Segueixo amb el meu voluntariat en pro dels borratxos desvalguts. Avui m'ha tocat conèixer l'Estefan, un serbi de 30 anys que estava estirat a la cantonada de casa meva amb les cames creuades i els braços estirats cual Jesucritso Supastar. Però que en comptes d'estar clavat en un pal estava al terra perquè suposadament s'havia esconyat amb el monopatí chungueru que tenia al costat.
He marcat el 012, llavors he penjat i he trucat al 112 i li he explicat a una senyora la situació i que a veure si podia enviar una ambulància pal nene, i llavors una noia transeünt m'ha demanat el telèfon “perquè es que sóc metge” i li ha dit a la senyora del 112 “Oye mira que es que soy médico y este chico tiene los ojos jarenauerdionsios y necesita una ambulancia”. Que es allò que penses que potser no cal estudiar una carrera per diagnosticar un cebollonzón, i que arribat el cas tampoc passa res per dir simplement cebollonzón en comptes de “ojos jarenauerdionsios con evidente pérdida de capacidad motora”.
Bé, i llavors hem estat allá una estona intentant que l'Estefan no es sobés i entrés en un “posible coma etílico-estupefacientil” (AKA cebollonzón amb chungu) i ell s'ha entretingut una estona reclamant la seva bocina del Mickey Mouse i fent-nos una petita demostració del seu funcionament. També ha engegat a la merda a un senyor transeünt que ha insinuat que devia ser romanès i després ha estat una estona conversant en serbi amb mi i explicant-me unes coses super gracioses. Suposo.
S'ha mig enfadat quan he intentat treure-li el puret de les mans, bàsicament perquè l'ha agafat pel cantó encès, i en veure que li volia prendre se l'ha ficat ràpidament als llavis, pel cantó encès. Ni s'ha immutat. Només s'ha estranyat una mica de que el cigar s'hagi apagat. Ja veuràs demà chaval...
Finalment ha arribat l'ambulància, la senyora metge ha tornat a informar del seu títol, i hem aixecat l'Estefan del terra, amb la complicació afegida de que el cabró no hi havia manera que deixés anar el monopatí. De totes maneres el realment complicat ha estat convèncer l'Estefan de que allò era una ambulància i no un cotxe de la policia i que no el portarien a la trena. Però quan li hem dit que es podia emportar la bocina d'en Mickey hi ha entrat feliç.
El meu "Modelo 390 Declaración resumen anual I.V.A." diu que el 2010 vaig facturar un 30% més que en el 2009. O sigui que he sortit oficialment de la misèria i estic comfortablement instal·lat en la pobresa.
Tradicionalment la cultura drogodependent del país permetia que et poguessis tirar pets en una discoteca tranquil·lament. Quidicir que la música amagava el so i el fum de tabac feia indesxifrable l'olor.
Amb la nova llei anti-yonkis-que-donen-pel-cul això s'ha acabat. Et pots seguir tirant pets perquè ningú els escoltarà, però un cop comés l'acte hauràs desapareixer entre la multitud o la gent descobrirà qui ha deixat el paquet.
Bé, és un preu a pagar. Però tranquils, que els rots seguiran sent inaudibles i no fan olor.
En SeFuen sembla que també jutja a la gent pel seu aspecte físic. La gràcia és que ho fa a la inversa de la resta del món. Amb una tassa de té amb rom, la beguda nacional de Eslovàquia a l'hivern, em va explicar les seves teories a base de comentar videoclips de buenorres al youtube.
.
.
Semua: Nostanmal, no?
SeFuen: Però este tipo de chica es muy inpráctica.
Semua: Say what?
SeFuen: No sabe ni cocinar. Si quieres cortar leña no sabe como cogerla. Si quieres hacer una mudanza no levanta ni una cosa.
Semua: Hum...
SeFuen: Es como un perro de compañía pero te gasta mucho más dinero. Si tengo que hacerlo yo todo no necesito ninguna mujer de estas. Si es de estas no la veo como persona, solo como Samantha. Por eso si le hablo solo la voy a desrespectar por que no se mentir y por eso mejor no le hablo.
.
.
SeFuen: En este video son menos inprácticas. No hacen movimientos travestis.
Semua: Bueno, pero lo importante es que la coman bien no?
SeFuen: No, a mi me importa más mudanza. Porque solo te la come 15 minutos y mudanza dura 2 días o una semana.
.
.
Semua: Y aquí están muy inprácticas no?
SeFuen: No... aquí són más putas y putas son prácticas. Porque putas nunca tienen novio y están acostumbradas a hacerlo todo.
Semua: Ah, o sea que las putas si son prácticas.
SeFuen: Claro, si quieren cobrar para follar no pueden follar para que alguien les hace cosas en casa. Pierden dinero.
A mi siempre me gustaron putas porque son prácticas y son guapas. Pero claro, también tienen problema porque no te las puedes follar porque te infectas de algo. Todo tiene algo que falta. En cada tipo falta algo. O son feas o no las puedes follar.
.
.
Semua: Aquí están inprácticas no?
SeFuen: Muy, muy inprácticas. Tu un día vas a ver que todo que te apuntas es verdad y me vas a llamar para que te apuntas más.
.
.
SeFuen: Todas me parecen igual.
Semua: Pués yo me quedo con la del pelo corto.
SeFuen: Si, esta con pelo corto es menos inpráctica.
Semua: Por qué?
SeFuen: Porque por lo menos no te deja pelo largo por todo el piso. Porque además siempre se te estropea la ducha porqué nunca se ponen el filtro en por donde se va el agua.
.
Vídeo explicatiu que segons en SeFuen explica això de la Dona Pràctica: aquí.
No ho se, suposo que tot és qüestió de tenir mala sort o bona sort. Encara que sembla que ell sovint en té de les dues a l'hora.
Als EUA hi va haver no se quina baralla al local on treballava de segurata. Ell i dos companys més van anar a veure que passava i llavors un payo de tres metres el va enganxar pel coll i li va començar a cridar. En SeFuen no entenia que collons li estava dient, però suposava que no li estava dient guapo, i quan l'altre va alçar el puny ell va fer freestyle. La poli va arribar, l'altre va acabar amb el nas trencat i tots plegats al calabós.
Dues setmanes després el jutge el va condemnar a tres mesos de trena, però ell va dir que no li anava bé. Resulta que el seu visat expirava en un mes i mig i per tant li va dir al senyor jutge que havia de marxar del país i que sentint-ho molt no podria complir tota la condemna. El que no li va dir al senyor jutge és que el visat de treball del seu passaport anava acompanyat d'un altre paper a banda que deia que després es podia quedar als EUA un mes i mig més sense treballar, per poder fer turisme. Però total, si vols un resort all-included te'n vas a Cancún, que les vistes des d'Alcatraz són una merda.
A Austràlia tot va ser més aviat un malentès. Un malentès que li va costar 6.000 dòlars. O li hauria costat si mai els hagués pagat.
Quan em va explicar que havia anat a Austràlia amb la seva pipa a la maleta li vaig dir que estava tronat, però llavors ell em va mirar condesçendentment i em va explicar que si vas a treballar a un poble perdut al mig d'Austràlia i cada dia has d'anar a visitar granges a on Jesucrist va perdre l'Ipod, has de portar pipa. És veritat, el metro no arriba a tot arreu. Al mig d'Austràlia hi ha dingos i serps i coses que poden resultar un petit problema si el cotxe se t'espatlla a 150Km de cap altre ésser humà. De fet es veu que es va treure la llicència d'armes a la mateixa universitat, que era com una espècie d'assignatura optativa. A més em sembla intuir que a banda de protegir-se de bitxos, quan s'ha de sacrificar alguna bèstia moribunda a vegades un tret deu ser més ràpid i barat que drogar l'animal.
La qüestió és que en SeFuen se'n va anar cap a Viena per agafar l'avió. Portava la pipa i la llicència a la maleta i els agents de l'aeroport li van dir que no hi havia cap problema, van precintar la maleta i li van posar una enganxina enorme de color vermell fluorescent on hi deia “Achtung! Pistoloten!” i la van facturar. I llavors quan va arribar a Sidney van saltar totes les alarmes i un agent histèric li va cridar “Que portes una arma a la maleta!!!” i ell va respondre “Es clar!!” assenyalant la maleta amb l'enganxina enorme amb una pipa dibuixada.
I així és com en SeFuen va descobrir que els policies de Viena no tenen ni puta idea de boomerangs i cangurs. De fet per explicar-li bé els guripes de Sidney el van convidar a xerrar un parell d'hores en una petita habitació de l'aeroport. I mentrestant l'amo de la clínica, que havia vingut a recollir-lo, estava en un bar preguntant-se com és que trigava tant. Sort que com a mínim es podia entretenir mirant el telenotícies, on comentaven la recent detenció d'un eslovac que intentava introduir armes al país.
Li van requisar la pipa i li van posar una multa de 6.000 dollars australians. La sentència no tenia massa sentit. El pobre SeFuen només tenia la llicència d'armes eslovaca i per tant no podia comprar una arma nova a Austràlia. Per tant en cas de veure's en problemes al desert australià només podia comptar amb les seves mans per defensar-se. Sort que amb les seves mans podia agafar qualsevol dels dos escopetots que el seu cap li havia posat al cotxe del curru. Gràcies a les autoritats aeroportuaries australianes s'havia evitat que un eslovac entrés la seva pistola amb llicència i així pogués tenir accés a dues escopetes il·legals.
Pel que fa a la multa... la dona del cap d'en SeFuen era advocada i li va explicar una bonica equació. Resulta que legalment tenia un marge de dos anys per estalviar la pasta i pagar. Però ell només tenia permís de treball per un any i mig i es veu que un cop de tornada a Europa no hi ha res que les autoritats australianes puguin fer per trincar-te. O sigui que tècnicament si que pot tornar a Austràlia, l'únic problema és que la visita li sortiria una mica cara.
A les botigues de decoració venen una cosa tope guai que són feixos de deu llibres lligats amb cordill. Però són llibres així tots com de la mateixa tonalitat beix i estan muy vividos, que vol dir que estan fets pols, però son monus i preferentment en francès.
Hi ha una casa en un lloc amb una prestatgeria que té 8 feixos d'aquests. A l'etiqueta deia que valien 64 leurus cadascun. 512 leurus en llibres chungus. Lligats amb cordillets. Quedava super mono.
The hangover (Resacón en las Vegas) és una peli que mola. No és precisament cinema experimental, però mola. I quan l'acabes de veure sens la necessitat de planejar un viatge a les Vegas amb els teus col·legues. L'únic problema és que el teu col·lega...
- Es que a mi no em deixarien entrar.
- A on? Als casinos?
- No, als USA.
- Ein?
- Ah, no t'ho vaig dir? Vaig estar a la trena. Tenen les meves empremtes i tal, a la duana saltarien les alarmes.
Sabia que en SeFuen havia estat treballant als EUA per pagar-se els estudis de veterinària, en una de les seves escapades estivals per recollir divises a l'estranger. Se que a les nits treballava en un bar d'strip-tease, als matins a la porta d'un parc d'atraccions i que a la tarda estava al mateix parc a objectes perduts, on desconnectava el telèfon i intentava dormir una mica. Però no que havia acabat a la garjola. Prou sorprenent, ja que com a mínim aquest cop havia passat la frontera legalment.
- Si, hi va haver una baralla al bar d'strip-tease i la poli va arribar i es va endur tothom al calabós.
- Hòstia, però tu també et vas barallar.
- Bé, es que als EUA si hi ha un merder així trinquen a tothom que hi hagi i són tres mesos de garjola.
- Uala, tres mesos només per estar allà!?
- Si, bé, i per trencar-li el nas a un tiu. Són tres mesos si li fas alguna cosa algú. Però bé, tampoc em va agradar molt els EUA, hi ha un rotllo molt dictatorial amb la poli, per qualsevol chuminada que fagis acabes a la presó i t'hi estàs fins que el jutje revisa el teu cas. Si al final resulta que no has fet res igualment t'has xupat tres setmanes de calabós. Tampoc passa res per no poder-hi anar, només és un país. Bé, i Austràlia.
- Say what?
- Si, a Austràlia tampoc puc tornar.
- Ah, i perquè?
- Per l'arma.
- Say what?
També m'havia explicat la seva estada d'any i mig a Austràlia, treballant com a veterinari un cop acabada la carrera. Però de “l'arma” no n'havia dit res. Definitivament els visats li porten mala sort. A Itàlia hi va passar a treballar dos estius, amagat a dins del maleter d'un austríac. Com que als cotxes del seu país els registraven, pagava a un “amic” austríac perquè el colés en el seu. Però em consta que a Itàlia si que hi pot tornar, de fet ara amb la UE ni tant sols necessita el maleter de l'amic.
Tres coses que poden semblar molt obvies però que ho són, i mola dir-les mirant un partit de fumbol.
- Los alemanes están todos muy blancos.
- Yo creo que los pobres están cansados de correr tanto.
- En Ibiza hay una discoteca muy famosa. Se llama Amnesia.
.
He estat en una casa on hi havia una estora que valia 1.200 leurus. Es que es veu que era de pell. Suposo que com a mínim devia ser prepuci de cetaci femella adobat per siamesos albins. M'he passat una estona dient 1.200 euro, se va a ve un fojón! Però es veu que ni tant sols les tres criades filipines veuen l'APM. Que trist, mira que l'acudit venia a web. Tot i així, mola trepitjar 1.200 eurus. Es com curiós. Em venien ganes de doblegar l'estora per la meitat i ficar-me-la a la cartera. Si algun dia faig un segrest exigiré el rescat en estores de nombres no correlatius i sense marcar. De fet segur que a la banda de sota hi ha la cara del Rei i tal.
Fua, jo que se, segur que és una mala inversió, quidicir que es devalua amb cada visita que passa per casa teva, younouwataimin.
Hi ha qui diu que els plans, si surten de forma inesperada, són més guais. O sigui que si el plan resulta ser una festa de Halloween on se suposa que hi has d'anar disfressat i te'n assabentes tres hores abans, doncs deu ser guai de collons. Jo vaig sortir de casa tranquil·lament a comprar un parell de parides, i ja que estava pel centre vaig trucar a la Claud i en Deif per berenar o quelcom àdhuc, i llavors la Claud se li va ficar al cap que no podia ser que tota la gent guai estès anant a festes de disfresses i nosaltres fóssim uns pringats, i llavors en Deif va recordar que un col·lega del curro feia una festeta a casa, i llavors a la Claud li va faltar temps per animar-nos a tots. Quan no hi ha ni temps ni recursos i totes es botigues estan tancades, toca muntar-s'ho rotllo Equipo A i treure alguna cosa que funcioni d'un munt de ronya. Recurs tope fàcil: Llençol blanc pel cap, dos forats per veure-hi i... uei, sóc un fantasma! Però ho vam descartar ser massa mega hiper cutre salsitxeru. Recurs moderadament fàcil i prou resultón: Pantalons blancs, samarreta de maniga llarga blanca, un llençol estripat a tires i enrotllat pel cos a base d'imperdibles... sóc un mòmiu tiu! I a més et permet el recurs fàcil de ballar rotllo robocop/thriller all nite long. La Claud i jo ens vam aferrar al clau ardient. Recurs tope fàcil i per quedar-te amb la penya: Una tovallola a sobre el cap, abric llarg a sobre, uns guants enganxats a les mànigues de l'abric... uala, l'home sense cap! Éxit assegurat tu. Li vam encolomar a en Deif amb l'excusa de que era el més alt. I llavors vam arribar a la festa, i ens va obrir la porta l'amfitrió, l'home al qual devíem la sort de poder estar en una festa de Halloween. I el tiu portava una disfressa que consistia en un bigoti com el d'en Hitler... i ja està. Quins collons... Va triar bé la disfressa, anar de fill de puta li esqueia prou. I llavors vam entrar al menjador i evidentment ningú anava disfressat, perquè el llençol en el qual la novia del feixista genocida, que anava disfressat de Hitler, s'havia embolcallat no compta. De que collons es suposava que anava? De zombie que acaba de sortir de la dutxa? La festa era bàsicament un concurs de veure quanta estona seguida eres capaç d'estar sense moure't de la cadira. Si a sobre no parlaves comptava doble. Per intentar sobreviure vam assaltar l'ordenata que feia de sound system i vam començar a posar cançons a la cua de reproducció de l'Spotify per intentar reanimar la cosa. Però no vam comptar amb que l'Eva Braun feia el mateix cada dos per tres, amb la diferència que la perraca passava del concepte cua de reproducció i anava fent de pseudoDJ tallant-nos les cançons i posant-nos tota la discografia de la Gwen Stefani, però només el primer minut de cada cançó. Com que els coberts que hi havia eren de plàstic i no em podia tallar les venes ni res (cuidao amb l'acudit, que anava disfressat de mòmiu... les venes... bé, és igual) em vaig dedicar a menjar patates fregides compulsivament, intercalades amb trossos de pizza Terradelles, i mentrestant anava escoltant com el figures del meu costat s'intentava lligar una tia amb frases com ara “Ahún no te he contado la historia de mi vida... y es muy interessante” o la apoteòsica demostració de poesia simbolista “Te han puesto las esposas del tiempo” assenyalant el rellotje de la paya. I si chatos, la chavala li va acabar comprant loteria, mientras el le tocaba los timbres del amor. I llavors la Braun, en veure que com a mínim dos s'ho estaven passant bé, va apagar la música i va dir molt educadament que fotéssim tots el camp de casa seva, que el seu manso feia estona que estava a la seva habitació dormint la mona o escrivint el Mein Kampf o algu i que volia anar a algun lloc a veure si trobava algú que li arrugués el llençol. I allà estava jo, sense música, sense patates fregides i preguntant-me per què sempre que necessites una escopeta retallada no n'hi ha cap a mà. Per sort a l'últim moment havia aparegut un tal Toby (no, la mascota olímpica no) que va aixecar el dit hi va dir que ell coneixia un payo que feia una festa allà al costat, i que si portàvem beguda hi podíem anar. Em va assegurar que allà hi hauria música i patates fregides, o sigui que per pur instint de supervivència hi vam fer cap. Nens, deixeu-me dir que el futur és dels guiris. Sobretot dels guiris que no solament lloguen un pis sinó que també lloguen el terrat i el mini-loft del costat per poder-hi fer festes. Bàsicament el col·lega d'en Toby tenia la seva pròpia discotheque particular, amb taula de mescles, llums de colors, calaveres i mariconades vàries de Halloween per la paret, una terrassa chill out pels porretas i una banyera plena de llaunes de cervesa. I patates fregides, les que vulguis. I la gent... ui la gent... eren tots más modernos que el rayo laser. N'hi havia que eren tant guais que eren argentins i tot. I tothom anava disfressat en major o menor mesura, com per exemple la bruixa/fada/guatever que anava tant borratxa que de tant en tant s'equivocava de canto i em fotia ma al cul en comptes de al seu novio. És molt estranya la sensació de tenir a un tio que et demana perdó perquè la seva novia t'està fotent mà. Sens dubte el millor de tots era el payo que anava disfressat d'home que porta un lloro zombie. Ell en si no anava massa espectacular, però portava un lloro que portava el dit d'algú al bec i que anava muntat en una escombra. Quidicir que el concepte de lloro zombie té merit, però que faci servir una escombra per volar és com tota una declaració de principis, perquè és un lloro, saps? O sigui que volar ja vola, però fa servir l'escombra per principis. Es com quan en Chuck Norris fa servir una pistola per matar penya, que en realitat no li cal ni res, però la fa servir perquè és guai i fa soroll i fum. Eventualment l'estoc de patates va anar decreixent i el percentatge de boludas turtilleras en sostens augmentant, i vam començar a decidir que potser era hora de marxar, no sense abans donar-li les gràcies a en Toby i el seu super amic guiri. El problema tècnic era que jo havia sortit de casa a la tarda per comprar coses en bici, i ara estava de matinada al carrer Princesa i havia d'anar a Lesseps. Un lloro zombie amb escombra només és superat per un momiu piripi en bici.
- Uala, eres psicóloga! Pues a ver como analizarías esto tu que eres psicóloga, que llevo días dandole vueltas. Por que yo la semana pasada fui a la disco y me enrollé con un tío, sabes, y al final el me pidió el teléfono pero no me ha llamado ni nada. Tu como interpretarías esto?
La publicitat és el segon pressupost mundial, només superat pel militar, la qual cosa es podria discutir si tenim en compte que els militars utilitzen una bona quantitat de publicitat.
Primer va ser un anunci “anònim” sobre un clau de mala qualitat, que aguantava malament una ferradura i llavors un cavaller es quedava sense poder anar a la guerra i llavors el regne se n'anava a la merda perquè el clau no era ni Nike ni Dolce & Gavana. Personalment, sóc republicà.
Després van ser la Danone i similars que després dels seus anuncis recalcaven que ells no fabriquen els seus productes per a altres marques. Com per exemple l'Actimel, aquell derivat làctic amb ferments que no té cap dels efectes beneficiosos que fan servir per promocionar-lo.
Ara Cuatro i Telecinco airegen espots on diuen que estan al costat de les marques de tota la vida. Si, les mateixes marques a les quals facturen anuncis de tota la vida.
Torracollons varis... Hacendado ÉS una marca. Bona, bonica i barata.
Acabo de tornar de farra, i també de guanyar un concurs de disfresses amb un premi molt escaient. Ole! Amb dos cujons! Aviam si endevineu de que anava disfressat ;)
Full post quan aconsegueixi les fotos i... i... amb una mica de sort el vídeo amb l'actuació davant del jurat! Jur, jur, jur... bona nit!
Quan vaig abandonar el meu poble natal per anar a Barcelona em vaig adonar que can Fanga era un poble massa gran per anar a tot arreu a peu. Tot i que en aquells temps els barcelonins encara havien de descobrir que el carril bici era alguna cosa més que una zona de carrega i descarrega per a taxis, jo en la meva clarividència rural hi vaig veure la solució als meus problemes. A pesar d'haver-me d'adaptar a la dictadura d'un enginy curiós anomenat semàfor, la bici es va convertir de seguida en el meu Rocinante fidel.
Per desgràcia la meva bici, de marca desconeguda però amb una inscripció molt guai que deia “Top Bike”, va caure a les urpes d'algun cabronàs que me la va pispar del parking de la universitat. L'únic consol que em va quedar és que com que sempre li treia el seient, de fet alguna gent em coneixia com a “el que siempre lleva un sillín en la mano”, potser el pispa en qüestió va patir algun incident relacionat amb això.
Als dos dies ja tenia una altra bici comprada a un company de teatre, que em va durar fins que un altre pispa sodomita s'hi va fixar. Després d'això vaig pensar que havia de posar fre a la meva col·lecció de seients de bici. Vaig anar al Pro Bike, em vaig gastar els quartos en una bici guapa i després em vaig hipotecar per comprar els dos cadenats més bèsties que vaig trobar. La idea és que, facis el que facis, tota bici es pot robar, però diguéssim que amb el temps i esforç que requereix rebentar els meus cadenats surt més a compte anar a pispar-ne una altra, preferiblement amb seient.
Tot i haver d'anar carretejant a tot arreu el pes de la tranquil·litat, el nou sistema va donar bons resultats. Tot i així sovint solia parlar amb nostre senyor per demanar-li que vetllés per la bici i que sobretot no permetés mai que agafés un pispa in fraganti, ja que arribat el cas se va aver un fojón que no sabe ni dooonde sa metio. Fa cinc dies nostre senyor va decidir divertir-se una mica.
Jo anava a agafar la bici, encadenada a un fanal, quan em vaig adonar que hi havia un subjecte mirant-se la bici. Vaig alentir el pas i, efectivament, el payo es va ajupir i va començar a tafanejar amb el cadenat.
Molts cops, després de deixar la meva preuada Merida amb suspensió, porta-paquets, manillar de doble alçada, seient de gelflex recobert amb una funda extra, timbre (dels de veritat, dels que fan ring-ring, no dels que fan ping-ping), smartled roig posterior amb 180º de cobertura, cat eye blanc frontal i reflectors dels colors corresponents cobrint els 360º... sovint dic, després de deixar-la lligada a algun fanal, pensava en com m'agrada i en com em fotria perdre-la. La qual cosa em portava a pensar en com reaccionaria en cas d'enganxar al pobre infeliç que ho intentés.
En els meus pensaments els pispes sempre eren tius molt chungus, que robaven bicis els dies en que feien festa de vendre droga i extorsionar putes, i llavors jo arribava per radere, els engegava un parell de faves per sorpresa, deia alguna frase original i després la poli em donava una medalla i el pispa quedava traumat i es feia monjo o algú.
En canvi arribat el moment, tot i que m'anava acostant al cabronàs que em volia fotre la bici, no acabava de veure clar això de rebentar al pobre desgraciat. De manera que vaig optar per passar directament a la segona part i dir la frase original.
En aquests casos, i sense haver-t'ho preparat, la eloqüència no està massa encertada i l'únic que se'm va acudir va ser un Què, vols que et doni un cop de mà, cabronàs? Evidentment el to havia de ser irònic i intimidatori, però no el devia acabar d'encertar perquè el pispa es va aixecar i es va quedar mirant-me amb cara de preocupació, però més aviat perquè semblava que es pensés que efectivament el volia ajudar i ell no tenia cap ganes de partir-se el botí.
Com que el pispa em seguia mirant vaig pensar que s'esperava alguna explicació més per part meva, de manera que el vaig apartar de la bici al mateix temps que li deia “Que no em robis la bici, collons!” en un to Barri Sesam d'allò més didàctic, perquè li quedés clar que efectivament era el propietari i robar bicis és dolent.
La empenta que li vaig engegar era del bon rotllo, perquè fes un pas enrere, entengués el missatge i marxès. Diguem que no tenia gens de ganes que el senyor lladre es sentís prou ofès com per decidir barallar-se, de manera que la idea era que la empenta no degenerés en res més. Però el senyor lladre a més de lladre era una mica friki i en comptes de fer un pas enrere i ja està va començar a fer petits saltironets i a perdre l'equilibri progressivament. Va fer uns dos metres així, temps durant el qual vaig tenir temps de pensar “Ai, pobre home però que fa?”, “Ai, potser l'hauria d'ajudar, que sembla que es fotrà de lloros” i “Que collons l'he d'ajudar, que em volia fotre la bici!”.
Efectivament va acabar al terra, però llavors ja estava clar que com a mínim no havíem de patir per si es posava violent. I tornàvem a estar igual, ell mirant-me com esperant que digues alguna cosa i jo preguntant-me perquè collons no marxava d'una vegada en comptes de quedar-se a escoltar els meus consells.
I jo, en un esclat d'eloqüència “Que no em robis la bici cony!” i ell, en una demostració de moralitat “Bueno, bueno, que a mi ayer también me intentaron robar la mia y yo no me puse así”. Perfecte, a més de tenir reflexes és catedràtic d'ètica i filosofia.
Vaig suposar que era inútil entrar a discutir la lògica del que m'acabava de dir, vaig assumir que era veritat i que el pobre en veure que li robaven la bici només havia donat uns passos cap enrere per acabar caient de cul, i em vaig limitar a ser simple i directe “Doncs mira, a mi em toca la pera que m'intentin robar” i el molt cabró em va respondre “Vale, vale, però no me empujes vale?” com si jo estigués sent molt mal educat.
Com que evidentment no em venia de gust asseure'm a discutir tranquil·lament l'assumpte, que semblava ser el que ell esperava, li vaig dir que anés a cagar i em vaig posar a desencadenar la bici per marxar. Ell es va aixecar i es va tornar quedar peu plantat com preguntant-se on havia d'anar a cagar exactament, i mentrestant jo l'anava controlant amb el rabill de l'ull per si de cas treia una destral o quelcom àdhuc. Fins que no li vaig dir “Que marxis coi!” no li va quedar clar que ja tenia permís per anar-se'n.
Vivia en una casa tronada del nord de Londres on les aranyes em perseguien, les alarmes em despertaven i on dos o tres cops per setmana em pegava amb en Christopher. Per sobreviure feia cafès, per viure feia fotografies i per passar la estona escrivia tonteries. Després vaig tornar a Barna per guanyar-me les garrofes fotografiant a rosses operades, treure'm el carné i seguir escrivint tonteries.
Entrades
