dissabte, de novembre 03, 2007

Deep Blue Gimcana

En tres anys les coses poden canviar molt, com per exemple la façana del club on jo solia estudiar karate. On abans hi havia un cartell que deia “YOYA'S GYM” n'hi vaig trobar un que deia “SE VENDE”.
Vaig pensar que una de dues, o bé havien cambiat el nom del gimnàs amb molt poc encert, o bé efectivament el local estava en venta. A jutjar per les persianes baixades, els llums apagats i el fet de que ningú m'agafava el telèfon, vaig decidir que en Deep Blue és un empanat.
Aquella tarda havia trucat a en Deep Blue per saludar-lo, recordar vells temps i que em digués a quina hora era la classe de karate. L'hora me la va dir, però es va descuidar el petit detall de que el gimnàs ja no està al mateix lloc. De manera que el vaig tornar a trucar (pregant a Sant Saldo perquè encara em quedessin calers al mòbil) i li vaig explicar el nostre petit malentés. Bé, malentés en el sentit de que si no ho diu no el puc entendre. Ell, molt saviament, em va dir que després de parlar amb mi ja havia pensat que potser tindria problemes per arribar al gimnàs. Collons, sort que és llicenciat en dret.
Amb un control mental i tranquilitat d'esperit dignes de la tradició milenària del Budo, li vaig demanar la nova adreça del dojo. I llavors em va dir que ho teniem fotut, perquè ell hi sap anar però no s'ha fixat mai en el nom del carrer, però que em podia donar el telèfon. Vaig trucar i em va respondre el Sensei, li vaig dir hola i com a benvinguda em va espetar “Hostia, que pasa cabrón!?”. Havien cambiat de lloc, però la gent seguia igual.
Suposadament vaig arribar al gimnàs 20 minuts després de l'inici de la classe, però resulta que en Deep Blue tampoc l'havia encertat en l'horari i vaig arribar just a temps de cambiar-me i entrenar.
La veritat, preferia l'antic gimnàs. El nou està en un local més gran, però també està més lluny de la parada de metro i, tenint en compte que l'antic ja estava al cul del món (aka Badalona), cinc minuts més de caminar toquen força la pera. A més el dojo està en un pou i la veritat es que estic molt a favor de la recuperació i restauració de refugis antiaeris de la guerra, però no per practicar-hi arts marcials.
Pel que fa a les classes... doncs els meus antics companys se'n foten una mica de mi -que la comfiança fa fàstic- però és que amb la meitat de les meves capacitats fisico-mentals dedicades a intentar mantenir una respiració més o menys normal i l'altra meitat dedicada a intentar que els meus col·legues no m'arranquin el cap, doncs no em queda marge per gaire més. D'aquí a un parell de mesos ja els hi explicaré però.



2 comentaris:

Cruella ha dit...

Trop súper fort, a la par que viril, que practiqueu arts marcials.

Jo faig tai-txi, que és la versió ecosocialista del kung-fu, i que no serveix de res però queda tope progre. Els meus companys juren que senten fluir el txi per les venes, i jono sé si tallar-me-les o deixar-me-les llargues.

Flanagan ha dit...

Jajaja, suposadament t'hauria de relaxar i no crear impulsos suicides. Podries provar Aikido, que també és molt elegant però un pèl més mogudet.