dissabte, de novembre 24, 2007

Mallorca, ecstasy & lotion (3 de 3)


Tot té un final, però per acabar de rematar unes vacances singulars, vam tenir un final plural. Que és una manera de dir que vaig anar dos cops a l'aeroport. Primer per dir adéu a l'Amparo, que marxava abans, i el dia seguent per acomiadar-me jo mateix de mi personalment.
En el trajecte per portar l'Amparo a l'aeroport vam decidir que seria maco fer una última demostració d'allò que ja havíem convertit en un clàssic del viatge: intentar colar-li alguna parida com a exemple de tradició mallorquina. Bé, en realitat no ho vam decidir, és simplement que l'Amparo ens va preguntar que volia dir la paraula “Recordi” que apareixia sota les senyals de perill de despreniments.

Feia dies que en Tron havia esgotat el tema peixos, de manera que vam optar per la lingüística i li vam dir que, de tants anys de conviure amb els guiris, hi havien certs anglicismes que els mallorquins havien anat adoptant. Com ara el “Recordi”, de l'anglès to record i que volia dir que estaves a prop d'un bon mirador i que preparessis la càmera per gravar. Ens vam quedar una estona esperant a veure si l'Amparo feia alguna foto, però ella es va limitar a dir que érem uns capullus.
Com que el viatge anava de clàssics, en Tron va decidir fer el seu ritual del cotxe que es basa en:
A: Enxufar-nos per milionéssima vegada el Cd d'uns amics seus que toquen música s
oy-popero-y-más-moderno-que-el-rayo-láser. No és que no m'agradi el grup, diguem que en realitat, després d'escoltar el putu Cd non-stop durant una setmana, sóc més conscient de com n'es de maravellosa la vida quan hi ha silenci i escoltes el vent i els nuvols cual anuncio de compresas.
B: Explicar-nos històries per a no dormir de la seva vida. I això ja m'agrada més, per començar perquè així li puc dir que baixi la música que si no no el sento. I també perquè sé que les històries d'en Tron tracten o bé de sexe, o bé de violència, o bé de sexe i violència. Un cop ens en va explicar una que anava d'un amor platònic i d'uns poemes que escrivia, però al final vam descobrir que s'ho estava inventant.
Aquest cop va escollir explicar-nos unes quantes anécdotes de la seva feina a l'aeroport, que bàsicament consistien en rebotades amb penya, rebotades amb penya que se li rebotava i follar-se una hostessa d'Air
Messerschmitt . M'encanta escoltar en Tron.
Al dia seguent vaig poder comprovar jo mateix que en aquell aeroport hi passen coses curioses. Sobretot al lavabo on, mentre estava fent la pixadeta, vaig descobrir que alg
ú s'havia rebentat un gra enorme, o experimentat un episodi desastrós d'hemorroides, o escenificat una versió adaptada de “Tu madre se ha comido mi perro”. La qüestió és que la paret estava esquitxada de sang.

Però el que em va cridar més l'atenció va ser que, a part de mi, ningú portava la seva capsa octogonal reglamentaria d'ensaïmada. Tothom sap que no et deixen sortir de Mallorca si no portes una capsa d'aquestes, però a la resta de guiris es veu que ningú els hi ho havia explicat.
Van tenir sort de que amb la meva ensiamada, els meus tres quilos de sobrassada de Muro que lo flipas, els meus cinc paquets de quelis i el mig kilo de galletons que la mare de la Barbarella m'havia regalat, jo solet ja sumava els punts necessaris per tots i van deixar embarc
ar a tothom. Si no arriba a ser per mi l'economia mallorquina se'n va a la merda.
I per acabar de veure coses fora de lloc, vaig i em trobo que al meu avió també hi havia en Farruquito. No el pilot de rallys, sinó en Farruquito de la Bowden.
Bowden Court,
La Bowden pels amics, és el hostel on em vaig passar el primer any a Londres i on vaig conèixer a en Tron, en Bakerin, en Conejito i la Amparo i a gent molt pitjor.
En Farruquito era un paio de Mallorca que hi treballava i que es va guanyar el sobrenom amb les seves meravelloses melenes arrissades. Durant un temps hi havia gent que li deia Roaldinho, perquè a més de tenir bon gust era guapo, però finalment es va quedar amb Farruquito, tot i que al cap de poc es va tallar el cabell. Amb això no va aconseguir acabar amb la conya, però com a mínim li quedava millor.

En Farruquito em va explicar que seguia a la Bowden i que tot estava més o m
enys igual, normalitat que es refereix a que continua sent un refugi de tronats, i dic tronats en el sentit més clínic i diagnosticat de la paraula. Les novetats són que ara tenen plaga de xinxes i que en Farruquito és el cuiner. Que un payo que treballava d'animador a hotels de Mallorca sigui el cuiner només s'entén si tenim en compte que el seu predecessor era electricista de professió. “Aquí el más tonto hace relojes” que deia sempre en Bakerín.
I finalment vaig arribar a Londres, amb una maleta coberta de sucre d'ensaïmada i tots els yonkis de l'N29 mirant-me amb cara d'enveja i plantejant-se si seria gaire dificil matar-me i quedar-se amb el
material. Sort que jo no me n'adonava perquè estava massa absort pensant en un bareto de Mallorca on et pots beure un cubata estirat en una tumbona mentre el sol es pon al teu davant.


Mallorca, ecstasy & lotion (1 de 3)
Mallorca, ecstasy & lotion (2 de 3)
Mallorca, ecstasy & lotion (Les històries d'en Tron)

6 comentaris:

miq ha dit...

Maestro Flanagan, "el retonno".

--
Molt bo, com sempre.

Roi R. Marphille ha dit...

...i afegeixo, olé!

Anònim ha dit...

soc en Tron. Bon final, bon final, per Mallorca, ecstasy & lotin"
Que mes aportarás a la literatura catalana?

Flanagan ha dit...

Si, m'he penjat una mica ultimament...

Hi aportaré les teves anécdotes de mudafucka mallorquí :)

defak ha dit...

Si et paguem entre tots un cap de setmana a Marina d'Or ens en faràs una nova sèrie?

Flanagan ha dit...

S'agraeix, però ja hi he estat i ningú aconseguirà que hi torni. Tot plegat té una estètica de sofisticació i bon gust marginalment inferior a una falla valenciana, però per desgràcia no tenen pensat cremar-ho.