The way of the yoya (5 de 5)

Una mica com el cap suprem de l'exèrcit de la cinta vermella, vaig acabar posant els meus interessos personals per davant de la dominació mundial.

Em van oferir fer una substitució al tercer trimestre en un institut d'horta, la qual cosa va suposar un sanejament considerable de la meva economia, però també va suposar que el meu temps lliure es va reduir exclusivament al necessari per menjar, cagar i dormir. És el que passa quan no pots tenir els nens entretinguts a base de flexions i t'has de preparar les classes. Algun dia potser explico les aventures de profe, que de moment resumirem en que tenia un alumne esquizofrènic sota medicació, uns quants més sense medicació i un cap d'estudis que no acabava de tenir clar que s'ha de cagar a dins de la tassa del bater (no, no és cap metàfora).

Els tres mesos de docència intensiva van impedir que aquell estiu m'examinés per cinturó negre, però el que no s'havia és que aquella només seria la primera pròrroga. Uns companys de la universitat van decidir anar a viure uns mesos a Londres abans d'iniciar les respectives carreres professionals i jo m'hi vaig apuntar.

Deixar de practicar karate em tocava la pera, però total Londres havia de ser qüestió de dos o tres mesos i no n'hi havia per tant. I també em sabia greu deixar de veure els companys, sobretot perquè n'hi havia un al que no tornaria a veure més.

En Peluco era sens dubte un dels millors del nostre dojo, una d'aquelles persones que tiren endavant i si hi ha alguna cosa en el camí que els hi fa nosa simplement l'aparten i segueixen recte. Però per desgràcia no va poder apartar el cotxe que es va saltar l'estop i es va travessar davant de la seva moto. Es va matar dues setmanes abans de que jo marxés a Londres i en certa manera per això va ser més fàcil de pair, perquè jo ja havia deixat d'anar al dojo. Suposo que per la gent que aquell dia havia entrenat amb ell i que al dia següent van veure que no venia es devia fer és fotut.

Ironies de la vida, l'enterrament es va celebrar l'endemà del meu aniversari. Quan m'ho van dir, per un moment vaig pensar en canviar el sopar d'aniversari de data, però llavors vaig sentir com en Peluco em deia a cau d'orella “Però mira que ets maricona” i vaig canviar d'opinió. Ell no era dels que se'n van a dormir aviat i no tenia en massa consideració a qui ho feia, de manera que vaig celebrar el sopar, me'n vaig anar de farra, vaig passar per casa a dutxar-me i vaig anar cap a la platja. Encara feia calor i s'estava a gust en karategi, vam fer una mica de classe, vam plorar i vam deixar en Peluco al fons del mar. Cada setembre repetim l'entrenament, però ja no plorem.

Un cop a Londres va començar el decliu físic. Jo em vaig esforçar en mantenir una rutina d'entrenament, sempre que la meteorologia o permetia, però el footing i algunes flexions i abdominals no aconseguien substituir al Yoya's Gym. Després a sobre va venir la operació de cu... de còccix, la qual cosa va suposar vuit mesos sense poder fer esport i conseqüentment un holocaust apocalíptic pel que fa a la meva forma física. Per sort em vaig recuperar just a temps per poder-me hòstiar amb en Christopher amb garanties, però l'episodi de karate a muerte en un carreró d'Ipswitch va posar de manifest que calia posar remei a la protopanxeta. Aquell mateix vespre, mentre discutíem remeis casolans per treure les taques de sang de la roba, vam acordar amb en Bakerin que començaríem a entrenar-nos junts. Mesos després de conèixer-nos havíem descobert, per sorpresa mútua, que tots dos érem karatetas. Havia arribat l'hora de tornar al recte camí del guerrer.

Vam anar al cor de China Town, vam buscar la botiga d'arts marcials amb el nom més guai que vam trobar i ens vam procurar un Strike Shield (“Pao” pels amics). El primer dia vam entrenar a can Bakerin, però les seves veïnes octogenàries ens van dir que les persones civilitzades no feien tant de soroll a l'hora del te, de manera que vam haver d'avortar. El segon dia ens vam entrenar a Regent's Park sense problemes veïnals. El tercer dia... en Bakerin va decidir que ja estava prou fort i que no li calia entrenar més, la qual cosa era un problema greu si tenim en compte que per entrenar-te amb un Pao cal que algú te l'aguanti. My gos in a pos.

Per sort la indemnització d'en Christopher va arribar just a temps per adquirir un sac de boxa i poder seguir entrenant, i això va fer que en Bakerin es tornés a animar i s'apuntés a la festa els dissabtes. Bàsicament ens limitàvem a córrer una mica i fer unes sèries de sac, però de tant en tant ens animàvem a repassar tècnica bàsica.

Finalment l'etapa londinenca es va acabar. Em va fer pena clausurar el mini-dojo i vendre'm en Christopher, però de totes maneres sempre havia estat una solució temporal. Era hora de tornar a les velles rutines, viatjar al cul del món i tornar al Yoya's Gym.

El Yoya's havia canviat, però per sort la gent seguia sent la mateixa. Llàstima que per mi si que havia passat el temps i vaig haver de suar la cansalada de valent per agafar el ritme. I llavors, un mes després de tornar, va ser quan el sensei ens va dir a mi i a en Líder que al cap d'una setmana ens examinavem per cinturó negre.

La meva teoria és que en Peluco ens va donar un cop de mà, però la qüestió és que vam aconseguir el cinturó, que és molt útil perquè combina amb tot i amb el karategi blanc queda moníssim tu.

Quan vaig arribar a casa vaig sopar una carretilla de ensalada per celebrar-ho.

.

.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

Lesions

- Fua tio, me he jodio el deo.

- Fua, que putada tio.

- Ya tio, joder, asín no puedo jugar a la Play.

.

The way of the yoya (4 de 5)

El cul del món està definitivament al cul del món, i si hi vols arribar has de baixar a la parada de Gorg i després caminar una mica. Tranquil, no passa res si no saps on cau la parada aquesta, no cal saber-ho a no ser que el teu mestre hi obri un dojo i et toqui pringar.

Al principi, els escassos valents de l'Esportator amb cor d'aventurar-nos al territori salvatge i inexplorat al qual els nadius es refereixen com a Badalona, ens cooperàvem i anàvem junts en cotxe per estalviar costos i aprofitar la seguretat de viatjar en ramat. Bé, estalviar despeses nosaltres, que la benzina la pagava tota l'Enric, però és que ell era el gran i l'únic solvent. Els dies que no ens cooperàvem tocava agafar el metro i, més o menys a partir de La Pau, fer un viatge sideral acompanyat de gent que picava de mans i cantava (es que encara no hi havia I-pods... ni vergonya).

Al Yoya's Gym s'aprenia de pressa, érem una comunitat treballadora i a més teníem grans senpais per inspirar-nos i tutelar-nos, com ara en Peluco, que al final de cada classe ens resumia la conducta del bon Budoka en les seves paraules plenes de saviesa: “Y ara pa casa, carretilla de ensalada, pajote y a la cama”.

I també apreníem de pressa perquè teníem a en Dimitri, un antic soldat de l'exèrcit rus que cada dues o tres setmanes venia trist a classe perquè un parell de col·legues seus havien llepat en una emboscada a Txetxenia. No ens feia massa pena, perquè sabíem que llavors en Dimitri recordava els seus fantasmes i es pensava que tornava a estar a la guerra i a l'hora de fer combat oblidava les normes bàsiques de conducta, com ara “No pegaràs als genolls per intentar causar paràlisis permanent” o “Si el teu company cau al terra no t'hi llençaràs en planxa per intentar rematar-lo”. En dies com aquests ens alegràvem molt de que Karate signifiqui “Mà buida” i per tant a en Dimitri no li estès permès d'agafar cap arma.

Per això apreníem ràpid, no era qüestió de deixar que un psicòtic t'arrenqués el cap per badar.

Entre pitus i flautes (i algunes faves) em vaig plantar en cinturó marró, i llavors en Deep Blue em va dir que necessitava ajuda. En Deep Blue feia temps que havia engegat una mena de franquícia del Yoya's Gym fent classes de Karate extra-escolar a nens d'un parell de coles de Barna, i al CEIP Diputació li calia algú que fes classe als nens de 6 i 7 anys mentre ell s'ocupava d'un altre grup. Bé, vaig pensar, ens pagarem les classes de Karate donant classes de Karate.

En un dojo la vida és regeix sota una disciplina escrupolosa i un gran respecte cap al mestre i cap als companys, llàstima que ningú els hi ho havia explicat a aquella colla de bàrbars tronats en miniatura als quals em van dir que havia d'ensenyar. Resulta que les classes havien començat feia un mes i mig i fins llavors havien tingut un mestre amb una experiència en arts marcials resumible en que un cop havia fet un perfect jugant al Street Fighter II. De manera que els chavals es pensaven que fer Karate volia dir corre i cridar vestits amb un pijama blanc cual bellos internos de manicomi amb sobredosi de Red Bull.

Primer vaig intentar raonar amb ells verbalment, però després de dos intents en Deep Blue va treure el cap per la porta i em va dir que potser era millor no utilitzar expressions del tipus “nen, macagumlaputavergesantíssima” amb infants. De manera que vaig decidir passar a tàctiques més simples: A chupar flexions.

Bàsicament la tècnica consistia en que qualsevol conducta reprovable implicava chupar flexions, o sigui que calculo que la primera setmana devíem superar uns cinc cops qualsevol record anterior en la matèria. En principi tothom passava de tot i per tant tothom chupava flexions; més endavant només la meitat la liava però, aplicant tècniques de psicologia bàsica que havia vist en una peli de telecinco, tothom chupava flexions igualment (el truc està en que es tornin els uns contra els altres); i finalment només chupaven flexions els quatre que feien merder mentre la resta de companys s'ho mirava (rotllo vergonya pel deshonor). I tot això reforçat amb discursets sobre la responsabilitat, l'honor i la obediència total i fanàtica al teu mestre, que aprofitava per recitar quan els tenia estirats al terra mentre jo em passejava amb les mans al cinturo i mirant a l'infinit (formació teatral aplicada). Al cap de dues setmanes tenia una classe de nens aplicats i braços sobredimensionats.

Hi havia altres problemes, com ara la afició que tenen les criatures a sagnar pel nas. Recordo escoltar explicar a ma mare (mestra d'escola durant força temps) com es va posar d'histèrica el primer cop que un alumne va començar a rajar pel nas i la naturalitat amb que les seves companyes de feina van tractar l'assumpte. I és que al final t'hi acostumes, per no dir que ho avorreixes.

El primer cop que em va passar a mi va ser perquè en Marc va voler saltar de cap al Pao i en Carlitos va pensar que seria més divertit empenyar-lo ell mateix. De manera que en Marc va saltar de cap... al terra. Per cabar-ho d'adobar els Karategis són d'un blanc impecable que no ajuda precisament a dissimular les taques, de manera que la meva histèria s'anava agreujant a mesura que en Marc s'anava convertint en un jugador del Liverpool, tot i que a ell ja li estava bé perquè deia que així semblava en Ken de l'Street Fighter. El vaig arreplegar pel karategi i el vaig fer volar cap a recepció demanant a veure si tenien injeccions o coses per salvar al nen. El conserge va alçar un ull del Marca i em va dir “lavale la cara i metele un cleenex en la nariz”, jo li vaig preguntar si no calia fer res més, rotllo transfusions i tal, i ell em va contestar que podia provar amb dos cleenex però que llavors el nen no podria respirar. (Que caaaaabron).

Resulta que vaig poder comprovar que en realitat els nens ragen pel nas per raons vàries, però normalment com a conseqüència de simplement respirar, i que total al final no els importa gaire sempre que diguis “ets molt valent per no plorar” i els hi endollis el cleenex de reglament.

Després de quarte mesos els nens m'adoraven, m'idolatraven, creien que després de son pare jo era l'home més fort del món, em regalaven dibuixos d'en Son Goku fets amb plastidecor per penjar a la porta de la nevera... Tenia un exèrcit de petits assassins que obeïen les meves ordres fanaticament (sempre que els prometés que al final de classe jugaríem a pica-paret) i ja començava a planejar com utilitzar un parell de divisions per enderrocar la democràcia capitalista decadent i dominar el món, però em va sortir una altra feina més ben pagada i vaig haver de deixar el CEIP Diputació, la meva canalla i els meus plans per un nou ordre mundial.

Llàstima, tenia pensat anomenar-lo Flanagancràcia.

.

.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)

You're not gonna get injured as in... necessarily dead

Ei, perquè escriure un post quan podem mirar el documental!
.
1a part: Localitzacions de la peli i un capellà que llegeix el blog.

.
2a part: A real Daniel San

.
3a part: Creese wisdom + història al més pur estil miracle man que posa els pèls de punta

.
4a part: The Macchio Family.

.
5a part: Després d'entrenar 6 mesos en Sean se'n va a repartir faves.

.
(El trailer aquí).
.

No estem sols...

No tinc paraules... ai... si en Pat ho pogues veure...



Quan em recuperi escriure un post i tal.
(Documental sencer aquí).
.

The way of the yoya (3 de 5)

El meu camí marcial va començar al gimnàs Sportator, un gimnàs a cinc minuts de casa en bici (oh glòria beneïda) i que tenia l'entrada decorada amb tres bats de beisbol que el meu futur sensei havia despatxat d'un sol cop de cama una tarda de diumenge en la qual no feien res de bo a la tele i s'aborria.
Tothom té els seus estereotips i definitivament jo en tenia de molt definits pel que fa a les arts marcials. M'esperava un Chuk Norris de mestre i un petit exercit de Van Dammes com a alumnes, però la realitat sovint ens fa tocar de peus a terra, com quan descobreixes que les ties també es tiren pets.
Si en Chuck es va fer famós amb la seva meleneta i la seva barba, el meu sensei s'ho afaitava tot excepte les celles. El tema de les round kicks també el tenia una mica apartat, perquè un altre diumenge havia intentat de nou el truc dels bats de beisbol, però aquest cop amb quatre, i van guanyar els bats. El sensei es va destrossar la cama i des de llavors es va dedicar bàsicament a l'ensenyament, de manera que el món del Karate va perdre un competidor i el Decathlon un bon client de la secció de beisbol, però nosaltres vam guanyar un mestre dedicat i eficient. Més conjunturalment, un altre beneficiat de l'incident va ser el videoaficionat que va gravar la gesta, la va enviar a Impacto TV i es va embutxacar una pasta.
La primera decepció pel que fa als alumnes va ser que no hi havia ni un trist chino, ni que fos un per donar una mica de color (groc), a tota la classe. La segona, jo em pensava que fer arts marcials automàticament et convertia en un payo musculat i atractiu, però es veu que hi ha força gent que es capaç de dominar les arts marcials a la perfecció sense que la seva estètica en surti beneficiada. En general els estereotips de la classe variaven tant com la gent que et puguis trobar al entrar en un vagó de metro qualsevol.
Per exemple, l'Apolo era un chaval a qui els seus pares, en veure la poderosa complexió física del noi, havien batejat amb el nom d'una discoteca del paral·lel. El nano consistia en 90 kilos de cànon de Policlet sobredimensionat i una quantitat semblat de disciplina. S'aixecava cada dia a les cinc de la matinada per poder estudiar abans d'anar a la universitat i així tenir la tarda lliure per anar a córrer i fer peses i Karate. Un cop va aconseguir arrancar el sac del sostre amb un cop de cama voladora i suposo que a hores d'ara deu treballar per les forçes especials d'alguna agència secreta.
Al costat de l'Apolo, i com si es tractes de l'altra meitat d'un experiment genètic on les qualitats haguèsin estat repartides, hi havia en Manolo. Basicament la viva imatge d'en Manolo Garcia despentinat però amb uns quilets de més, fumador i gran recitador d'acudits, a poder ser verds. Era la prova de que els salsitxes peleonas existeixen i guanyava tots els campionats on es presentava.
Tothom tenia les seves excentricitats i peculiaritats, però en Victor i els seus deixebles feien que la resta sembléssim normals. El que li passava a en Victor era que encara no havia descobert que el que surt a les pel·lícules és mentida, això i el fet de trobar-se en l'apogeu de l'adolescència feien que no acabés d'entendre que... bé, que la resta de la gent és normal. A la resta de companys del dojo no ens molestava pas que el chaval vivís amb tant furor la seva qualitat de ninja, de fet ens feia força gràcia i sovint ens donava bons temes de conversa i un material impagable per als acudits d'en Manolo. El problema era que al sortir del gimnàs el nano continuava igual, i quan et trobava pel barri el cabronàs et saludava a la japonesa i si tenies mala sort i anava amb sa mare et presentava com a “este gran artista marcial con el que tengo el honor de entrenar” i tu pensaves “senyora, no se usted, però yo estoy pasando verguenza” mentres el cabró anava fent reverències. Per sort el chaval era de l'Església Adventista del Seté Dia (crec) i per tant a partir de la posta de sol de divendres fins la posta del dia següent tenia prohibit fer cap treball físic i no venia a classe. Per això Déu va parir la idea del sabath, perquè en Victor ens deixés fer classe en pau un dia a la setmana.
A l'Esportator m'hi vaig passar un any aprenent les bases del karate, fins que es va produir el gran cisme: el sensei va decidir obrir el seu propi dojo.
L'ideal hagés estat que un dels seus deixebles hagués pres les regnes de l'Esportator i tenir així una continuïtat en les classes. Però per alguna raó el sensei va decidir que era millor que marxéssim tots del gimnàs i ens apuntéssim al seu nou dojo... la qual cosa a mi ja m'anava bé, si no fos perquè el seu dojo estava a Badalona. A tres quarts d'hora de casa meva.
La qüestió era que després del mal rotllo entre el sensei i la gerència de l'Esportator, que per alguna raó van establir una relació entre la dimissió del sensei i la baixa de desenes de quotes de socis, tots els alumnes avançats marxaven amb el sensei o simplement deixaven el karate. Les meves possibilitats es reduïen a quedar-me i fer classe amb quatre principiants (Victor inclòs) amb ves a saber quin mestre de ves a saber quin estil, o marxar amb el sensei i un porrot de cinturons negres... al cul del món.

The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

En Johnny s'hi torna

Agafeu-vos de les mans i flipem mandarines germans i germanes!
No és que s'hi assemblin molt, és que són ells, són TOTS ells! En Johnny, el sensei malote, la penya Cobra Kai, el kid himself i fins i tot hi surt de passada un payo amb la disfressa de dutxa. I tot escrit i dirigit pel mateix Johnny. Només hi falta ella... snif, snif.
Ei, i juraria que l'amo de la pizzeria és el senyor Belding.

.

A pèl i en directe, hummm...

28é Campionat d'Espanya de Kyokushinkai, dissabte 15 de març a partir de les 4pm. Poliesportiu de Llefià (que al pòster surt sense accent a la a i al gimnàs ja hem esgotat totes les bromes possibles amb el nom), Avinguda Dr. Bassols 109-119, Badalona (Barcelonès).
Organitzat pel meu club, la qual cosa vol dir que estic fins els ous de que les classes comencin sempre amb 20 minuts de discurs sobre com anirà tot i de que si la exhibició tal i de que “Flanagan, tu te encargas de llevar los trofeos al pavellón”. Doncs més val que els tinguis comptats, que sinó... Però bé, vaig pensar que en podria fer una mica de publicitat i rentabilitzar els trilions de lectors diaris que passen pel blog.
Doncs això, dissabte nates i llesques i faves i galetes per a tots els gustos. I tot a pèl. I de regal exhibició de Karate/Kobudo (no, no hi haurà trencaments d'escrot, que es permet l'entrada a menors). M'encantaria poder fer algun sorteig d'entrades o alguna cosa, però el karate és de pobres i els patrocinadors fan demostracions de virtuosisme xiulador quan demanes una mica de per favor. Que aquí només cobra el metge i perquè no em pogut xorissar cap ambulància a temps.
Kiiaaiiiiii!!

The way of the yoya (2 de 5)

Sempre m'havien atret les arts marcials. De petit tenia un arsenal del que a primera vista podien semblar pals d'escombres, però en realitat era la meva col·lecció d'espases i llançes. Després de veure una peli d'acció, normalment em passava la resta de la tarda fent bots, cridant i ratllant la majoria de mobles de casa amb els meus pals. Un dia ma mare es va emprenyar perquè estava farta d'ensopegar amb tot alló i m'ho va llençar a les escombraries. Va ser un dels meus traumes d'infantesa i en certa manera el que em va fer entrar en la “juventut”.
Amb això vull dir que no es estrany que amb la marató de pelis/documentals de l'estiu del '99 em quedés una mica flipat. Ja m'acostumava a pasar això al veure alguna peli d'hòsties, la diferència va ser que aquest cop al dia seguent la idea encara em rondava pel cap.
De totes maneres el seny es va imposar. Jo ja sabia que m'agafaven rampells d'aquests, de fet no feia gaire que m'havia gastat tots els estalvis en un equip d'amnea per anar a fer pesca submarina a l'hivern. La idea semblava bona, et compres un vestit de neopré i llavors ja et pots banyar a la platja tot l'any encara que faci fred. El problema és que vaig descobrir que, tot i que el neopré realment aïlla molt bé, la part de la cara que no et queda coberta es congela igualment i fa una pupita que flipes. De manera que vaig fer servir l'equip un parell de cops i ja està i a sobre a la primavera vaig fer una estirada i el vestit s'em va quedar petit. Si algú hi està interessat encara venc cinturó amb ploms, guants i ganivet waterproof a bon preu.
No volia que això es repetís. No volia apuntarme a un dojo, comprar-me l'equip, anar a dues classes i a la terçera dir “Hòstia puta, quina pupita” i no tornar-hi més i guardar l'equip a sobre del de submarinisme. De manera que vaig dir “Chaval, si d'aquí dos mesos encara en tens ganes, doncs t'hi apuntes, i sinó doncs no pasa res, que la homosexualitat avui dia està molt acceptada”.
Al cap d'un mes i mig vaig decidir que de perduts al rierol i em vaig començar a buscar professor. A mi el que m'hagués encantat és fer Kendo, però hi ha molts pocs dojos, les classes van cares i l'equip val una pasta. Les espases sempre han estat cosa de rics i diguessim que tradicionalment qui es podia permetre una espasa és la mateixa gent que avui dia es pot permetre un Leopard II o un MIG-29. A més, al Kendo només està permés atacar a l'armadura, que es precisament on no s'apuntaria en un combat de veritat (suposant que et trobis penya amb armadura que t'intenta tallar en dos quan vas pel carrer). També vaig pensar ja que ens hi posavem millor aprendre alguna cosa que es pogués fer servir en cas de necessitat. Vull dir que si et trobes en un merder no crec que sigui gaire fàcil trobar una espasa a mà, que a mi em faria molta il·lusió pasejar-me pel món amb un sabre a la cintura, però es veu que és il·legal i no vegis quin merder si vols viatjar en avió.
Però per sort hi han les arts marcials dels pobres, on no t'has de comprar ni armes ni armadura i amb un pijama blanc ja fas. Power to the pueblo.
Vaig acabar fent Karate Kyokushinkai per casualitat. Al gimnàs que estava més aprop de casa feien Karate i Aikido, entre d'altres coses. Jo dubtava de quin camí agafar, l'Aikido vindria a ser un estil tou i intern (luxacions, projeccions...) i el Karate un de dur i extern (hòsties). Com que no em sabia decidir finalment vaig aplicar una lògica molt simple. Pel mateix preu es feien tres classes d'hora i mitja de Karate a la setmana, i d'Aikido només dues classes d'una hora.
La primera impresió que vaig tenir del Karate va ser que, efectivament, quan et foten una hòstia fa mal, i encara més si qui t'està posant a caldo és un crio cinc anys i cinc pams més petit que tu.
La segona impresió va ser que quan no et foten una hòstia també fa mal. Les arts marcials en general són físicament molt completes, treballes velocitat, reflexos, força, elasticitat, resistència... En definitiva, tot i molt, la qual cosa significa que, quan començes a practicar-les i parteixes d'una condició física lamentable, les tiretes que tens al dia seguent fan que et plantegis si estàs fent arts marcials o estàs fent el burru. Em vaig passar dos mesos caminant com en Mazinguer Z i aguantant com els col·legues de la uni se'n fotien de mi. Als dos mesos vaig trencar una totxana amb l'escrot i ja no van riure més.

The way of the yoya (1 de 5)
The way of the yoya (3 de 5)
The way of the yoya (4 de 5)

The way of the yoya (1 de 5)

Als 18 anys tenia els pares separats, els dos van decidir anar a viure a Barna (en cases diferents, s'entén) i jo vaig començar la universitat. Tot va anar rodat per deixar el meu estimat poble natal i anar a viure a la ciutat, sobretot si tenim en compte que ma mare va tenir la gentilesa de mudar-se a un pis a 5 minuts en bici de la Pompeu.
La vida es viu molt diferent en un poble de 9.000 habitants que en una ciutat de... molts. Per exemple, a l'anar a ciutat em vaig deixar perilla. I això és gaire significatiu? No ho sé, però és el primer que vaig fer.
Per un altre exemple, la meva vida esportivo-exercitadora es va veure totalment alterada i es va iniciar un camí que, per curiositats de la vida, em portaria a convertir-me en un power ranger. Si, joves padawans, aquesta és la meva història. La història del Senpai Flanagan.
Encara que observant el meu cos musculat pugui semblar increible, de jove no era un vailet gaire esportista. Jugava a futbol, com tot els nens heterosexuals, però no perquè m'entusiasmés sino més aviat per falta d'alternatives. Al arribar a l'institut vaig descobrir el Volley, i aquell mateix estiu els de l'ajuntament també el van descobrir i van posar pistes i xarxes a la platja.
Des de llavors els meus estius van consistir en platja i Volley, i durant la resta de l'any m'havia de seguir conformant en anar fent el partidet de futbol setmanal amb els col·legues. Sí, m'hauria pogut enrolar en algun equip de Volley pista a l'hivern, però a Canet no n'hi havia. Hauria pogut anar al poble del costat, però això comportava agafar el tren i després caminar fins al cul del món on estava el pavelló, i com que no. A més, des de quan un canetenc juga a les files de l'Arenys?
De totes maneres jo no estava fet pel Volley federat. La meva tècnica no era precisament refinada, bàsicament es tractava de saltar ben alt i fotre la millor castanya possible a la pilota apuntant a la cara del de davant (però això era sempre un accident), i les normes a les que estava acostumat tampoc eren gaire oficials.
El nostre sistema de reglamentació es fonamentava sobretot en que qui més discutia i cridava per defensar si la pilota havia tocat dins o fora tenia raó. El nivell d'invasió de camp i d'arrepenjada a la xarxa que s'acceptava era proporcional a la dificultat de la rematada, que no era qüestió d'invalidar un punt guapo per petits detalls. I si la pilota tocava la xarxa, comptava com si hagués passat de camp i la podies tornar a tocar tres cops. Evidentment en totes les discussions per punts, les opinions dels de fora del poble contaven menys, sobretot perquè ens deien que no en teníem ni puta idea.
Vaja, que no hagués durat ni dos dies en un equip de federats (pringats...).
Al començar la universitat tenia una nova oportunitat i tenia molt clar que em volia apuntar a l'equip de volley i al grup de teatre.
A l'Aula de Teatre hi vaig entrar gràcies a el monòleg de la Hiena d'Antaviana, que tracta sobre un assassí empresonat que explica com es que l'han trincat i que jo, aprofitant la meva experiència, vaig enfocar des del punt de vista d'un jugador de volley al qual han anul·lat un punt injustament.
A l'equip de volley no m'hi van voler, per discriminació sexual. Resulta que només hi havia equip femení i em van dir que no complia els requisits mínims. Federats dels collons... bé, collons, collons no, però federats.
Amb les meves opcions de volley frustrades i els meus col·legues del futbol a Canet, aquell va ser un curs de gran decliu físic i dramatúrgia incipient. El següent estiu va ser l'últim que vaig passar a Canet i a les seves pistes de volley, i al tornar a barna vaig decidir que havia de fer alguna cosa al respecte de l'hivern de pel·lícules al sofà que s'acostava.
La UPF té (o tenia) un conveni amb la UB per compensar la seva manca d'instal·lacions esportives, de manera que als pompeuants s'ens permitia inscriure-ns als programes esportius de l'UB per un preu mòdic. L'únic problema és que, si el pavelló d'Arenys està al cul del món, les pistes i gimnasos de la UB estan molt després d'on Jesucrist va perdre l'espardenya i on només s'hi arriva si tens un vehicle amb capacitat d'hiperespai i propulsors anti-matèria. I tot hi així més val que portis un llibre per no avorrir-te.
De totes maneres em vaig apuntar a “musculació” (aka aixecar peses i tal), hi vaig anar un cop, em vaig mirar la sala enorme amb màquines varies, vaig pensar “Hòstia que avorrit”, vaig girar cua i no hi vaig tornar mai més. De camí cap a casa vaig aprofitar per llegir un altre parell d'enciclopèdies.
Per aquella època TV2 havia iniciat un conveni amb el Canal Arte i de tant en tant feien diumenges temàtics en els quals basaven tota la programació del dia en un tema concret. I va coincidir que, un diumenge que jo estava amortitzant el sofà, va tocar “Arts Marcials” i em vaig passar tot el dia veient documentals sobre el tema intercalats amb pel·lícules de samurais.
A l'hora de dinar ja havia decidit que volia ser ninja. Perquè passar-te l'estona aixecant peses quan pots aprendre a trencar totxanes amb l'escrot?

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (3 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

Chuck 4 President

No és conya, bé una mica si, però va de veritat. En Chuck Norris ha fet un video dient que el candidat republicà a la presidència dels EEUU és un bon caçador i per tant els té ben posats. El candidat diu que si en Chuck ho diu deu ser veritat, perquè en Chuck és molt fort i fa unes patades molt guapes. Necessito drogues.



La resta dels Chuck Norris Facts aquí.

Deep Blue Gimcana

En tres anys les coses poden canviar molt, com per exemple la façana del club on jo solia estudiar karate. On abans hi havia un cartell que deia “YOYA'S GYM” n'hi vaig trobar un que deia “SE VENDE”.
Vaig pensar que una de dues, o bé havien cambiat el nom del gimnàs amb molt poc encert, o bé efectivament el local estava en venta. A jutjar per les persianes baixades, els llums apagats i el fet de que ningú m'agafava el telèfon, vaig decidir que en Deep Blue és un empanat.
Aquella tarda havia trucat a en Deep Blue per saludar-lo, recordar vells temps i que em digués a quina hora era la classe de karate. L'hora me la va dir, però es va descuidar el petit detall de que el gimnàs ja no està al mateix lloc. De manera que el vaig tornar a trucar (pregant a Sant Saldo perquè encara em quedessin calers al mòbil) i li vaig explicar el nostre petit malentés. Bé, malentés en el sentit de que si no ho diu no el puc entendre. Ell, molt saviament, em va dir que després de parlar amb mi ja havia pensat que potser tindria problemes per arribar al gimnàs. Collons, sort que és llicenciat en dret.
Amb un control mental i tranquilitat d'esperit dignes de la tradició milenària del Budo, li vaig demanar la nova adreça del dojo. I llavors em va dir que ho teniem fotut, perquè ell hi sap anar però no s'ha fixat mai en el nom del carrer, però que em podia donar el telèfon. Vaig trucar i em va respondre el Sensei, li vaig dir hola i com a benvinguda em va espetar “Hostia, que pasa cabrón!?”. Havien cambiat de lloc, però la gent seguia igual.
Suposadament vaig arribar al gimnàs 20 minuts després de l'inici de la classe, però resulta que en Deep Blue tampoc l'havia encertat en l'horari i vaig arribar just a temps de cambiar-me i entrenar.
La veritat, preferia l'antic gimnàs. El nou està en un local més gran, però també està més lluny de la parada de metro i, tenint en compte que l'antic ja estava al cul del món (aka Badalona), cinc minuts més de caminar toquen força la pera. A més el dojo està en un pou i la veritat es que estic molt a favor de la recuperació i restauració de refugis antiaeris de la guerra, però no per practicar-hi arts marcials.
Pel que fa a les classes... doncs els meus antics companys se'n foten una mica de mi -que la comfiança fa fàstic- però és que amb la meitat de les meves capacitats fisico-mentals dedicades a intentar mantenir una respiració més o menys normal i l'altra meitat dedicada a intentar que els meus col·legues no m'arranquin el cap, doncs no em queda marge per gaire més. D'aquí a un parell de mesos ja els hi explicaré però.

Mama, lávame el kimono, kiaiii!!

No hi haurà churris a la platja, ni malotes amb disfresses cutres, ni el meu mestre em regalarà cap mocador molongui (ni parlarà amb dislèxia), però avui vaig al dojo ...després de tres anys. El repte no és anar-hi, el repte és tornar a casa sense arrosegar-me amb la llengua fora.