Històries pret a no dormir

Dilluns va ser el meu últim dia com a pretorià. Tres anys durant els quals he aprés molt sobre la condició humana...


Jo: Eat in or take away?
Client: Yes.
Jo: ¿?

Client: Aquest sandwitch està molt dolent, és increible, estic indignat!!

Jo: Vale, espera que ara crido al manager, que si de cas li expliques a ell aquesta història i també com és que t'has menjat tot l'entrepa si estava tant dolent.
(El manager es disculpa i li dona un altre entrepa)

Manager: Necessito que netegis això.
Jo: Ja ho he fet, ho faig cada dia.
Manager: Eh... però avui amb aigua calenta i sabó, que toca deep clean.
Jo: (20 minuts després, sense haver fet res) Ja està, que et sembla?
Manager: Molt millor, gràcies.

Jo: No es mereixen.

Jo: Vols una bossa?
Client: No gràcies, bé, millor si, o millor no.. en tens una de paper? Bé, és igual, save the trees.
Jo: (Si et pregunto quin és el teu color preferit m'ho expliques amb un power point...)

Client: Teniu alguna cosa per menjar?

Jo: No, la botiga es diu Pret a Manger perquè venem recanvis per monopatins, però si dones una ullada als frigorifics i prestatges amb entrepants, pastes, pastissos, yogurts, patates fregides y xocolatines davant dels quals has passat al entrar, potser trobes alguna cosa.

Jo: (Veient que hi ha cua i per intentar accelerar el servei) Hi ha algú a la cua que vulgui cafès o tes? Algú per cafès? (ningú diu res, me'n vaig cap a la caixa per atendre al primer client) En que el puc ajudar?
Client: Un cafè amb llet.
Jo: ¿?

Client: Teniu alguna cosa sense mahonesa?
Jo: Humm... croissants?
Client: Algun entrepa?
Jo: Bé, un cop vaig escoltar la història d'un payo que deia que n'havia vist un, però segurament es tracta d'un mite estúpid.



I això és un video que no té res a veure però que és super emocionant:

FranCoin

Avui a la botiga ens han colat aquesta moneda per una de 50 penics. Collons...

.

Comença la temporada

La botiga on treballo està en un centre comercial que integra l’estació de metro de Bond Street. Avui, una de les managers ens ha cridat a l'oficina per fer-nos un petit anunci:

“Han trobat “some devices” a Piccadilly, Marbel Arch i Hide Park. La seguretat del centre està en alerta màxima, si trobeu algun paquet o bossa, per molt obvi que sembli que és una simple bossa de supermercat que algú s’ha descuidat, crideu inmediatament a seguretat.”

En aquesta ciutat l’arribada de l’estiu no el marquen els solsticis ni les aus migratories, ningú és planteja treure el banyador de l’armari fins que no tenim el primer atemptat.
Ahir a la nit van desactivar un cotxe bomba davant de la disco pub Tiger Tiger de Piccadilly i un munt de pijus que estaven ballant R&B van salvar la pell. Nu se, tampoc crec que calgui arriscar la vida d’artificiers per salvar el Tiger Tiger, simplement haurien d’haber evacuat l’edifici i mirar-s’ho des de lluny.

Fa uns mesos em vaig llegir The Gun Seller, la primera (i de moment única) novela de l'actor Hugh Laurie. En Hugh és famós de sempre al Regne Unit i a Catalunya per haver sortit a varies sèries de l'Escurçó Negre i a la resta del món més recentment per ser la estrella de House M.D. La novel·la és la bomba, està molt ben escrita, et descollones de riure i a sobre en Hugh no se perquè però domina un colló de temes militars i policials i de malotes. La qüestió és que el protagonista en un viatge en avió li explica una historia al passatger del costat.

Resulta que hi havia un senyor que tenia molta por a volar en avió perquè tenia la paranoia de que l'avió explotaria per culpa d'un atemptat. Per mirar de superar el seu trauma el senyor va anar a veure a un estadístic a veure si els numeros li treien la por. L'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 10.000 de que hi hagués una bomba en el mateix avió que ell. El senyor seguia pensant que era un marge massa petit pel seu gust i llavors l'estadístic li va dir que hi havia una probabilitat entre 100.000.000 de que hi haguessin dues bombes en el mateix avió que ell. "Ja, però de totes maneres continuo tenint la possibilitat de que hi hagi una sola bomba, on està la solució?" Va dir el senyor. "Molt fàcil, porti una bomba vosté mateix", li va respondre l'estadístic.

Després de sentir la història el passatger denunciava al prota a seguretat, de manera que no se si seguir l'exemple. Bé, és igual, l’important és que l’estiu ja és aquí.

.

Pim, pam, pum

Avui després del curro he anat a fer una birra amb els companys de feina. Ha estat una vetllada amb espectacle. Quatre Christophers han decidit hostiar-se, de manera que he girat la cadira i he mirat el show.
La raó per les hòsties era el vell i clàssic “Es que m’has mirat malament” i el partit s’ha jugat a dobles. Val a dir que hi havia unes certes regles i més que un 2X2 ha estat un 1X1 + 1X1. Vull dir que les hòsties han anat per parelles i quan els dos primers han enllestit han esperat pacientment i sense interferir a que els altres dos acabessin d’estomacar-se. Al final s’han donat la mà, han comentat breument el partit, els perdedors han marxat i els guanyadors han tornat a seure al pub.
Si haguessin passat el barret els hi hagués donat un parell de lliures ben agust.

El putu R&B (Rabo & Buyuyu)

A Londres no hi ha perill de pachanga. Pots entrar tranquil·lament a qualsevol local amb la seguretat de que no escoltaràs ni David Cibera, ni Carlos Baute, ni David Bustamante Hostiaquefuertetio.
Val, hi ha una excepció. Un cop al The Edge de cop i volta ens van posar a la Chenoa i ens vam posar a ballar com uns posesos i va resultar que es que la parella del Dj era espanyola i al final ens va acabar convidant a copes i posant la meitat del Cd de la Chenoa. Hostiaquefuertetio no? I quan van encendre els llums i van dir que tancaven jo em vaig posar a cridar “Otra! Otra!” i tot el local es va posar a cridar “OTRA! OTRA!” i jo pensava “Hostiaquefuertetio, que guay que sòc!” i en van posar una altra (no recordo si de la Chenoa o no) i quan van tornar a encendre els llums vaig pensar en començar a cridar “Toca´m la picha! Toca’m la picha!”, però llavors em vaig adonar que la meitat de la gent estava parlant castellà i que per això tothom s’havia animat a cridar i que allò de la picha no colaria.
A part d’aquesta excepció que confirma la regla, no hi ha pachanga. No n’hi ha perquè els anglesos han estat capaços de trobar una cosa pitjor: El putu R&B.
A vegades vas a una disco/pub/localengeneral i quan dius “Merda, un altre cop el putu R&B” algú et contesta “No, no és R&B, és Rap” o “No, no és R&B, és Hip-hop” o “No, no és R&B, és Ragatone”. Mentida, sempre és la merda del R&B. I al cap i a la fi compleix la mateixa funció que la pachanga, o sigui proporcionar un ritme fàcil i constant que et permeti refregar l’escrot contra el cul d’alguna paya. No cal ballar, simplement refregar l’escrot.
I això si que és una cosa que és molt probable que et trobis als locals d’aquest poble. R&B a tota hòstia (dolent) i un munt de gent enganxada per la cintura (bo).
A la meva botiga aquest problema també està present. No al respecte de l’escrot, sinó de la selecció musical.
Els que es passen el matí fent entrepans a la cuina es posen música animada per esvair les tendències suïcides que inevitablement sorgeixen després d’haver-te llevat a les 5 de la matinada i passar-te el dia estenent maonesa sobre llesques de pa. Un 90% de la selecció musical és R&B, la resta són recopilacions vàries de les quals només la meitat estan completament lluïres de R&B. La qual cosa em deixa amb un 5% entre el qual triar.
Ahir, mentre tancàvem la botiga, vaig posar el compacte anomenat “Londres. Primavera ‘04” per amanir la feina d’escombrar i fregar, a la segona cançó va apareixer en Bisbal cantant el Buleria.
En Tony va treure el cap de la oficina i em va preguntar “El tio aquest està dient Malària, malària?” No, Tony no, però també és una malaltia de la qual és molt díficil desempallegar-se.
Per un moment molt breu vaig pensar en canviar el Cd i posar R&B.

Dilemes filolaborals

Avui l’acabar de currar he agafat la carpeta on hi ha les fulles on es suposa que hem d’apuntar tot el que hem jalat o hem hagut de llençar, que sinó quan compten l’estoc no surten els números. He agafat la carpeta i ha caigut una cosa. Un memory pen de 1Gb. Que lo flipas. Algun client se l’ha descuidat però ningú l’ha reclamat i al final del dia me l’he posat a la butxaca. Ara l’he connectat a l’ordenata i he comprovat que funciona. Guay, però m’estic començat a sentir malament.
El que passa és que el correcte hagués estat deixar el pen aquest un parell de dies a la botiga per veure si algú el ve a buscar. Però clar, si el deixo i finalment no el reclama ningú, ni de conya el tornaré a veure. És més, demà al matí a primera hora el primer que el trobés encara a la botiga se’l quedaria.
Li he dit a en Tony que si demà el reclamava algú m’ho digués i el tornaria, però ell m’ha dit que ni de conya, que si m’he l’enduia la versió oficial seria que no l’hem trobat mai. Que es veu que si algú el reclama i li diem que el tenim però que algú se l’ha endut i tal... doncs que ens pot caure un puro.
I ara estic mirant el contingut del pen aquest i ha una presentació de la hòstia de no sé quina megacorporació i tot té la pinta de que demà algú perdrà la seva feina i el seu sou de 55 mil lliures a l’any perquè no podrà fer la presentació davant de la junta directiva. Per què us feu la idea, hi ha un arxiu que és diu:
The relationship between Structured Systems Analysis Design Method (SSADM), Unified Modelling Language (UML), Unified Process, Soft Systems Methodology (SSM) and Workflow Management Systems with Organisation Process Modelling (OPM) method.mht
Cágate lorito. I hi ha un cullo de fotos i diagrames i gràfiques i polles.
Clar, que ara que hi penso, algú que fa presentacions amb títols de quatre línies i cobra 55 mil lliures a l’any, és compra pens d’un Gb com qui es compra kikos... Segur que demà va al PC World i se’n compra un altre de 4Gb, o dos... Segur que ni tant sols li diran res a la feina perquè és accionista i vicepresident de la companyia...
Bah! Que le peten!... pos anda que no mola mi pen ni na.

Y otro Perrito Piloto!

Una tarda molt avorrida al Putu Pret. Una tarda d’aquelles que et fan trobar a faltar els clients.

Llavors ha entrat en Greg a la botiga i senyalant un dels frigorífics ens ha dit: Veieu aquella llauna de Cocacola? I llavors ha arrugat la bossa de paper que duia a la mà i l’ha llençat amb tota la seva força. N’ha tombat dues i si hagués estat en una fira ara tindria un d’aquells gossos de peluix de metre i mig.
En Hani i jo ens hem mirat i seguidament hem arrugat dues bosses més.
El joc ha estat simple. Primer havies de dir a que li tiraves, i segons si apuntaves a un sandwitch que estava sol (+ difícil) o a una fila de tres o quatre junts (+ fàcil) la puntuació variava. Tampoc és que apuntéssim els punts ni res, però bé.
L’André és un Team Leader i en principi quan ens ha enganxat jugant ens hauria d’haver reganyat, però el seu esperit brasiler ha pogut més que el deure. Ens ha demanat que li passéssim una de les pilotes i tal com li ha vingut l’ha chutat cap als frigorífics. No ha tocat res, però ha inaugurat una nova modalitat de joc que ha durat fins que hem vist que una senyora plantada a la porta, sense atrevir-se a entrar, ens preguntava si encara estàvem oberts.
En principi, a no ser que algun dels managers és dediqui a mirar les cintes de vídeo del CCTV, no ha de passar res.
Més tard, un cop hem tancat la botiga de veritat, he posat una mica de musiqueta per animar l’estona que em passo netejant les màquines del cafè. He descobert que tenim un CD amb la banda sonora de “Transamerica” que algun client es va descuidar. No he vist la peli, però se que es tracta d’un transvestit que fa un viatge per els EEUU amb el fill que acaba de descobrir que té. En base a això he suposat que la banda sonora estaria composta a base de Gloria Gaynor, Cher i Village People, però no. La BSO es basa íntegrament en música country. De manera que per arrodonir el dia m’he passat una hora escoltant banjos i aguantant com en Tony, un dels managers, se’n enfotia dels meus gustos musicals i feia com que imitava a un cowboy cada cop que passava pel meu davant.

15 minuts d'historia personal

L’Afroza és la dona d’en Kabir. I no té res a veure amb en Kabir.
L’Afroza és una noia que sempre somriu, que de seguida es posa a parlar amb tu i que es força nerviosa. De fet sovint fem conya amb això i diem que li em de prohibir el cafè i el sucre perquè sinó s’embala massa.
En Kabir és el negatiu de l’Afroza, o una Afroza positivada, com preferiu. En Kabir quan parla ho fa a poc a poc perquè mentre ho fa va contant les paraules que diu per no passar-se del seu màxim diari. De fet s’estalvia algunes conjuncions i preposicions no per que no sàpiga anglès sinó per estalviar-se algunes síl·labes al cap del dia. Els somriures deuen entrar en el mateix còmput que les paraules perquè també els raciona bastant. Diríem que es un payo tranquil.
Doncs be, com és que aquests dos han acabat casats? Com és que un paio com en Kabir s’ha lligat una paya com l’Afroza? Perquè a més l’Afroza és guapa i en Kabir, bé no és que sigui lleig però vaja, amb l’Afroza li ha tocat la loteria.
Doncs avui l’Afroza m’ho ha explicat.
Durant el meu descans (de 15 minuts per cert, siusplau que algú ressusciti en Marx que encara té feina a fer) he coincidit amb l’Afroza. La chavala em troba simpàtic i avui ha decidit compartir els seus pensaments amb mi. Sincerament no sé per que li ha agafat per explicar-me tot això, vull dir que jo no li he preguntat, simplement ha començat a explicar-me la seva vida, com si li vingués vingut de gust pensar en veu alta.
Hi ha coses que de tant en tant escoltes a les noticies, o llegeixes en algun lloc i penses que quins costums més diferents que tenen a d’altres llocs del mon. Però quan t’ho explica algú que treballa amb tu, que sembla tant semblant a tu, et xoca bastant. L’Afroza es va casar amb en Kabir perquè el seu pare li va dir. El pare de l’Afroza era un dels arquitectes més importants de Bangla Desh (del top ten segons ella) i va ser l’encarregat de buscar un marit convenient per la seva filla gran. En Kabir i l’Afroza es van conèixer el dia del seu casament.
El que més m’ha sorprès és la naturalitat amb que m’ho ha explicat. Totalment conscient del seu deure com a filla major, entén que és el que li toca. La seva germana petita es casarà amb el manso que ha escollit ella i del qual s´ha enamorat, però per la filla gran, com ella diu, tot depèn de la sort. I sembla que ella considera que n´ha tingut força.
El dia del seu casament l’Afroza no parava de plorar i de dir que ella no volia marxar de casa els seus pares per anar a viure amb una altra família. El seu cunyat, per sort, es un bon home i força intel·ligent. Es un payo que sap que la única manera d’aconseguir que algú faci una cosa és fent que la vulgui fer. A mig camí va parar el cotxe i va comprar dos gelats per l’Afroza i li va dir que tranquil·la, que mengés els gelats (que a la nena li encanten, sobretot a l’agost de Bangla) i que després tornarien a casa dels seus pares i els hi explicarien que ella no volia casar-se amb en Kabir i ja està, que no es preocupés. Evidentment l’Afroza, ja més calmada i amb un gelat a cada mà, li va dir que no digues bajanades, que no podia fer això, que no podia tornar casa seva així. De manera que van continuar cap a Can Kabir.
El primers dies l’Afroza va dormir a la mateixa habitació que els seus cunyats i la lluna de mel va ser mes aviat un picnic familiar, amb les dues famílies embotides en un autocar per anar a passar uns dies a la platja. De manera que en Kabir i l’Afroza es van anar coneixent de mica en mica, com qualsevol parella, però amb els tràmits matrimonials ja enllestits.
I d’allà fins aquí i ara estan esperant una criatura.
M’entres ella m’anava explicant tot això jo anava assentint amb el cap i no he parlat gaire. Be, la veritat, amb quinze minuts de descans has d’escollir entre menjar o parlar i era la hora de berenar, però a part d’això es que no la volia interrompre. M’estava explicant de primera ma una cosa que he sentit i llegit mil cops i que estava trobant molt interessant i, de totes maneres, que li podia contestar? Vull dir que la seva vida es així, la vida es així, i no se m’acudia cap comentari adient. De manera que m’he limitat a veure-ho des del seu punt de vista, a comentar-ho com una cosa normal. Perquè és normal, perquè a molts llocs es la norma, perquè de fet jo visc en una excepció.
Al cap de quinze minuts, una mica descol·locat, li he dit si em deixava penjar el que m’havia explicat a internet. L’Afroza ha somrigut i m’ha dit que no li feia res, que de fet li feia gràcia. S’ha sorprès que algú pensés en escriure sobre una cosa tant banal com el seu casament amb gelats de llimona.
Abans de marxar m’ha preguntat si seguia sense parella. Llavors he somrigut jo i li he dit que si, que segueixo sent un bachelor.
No es el primer cop que m’ho pregunta. L’Afroza esta preocupada per això, diu que estic perdent el temps, que m’he de buscar una noia del meu país (perquè diu que així m’entendrà millor) i fer família.
Li he dit que quan trobi parella serà la primera en saber-ho i després he pensat que per segons que tenir un pare arquitecte soluciona la vida. O no.

Chiringuitejant

El diumenge passat vaig inaugurar el meu chiringuito. Un chiringo a Camden on venc fotografies. Bé, com a mínim aquesta és la idea.
Em vaig llevar a les 7am, havent dormit nomes cinc hores i mitja -contant l´hora extra a causa del canvi d´horari- perque mai acabava d’enllestir els preparatius (tot i que tot el material cap a dins dúna maleta mitjana). Vaig enfilar cap a Camden arrossegant la maleta i les llaganyes i a les 9am estava alla preparat pel sorteig de taules.
Al mercat de Camden Lock la cosa va per taules: Tu llogues una taula per 45 lliures i vens el que et vingui de gust. Hi ha dues opcions, a dins o fora. El meu objectiu era estar a dins de l’edifici perquè és on es venen les Arts & Crafts, a fora basicament hi ha roba pseudohippie i menjar suposadament barat però que no ho és.
Alla estava jo amb la resta d’empresaris d’èxit esperant que arribessin els que tallen el bacallà i posant la meva millor cara de Si-soc-nou-aqui-pero-en-realitat-tinc-tres-botigues-més-a-Harrods-i-dues-al-Selfridges, quan en George i la Mary (per anomenar-los d’alguna manera) van arribar per repartir les taules.
La Mary va dir alguna cosa que no vaig entendre i la gent va començar a aixecar la mà i ella a apuntar els noms. Puta mare, començem bé. Evidentment vaig passar de preguntar que havia dit perque els que tenim botigues al Harrods es suposa que entenem aquestes coses. Després va preguntar qui havia estat allà el dia anterior i va seguir apuntant noms. Després va dir un parell de categories més on tampoc entrava jo i finalment va preguntar si s´havia deixat algú. Ara si que vaig aixecar la mà, amb cara de vale-d’acord-no-tinc-cap-botiga-a-Harrods-però-sóc-molt-bon-chaval.
Van comencar a sortejar les taules i evidentment els que tenien el nom primer a la llista tenien preferència. En George anava apareixent de tant en tant i li anava dient a la Mary quantes taules quedaven a dins i jo m’esforçava en enviar ones telepàtiques a tothom perque escollissin estar a fora. La meva telepatia és una merda, per cert.
Quan en George va dir que només en quedava una a dins van preguntar qui tenia nice stuff i volia anar a dins. Jo vaig aixecar la ma aquest cop intentant posar cara de mi-segundo-nombre-es-nice-stuff-nena però m´ho podria haver estalviat perquè la Mary ni tant sols em va mirar. Va anar directe cap a una paya (ejem, que havia arribat després de mi) que es veu que coneixia i considerava que tenia molt bon material.
Quant finalment em va tocar a mi la Mary em va mirar en plan I tu qui ets? I jo li vaig somriure en plan Sóc el que no té botigues al Harrods però que és molt simpàtic, vols ser la meva amiga?. Evidentment feia mooooolta estona que ja no quedaven taules a dins.
Em va preguntar que que venia. Fotos querida, fotos. I ella i en George es van mirar amb la expressio de la cagaste Burt Lancaster d’aquell que s’adona que les fotografies ni es mengen ni es fan servir de roba interior i que per tant no em menjaria un rosco a fora i el meu primer dia a Camden seria un trunyu. El cervell de chiringuitero d’èxit d’en George es va posara treballar fins que va dir: Tranquils, tinc a solució!

Recordo un conte que em van explicar al cole. Bé, de fet només recordo el final, part del final per ser exactes.
La cosa és que fa molt de temps en un lloc molt llunyà una noia va tenir no se quin problema amb el rei i el rei no se per quins setze ous li va posar una prova. La noia havia d’anar a palau vestida però despullada, havia d’anar-hi caminant pel camí pero sense fer servir el camí i hi havia alguna altra condició estúpida que no recordo. Crec que la recompensa si aconseguia superar la prova era que el rei si casava i si fallava li tallava el cap. De manera que el premi era casar-se amb un payo que matava a la gent que no superava les proves idiotes que se li acudien.
Doncs bé, la noia que era molt llesta i la heroina del conte, va anar a palau vestida amb una xarxa de pescador. De manera que anava vestida perquè portava alguna cosa a sobre però també despullada perquè a través de la xarxa anava ensenyant la figa. Per arribar a palau va fer servir una mula coixa que com que caminava torta no anava mai ben bé ni pel camí ni per fora.
Sincerament recordo que quan era petit i em van explicar el conte vaig pensar que el tema de la mula era una mica innecessari. Vull dir que tu mateix pots anar saltant a dins i a fora del camí sense necessitat de fer servir animals esguerrats. Però bé, la questió és que la noia va aconseguir ser 100% ni chicha ni limoná i per tant es va casar amb el rei psichokiller.
Una parida de conte, en sóc conscient des dels nou anys.

Doncs resulta que en George tambe deu estar casat amb un rei psicòpata. Em van donar una taula que estava en una de les sortides de l’edifici. Estava a fora pero estava sota el porxo de la sortida, de manera que tambe estava a dins. Em vaig preguntar si em veien amb cara de mula coixa.
Els meus veins eren dues dones que tiraven el Tarot i una parada de roba hippy (oh, sorpresa) regentada per una rastafari amb rastes de colors, ulleres liles i llavis pintats de lila tambe. I jo en mig amb les meves fotos. Definitivament no tinc cap botiga a Harrods.

Lumi-tecno-star

La Lumi es una companya de feina. Es romanesa (de Chauchescu, no de Caligula) i li encanta la musica techno-machine-superbass de la seva terra natal.
Treballo en un univers sideral de Dragostea.

Mister Mustard

Avui he entrat a la botiga i he escoltat que algú em saludava. Jo he dit hola amb la mà mentres entrava a la staff room. LLavors m'he adonat que qui m'havia saludat havia pronunciat el meu nom perfectament. He tornat enrere i m'he trobat a en Kabir mirant-me amb un somriure d'orella a orella en plan "Ho veus, ja se pronunciar el teu nom".
- Molt bé -li he dit jo-, veus com és fàcil. Aviam, torna-ho a repetir.
- Mustard!
- (Cabronàs).

.

[Aquest post està relacionat amb aquest]

Master of the universe

En Kabir és un paio de Bangla Desh que treballa amb mi i que és incapaç de pronunciar el meu nom correctament. Em diu Garlic, que vol dir All i evidentment em toca la pera.

Ultimament he decidit que com que ell em toca el que no sona jo tambe li toco a ell i cada cop que em crida li faig repetir el meu nom fins que el diu bé. Cinc minuts després el cabró ja m'està dient All un altre cop, però com a mínim el canso una miqueta. No és mal chaval, simplement és incapaç de pronunciar absolutament res correctament.

Avui, en una de les nostres sessions de "Listen & repeat" en la que he estat especialment cansino el paio a acabat preguntantme si no tenia cap altre nom o sobrenom. Em toca molt la pera quan algú em pregunta això. Per comencar perquè s'ha de ser molt burru per preguntar-li això a algú. T'estan dient: "Mira noi, em fa mandra aprendrem el teu nom, que tal si et busquem algun nom que ja m'hagi aprés i així no em canso?".

La millor manera de caure bé a algú és aprendre't el seu nom a la primera i pronuciar-lo sovint els primers cops que converses amb ell o ella. És una cosa molt bàsica que enseyen en qualsevol curs de relacions laborals/personals. És molt fàcil i molt efectiva. El nom propi és el so més bonic del mon per a qualsevol persona. Però cagarla és igual de senzill.

En Theodor Roosvelt, en una recepció d'embaixadors quan era president dels EEUU, va decidir fer una prova. Cada cop que li presentaven algú en comptes de dir "És un plaer tenir-lo aquí amb nosaltres" deia "Acabo d'assassinar la meva dona". Ningú li va preguntar que dimonis estava dient. És el mateix que ens passa a tots, no escoltem a l'altra persona i als cinc segons no recordem com es deia.

En Roosvelt tenia un sistema per això. Just després de coneixer algú visualitzava la cara d'aquella persona i repetia el seu nom deu cops per gravar-lo a la memòria.

Em sembla que en Kabir no serà mai president dels Estats Units d'Amèrica.

Que si tinc algun altre nom? Bé, he pensat, entrarem en la fase de vacilarte directament a la cara chaval i li he dit que si volia em podia dir Master of the Universe. Evidentment era una vacilada, però el paio s'ho ha pres com una alternativa i ara no para de dir-me Master. Els camins del senyor són inescrutables...

El problema és que el nano tampoc pronuncia bé Master i semla que digui Mustard (mostassa), de manera que estem més o menys com al principi.

.

[Aquesta història continua aquí]

Rumor has it

Mes confusions de nacionalitat. Avui un vasc amb el que treballo m'ha llegit el nom a la chapa i m'ha preguntat si era grec, tot i que ja haviem parlat uns quants cops en castella. Es un noi una mica especial, crec.
Per cert, es veu que corre el rumor de que el minchia boy potser acaba acomiadat, m'ho han comentat avui dues persones al curro. Lets see.

Sopar by the face

Hola companys. Us escric des del mes profund de la meva intoxicacio etilica.
Ahir vaig anar a un sopar de la botiga de Baker Street. Es que fa uns mesos vam guanyar un Star Team Award, que es la manera pija de dir que hem fet un munt de calers i la companyia ens convida a sopar.

La nit no va ser la bomba pero hi va haver unes cuantes coses curioses, a part de que em vaig inflar a carn, marisc i caipirinhas. Vam anar a un restaurant braziler molt guapo i els dos consells que us puc donar es que proveu els cors de pollastre a l'ast i que no us limiteu a veure nomes caipirinhas si despres teniu una hora i mitja de viatge per tornar a casa.

A part de menjar com un rei, el sopar em va servir per adonarme que les coses a can Baker estan mu mal i que he tingut sort de marxar a temps. Simplement posare com exemple a la Rossana, una bulgara que, en un moment que el minchia del manager va anar a fer un cigar, ella va aprofitar per adobar-li la beguda amb un raig de sal. Realment aquest paio es sap guanyar els treballadors.

L'altra nota de color la va posar en Martin, el Team Leader, que en va protagonizar una de mes surrealista.

Haviem sortit del restaurant i estavem discutint on anar a continuacio quan en Martin va decidir fer una trucada en una cabina telefonica d'aquestes tant tipicament angleses. Jo em vaig estranyar de que no fes servir el seu mobil i prou, pero tampoc m'hi vaig capficar massa perque evidenment me la sua si en Martin es gasta els calers en cabines.

Llavors, quan vam comencar a fer via cap a un pub, vaig anar a avisar a el paio i quina sorpresa quan em trobo a en Martin amb el telefon arrepenjat a l'espatlla i la ma ficada a dins dels pantalons wanking, wanking. Apoteosic. En aquell moment vaig agrair molt no tenir el cap clar. Evidentment no vam fer cap comentari al respecte, com si fer una pausa per masturbar-se en una cabina fos la cosa mes normal del mon i vam enfilar cap al pub.

Recapitulem

Be, posem nos al dia:

Treballo per un subnormal
Si, el meu manager es un desgraciat. Molt gran. Inmens. I va en bici perque es cool. Tonto del cool.
Resulta que avui ja ha estat el colmo, estic fins el penis i vull marxar de la botiga on treballo.
El problema es que necessito els calers, ves per on, de manera que em veig obligat a parlar amb la Ops Manager, explicarli que dolent que es i que malament que em tracta (i q capullo que es) el meu manager per fer veure-li que necessito i em mereixo un transfer. Suposo que sera facil aconseguir l'objectiu pq el meu manager ha comes el pecat capital a UK. Ha estat rude. Ha estat unpolite. Es un barbar heretje. I el fill de puta m'ha putejat.
Avui m'ha tret el bonus pq he arribat 3 minuts tard. £25 a la merda. Menja'm la polla y de canto fill de puta. Em fi, el dia del judici final haura de pagar, mentrestant jo m'assegurare que la seva superior el conegui millor (i no sere el primer en fer-ho). Mort a l'heretge!!! Kin geri!!!

The Kin Geri
Ja esta, ja la he liat. El que passa es que ho he fet sol i ja veurem com acabo. La vida del samurai es solitaria, pero no em fa por acabar com la flor del cirerer. Potser si com el rosari de l'Aurora.
A falta de katana, avui he enviat una meravellosa carta a la head office explicant les meves aventures amb el manager i la gran atmosfera de treball que tenim a la botiga. Aquesta mateixa tarda m'ha trucat en Carter, David Carter, el qual dura a terme una investigacio inda shop. Mentrestant jo sere reallotjat al pret de West One per no interferir amb la investigacio.
La incognita es si podre tornar a la Baker Street quan s'acabi la tempesta. Perque creieume, he de tornar a la botiga, no puc marxar ara. Ara no.
Per que? Perque la vida del samurai es solitaria.

Pq???
Que per que he de tornar a la botiga? Doncs perque despres de un any i mig treballant amb dones simpatiques, pero que molt, molt simpatiques, ha arribat la Rita. Just tres dies abans de que m'enviessin a treballar a West One, on tothom es molt simpatic tambe.


Doncs be, el divendres en David Carter ve a West One a dir-me com ha quedat la cosa. Emocio, emocio.