15 minuts d'historia personal

L’Afroza és la dona d’en Kabir. I no té res a veure amb en Kabir.
L’Afroza és una noia que sempre somriu, que de seguida es posa a parlar amb tu i que es força nerviosa. De fet sovint fem conya amb això i diem que li em de prohibir el cafè i el sucre perquè sinó s’embala massa.
En Kabir és el negatiu de l’Afroza, o una Afroza positivada, com preferiu. En Kabir quan parla ho fa a poc a poc perquè mentre ho fa va contant les paraules que diu per no passar-se del seu màxim diari. De fet s’estalvia algunes conjuncions i preposicions no per que no sàpiga anglès sinó per estalviar-se algunes síl·labes al cap del dia. Els somriures deuen entrar en el mateix còmput que les paraules perquè també els raciona bastant. Diríem que es un payo tranquil.
Doncs be, com és que aquests dos han acabat casats? Com és que un paio com en Kabir s’ha lligat una paya com l’Afroza? Perquè a més l’Afroza és guapa i en Kabir, bé no és que sigui lleig però vaja, amb l’Afroza li ha tocat la loteria.
Doncs avui l’Afroza m’ho ha explicat.
Durant el meu descans (de 15 minuts per cert, siusplau que algú ressusciti en Marx que encara té feina a fer) he coincidit amb l’Afroza. La chavala em troba simpàtic i avui ha decidit compartir els seus pensaments amb mi. Sincerament no sé per que li ha agafat per explicar-me tot això, vull dir que jo no li he preguntat, simplement ha començat a explicar-me la seva vida, com si li vingués vingut de gust pensar en veu alta.
Hi ha coses que de tant en tant escoltes a les noticies, o llegeixes en algun lloc i penses que quins costums més diferents que tenen a d’altres llocs del mon. Però quan t’ho explica algú que treballa amb tu, que sembla tant semblant a tu, et xoca bastant. L’Afroza es va casar amb en Kabir perquè el seu pare li va dir. El pare de l’Afroza era un dels arquitectes més importants de Bangla Desh (del top ten segons ella) i va ser l’encarregat de buscar un marit convenient per la seva filla gran. En Kabir i l’Afroza es van conèixer el dia del seu casament.
El que més m’ha sorprès és la naturalitat amb que m’ho ha explicat. Totalment conscient del seu deure com a filla major, entén que és el que li toca. La seva germana petita es casarà amb el manso que ha escollit ella i del qual s´ha enamorat, però per la filla gran, com ella diu, tot depèn de la sort. I sembla que ella considera que n´ha tingut força.
El dia del seu casament l’Afroza no parava de plorar i de dir que ella no volia marxar de casa els seus pares per anar a viure amb una altra família. El seu cunyat, per sort, es un bon home i força intel·ligent. Es un payo que sap que la única manera d’aconseguir que algú faci una cosa és fent que la vulgui fer. A mig camí va parar el cotxe i va comprar dos gelats per l’Afroza i li va dir que tranquil·la, que mengés els gelats (que a la nena li encanten, sobretot a l’agost de Bangla) i que després tornarien a casa dels seus pares i els hi explicarien que ella no volia casar-se amb en Kabir i ja està, que no es preocupés. Evidentment l’Afroza, ja més calmada i amb un gelat a cada mà, li va dir que no digues bajanades, que no podia fer això, que no podia tornar casa seva així. De manera que van continuar cap a Can Kabir.
El primers dies l’Afroza va dormir a la mateixa habitació que els seus cunyats i la lluna de mel va ser mes aviat un picnic familiar, amb les dues famílies embotides en un autocar per anar a passar uns dies a la platja. De manera que en Kabir i l’Afroza es van anar coneixent de mica en mica, com qualsevol parella, però amb els tràmits matrimonials ja enllestits.
I d’allà fins aquí i ara estan esperant una criatura.
M’entres ella m’anava explicant tot això jo anava assentint amb el cap i no he parlat gaire. Be, la veritat, amb quinze minuts de descans has d’escollir entre menjar o parlar i era la hora de berenar, però a part d’això es que no la volia interrompre. M’estava explicant de primera ma una cosa que he sentit i llegit mil cops i que estava trobant molt interessant i, de totes maneres, que li podia contestar? Vull dir que la seva vida es així, la vida es així, i no se m’acudia cap comentari adient. De manera que m’he limitat a veure-ho des del seu punt de vista, a comentar-ho com una cosa normal. Perquè és normal, perquè a molts llocs es la norma, perquè de fet jo visc en una excepció.
Al cap de quinze minuts, una mica descol·locat, li he dit si em deixava penjar el que m’havia explicat a internet. L’Afroza ha somrigut i m’ha dit que no li feia res, que de fet li feia gràcia. S’ha sorprès que algú pensés en escriure sobre una cosa tant banal com el seu casament amb gelats de llimona.
Abans de marxar m’ha preguntat si seguia sense parella. Llavors he somrigut jo i li he dit que si, que segueixo sent un bachelor.
No es el primer cop que m’ho pregunta. L’Afroza esta preocupada per això, diu que estic perdent el temps, que m’he de buscar una noia del meu país (perquè diu que així m’entendrà millor) i fer família.
Li he dit que quan trobi parella serà la primera en saber-ho i després he pensat que per segons que tenir un pare arquitecte soluciona la vida. O no.