Don't imitate, innovate.

Can Fuckland se'n va a la merda (encara una mica més, vull dir) i jo em quedo sense lloc on dormir a Londres. La qual cosa encara és més crítica si te n'assabentes dues setmanes abans del vol i les teves dues companyes de pis confien en tu per tenir on dormir. Sort que a Londres hi ha ànimes caritatives...
Bàsicament el landlord de Can Fuckland sotsarrenda la casa a un payo que l'ha de gestionar com un petit hostal per guiris. O sigui que tots els antics companys de kelly se las piran i Can Fuckland is no more. Snif, snif... de totes maneres crec que en el mateix instant en que en Tommy passi per sota la porta per no tornar mai més la casa es col·lapsarà sobre si mateixa. I és que en Tommy no es va mudar mai a la casa, perquè la van construir al voltant seu. La llegenda diu que en el solar hi va aparèixer un monòlit negre i llavors en Tommy s'hi va apropar i es va començar a sentir com un so molt intens de penya dient Oooooh i llavors en Tommy li va donar dues hòsties i va dir “Fuck, the fucker fucking fucked up!” i llavors va agafar el monòlit aquell i el va penjar a la seva habitació i de tant en tant agafava un comandament a distancia i apretava botons, però és que alló en realitat no va ser mai una pantalla de plasma.

Jo per la meva banda, fent el guiri per Londres em vaig adonar de que el logaritme de Tron és cert i el factor de tiabuenorrisme augmenta proporcionalment al temps que fa que no hi vius. I per acabar de fer el turista vaig deleitar al personal amb unes quantes cagades comunicatives en públic, com ara dir fisting en comptes de punching (baaaaad). Clar, que és una cagada relativament lleu si tenim en compte que en Peter Chan estava convençut de que la diferència entre montage i collage és que el montage és en blanc i negre ( perque la paraula ve de monochrome) i el collage en color (que of course ve de colour). Els genis ho són fins i tot quan la caguen.

Ah si, i vam cuinar una fakesqueixada per apropar la cuina catalana a la bona gent que ens va donar aixopluc. És molt fàcil de fer, és igual que l'esqueixada però a la inversa, així com molt Ferran Adrià. En comptes de comprar bacalla salat i desalar-lo, el compres congelat cru i li fots tot de sal per sobre, i ja que ens prenem llicències doncs també li fas un llit de rodanxes de tomaquet i li poses orenga per sobre perquè tot plegat tingui més color. Èxit absolut garantit, només t'has d'assegurar que, si la mateixa gent ve de visita a Barna, no entrin a cap restaurant on puguin demanar esqueixada de veritat.

.

Call Of Duty = COD = Bacalla. Vaya crack.

.

Peter Chan da man

Quan en Buckanan va marxar de Can Fuckland teníem pensat que la Claud es mirés l'habitació a veure si s'unia al nostre clan. El que passa és que el cabró no va avisar i li va passar l'habitació directament a un col·lega de la seva novia, o sigui que se'ns va presentar un payo tímid anomenat Peter Chan que barrava l'entrada d'una amiga a la casa.

Però tot pot ser mala sort o bona sort. La Claud, al no aconseguir cap habitació que li agradés finalment va fer el pas i es va mudar amb en Deif, el seu churri, i de chiripa van trobar una caseta a tres carrers de Can Fuckland. En Peter Chan va resultar ser un payo curiós i va acabar per convertir-se en el meu millor amic de Londres i en company de sopars a ca la Claud.

Quan el vam veure entrar a casa vam pensar que estava marcant la entrada del primer asiàtic a Can Fuckland, però en realitat es tractava d'una efemèride molt més curiosa, era el primer anglès. Camuflat, però anglès. Resulta que en Peter és fill de hongkongès i singapuresa, però va ser adoptat i criat des de sempre al Regne Unit, de manera que és al que el racisme britànic es refereix com a banana (groc per fora però blanc per dins). La cosa es posa encara més curiosa quan t'explica que els seus pares adoptius son una holandesa i un pakistanès, o sigui que els dinars de Nadal a can Chan deuen ser la mar d'originals.

De totes maneres no enganya gaire, no trigues massa a veure que és un anglès pura raça quan per exemple aixafa un platan que s'ha posat madur i amb la pastarada es fa un sandwitch; o quan es posa mig got de suc de préssec i l'acaba d'omplir amb sprite, perquè diu que així té suc amb bombolletes; o quan davant de la teva incomprensió et diu que de petit ho acostumava a fer amb cocacola i llet i t'explica com li agradaven els coke floats que li feia sa mare (una bola de gelat surant en un got de cocacola).

Gastronomia a banda, en Peter i jo tenim varies aficions comunes, però va ser el seu increïble do per fer comentaris surrealistes sobre pel·lícules el que em va fer adonar que estava davant d'un ésser excepcional.

El primer cop que ho vaig presenciar va ser mentres miravem “The Terminator", la pel·lícula em va sorprendre al veure-la després de tants anys, però em va sorprendre més que en Peter em preguntes (estimat lector, llegeix això a poc a poc i amb molta atenció, que la cosa té collons per parar un tren):

“Escolta, el payo aquest que fa de novio de la companya de pis de la Sara Connors, és el mateix que feia de copilot d'en Val Kilmer a Top Gun, oi que sí?”

I ell es va sorprendre quan em vaig quedar callat, mirant-lo amb els ulls com plats i assenyalant-lo amb un dit. La gràcia és que veure una Pel·lícula amb en Peter et permet adonar-te de coses que els mortals comuns no veuen.

Mirant un tros de “Wing Commander”, en una escena que no deu durar ni dos segons on una tanqueta llença una nau avariada per la borda, en Peter es va sorprendre de que haguessin aprofitat la mateixa tanqueta que apareix a nosequina escena de “Judge Dredd”.

I mirant “Lone Wolf McQuade” és va superar. “Lone Wolf McQuade” és una peli així com molt Chuck Norris, amb els afegits de que el dolent és en David Carradine que segueix fent veure que sap arts marcials i la tia bona es una noia Bond de “Never say never again” (de noia Chuk a noia Bond en dues pelis seguides, casi na). La meva escena preferida és quan deixen a en Chuck inconscient (perquè ell vol, perquè això només passa si ell vol), el tanquen a dins el seu cotxe i després l'enterren. El primer que fa en Chuck al despertar-se és treure una llauna de cervesa de la guantera, fer uns glops, llençar-se birra per sobre i llavors engega el cotxe i surt de sota terra. Perquè en Chuck és un machote i el cotxe també.

I llavors és quan en Peter t'explica que un xivato de la peli és el mateix actor que a Blade Runner viu envoltat de joguines i que el policia amic d'en Chuck és el mateix que fa de cap de seguretat a Star Trek Voayager (ell va dir el nom de l'actor i el personatge, però jo no me'n recordo).

A la tele, a part del Dual, hi hauria d'haver la possibilitat d'activar un Peter.

.

Poli Appeal

Un cartellet que ha aparegut a la cantonada del meu carrer...

.

Fauna domèstica

Per als que no em van creure quan parlava de la bèstia del dimoni, aquí teniu un exemplar de monstrus atomicus hormonatus comú que m’he trobat al lavabo que hi ha davant del mini-dojo. No sé si les dimensions s'aprecien gaire bé, però és GRAN.

Que guay que és tenir jardinet a casa...

Jo em crec de que si, o no, o jo que se

En Cruasan no guarda les sabates a la seva habitació, les té arrenglerades al davant de la seva porta. La sorpresa és que avui ha afegit una cosa força curiosa a la colecció. Suposo que és del parer que alló que fa olor millor deixar-ho a fora perquè ventili.
El que passa és que ara a casa només hi ha una paya, i aquestes calçes no li entren ni de conya, o sigui que:

.

a- En Cruasan s’ha follat una paya que li fa olor el chichi.
b- En Cruasan s’ha follat una paya que es pensa que les calçes són sabates.
c- En realitat en Cruasan fa servir les sabates de roba interior i quan la paya li ha preguntat que on posava les seves calçes li ha respost “Al passadís, al costat dels meus calçotets amb cordons”.
d- En Cruasan s’ha follat una paya i a Polònia hi ha la tradició de deixar les calçes davant la porta en plan trofeu.
e- En Cruasan va arribar a casa amb una paya, davant de la seva habitació es va treure les sabates, li va baixar les calçes, se la va follar amb el dit petit del peu i després van entrar a l’habitació.
f- En Cruasan té tendències travestis i li agrada posar-se tangues de paya i portar els ous penjant a banda i banda d’un fil. I després per alguna raó deixa els tangues al passadís.
g- En Cruasan s’ha follat una paya i en comptes de posar un cartell de “no molestar” ha pensat que deixar les calçes era com més ràpid i quedava més clar.
h- En Cruasan s’ha fet una palla i després ha deixat les calçes per vacilar.

Paper a la tassa

Aquesta setmana ja he fet caure dos rotllos de paper de water a dins la tassa. No sé que és el que m'està intentant explicar el meu subconcient, però espero entendre-ho aviat.

Quina caca

A Londres hi ha molts animals. Masses. Sobretot si tenim en compte la guineu que ara té el costum de cagar-se al meu jardi.
Si et passejes per un parc londinec és molt gracios veure com un petit esquirol t’agafa menjar de la mà (fins que algú t’explica que poden transmentre la ràbia), o llençar trossos de pa a coloms i corbs tan grans que entens com es que a en Hitchcock li agafava per fer pel·lícules paranoiques, o fins hi tot pots veure com una vella passa del pa i els coloms i li llença trossos de pollastre a una guineu (su juro que ho he vist). I és que les guineus són animals cuotidians aquí, especialment al vespre. Quan et vas passejant pel carrer les has d’anar apartant a patades. Per exemple, l’altre dia em va despertar una baralla de gats. Com que ja estava despert vaig pensar que com a mínim treuria el cap per la finestra per veure la batalla, que el gat del vei és molt trempat i sempre que me’l trobo pel carrer s’apropa perquè li façi moxaines i em va preocupar de que un altre gat li estés fument una pallissa a ca seva. Doncs no era un altre gat, eren dues guineus que se l’estaven intentant cruspir i per això el pobre animal estava xisclant i bufant com un desesperat. Suposo que és que era un gat massa confiat, no l’he tornat a veure més.
El que passa és que últimament m’estan afectant la vida casolana. A la valla de fusta que separa el nostre pati del dels veins fa cosa de tres mesos que hi va apareixer un sot. Jo de seguida vaig dir que tenia tota la pinta de ser un forat que alguna guilla utilitzava per passar al nostre pati, però ningú em va prendre massa seriosament. Increduls, el nostre barri està plagat.
Últimament l’Adolfo em donava més credit perquè des de la finestra de la seva habitació va començar a fer avistaments de la sutsuditcha guineu. Però ara ja em creu tothom, perquè l’animal ha començat a deixar evidències difícils d’ignorar. Podeu veure el testimoni gràfic en la sèrie de fotografies titualda “Pero qué zorra que eres”.
En Duncan, que sembla tenir uns coneixement enciclopèdics sobre el comportament animal, diu que el que passa és que hem estat remenant la terra per arreglar el jardi i que a les guineus, igual que els gossos, els hi agrada cagar en llocs amb la terra fresca. Quin costum més gilipolles.
A casa vaig començar per tenir problemes amb aranyes, després la cosa va evolucionar en jerrys i ara ja estem tractant amb guilles. Espero que la cosa pari d’anar augmentant de tamany perquè sinó el pròxim seran ovelles o vaques, i trobarte una vaca electrocutada dins la torradora ha de ser molt chungu.

Pero que zorra que eres

.

Gone with the wind (Jerry tales finale, que ja cansa)

.

Al final els meus companys de casa discretament van anar a l'Argos i van comprar una torradora nova, de pas també van comprar una nova Kettle, que també la teniem esconyada tot i que no hi vam trobar cap ratolí a dins.

La qüestió és que la torradora havia caigut en desgràcia, però a mi em feia ràbia llençar-la i punt perquè és una torradora de calité i funciona perfectament, fins i tot amb ratolins. Vendre-la era una opció, però està clar que si explicava el currículim de l’aparell ningú me’n donaria un duro, i si no ho explicava doncs era com ser una mica putes i com ser injust amb la memória d’en Jerry. De manera que li he enganxat una nota que deia “Funciona, l’únic que passa és que hi vam fregir un ratolí sense voler, si la vols te la pots quedar” i la he deixat a la porta de casa. No ha durat ni mitja hora.
Segur que a hores d’ara ja està anunciada a eBay.

.

Jerry tales 1 de 3

Jerry tales 2 de 3
Jerry tales 3 de 3

Jerry tales legacy

Torrar or not torrar (Jerry tales legacy)

Estem dividits pel que fa al futur de la torradora. Hi ha els que se’n volen desfer i els que la volem conservar. Si, me la vull quedar.
Ens hem d’aproximar als problemes des d’un punt de vista objectiu. Realment no hi ha cap motiu cientifico-racional per llençar la torradora.

A- Està clar que més d’una persona a casa es va cruspir torrades amb aroma de Jerry i ningú s’ha posat malalt.
B- En Jerry, quan el vam trobar, ja estava més que esterilitzat. Gairebé volatilitzat.

Suposo que la defensa del meu punt de vista trontolla si tenim en compte que encara no he tingut collons de torrar-hi res, però és que aquesta torradora no és una qualsevol. Per començar, a hores d’ara és l’únic record que ens queda d’en Jerry. Els escombriaires encara no s’han endut el seu cadaver i aquí la gent ja es vol desfer del que ens queda de la seva memòria. I a més, aquesta torradora valia pasta. La vam comprar després de que l’Aka és carregués la que teniem abans i ens vam gastar els calers per comprar-ne una de bona i amb carrosseria metàl·lica per reduïr al mínim la capacitat de combustió espontània. La pròxima, a més, l’haurem de comprar amb detector de moviment.

.

Jerry tales 1 de 3
Jerry tales 2 de 3

Jerry tales 3 de 3

Jerry tales finale, que ja cansa

Burn, Jerry, Burn! (Jerry tales 3 de 3)

Hi ha maneres i maneres de llevar-te. Per exemple, llevar-te perquè la Amparo i la Karen s’estan entrenant per als jocs olímpics en la modalitat "cent metres crit" no és una bona manera.
Tot i que no n’he parlat, no és el primer cop que em desperto a Can Fuckland gràcies als crits d’una histèrica, però de totes maneres aquest tipus de fenomens segueixen despertant la meva curiositat. En realitat em desperten la curiositat, les ganes d’esmorzar, les ganes d’anar a fer la pixadeta de bon matí i una mica tot en general perquè no hi ha manera de seguir dormint. També em desperten una mica la mala hòstia.
Llavors ha sonat el mòbil. Era la Amparo per dir-me que s’acabava de trobar un ratolí rostit a la torradora. Ha vist que hi havia alguna cosa a dins i ha pensat que era massa gran i rodó per ser un tros de pa i després se n’ha adonat de que també tenia massa cua per ser pa. Jo l’hi he dit que quina pena que en Jerry hagués acabat així i ella m’ha dit que “Que pena ni que cojones, que és un ratón asqueroso y casi me lo como!” i llavors m’he enrecordat de que estava a la meva habitació i que no calia que parlessim per telèfon i he baixat cap a la cuina.
Quina pena que en Jerry hagi acabat així. Per ironies de la vida l’animal va sobreviure a la hipotèrmia per acabar socarrat. De totes maneres en Duncan, amb la seva saviesa infinita, diu que les torradores passen la corrent si les toques per dins i que segurament és va morir electrocutat habans de rostir-se. De totes maneres suposo que podriem discutir si era realment en Jerry o es tractava d’un parent proper, però el cos ha quedat massa socarrimat com per identificar-lo i com que no tenim l’historial dental d’en Jerry per comparar-lo amb el cadaver doncs haurem d’assumir que és ell. A més, si no el post té menys gràcia.
Evidentment el primer que he fet en veure l’animal ha estat repassar mentalment quan m’havia menjat l’última torrada. He tingut sort. Jo sempre em congelo el pa i després el vaig desconjelant a la torradora a mesura que em cal, però de fa unes dues setmanes que el pa que tenia era massa groixut i havia de fer servir el forn. Em sembla que la Amparo no ha arribat a conclusions tant tranquilitzadores... En Peter Chan en canvi ja n’ha tret coses positives de tot plegat i diu que a veure si comprem unes quantes torradores barates i les repartim per la casa i així ens desempalleguem de qualsevol altre ratolí que hi pugui haver.
.

Jerry tales 1 de 3
Jerry tales 2 de 3
Jerry tales legacy

Jerry tales finale, que ja cansa

Good Morning Falklands (Jerry tales 2 de 3)

.

.

Jerry tales 1 de 3

Jerry tales 3 de 3
Jerry tales legacy

Jerry tales finale, que ja cansa

It's Jerry, the 10th passenger (Jerry tales 1 de 3)

En Jerry the mouse va ser la meva mascota durant un dia. Ja vaig explicar que havia vist un ratolí a casa, però des de llavors que no hi havia hagut més avistaments... fins fa cosa d’un més. Recentment ha quedat clar que tenim una petita plaga, jo era dels que tenien sort perque no m’en trobava, fins que fa tres dies estava cagant la mar de feliç i un ratoli va entrar per sota la porta, va passar per entre les meves cames i es va ficar per un forat que hi ha radere del lavabo. Jo crec que és el primer cop que pateixo un abortament d’excreció.
El curiós és que tot i l’augment de rosegadors, la trampa que vaig posar fa mesos continua intacte. La trampa, perquè el chorisso que hi havia si que ha desaparegut. No ho se, potser tinc un concepte de trampa per ratolins una mica distorsionat, però em sembla recordar que suposadament l’aparell estava disenyat per matar i no per donar de menjar.
La qüestió és que dijous estava cuinant i xerrant amb l’Adolfo quan de sobte ell va callar i va assenyalar el marbre (marbre = plàstic cutre) de la cuina. Un petit ratolí s’estava passejant tranquilament i quan es va adonar de que l’estavem mirant es va amagar darrere dues ampolles d’oli. Amb un petit moviment vaig acostar les dues ampolles i en Jerry va quedar atrapat.
Llavors vam començar a debatre sobre que punyetes feiem amb el ratolí. D’entrada va quedar clar que cap dels dos teniem pebrots per matar l’animal, però tampoc el voliem deixar escapar, o sigui que finalment el vam atrapar dins un tupper ware. Llavors el dilema era que collons feiem amb el tupper. Jo em decantava per deixar-lo a sobre la taula del menjador perquè el primer que es despertés es trobés la sorpresa, però l’Adolfo deia que no, que ell dorm al costat del menjador i no volia que els crits histèrics d’un McLeod el despertessin. Al final el vam deixar dins l’armari de les eines que tenim al pati.
Al dia seguent em vaig despertar i vaig baixar a donar l’esmorzar a en Jerry. A aquelles alçades ja havia decidit que guardaria el bitxo fins el dissabte i, quan el landlord vingués a recollir els calers del lloger, li ensenyaria per donar més efecte a les nostres reivindicacions de pest control pa la kelly. De fet fins hi tot m’havia passat pel cap comprar una gabia i adoptar definitivament en Jerry (sóc un sentimental).
Quan vaig obrir l’armari i vaig agafar el tupper en Jerry va passar de mi. Vaig sacsejar la capsa una mica i llavors l’únic que ell va fer va ser aixecar una mica el cap. Merda, en Jerry estava mig congelat. Mal rotllo. En Jerry tenia pinta d’anar-la a palmar per culpa meva i a sobre d’una mort lenta i chunga.
Puntualitzem, sóc conscient que en Jerry forma part d’una plaga, però em segueix donant mal rotllo matar-lo i a sobre si el faig patir 24 hores abans no la dinya doncs això segur que dona un mal karma de la hòstia. En canvi si faig servir trampes la cosa comença a sonar més éticament correcte. Si poso trampes no faig mal a ningú que no toca, però si un ratolí entra a casa i passa per on no ha de passar doncs trepitja la trampa i la dinya, però no sóc jo qui el mata, és ell que la dinya per ficar-se on no toca. Know what I mean?
Vaig deixar anar en Jerry al pati, conscient de que tornaria a entrar a casa a reunir-se amb la seva familia, però així com a mínim és recuperaria. Després ja posariem trampes perquè es suicidessin tots plegats. Pero en Jerry no es movia, es quedava quiet i tremolant sense sortir del tupper.
Vaig entrara casa i li vaig explicar el problema a en Duncan. Ell em va dir que segurament estava estressat, que és com els ocells, que si els tanques en una gavia s’estressen i es posen tristos i es moren. Toca’t els ous. Resulta que els ratolins són una plaga de la hòstia, que viuen en la merda, que mengen merda i que tenen la capacitat de supervivència d'en McGuyver en un Leroy Merlin, però si els tanques en un espai petit es deprimeixen i es moren. Suposo que les empreses de d'extermini de plagues li paguen porrots de milions a en Duncan per que no divulgui aquesta informació.
De manera que, seguint les seves instruccions, vaig posar en Jerry dins una capsa de cartró a les fosques, amb paper arrugat i uns troços de pa i el vaig deixar a sobre la estufa perquè entrés en calor. Al tornar de la feina vaig anar a veure com estava, però no vaig veure res perquè s’havia escapat. Bé, com a mínim vaig salvar el meu karma. Malament, seguim tenint en Jerry a casa.

.

Jerry tales 2 de 3

Jerry tales 3 de 3

Jerry tales legacy

Jerry tales finale, que ja cansa

L'esmorzar és important

Marak: Ahir dos companys meus de la feina van anar junts al carrerò de darrera la feina i després la poli els va trincar.

Peter Chan: Uala!

Jo: Estaven fornicant?

Marak: No, va ser per drogues. Estaven esnifant farlopa al carrer, al costat de Leicester Square. Els van dur a la trena.

Peter Chan: Uala!

Jo: Uala!

Marak: Bé, no és tant greu, a la presó d’aquí tampoc s’hi està tant malament.

Peter Chan: (...)

Jo: (...)

Marak: (...)

Peter Chan: (...)

Jo: Je,je... je... Que passa, que hi has estat?

Marak: Si, està bé. Tens un matalàs ben tou i et donen full english breakfast. L’únic problema és que has de demanar permís per fumar, perquè no ho pots fer a dins la cel·la.

Peter Chan: Hum...

Jo: Ah...

Sortim al diari (del barri)

Es veu que una regidora Liberal Demòcrata del nostre ajuntament va venir a fer-se un parell de fotos recollint xeringues al nostre carrer (bé, aguantant un pot mentres un senyor recollia les xeringues). Diu que n'està ple i que fins i tot n'hi ha als jardins dels residents i que l'ajuntament no fa prou per soluciona-ho quan a sobre al carrer hi tenim una escola de primaria i que a veure si votem Lib Dem tot i que ella això no ho fa pels vots

Al nostre jardi hi han moltes coses, però de xeringues encara no n'he vist. De fet tampoc n'he vist al carrer, tot i que al park que hi ha aquí al costat si, i gent que et ven el que has de posar-hi a dins també.
Les meves conclusions són:

- El senyor aquest és molt lleig.

- Els nens que van al cole del meu carrer són uns yonkis.

- Al diari del barri li falta la tia en pilotes de la pàgina tres.

Hay que decirlo más

Fa cosa d’un mes que l’Adolfo i jo vam decidir convertir la selva que teniem a casa en un jardí acceptable. De manera que els meus caps de setmana sempre començen vestit amb pantaló curt, sense samarreta, un barret de palla al cap i un escuradens a la boca. L’Adolfo va normal.
Ens ho hem estat currant, hem plantat gespa nova i tot, però s’ha de dir que hem intentat seguir la llei del mínim esforç. Tant ell com jo tenim clar que l’estiu que ve no estarem aquí, per tant només podrem aprofitar-lo els pròxims tres mesos i el que passi a llarg termini amb el jardinet ens la porta molt fluixa (total, quan marxem ningú se n’ocuparà).
Per exemple, hem plantat la gespa, però si a les instruccions del paquet de llavors hi posava que havies de seguir uns set o vuit passos diferents, nosaltres vam passar directament del primer a l’últim. Vaja, que vam remoure la terra i vam plantar les llavors i llestos (i una mica de fertilitzant per treurens la mala consciencia).
De totes maneres la gespa ha sortit prou bé, tot i que vam tenir un problema. Qui diu problema diu companys de casa subnormals.
Als dos o tres dies de plantar les llavors jo vaig marxar cinc dies de visita a Can Fanga. Quan vaig tornar el primer que vaig fer va ser anar a veure com evolucionava la nostra obra i de seguida vaig notar que alguna cosa no rutllava. Resulta que en Metalboy deixava la casa el mateix cap de setmana que jo estava a Barna i va decidir fer una barbeque de comiat. Barbeque que es va fer a sobre de la terra llaurada. El pobre Adolfo es posava les mans al cap i els hi deia que deixessin de trepitjar, però el pobre chaval te tanta cara de bon Jan que ningú li feia cas. Quan m’ho va explicar jo li vaig dir “Tio, es que hay que decirlo más”.

O sigui que a la zona del voltant de la bbq no hi a gespa. Bé, si que n’hi ha, però com diu l’Adolfo “parece pelo de muñeca vieja”.
Però vaja, más peor para ellos, perquè jo vaig tornar de Barcelona amb 26 kilos de butifarra a la maleta amb vistes a fer una gran barbeque familiar, però ara de bbq pa la family res de res. De fet suposo que de butifarra debien ser 18 o 19 kilos, la resta eren fuets i chorissos i 14 llaunes de fabada. Apa, castigats a olorar la flaire i escoltar les meves explicacions de les meravelles de la butifarra negra i les delicies de la bitufarra amb bolets mentre dino amb els meus col·legues.

.

Versió original del vídeo aquí.

Les escales infinites

Ahir a la nit vaig baixar a la cuina a fer un mos. Ja era tard i no hi havia ningú més. Al cap d’una estona vaig començar a sentir un soroll estrany, semblant al grinyolar de les escales quan algú està baixant, però al cap d’una estona vaig pensar que o bé les escales s’havien tornat molt més llargues o bé el soroll havia de ser una altra cosa. Vaig deixar el que estava fent per escoltar millor, em vaig anar apropant a poc a poc i vaig decidir que el soroll venia de dins d’un dels frigorífics. “Hi ha una cosa viva al frigorífic!”. El primer que vaig pensar és que potser era un ratolí, però inmediatament ho vaig descartar, perquè per fer aquell soroll hauria de ser la rata més gran del món. Però llavors què!? Llavors? Llavors se’m va encendre la llumeta i vaig mirar cap a dalt. Havia començat a ploure i les gotes d’aigua estaven picant contra la claraboya de la cuina.
Em vaig sentir molt ridicul, però tranquil. Sort que ningú em va veure, només faltaria que algun company de casa tingués un blog i expliqués les tonteries que faig.

In da House (Roku)

Ara tenim paper de water amb Aloe Vera. Jo no li veig l’aloe per enlloc, vull dir que així a primera vista no et sabria diferenciar si té aloe o anxoves de l’Escala, però de totes maneres recomforta saber que hi ha gent a casa que es preocupa per la teva salut. Encara que només sigui la del teu cul.
I és que a casa, per alguna raó que encara no se identificar, cada cop anem tenint un ambient més familiar. Suposo que el fet de tenir el clan McLeod influeix, que per exemple et pots trobar en Tommy i en Duncan passant-se un matí sençer intentant arreglar la BMW d’en Tommy, com a bons germans. I a la tarda, quan trobes que han tornat a desmuntar la moto perquè segueix sense engegar-se, els hi preguntes que què tal va la cosa, per fer petar la xerrada, i ells et contesten “Molt bé, hem arreglat el clàxon”. Jo no hi entenc de motos i per tant no sé si el pitu és un component gaire essencial per al funcionament d’una BMW, però bé... Me’ls imagino anant a 150mph sense frens i pensant “No passa res, en cas de necessitat sempre podem fer servir el pitu”.
O per exemple també et pots trobar a la Karen cuinant per a la resta de la família. Que al clan McLeod es reparteixen les feines. La Karen cuina i en Tommy i en Duncan s’ho mengen (bé, i arreglen clàxons). La Karen cuina unes olles inmenses de coses que després reparteix en innumerables tupper wares que s’acumulen verticalment a sobre del seu frigorífic. Quan en Tommy o en Duncan acaven d’arreglar algun clàxon i tenen gana, agafen un tupper i mengen. Si jo estic per allà em diuen “En vols?” i llavors jo dic “No, gràcies”. Diguessim que tinc les meves reserves pel que fa a la cuina Kiwi que he vist fins ara. Diguessim que suposo que el viatje dels pioners de la colonització neozelandesa debia ser llarg i penós i que definitivament van decidir que els llibres de cuina eren un element del qual podien prescindir.
Però no és només el fet de tenir els fills d’en Leod reunits de nou a casa. Per exemple, fins i tot en Metalboy està més casolà. En Metalboy, un payo del qual vaig decidir que si el tornava a enganxar fumant al menjador no li diria res més, sinó que ompliria una cassola d’aigua i apagaria el foc (i després segurament hauria de fer servir la mateixa cassola per picar-li a la closca quan ell intentés arrancar-me el cap). Doncs ara resulta que sóm colegues i que gairebé em fa pena que marxi (he dit gairebé). La nostra bona relació va començar un dia que vaig cuinar llenties amb xoriço i li vaig dir si en volia un plat. Es veu que el gest li va arribar al cor i va començar a recordar la seva infància, que a Sardenya hi ha la dita de que menjar llenties per cap d’any porta bona sort i la Metalmamma sempre n’hi cuinava. Al dia seguent ell em va correspondre amb un plat de pasta amb pernil “reduce to clear” i llavors vaig descobrir que, per molt italià que siguis, saber cuinar pasta no és una cosa genètica. Però bé, el gest és el que compta i ara sóm col·legues. Un dia gairebé vaig anar a veure un concert del seu grup (he dit gairebé).
I també tenim en Buckanan, un suec que substitueix a en Jerry i continua amb la tradició ninja de l’habitació, perquè a ell tampoc li veiem el pèl. Com a exemple, fa tres dies ens vam quedar sense internet i en Buckanan va baixar al menjador i li va preguntar a en Metalboy si sabia que havia passat. En Metalboy li va contestar que ell havia estat de vacançes a Sardenya i que acabava d’arribar i no sabia res. La moraletja és que en Buckanan no s’havia adonat que feia tres setmanes que les grenyes no corrien per casa, perquè aquesta és la periodicitat amb que ell es creua amb la resta de la gent.
Així d’entrada no sembla que en Buckanan hagi de contribuïr gaire al caliu de la casa, i és veritat, però la seva churri si. Perquè quan fem algun sopar també convidem a la nòvia i així mentres en Buckanan menja en silenci nosaltres fem petar la xerrada amb la churri. Bé, val, i també en jalem els pàstissos casolans molonguis que sempre ens porta, però nosaltres si la convidem és perquè ens cau molt bé i perquè parla.
I així estem. No et diré que no hi hagi cases millors, però com a minim aquí saps que els clàxons funcionen i que tens un rotllo de paper amb aloe esperante al lavabo.

McMac

Primer vaig descobrir en Connor McLeod. El que deia: “Em dic Connor McLeod, del clan dels McLeod” i que no se per que coi havia d’especificar que era del clan McLeod. De la mateixa manera que tampoc cal dir “Mig Kilo de patates, 500 grams concretament”, perquè assumeixes que la gent sap fer operacions diga-li matemàtiques diga-li lògiques. Vull dir que està clar que no era de ca els Moragues de tota la vida, perquè llavors es diria Connor Moragues, no?
Després vaig coneixer en McClau. Era el conserje del pavelló municipal del meu poble però no era inmortal, era alcohòlic. En McClau era l’encarregat de fer-nos fora del pavelló cada cop que ens hi colavem per jugar a futbol i, com que era conserje i suposavem que la seva feina era obrir i tancar portes, nosaltres li deiem McClau per tocar-li la pera.
I ara hi ha en Duncan McLeod, del clan dels McLeod. Germà d’en Tommy i la Karen i última incorporació a Can Fuckland. Que jo sàpiga ja només hi queda un McLeod a les antípodes, el germà gran. En Tommy me n’ha explicat històries de consum i tràfic d’estupefaetnts, escopetes retallades, bars destrossats a base de batalles campals i una mica de boxa professional, però insisteix en que en el fons és un bon payo. No seré jo qui ho posi en dubte, però a mi ja m'està bé que segueixí a l’altra banda del món, que amb tres Macs ja fem.

Les lliçons del mini-dojo

A vegades m’aborreixo i faig coses de les quals m’hauria d’avergonyir, però no ho aconsegueixo i ho acabo publicant. És hora de presentar la primera (i possiblement única) “Lliçó del mini-dojo”:

“Defensa contra Nihon Nukite” (o “com fer una defensa capulla davant d’un atac gilipolles”).

Tori (capullu): Flanagan, Uke (gilipolles): Bakerin.

Defensa perfectament aplicada.

Defensa mal aplicada.

Defensa molt mal aplicada.