fidels a l'original i encara hi ha el Tarzan a la seva cabana i un parell d'exploradors pujant a un arbre mentre un rioceront els hi clava la banya al cul i, sobretot, es continua podent apreciar el soroll dels sistemes hidraulics que fan moure les figures de cartró pedra.
Que hi ha de nou? Tota la resta, però el més impresionant és la col·lecció de muntanyes russes d'última generació amb les quals s'han equipat (al parc temàtic del costat també hi ha russes) i que és el que fa que l'any que bé i pensi tornar. En especial una que es diu La Lanzadera i que no és una muntanya russa sinó una columna altíssima on tu t'asseus en un seient que puja fins a dalt i mentre pujes vas dient “Ai mira, si d'es d'aquí es veu tot el parc” i després dius “Ai mira, si es veu la casa de l'avia” i després “Ai mira, si allò deuen ser Ceuta i Melilla” i llavors et deixen anar i caus en picat i dius “Ai mira macagumlahostiavergesantissima!!!”
Evidentment, ja que estava a Madrid, també vaig aprofitar per veure a l'Amparo i en Conejito. Bé, a en Conejito menys que estava malalt i va marxar cap a casa d'hora, cosa que em va deixar a mi sol amb l'Amparo i tres amigues seves en mig d'una disecoteca de ragatone (???) i amb la possibilitat de muntar una bacanal de sexe salvatge o bé mantenir una interessant conversa sobre métodes depil·latius. Va guanyar la segona opció per quatre vots a un. I voleu que us digui una cosa? La depil·lació laser a la llarga surt a compte, que ho diu l'Amparo que s'ha fet les aixelles i no parava d'aixecar els braços amb orgull. Diu que està estalviant per l'engonal, però no se si això ho té pensat lluir de la mateixa manera.