Torna a casa per Nadal

Jo: Bé, i jo on dormiré?

La mama: Al terra.

Jo: Jajajajajaja!!

La mama: (...)

Jo: (Si és que ma mare té unes sortides...)

La mama: (...)

Jo: (Val, però em dius on dormiré o no?)

La mama: ...o si vols al sofà.

Jo: (Apetejarl?!) Apetejarl?!

In da House (Go)

Be, a mesura que els mesos han passat he constatat que realment Can Fuckland no és gaire diferent d’un hostel. La gent no fa vida a casa, només hi ve a dormir i jalar i els residents no hi duren gaire ni estiren de la cadena del wàter.
A hores d’ara ja tenim tres noves incorporacions i tres altres persones que estan a punt d’abandonar la casa.
En Metalboy és el chaval que esta a l’habitació que abans era de l’Etonda. És un heavymetal dels clàssics, la qual cosa vol dir que junt amb ell a la casa han aparegut una chupa de cuir a la cadira del menjador i una “Crema rigenerante all’olio di cocco, impacco ammorbidente per capelli” al lavabo. Perquè un heavy pot ser malo malote però no pot escatimar en la cura de les seves grenyes.
En Metalboy està entestat en triomfà en el món dels heavy’s i jo crec que ho està aconseguint perquè com a mínim a mi em resulta molt pesat. El nen té la seva banda de música amb la qual espera saltar al estrellato i jo espero que s’estrelli i conseqüència de les seves aspiracions musicals és un dels comportaments que em toca la pera. Al nen li agrada escarxofar-se al sofà, segrestar el comandament a distància i començar a fer zapping pels diferents canals musicals. Evidentment ni es planteja que l’altra gent vulgui veure alguna altra cosa que no sigui un grenyut canviant de canal.
A part d’això, en Metalboy és un marrà de collons i el molt orangutan encara no ha après que les portes tenen un pom que serveix per obrir-les i tancar sense fer soroll.
La Karen és la germana d’en Tommy i també una supervivent del Triàsic que no se com però va aconseguir superar la extinció en massa del Cretaci Superior.
Quan va arribar a casa molava perquè com que no treballava es passava el dia netejant i ens feia com de mare, bé millor dit com d’àvia, o millor, com de cosa conservada en formol que es mou i neteja. Però a la que es va posar a treballar es va contagiar de l’esperit de la casa de “paso de todo colega”. A mi el que em toca la pera és que la senyora és capaç de creuar-se’t pel passadís, mirar-te a la cara i passar olímpicament de saludar-te. Té mèrit.
Per últim en Perella, que és un alemany amb nom italià. Amb nom italià perquè si, perquè als pares els hi va donar la gana, no hi ha més motiu, que tampoc és que en calgui. És bon payo, diguéssim que ni neteja ni embruta i per tant no fa nosa però tot i que em cau bé tampoc m’hi relaciono gaire.
Començo ha estar fins la polla de la meva casa. Necessito viure amb gent civilitzada. Amb gent normal, salubre i sociable i ara a sobre l’Aka i en Jerry se n’aniran.
L’aka és l’única que realment compleix amb els estàndards d’higiene i bon rotllo propis d’una persona alfabetitzada, però se’n va un mes a veure al manso a Sud Àfrica i aprofita l’avinentesa per deixar la casa i buscar un altre cau quan torni. En Jerry no és del tot salubre però si que és relativament sociable, sobretot des de que ens chupem “Band of brothers” junts, però se li acaba la visa hi ha de tornar cap a Sud Àfrica.

En Baba també es pira, pero me la sua.
Definitivament necessito un canvi d’aires. Necessito viure amb gent que no col·leccioni tasses brutes a l’aigüera i que no tingui com a hobby fer servir l’aigua calenta quan t’estàs dutxant. Necessito una llar, necessito una habitació que la miri i em vinguin ganes d’anar a l’Ikea a comprar alguna cosa que no em faci falta.
Potser el que hauria de fer és pirar cap a Sud Àfrica, que és lo que se lleva ahora.

Toca'm els gondors

Sempre he pensat que “El senyor dels anells” no era més que una aventura llarga. Una aventura amb molt bona publicitat perquè molts dels que se l’han llegit no s’havien llegit cap altre llibre abans (ni ho tornaran a fer) i arriben a la conclusió que un llibre molt llarg deu ser molt bo.Avui, gràcies a la “Revista morta”, he descobert que no estic sol:

*

"Ahora vamos con "El señor de los anillos", película basada en un famosísimo libro... que yo no me he leído. Sin embargo, les diré como anécdota, que algunos de mis amigos tienen, en una estantería totalmente vacía, junto con su foto de sus vacaciones en Calasparra, un ejemplar de "El señor de los anillos".

"Antonio Gasset (Dias de Cine) dixit.

*

Si per un casual voleu llegir més perles d’en Gasset, aquí en teniu una bonica selecció. Destacariem també el videoclip impagable de l’Avril Lavigne: “Soy una Emo Girl”.

Històries d'un vespre qualsevol

Es divendres a la nit i quan has acabat de netejar tota la merda del Pret i surts de la botiga que fas? Una cervesa, evidentment fas una cervesa.
Perquè sí, perquè et ve de gust i perquè estàs a Londres i tothom està als pubs bevent gots de cervesa de mig litre i no necessites cap més excusa. Generalment hi aniries amb els companys de feina, que es el ritual setmanal, per no dir diari, en aquesta ciutat, per no dir en tot el món anglosaxó. Però aquesta setmana cap dels borratxos del teu curro s’ha quedat al pub fins les 8:30, que és l’hora en que has plegat tu, perquè demà és la festa de Nadal del Pret i tothom està estalviant forces per un dissabte que promet molt.
Però cap problema, l’Amparo t’ha trucat per dir-te que ella i en Conejito t’esperen en un pub de Charing Cross amb uns col·legues de la seva antiga feina per fer la cerveseta. Qui té amics té un tresor.
De Bond Street vas a Green Park i d’alla a Leicester Square, surts de la boca del metro, comences a caminar i et tornes a sorprendre de que a Londres la llargada de les minifaldes sigui inversament proporcional al fred que fa. I llavors penses que quina llàstima que avui no sigui una nit gaire fresca.
Passes per la fira que han muntat a Leicester i tot i que passes dels caballets i els nubols de sucre, per un moment et planteges pagar cinc lliures per disparar una mica amb els fusells d’aire comprimit. Però com que no és qüestió de presentar-se al pub amb un gos de peluix de metre i mig segueixes caminant. Passes per Trafalgar Square, gires a l’esquerra per enfilar Strand i per acabar tornes a girar cap a la dreta per entrar al carrer que no tens ni idea de com es diu però que tothom sap que és el carrer del Heaven. I allà veus el Pub Ha Ha i t’adones que just al davant hi ha un Pret a Manger. La plaga.
Entres al Pub i saludes a tohom. Amb l’Amparo fas plans per anar a Camden a l’endemà a la tarda, perquè tots dos heu d’acabar de comprar regalets per la família. En Conejito diu que passa de Camden, però amb ell fas plans per anar plegats a la festa del Pret i et confessa que finalment ha desistit de disfressar-se per anar-hi.
Per alguna llei d’aquestes no escrites, a Anglaterra una festa per ser guai ha d’estar tematitzada i aquest any la Pret party anirà en plan Moulin Rouge. En Conejito porta un mes dient que ell es vol disfressar i menjant-te l’olla perquè tu t’hi apuntis, però tu pateixes perquè no saps molt be quina idea del Molí Vermell té en Conejito i no tens cap ganes de veure’l en kan-kan.
Per canviar de tema li expliques que t’has trobat per casa una màquina de retallar el cabell com la que ell fa servir per depilar-se a consciència i això desencadena una interessant conversa sobre els diferents mecanismes que un home pot fer servir per eliminar el seu pèl corporal. Al final tu no tens collons de dir-li que només faràs servir la màquina si algun dia et deixes barba i et sents culpable de que les teves accions capil·lars es limiten a afaitar-te dos cops per setmana i tallar-te el cabell un cop cada dos o tres mesos.
Amb l’Amparo també tens converses filosòfiques. Concretament ella t’explica les diferències de significat entre “un petó” i “petonets”. Resulta que, en el llenguatge secret de les ties, si t’envien un missatge on al final el comiat diu “un petó” és un missatge inofensiu. Però si el missatge acaba amb “petonets” resulta que ja s’estan posant en un pla més íntim, perquè “petonets” és més petit i més cuco. I si et posen “un petonet” llavors ja és que és volen casar amb tu i tenir fills perquè “UN petonet”, només un, és molt més petit i per tant molt més mega-super-chupi-cuco. Tu al·lucines papallones de que t’estigui parlant seriosament i li expliques que els payos només enteneu la diferencia entre un missatge acabat en “petons” i un altre acabat en “et vull menjar la botifarra”. Però ella t’insisteix en la obvietat de la diferència i tu t’imagines la de senyores que hauran enviat missatges amb “petonets” convençudes de que gairebé estaven sent unes rameres desvergonyides parlant tant obertament de sexe i preguntant-se perquè no rebien cap missatge de resposta.
Finalment en Conejito diu que se’n va cap a casa, que vol anar al llit d’hora que demà toca Moulin. Fan quatre mariconades amb l’Amparo per acomiadar-se i llavors tu aprofites per dir que també te’n vas a fer nones, t’acomiades i et quedes pensant en el curiós mecanisme que fa que a una dona no li importi que li fotin mà sempre hi quan la mà sigui homosexual. Curiosa paradoxa.
Surts del Ha Ha i llavors te n’adones que no has begut cap cervesa, perquè en realitat només has vingut al pub per estar amb els col·legues i perquè en realitat la cervesa no t’agrada i t’has oblidat d’anar a la barra.
Tornes a fer el recorregut d’abans però a la inversa, acompanyes a en Conejito a comprar teca al Burger King i et menges un gelat suposadament amb gust de pastis de formatge i maduixa mentre ell t’explica les seves penes treballant al recruitment centre del Pret.
Finalment agafes el metro a Piccadilly i entres a l’últim vagó perquè saps que així trobaràs seient. T’asseus, treus el llibre que sempre portes per amanir les deu o dotze hores setmanals que et passes viatjant en transport públic i et poses a llegir. El problema és que ara t’estàs llegint “The sorrow of war”, un llibre que et vas comprar entusiasmat perquè parla sobre la guerra de Vietnam des del punt de vista d'un veterà vietnamita, però que està resultant ser un tostoneishons. T’obligues a llegir unes pàgines perquè no tens res més a fer però finalment decideixes tancar-lo i donar un cop d’ull al vagó.
És llavors quan descobreixes que tens al davant a un noi i una noia profundament adormits. La noia no te massa gràcia però el payo esta completament espatarrat, fins al punt que la senyora d’avançada edat que esta al teu costat es canvia de seient perquè el nano no para de trepitjar-la. A més el somnolent també té el cap completament cap enrera, tant enrera que li es impossible tancar la boca i a més amb les batzegades del tren el cul cada cop li va relliscant més cap enfora del seient. Finalment passa l’inevitable i el cul abandona definitivament la cadira per anar a parar el terra i tu et tapes la boca per poder riure tranquil·lament. El col·lega es veu obligat a reconsiderar la seva situació i llavors és quan confirmes el que ja era obvi, que a part de tenir son va força borratxo. El payo s’incorpora, fa un badall, es posa la mà a la boca i llavors d’entre els seus dits comença a aflorar un líquid espès i fosc que li baixa regalimant fins a la falda.
Tothom triga uns segons a adonar-se de la nova situació al vagó de metro, perquè el col·lega segueix amb la mà a la boca com si no passes res. Al cap d’una estona la expressió dels ulls li canvia i sembla que es comenci a plantejar que els badalls en principi no són ni humits ni espessos i que alguna cosa li passa. Enretira la mà i una nova remesa de grumolls li regalima per la barbeta , però sembla decidir que està massa borratxo com per fer-hi res al respecte i torna a tapar-se la boca.
Els teus companys de viatge anglosaxons estan horroritzats. El borratxet està sent disgusting en un lloc públic i això els incomoda molt. La dona a la qual trepitjava s’aixeca i se’n va cap a la porta apartant la vista. El nano que està al teu costat esquerra i que en principi semblava ser un malote del barrio també s’aixeca i se’n va cap a l’altra porta i per un moment penses que ell també començarà a vomitar del fàstic.
Tu no et mous. El que t’agradaria es poder descollonar-te tranquil·lament del que està passant, però tothom s’ho està prenent massa seriosament i a més tu no tens cap company amb qui compartir els riures. De manera que l’únic que pots fer és començar a respirar profundament i intentar reprimir el somriure que no deixa de amenaçar, la qual cosa es fa molt difícil perquè el col·lega segueix regurgitant vi i posant cara de “no, si aquí no passa res”. Per sort la següent parada és la teva. T’aixeques, vas cap a la porta i just quan la travesses, abans i tot de posar el peu a l’andana, et comences a partir el cul a uns nivells que, sentint-ho molt, està clar que el col·lega dels badalls líquids pot sentir.

Sorrybauda, però encara gràcies que no l’estàs assenyalant amb el dit.

L’espagarragó

L’espagarragó és el producte de la unió a contra natura de l’espagueti i el macarró. Com que no he pogut observar directament l’acte de la còpula només puc especular però, en base a una apreciació fisiològica bàsica, em sembla lògic suposar que l’espageti actua com a mascle i el macarró fa els honors de femella. Pel que fa al ritus de seducció i acte sexual també em veig obligat a basar les meves conclusions en suposicions, però tots els indicis semblen apuntar a que tot el ritual, des de l’elecció de parella fins a la consumació de l’acte carnal, es du a terme a dins de l’armari de la cuina o rebost de torn, cosa que explicaria la falta de testimonis oculars.
No tinc cap dada sobre el procés de gestació i naixement, però si que he pogut veure de primera mà el producte de la unió. L’espagarragó conserva les característiques fisiològiques dels seus dos progenitors. Es allargat com un espagueti però té el forat característic del macarró. De fet el món acadèmic està dividit entre els que consideren l’espagarragó com un macarró prim i allargat i els que defensen que s’aproxima més a un espagueti gruixut amb un forat al mig.
Personalment, i vull recalcar que és una opinió personal, crec que l’espagarragó és la pasta més gilipolles i lletja que ha vist mai l’ecosistema de la meva cuina. Estic recollint firmes a favor de la castració de tots els espaguetis i de l’esterilització de tots els macarrons.

El síndrome del Teletubby ("Big hug!")

Ma mare ara és mediàtica.
En Juan Mann és un australià que, com en Drew i molts d’altres d’allà baix, durant un temps es va dedicar a viatjar per overseas. Però a diferencia de la resta de compatriotes, quan en Mann va tornar a sa terra li va semblar que tothom estava molt trist i deprimit, de manera que va decidir posar-hi remei. Va agafar un cartell, hi va escriure “Free Hugs”, se’n va anar al Sydney CBS (o com a mínim això és el que he entès al vídeo però vaja, té pinta de centre comercial) i es va posar a donar abraçades a la gent. El curiós és que la policia l’hi va prohibir. Bé, exactament no li va prohibir, li va prohibir a no ser que contractés una assegurança de responsabilitat pública de 25 milions de dollars. Es veu que si algú prenia mal l’ajuntament podia ser demandat i tothom sap com n’és de fàcil dinyar-la per culpa d’una abraçada mal donada. Però bé, en Juan resulta que no tenia 25 milions, i si els tenia estic segur que no se’ls volia gastar en una assegurança per abraçades, de manera que es va posar a recollir firmes, 10.000 en concret. O sigui que finalment donar abraçades al carrer és legal i això és el que ell porta fent, un cop per setmana, des de fa dos anys i mig.
A ma mare li van enviar la direcció www.freehugscampaign.com en un mail col·lectiu d’una comunitat de cyberbonrotllo on participa. Va veure el vídeo (7,5 million views, by the way), li va molar el tema i va respondre als seus col·legues del bon rotllo que ella no tenia ni idea de gravar vídeos però que dominava molt bé les abraçades. Llavors la cosa es va començar a animar, amb gent que responia que tenia camera de vídeo i d’altres que deien que tenien braços i podien donar abraçades al mòdic preu de gratis. De manera que el passat diumenge se’n van anar tots plegats per Plaça Catalunya i Portal De l’Àngel regalant abraçades.
Curiositats de la vida, els agents de l’ordre i la seguretat també van aparèixer per posar fi a aquest acte delictiu, perquè es veu que per portar un cartell pel carrer es necessita una llicència de l’ajuntament, que és gratuïta però que s’ha de demanar. Suposo que és una altra de les herències cíviques d’en Joan Clos Van Dame. M’agradaria veure la cara del funcionari de torn si se li presenta una persona demanant permís per anunciar abraçades de franc. Evidentment a la que els polis van girar la cantonada els cartells van tornar a aparèixer, hi ha capullades per les que ni tant sols et preocupes de recollir firmes.
No és el primer cop que es regalen abraçades a Barna. Ho sé perquè vaig entrar al youtube a veure si havien penjat el vídeo i va resultar que no, però que n’hi havia uns quants d’altra gent. De fet hi havia vídeos de gent regalant abraçades per mig món.
Però, de bon rotllo però, ma mare és més guay. Amb la conya del boca a boca del cyberbonrotllo es van posar en contacte amb “Espanya directo” de TVE1, que és un d’aquests programes que no he vist mai perquè fa menys de dos anys que el fan, i van venir a fer un reportatge de la moguda.
Pos eso, que van sortir per la tele i tinc una mare mediàtica i, com va dir el poeta, "Els petits canvis són poderosos".

.

Actualització: vídeo de la penya Big Hug! aquí.

Metalboy i l’atac de les portes cabrones

Estava jo a l’ordinador del menjador un dimarts qualsevol...
Quan en Metalboy ha arribat a casa, s’ha menjat de morros la porta de la cuina, després s´ha fotut de lloros contra un dels frigorífics, després s´ha repenjat a la taula per recobrar l’equilibri, ha començat a mirar el terra de la cuina com si estès ple d’obstacles i llavors ha començat a flexionar les cames i moure’s com si estès caminant per un vagó de metro en marxa. Llavors jo, rient d’aquella manera que es riu quan t’estàs descollonant però no hi ha ningú més per compartir el moment, li he preguntat si tot estava bé. M’ha contestat alguna cosa així com ara “Urgh, jejejeje, hurmgfta hurgmuh, jejejeje”, ha seguit caminant pel vagó de metro, ha obert l’aixeta de l’aigüera i s’ha posat a rentar-se la cara. Sense eixugar-se la cara ha tornat enrera, s’ha tornat a menjar la porta d’un frigorífic, s’ha mirat la porta una estona pensant-se si li tornava el cop o no, l’ha obert i ha agafat alguna cosa, ha aconseguit posar la cosa suposadament comestible a dins del microones i, amb molt de mèrit per part seva, ha engegat l’aparell.
Ha tornat cap al menjador, abans de passar per la porta s´ha aturat, se l’ha mirat bé, ha posat una mà a cada cantó i ha passat molt lentament, s’ha assegut en un dels sofàs, ha engegat la tele i llavors s’ha mort. Ni tan sols ha ressuscitat quan l’alarma del microones ha sonat.
Si demà al matí segueix al sofà li donaré un parell de puntades de peu i si no es mou el trauré cap a fora, que últimament la casa està molt desendreçada.

Treva a l'invasor

A falta de claymores, em disposava a tallar un tros del meu preuat xoriço del Mercadona per muntar les trampes per ratolins quan l’Aka m’ha cridat “NO!!!”
He intentat fer memòria, a veure si és què els ratolins eren una espècie protegida i m’havia passat per alt, però he arribat a la conclusió que són una plaga i s’han de matar i així l’hi ho he comunicat a l’Aka. I resulta que ella hi està d’acord, sempre que no ho vegi.
Es veu que l’Aka és una noia que no té cap problema en tocar llimacs, cucs, sargantanes i etcèteres, però que té una fòbia total als cadàvers de coses amb pèls o plomes. Jo li he dit que perfecte, que no miri les trampes i ja està. Però ella diu que si sap que n'hi han estarà preocupada pels ratolins i no pararà de mirar-les i que té un examen el diumenge d’un curs que esta fent per ser monitora de natació i si poso les trampes estarà nerviosa i no podrà estudiar. Toca’t els ous.
De manera que em acordat que les posaré a partir de dilluns i no li diré on estan. I segur que dimarts l’Aka es passarà el dia buscant trampes per ratolins i xisclant.

Els auguris es compleixen

Des de que fa fred que ja no tenim aranyes mutants de pam i mig assegudes al sofà del menjador mirant la tele i menjant crispetes. A més ara la calefacció està a tota hòstia, de manera que, si a algun altre artròpode cabró se li acudís parar-me una emboscada al radiador del costat de l’ordinador, quedaria ben fregit.
No tenim aranyes, però tenim altres problemes. Aquest cop de quatre potes.
Quan vaig arribar a Can Fuckland em vaig adonar que hi havia una senyalització de sortides d’incendi molt bona i alarmes de fum i extintors i un grapat important de trampes amb verí per ratolins. Pobre ingenu de mi, no ho vaig veure com una conseqüència de fets passats sinó com un bon exemple de previsió.
L’alarma d’incendis ja hem pogut comprovar que funciona, les trampes per ratolins ja hem pogut comprovar que no.
L’Aka m’havia dit que l’hivern passat ja havien tingut problemes de ratolins i augurava un nou hivern de rosegadors, però jo continuava optimista perquè en tot l’estiu no havia vist cap indici de ratolins. Ben equivocat que estava.
Ahir a la nit anava a agafar un paquet de galetes a la cuina quan vaig sentir un soroll. Vaig fer un parell de passes i vaig pensar que quina gràcia, que el soroll semblava el soroll d’un ratolí, vaig fer dues passes més i els vaticinis apocalíptics de l’Aka em van venir a la ment al mateix temps que un ratolí sortia de sota el rentaplats, em mirava i deia “Harl! Un pecador de la pradira!” .
Jo vaig repetir el mateix ritual que amb la superfolding aranya, amb la diferència que aquest cop la bèstia va reaccionar a la ràfega d’insults que li vaig engegar i va decidir que era millor amagar-se de nou sota l’electrodomèstic que no pas intentar atacar-me.
Evidentment els insults també van atraure l’atenció de la resta de companys de casa, la bona nova es va escampar i tothom va opinar.
L’Aka pensa que amb el fred de l’hivern els ratolins busquen aliment i calor a casa. Està equivocada. El que passa és que a l’estiu els ratolins tenien por de les aranyes atòmiques i no tenien ous d’entrar a casa i, ara que els depredadors hormonats de vuit potes han desaparegut de la cadena tròfica del nostre jardí dels collons, els rosegadors tornen a campar tranquil·lament.
Ara bé, al cap d’amunt de tot del regne animal ara hi estic jo. Un Flanagan emprenyat amb una trampa per ratolins a cada ma i un tros de xoriço d'importació (Mercadona) com a munició.

15 minuts d'historia personal

L’Afroza és la dona d’en Kabir. I no té res a veure amb en Kabir.
L’Afroza és una noia que sempre somriu, que de seguida es posa a parlar amb tu i que es força nerviosa. De fet sovint fem conya amb això i diem que li em de prohibir el cafè i el sucre perquè sinó s’embala massa.
En Kabir és el negatiu de l’Afroza, o una Afroza positivada, com preferiu. En Kabir quan parla ho fa a poc a poc perquè mentre ho fa va contant les paraules que diu per no passar-se del seu màxim diari. De fet s’estalvia algunes conjuncions i preposicions no per que no sàpiga anglès sinó per estalviar-se algunes síl·labes al cap del dia. Els somriures deuen entrar en el mateix còmput que les paraules perquè també els raciona bastant. Diríem que es un payo tranquil.
Doncs be, com és que aquests dos han acabat casats? Com és que un paio com en Kabir s’ha lligat una paya com l’Afroza? Perquè a més l’Afroza és guapa i en Kabir, bé no és que sigui lleig però vaja, amb l’Afroza li ha tocat la loteria.
Doncs avui l’Afroza m’ho ha explicat.
Durant el meu descans (de 15 minuts per cert, siusplau que algú ressusciti en Marx que encara té feina a fer) he coincidit amb l’Afroza. La chavala em troba simpàtic i avui ha decidit compartir els seus pensaments amb mi. Sincerament no sé per que li ha agafat per explicar-me tot això, vull dir que jo no li he preguntat, simplement ha començat a explicar-me la seva vida, com si li vingués vingut de gust pensar en veu alta.
Hi ha coses que de tant en tant escoltes a les noticies, o llegeixes en algun lloc i penses que quins costums més diferents que tenen a d’altres llocs del mon. Però quan t’ho explica algú que treballa amb tu, que sembla tant semblant a tu, et xoca bastant. L’Afroza es va casar amb en Kabir perquè el seu pare li va dir. El pare de l’Afroza era un dels arquitectes més importants de Bangla Desh (del top ten segons ella) i va ser l’encarregat de buscar un marit convenient per la seva filla gran. En Kabir i l’Afroza es van conèixer el dia del seu casament.
El que més m’ha sorprès és la naturalitat amb que m’ho ha explicat. Totalment conscient del seu deure com a filla major, entén que és el que li toca. La seva germana petita es casarà amb el manso que ha escollit ella i del qual s´ha enamorat, però per la filla gran, com ella diu, tot depèn de la sort. I sembla que ella considera que n´ha tingut força.
El dia del seu casament l’Afroza no parava de plorar i de dir que ella no volia marxar de casa els seus pares per anar a viure amb una altra família. El seu cunyat, per sort, es un bon home i força intel·ligent. Es un payo que sap que la única manera d’aconseguir que algú faci una cosa és fent que la vulgui fer. A mig camí va parar el cotxe i va comprar dos gelats per l’Afroza i li va dir que tranquil·la, que mengés els gelats (que a la nena li encanten, sobretot a l’agost de Bangla) i que després tornarien a casa dels seus pares i els hi explicarien que ella no volia casar-se amb en Kabir i ja està, que no es preocupés. Evidentment l’Afroza, ja més calmada i amb un gelat a cada mà, li va dir que no digues bajanades, que no podia fer això, que no podia tornar casa seva així. De manera que van continuar cap a Can Kabir.
El primers dies l’Afroza va dormir a la mateixa habitació que els seus cunyats i la lluna de mel va ser mes aviat un picnic familiar, amb les dues famílies embotides en un autocar per anar a passar uns dies a la platja. De manera que en Kabir i l’Afroza es van anar coneixent de mica en mica, com qualsevol parella, però amb els tràmits matrimonials ja enllestits.
I d’allà fins aquí i ara estan esperant una criatura.
M’entres ella m’anava explicant tot això jo anava assentint amb el cap i no he parlat gaire. Be, la veritat, amb quinze minuts de descans has d’escollir entre menjar o parlar i era la hora de berenar, però a part d’això es que no la volia interrompre. M’estava explicant de primera ma una cosa que he sentit i llegit mil cops i que estava trobant molt interessant i, de totes maneres, que li podia contestar? Vull dir que la seva vida es així, la vida es així, i no se m’acudia cap comentari adient. De manera que m’he limitat a veure-ho des del seu punt de vista, a comentar-ho com una cosa normal. Perquè és normal, perquè a molts llocs es la norma, perquè de fet jo visc en una excepció.
Al cap de quinze minuts, una mica descol·locat, li he dit si em deixava penjar el que m’havia explicat a internet. L’Afroza ha somrigut i m’ha dit que no li feia res, que de fet li feia gràcia. S’ha sorprès que algú pensés en escriure sobre una cosa tant banal com el seu casament amb gelats de llimona.
Abans de marxar m’ha preguntat si seguia sense parella. Llavors he somrigut jo i li he dit que si, que segueixo sent un bachelor.
No es el primer cop que m’ho pregunta. L’Afroza esta preocupada per això, diu que estic perdent el temps, que m’he de buscar una noia del meu país (perquè diu que així m’entendrà millor) i fer família.
Li he dit que quan trobi parella serà la primera en saber-ho i després he pensat que per segons que tenir un pare arquitecte soluciona la vida. O no.

Amor de cul (Apendix)

A passat una setmana, el manso ha tornat i em pogut desxifrar el missatge. L'Aka es polonesa, hi ha una paraula en polones que sona mes o menys anyo i que vol dir angel. Aixo es el que el figures intentava escriure. Ai... tant d'amor i tanta poca fonetica...

A part del codi per desxifrar el missatge, el manso va portar una ampolla d'orujo de regal. Em van convidar a un xarrup i jo vaig decidir correspondre compartint una mica del folklore del pais. Orujo, orujo...

Tambe saben que s'ha de respondre si algu diu una frase acabada en cinc.

La torradora-despertador

Avui he dormit quatre hores. He dormit quatre hores perque m’he passat tota la nit revelant i despres s’ha calat foc a casa.
L’Eugene Smith era un fotograf molt bo i un yonki molt bo tambe. De tant en tant li agafava per passar-se tres dies seguits al laboratori treballant sense parar a base d’amfetamines i d’altres productes quimics que no es fan servir per revelar.

A mi tambe m’agafa per fer sessions llargues de laboratori, pero per raons molt diferents, limitantme a la quimica del revelat i fixat i procurant no esnifar-la. Nomes puc revelar de nit, degut a que la meva camera fosca nomes es realment fosca quan a fora tambe es fosc i com que treballo al Pret de 3 a 8pm no em queda mes remei que fer sessions troneres.
A les 8 del mati m’he ficat al llit i a les 8:30 l’alarma d’incendis m’ha despertat. No es una bona manera de comencar el dia.
El primer any a Londres me’l vaig passar en un hostel de Notting Hill on cada nit saltava l'alarma aquesta un parell o tres de cops. No perque hi hagues foc sino perque la gent fumava canutus tamany industrial. De manera que, amb el recordatori constant de la possibilitat d’haver d’evaquar l’edifici, vaig elaborar un pla. Un pla que consistia en agafar la bossa amb l’equip fotografic abans de sortir xisclant histeric de l’habitacio, de manera que com a minim salvaria aixo (que collons, tampoc tinc gaire cosa mes a salvar).
Doncs be, a les 8:30 he obert els ulls, he pensat Hostia, em sento com si no hagues dormit ni mitja hora, despres he pensat Hostia, es que no he dormit ni mitja hora i despres he pensat Merda, alarma… processant informacio… alarma=foc… processant… alarma=foc=mal rotllo… Merda, morire en un incendi en una casa tronada del nord de Londres.

M’he llevat completament zombie i el programa Procediment_per_salvar_cameres_Versio_1.0 s’ha executat automaticament; de manera que m’he trobat en pijama, amb dues bosses penjades a l’espatlla, una camera al coll, dos objectius a la ma dreta i mirant-me l’ampliadora i el sistema Durst Printo (que no entrare en detalls pero es una cosa que pesa un cullo) i pensant si em cabrien a la butxaca. I llavors he pensat Que capullo que ets i quina pinta me ridicula que tens i si surts aixi de casa els bombers riuran tant que passaran d’apagar el foc i que tal si et preocupes de salvar el fotograf i no les cameres?
Ho he deixat anar tot i he sortit al passadis. Fum. He anat cap a l’escala i he mirat cap avall. Molt fum. Llavors ha aparegut la Karen, la germana d’en Tommy que ara viu aqui tambe i que te deu mil milons d'anys, tot i que nomes n'aparenta un milio, vestida amb el seu pijama turquesa i la seva bata fuxia. Una manera molt, molt dolenta de comencar el dia.
He baixat les escales i llavors he vist que la resta de Can Fuckland tambe estava per alla i ningu semblava histeric. Be, sembla que no correm perill de mort.
La puta torradora. La puta torradora ha decidit suicidarse a lo bonzo. L’Aka, que es la dona mes felic del mon, ha deixat un parell de llesques de pa torrant-se i s’ha seguit maquillant a la seva habitacio. Segurament les llesques eren uns quinze cops mes gruixdes que la capacitat de la torradora i s’han quedat encallades a dins. De totes maneres la teoria del suicidi de la torradora perturbada em mola mes.
I llavors la pregunta del milio: Com collons s’apaga una alarma d’incendis?
Sincerament, el meu primer pensament ha estat ignorar-ho tot, ficar-me al llit i intentar sobar. Pero es veu que ja fan les alarmes per evitar aixo. A la fabrica d’alarmes algu debia pensar “I si algu decideixque val mes la pena dormir que evaquar l’edifici?” De manera que l’alarma aquesta te un so que realment et fa voler sortir de casa. No per fugir del foc sino de l’alarma.
Val, primera opcio descartada. Tornem-hi: Com collons s’apaga una alarma d’incendis? Ni puta idea responda otra vez. Rebote para Marak: Ni puta idea. Rebote para Jerry: Ni puta idea. Rebote para Aka: Lo cualo? Rebote para Leia... Be, la Leia s’ha tornat a ficar a l’habitacio passant de tot. Perfecte, som la familia felic que no te ni puta idea de com apagar alarmes d’incendis i son les 8:30 i nomes he dormit mitja hora i l’alarma aquesta m’esta taladrant el cap i m’estant entrant ganes de matar gent o posarme una torrada a dins i suicidarme.
Molt be. Vejem les aproximacions al problema:
Aka: M’en vaig a currar. Sorrybauda bye bye.
Flanagan: Em tapo les orelles per no sentir el so que m’esta dient que mati a gent o faci servir una torrada XXL per suicidarme pirotecnicament, pero faig veure que estic intentant trobar una solucio.

Marak: He trobat el quadre de comandament de l’alarma i li foto hosties.
Jerry: Busco, comparo i si trobo el llibret d’intruccions de l’alarma busco el codi de desactivacio i... Bingo!

Jerry t’estimo.

Les brigades i en Vicenc.

En Vicenc, de barcelona, si que va fer el soldat pero tampoc al costat de cap brigadista.

Quan tenia 18 o 19 anys la Republica el va reclutar per anar a lluitar a la batalla de l'Ebre en el que seria l'ultim intent d'aturar als feixistes. Va ser "la lleva del bibero" perque no n'hi havia cap que s'afeites. Les coses ja estaven molt magres per la Republica i feia temps que les Brigades Internacionals havien estat evaquades.

La seva instruccio va ser una cosa aixi com ara: "Tu corre d'arrere d'un altre i quan el matin agafa el seu fusell i tira endavant". I aixi ho van fer ell i la resta de biberons. La batalla de l'Ebre va ser la ultima ofensiva republicana, un esforc encaminat a mostrar a les futures potencies Aliades que la Republica encara estava viva, amb l'esperanca de rebre ajut internacional.

No va funcionar. Ningu va ajudar a la republica, ningu va deixar d'ajudar als feixistes, l'exercit republica va perdre la batalla i la guerra i al meu avi el van fer presoner a la retirada.

Es va passar tres o quatre mesos en un camp de presoners a Asturies pelant-se de fred i de gana fins que els van oferir l'alternativa d'allistar-se a la Legio o continuar de presoners. No s'ho va pensar gaire.

La seva carrera legionaria va comencar d'aquella manera tant peliculera que es hi agrada als militars. Els van fer formar en fila, un tinent va desmontar una ametralladora davant seu i va preguntar a veure qui era capac de montarla de nou. El meu avi era mecanic, abans de la guerra treballava de torner en un taller i als vespres anava a l’Escola Industrial i estudiava per ser Perit Mecanic (ara en diuen Enginyeria Tecnica). Va fer un pas endavant, va muntar l'arma i el tinent va exclamar: Ostres! Doncs llavors tu deus saber llegir i escriure.

En principi a la Legio s'hi havien allistat per campanya, o sigui fins el final de la guerra, pero entre l'esclat de la 2a Guerra Mundial i la necessitat de formar-los en el espiritu nacional (en aquelles alcades un 40% dels soldats de la republica, a sobre, eren catalans) la desmobilitzacio va anar lenta i en Vicenc s'hi va passar tres anys.

Ja no va acabar els estudis de mecanica pero com a minim va obtenir un certificat d'ex-legionari que durant la dictadura era molt util.

Chiringuitejant

El diumenge passat vaig inaugurar el meu chiringuito. Un chiringo a Camden on venc fotografies. Bé, com a mínim aquesta és la idea.
Em vaig llevar a les 7am, havent dormit nomes cinc hores i mitja -contant l´hora extra a causa del canvi d´horari- perque mai acabava d’enllestir els preparatius (tot i que tot el material cap a dins dúna maleta mitjana). Vaig enfilar cap a Camden arrossegant la maleta i les llaganyes i a les 9am estava alla preparat pel sorteig de taules.
Al mercat de Camden Lock la cosa va per taules: Tu llogues una taula per 45 lliures i vens el que et vingui de gust. Hi ha dues opcions, a dins o fora. El meu objectiu era estar a dins de l’edifici perquè és on es venen les Arts & Crafts, a fora basicament hi ha roba pseudohippie i menjar suposadament barat però que no ho és.
Alla estava jo amb la resta d’empresaris d’èxit esperant que arribessin els que tallen el bacallà i posant la meva millor cara de Si-soc-nou-aqui-pero-en-realitat-tinc-tres-botigues-més-a-Harrods-i-dues-al-Selfridges, quan en George i la Mary (per anomenar-los d’alguna manera) van arribar per repartir les taules.
La Mary va dir alguna cosa que no vaig entendre i la gent va començar a aixecar la mà i ella a apuntar els noms. Puta mare, començem bé. Evidentment vaig passar de preguntar que havia dit perque els que tenim botigues al Harrods es suposa que entenem aquestes coses. Després va preguntar qui havia estat allà el dia anterior i va seguir apuntant noms. Després va dir un parell de categories més on tampoc entrava jo i finalment va preguntar si s´havia deixat algú. Ara si que vaig aixecar la mà, amb cara de vale-d’acord-no-tinc-cap-botiga-a-Harrods-però-sóc-molt-bon-chaval.
Van comencar a sortejar les taules i evidentment els que tenien el nom primer a la llista tenien preferència. En George anava apareixent de tant en tant i li anava dient a la Mary quantes taules quedaven a dins i jo m’esforçava en enviar ones telepàtiques a tothom perque escollissin estar a fora. La meva telepatia és una merda, per cert.
Quan en George va dir que només en quedava una a dins van preguntar qui tenia nice stuff i volia anar a dins. Jo vaig aixecar la ma aquest cop intentant posar cara de mi-segundo-nombre-es-nice-stuff-nena però m´ho podria haver estalviat perquè la Mary ni tant sols em va mirar. Va anar directe cap a una paya (ejem, que havia arribat després de mi) que es veu que coneixia i considerava que tenia molt bon material.
Quant finalment em va tocar a mi la Mary em va mirar en plan I tu qui ets? I jo li vaig somriure en plan Sóc el que no té botigues al Harrods però que és molt simpàtic, vols ser la meva amiga?. Evidentment feia mooooolta estona que ja no quedaven taules a dins.
Em va preguntar que que venia. Fotos querida, fotos. I ella i en George es van mirar amb la expressio de la cagaste Burt Lancaster d’aquell que s’adona que les fotografies ni es mengen ni es fan servir de roba interior i que per tant no em menjaria un rosco a fora i el meu primer dia a Camden seria un trunyu. El cervell de chiringuitero d’èxit d’en George es va posara treballar fins que va dir: Tranquils, tinc a solució!

Recordo un conte que em van explicar al cole. Bé, de fet només recordo el final, part del final per ser exactes.
La cosa és que fa molt de temps en un lloc molt llunyà una noia va tenir no se quin problema amb el rei i el rei no se per quins setze ous li va posar una prova. La noia havia d’anar a palau vestida però despullada, havia d’anar-hi caminant pel camí pero sense fer servir el camí i hi havia alguna altra condició estúpida que no recordo. Crec que la recompensa si aconseguia superar la prova era que el rei si casava i si fallava li tallava el cap. De manera que el premi era casar-se amb un payo que matava a la gent que no superava les proves idiotes que se li acudien.
Doncs bé, la noia que era molt llesta i la heroina del conte, va anar a palau vestida amb una xarxa de pescador. De manera que anava vestida perquè portava alguna cosa a sobre però també despullada perquè a través de la xarxa anava ensenyant la figa. Per arribar a palau va fer servir una mula coixa que com que caminava torta no anava mai ben bé ni pel camí ni per fora.
Sincerament recordo que quan era petit i em van explicar el conte vaig pensar que el tema de la mula era una mica innecessari. Vull dir que tu mateix pots anar saltant a dins i a fora del camí sense necessitat de fer servir animals esguerrats. Però bé, la questió és que la noia va aconseguir ser 100% ni chicha ni limoná i per tant es va casar amb el rei psichokiller.
Una parida de conte, en sóc conscient des dels nou anys.

Doncs resulta que en George tambe deu estar casat amb un rei psicòpata. Em van donar una taula que estava en una de les sortides de l’edifici. Estava a fora pero estava sota el porxo de la sortida, de manera que tambe estava a dins. Em vaig preguntar si em veien amb cara de mula coixa.
Els meus veins eren dues dones que tiraven el Tarot i una parada de roba hippy (oh, sorpresa) regentada per una rastafari amb rastes de colors, ulleres liles i llavis pintats de lila tambe. I jo en mig amb les meves fotos. Definitivament no tinc cap botiga a Harrods.

Amor de cul

L'Aka surt amb un sudafrica. El manso esta de vacances per Asturies, li envia missatjets romantics i ella m'ha demanat si els podia traduir perque el noi ha apres a dir quatre galanteries en castella.

***

"I'm missing my anno, how are you?"

***

Be, li he explicat, diu que troba a faltar el seu forat del cul i que com estas. La noia diguem que no ha plorat de l'emocio. De totes maneres hem arribat a la conclusio que anno devia ser la transcripcio grafica d'una paraula castellana corresponent a una diccio perversament sudafricana. Despres d'introduir un milio de logaritmes a l'ordinador de casa i analitzar les possibles variables, he arribat a la conclusio que anno debia ser amor pronunciat en plan me duelen las piernas. Be i si no ho es tant li fa, algua explicacio li havia de donar a la pobre chavala.

Comprant a Can Furri

- Hola amic, et puc ajudar?
- (Nomes mirava) Si, quan costa aquesta rinyonera?
- Normalment £12 pero te la puc deixar per £10.
- (Uau! Es el meu dia de sort oi?) I no tens cap altre model?
- Be, ahir en tenia tres mes com aquesta pero ja les he venut, es que van que volen.
- (Si clar, si de fet al entrar m'he hagut de pegar amb dos tios que tambe volien comprar aquesta, saes o no?) Val gracies, si de cas ja tornare a passar.
- No home no, no marxis. Vinga va, te la deixo per £8.
- (Aqui al costat en venen una per £10 que mola mais chaval) Val gracies, si de cas ja tornare a passar.
- Ei va, ultima oferta, £7.
- (Collons nen, vinga va, fare veure que me la miro una mica mes pero...) Nostamal, em dono una volta i si de cas ja tornare.
- Ei, pero que et penses que t'estic enganyant? Es una bona rinyonera i t'he la estic deixant barata. Va, diga'm quant en vols pagar.
- (Collons que pesat, deixa'm estar, deixa'm estar, deixa'm estar) 5 lliures (I si cola, cola tu).
- £5? Vinga home, no em diguis aixo.
- (Ja esta, ja ho has aconseguit, ara em sento un maleducat si marxo i ja esta, tu que ets tant bon chaval i que nomes em vols fer un favor.) Vale, £6?
- Fet!
- (Merda!).

Anem al mostrador, li dono un bitllet de £20 i una moneda d'£1. El cabronas em torna £13.

- (???) Ep company, que habiem quedat en £6.
- No, no, haviem quedat en £7.
- (La mare que et va parir, hauria d'haber vingut fa una setmana que t'hagues enganxat fent Ramadam i passant gana segur que no ets tant llest) De totes maneres t'he donat £21 (Val que me la juguis pero com a minim que el canvi concordi amb el preu que decideixes mamonas).

Va ser una bona compra? No. Va ser una mala compra? Diria que tampoc, de fet cada cop m'agrada mes la bossa aquesta amb cinturo. Simplement em feia molta mandra regatejar i aixo es com jugar al futbolin, que hi has de posar els cinc sentits o te la foten.

Les Brigades i en Saturio

El pare de l'angles poliglota no va lluitar al costat de cap dels meus avis perque la seva guerra va ser molt diferent. Ell va ser un home d'ideals que va marxar a ultramar per lluitar contra el feixisme. Els meus avis simplement es van trobar la guerra a casa.

En Saturio, de Madrid, no va lluitar al costat del brigadista perque no va lluitar al costat de ningu. La republica el va cridar a files pero va resultar que els fusells no eren compatibles amb les ulleres de cul de got que calcava. En comptes d'aixo es va passar la guerra a intendencia a Santomera, Murcia, on ell i tota la seva familia estaven com a refugiats i on va coneixer la que seria la meva avia.

El mateix dia en que la guerra es va acabar el meu avi passejava pel carrer quan un camio ple de "camises blaves" va parar i se'l va endur. Un dels que anava al camio era un payo que havia estat a intendencia amb ell i que tant bon punt els feixistes van guanyar la guerra se li va despertar un fort esperit nacional-catolic. El payo aquest era dels que s'enduia menjar cap a casa i debia pensar que el meu avi el podria comprometre, de manera que cap al camio.

Durant uns dies ningu va saber que havia passat amb ell. La gent del poble havia vist com els feixistes se l'enduien de davant de casa seva, pero ningu sabia ni a on ni perque. Finalment van esbrinar que estaba a la preso de Murcia, on s'hi va chupar uns quants mesos intentant esquivar la gana i les malalties. Alla, el 3 de juliol del 39, va celebrar el seu vinte aniversari. Alla va veure com un amic seu s'aprimava, enmalaltia i moria com molts d'altres.

Al cap d'un temps a ell i uns quants mes els van reallotjar en un convent de monjes on les condicions eren menys miserables. Pero el trasllat no va ser gaire agradable perque els van moure de nit i es van pensar que els farien "el paseillo", que vol dir que et fan caminar i despres et disparen a l'esquena.

La seva familia va haber de tornar cap a Madrid i la seva germana gran es va quedar per esperar-lo i cuidar-lo. De tant en tant li portava menjar intentant que coincidis amb els dies en que els guardies eren Carlistes, perque els Falangistes els "confiscaven" tot el que fos comestible.

Finalment el van deixar anar tal i com l'havien fet presoner, sense cap explicacio ni document. En plena nit ell i un altre home es van veure al carrer. Un altre cop van pensar en "el paseillo" i tant bon punt com la porta de la preso es va tancar radere seu van arrencar a correr cadascu cap un canto. Ell es va anar amagant fins arribar a la parada dels cotxes de linia de Santomera on el que venia els tiquets el coneixia i li va deixar els diners pel bitllet.

Quan finalment va tornar a Madrid es va trobar que la casa de la familia havia estat front de guerra i nomes en quedaven, literament, les parets. Pero estava viu.

Un poster que t´hi cagues

Per casa ha aparegut un poster amb oracions musulmanes per ocasions varies. Hi ha la tipica d'abans de menjar i la d'abans d'anar a dormir, pero n'hi ha un parell que he trobat molt originals. Una oracio per abans d'anar al lavabo i una altra per quan hi acabes d'anar.

Personalment no he tingut mai problemes per anar de ventre, pero suposo que es adient tenir una plegaria per quan fa falta i tambe es assenyat donar les gracies quan t´has quedat agust. Lloat sigui el bon pixar.

Brigades al metro

Anava de cami cap al curro quan em vaig trobar en Marak que tambe anava a agafar el metro. Em va fer una mica de pal, la veritat. Vull dir que vaig suposar que en Marak abordaria el vago bramant i comencaria a matar i violar a tothom i jo, la veritat, tenia un d'aquells dies en que no et ve de gust massacrar a ningu.

Vam entrar al vago i quan m'estava preguntant si com a minim en Marak estaria d'acord en que ens dividissim el boti a parts iguals, un senyor es va posar a parlar en polones amb ell. Be, vaig pensar, els corsaris no ataquen als seus compatriotes, de manera que aquest bon home m'estalviara el trangol d'haver d'explicar al revisor per que li em deixat el vago ple de cadavers (de totes maneres que volen? Al metro de Londres no hi han papereres).

Al cap d'una estona el senyor es va girar cap a mi i em va preguntar si tambe era polones. No mestre, li vaig contestar, catala. La cara se li va iluminar, em va comencar a parlar amb un castella mes que acceptable i a demostrarme que coneixia millor que la majoria de natius la historia del meu pais. Que vinc de Barna? Doncs llavors parlo tres llengues i que quina sort que el feixista d'en Quico la va dinyar ja fa temps, que abans teniem l'idioma prohibit, que ell tenia un munt d'amics espanyols i que quan la va dinyar tots estaven borratxos celebrant-ho, que no podies comprar xampany enlloc perque els espanyols l'havien comprat tot, que jo per sort no pero els meus pares ho haurien viscut aixo i els meus avis tambe...

Be, els meus avis van fer la gerra i tot, li vaig dir. La cara encara se li va iluminar encara mes. Al bandol republica? Em va preguntar. Si, es clar. I llavors, amb un somriure d'orella a orella: El meu pare tambe hi va lluitar, a les Brigades Internacionals!

Ens vam donar la ma, els dos somrient com si acabessim de descobrir que erem cosins llunyants i de cop i volta em vaig posar a donar-li les gracies. Vaig comencar a fer calculs mentals sobre la possibilitat de coneixer al seu pare pero, tenint en compte l'edat del fill, em va sortir que no. De totes maneres son pare no va lluitar al costat de cap dels meus avis, pero aixo es una altra historia.

El tren va parar i per la manera en que ell va mirar el nom de la estacio va quedar clar que era la seva. Una llastima, hi hagues parlat agust durant mes estona, era un payo original comencant pel fet que es el primer angles que conec, possiblement l'unic, que parla idiomes.

In da tele

M'encanta la tele anglesa, es mes petarda que Tele 5. A mes amb la conya de tenir tele per satelit tinc acces als canals mes tronada i morbosament britanics.

El punt de referencia es el canal Player (el 123, a sobre es facil de recordar) on la programacio es divideix entre campionats d'UFC, partides de poker (aquest es el punt fluix, ningu es pega) i pelicules chinakas de Kung Fu en versio original subtituleit. No hi ha res millor que veure pelis amb titols en plan "El puny del gat a l'hombra de l'aliga" on en Jackie Chan, fet un chaval, reparteix fabes mentre parla en chino.

Al costat del Player hi ha el canal Bravo, tambe brutal, on fan "El coche fantastic" ("Knight Rider" en angles) i "Buck Rogers" ("Buck Rogers in the 25th century" en angles llarg). Amb el valor afegit que tambe hi ha Bravo +1, on fan la mateixa programacio pero una hora mes tard.

El millor de Bravo pero, son els reality chows.

"Dog, the bounty hunter", programa on un equip de tele es passa el dia seguint a un grup de caca recompenses als USA que diuen frases tant mitiques com: I don't care if he went to hell, I'll find him. Ole!

El senyor Dog es un payo que vindria sent la versio en blanc de l'M.A. Barracus. Mes chulo que un och derech, te el mateix sastre que Mad Max, llueix plumes i pulseretes als biceps i porta sempre, sempre, ulleres de sol. Tant li fa si esta a la oficina o si es de nit i se suposa que esta perseguint a algu (com collons els troba amb ulleres de sol?). Pero clar, les ulleres molones porten auriculars integrats per parlar amb l'equip i es un outfit que mola que t'hi cagues.

Qui es l'equip? Doncs tota la family: la dona, el cunyao, un fill, un nebot i de tant en tant, la filla. Son la Kelly Family chunga.

El millor es quan en Dog truca a casa de la mare o la germana del maleante, per veure si hi es, i li ven la moto de que acaba de guanyar un concurs i que li han d'entregar el premi en persona. Si algun dia es queda sense feina es podria dedicar perfectament a les bromes radiofoniques. Despres, un cop han enganxat al malote i el porten cap a comisaria, en Dog sempre li fa un petit sermo perque el malandrin pensi en reformar-se i deixar la mala vida i el malote diu que si a tot.

"Costa del Street Crime", he vist aquest programa dos cops i era el mateix tros del mateix episodi, pero tornaria a repetir.

La cosa va d'un equip de tele que segueix a la Polisia Nasiona mentres patrullen per la Costa del Sol i van arrestant guiris anglesos borratxos. El locutor no para de fer comentaris polites sobre la actuacio dels policies: "Be, a nosaltres ens pot resultar xocant que el policia insulti al noi, pero a Espanya aixo esta mes o menys acceptat" i "Be, ens pot sorprendre que el policia estigui aixafant la cara del nano contra la paret mentres el registra, pero a Espanya son mes relaxats pel que fa al us de la violencia policial".

En fi, que la polisia dona una gran imatge, sobretot en el tros apoteosic que he tingut la sort de veure dos cops. Resulta que una pobre noia ha rebut un parell de cops de puny de la britanica borratxa de torn. La poli apareix i posen a la hooligan a dins el furgo. Llavors, mentres estan parlant amb la victima per aclarir que ha passat, el segurata d'una discoteca propera avisa als agents de que la borratxa s'ha escapat. I com s'ha escapat? Els polis han oblidat el petit detall de tancar la porta de la fragoneta.

El locutor es limita a dir "Sortosament pels agents, la victima no vol presentar carrecs". Spain is different.

Lumi-tecno-star

La Lumi es una companya de feina. Es romanesa (de Chauchescu, no de Caligula) i li encanta la musica techno-machine-superbass de la seva terra natal.
Treballo en un univers sideral de Dragostea.

Llits de vuit potes

Ahir vaig arribar a casa i vaig trobar en Jerry que em volia ensenyar una cosa. Una cosa que havia atrapat en un got de vidre. Una aranya enorme cosina de la que em va atacar l'altre dia.

Estic comencant a agafarli molta mania al meu pati amb jardinet dels collons.

Jo li vaig explicar la meva aventura i llavors vam comencar una bonica conversa sobre aranyes enormes. Resulta que en Jerry esta curat d'espants, a Sud Africa les aranyes son tant grans que tenen seguretat social i poden cobrar atur (no li vaig preguntar si nomes les blanques o totes en general). M'ha explicat que a les aranyes, a no ser que siguin molt petites costa molt matar-les, son molt fortes. Va be saber-ho, dema a mes de pa i llet he de comprar mes Agent Taronga i un pistolot per sota el coixi. M'ha explica't que un dia s'estava rentant la cara i al mirar-se al mirall en va veure una de pam i mig enganxada a la cortina de darrere seu i que n'hi havia una altre a sobre el llit. No m'estranya que el tio hagi fugit a Londres, que mes pots fer quan la teva vida es converteix en una peli de por de serie B.

Avui m'he passat per casa d'en Conejito, un colega d'Alcorcon. Li he explica't la meva historia amb el bitxo superfolding i m'ha dit que l'altre dia ell tambe en va trobar un parell a sobre el llit.

Estic comencant a agafarli molta mania a la ciutat aquesta en general. Que collons tenen les aranyes amb els llits?

Millor comprar una retallada per sota el coixi.

In da House (Shi)

Una altra baixa a can Terrafolla i ni tan sols tenim el replacement per en Drew. La Jesusa ha marxat. No torna cap a Brazil, simplement hi va un mes de vacances i passa de pagar el lloguer.

La Jesusa tambe era forca fantasma, com en Jerry. No perque et vaciles sino perque no la veies mai. Nomes te la trobaves quan tornava de currar, s'asseia a l'ordinador del menjador per mirar els canvis en no se quina comunitat d'aquestes d'internet on tenia un porrot d'amics. Poca cosa mes a explicar. Tenia pigues.

La Leia es l'alta sambera que queda i tampoc hi ha gaire a explicar. Els seus hobbys son escoltar rock cristia (Eu amo al senyor, vos seu eu mio salvador, yeee, yeee, yeee...) i queixar-se de tot, pero per sort el seu manso, en Marak, es qui s'empassa la majoria de rabaqueries.

En Marak es un tio senzill tot i tenir pinta de corsari retirat. Fa metre noranta, s'afaita el cap i te una bonica decoracio corporal a base de tatuatjes i arracades als mugrons. Tot hi aixo s'abste d'arrancar el cap a la gent i violar ancianes, per la qual cosa li estic molt agrait.

La seva vida es pot resumir molt facilment: Dormir, menjar, jugar a la Play, treballar, fumar, follar i mirar la tele. Entre mig de tot aixo ha de trobar temps per escoltar a la Leia com es queixa. De totes maneres ell s'ho pren amb filosofia. Ara el paio ha de menjar-se marrons a canvi de cuina brazilera, pero suposo que aixo no es res quan estas acostumat a abordar vaixells i beure la sang dels teus enemics.

Tot i fer aquesta fila, en Marek es molt bon paio i quan et saluda acostuma a fer un somriure de bon Jan que eclipsa totalment la bandera pirata. I es que els polonesos son bona gent.

L'Aka tambe es polaca, tambe es bona gent i aixo es tot el que te a veure amb en Marak. Es un nervi que no para i... Vale, si, es com una Shin Chan polonesa, suposo que aquesta es la rao per la qual m'hi porto de conya. Es l'unica amb la qual som el que es podria anomenar "companys de pis", en el sentit que xerrem, li demano tomaquets quant en faig curt i de tant en tant dinem junts. Es molt bona paya, una mica gamberra i una autentica Miss Somriure (faci el que faci, ella somriu. Life is guay).

Qui queda per presentar? Els dos cracks de casa, l'Etonda i en Baba. Els dos tenen en comu el "sindrome del gos fill de puta". Quan van a pixar senten la necessitat de marcar territori i en comptes de pixar a dins de la tassa del water closed hi pixen al voltant.

L'etonda ho fa perque es un guarro de collons. Per sort no fa gaire vida a casa, es un yonqui dels instant noodles i per tant no enmerda la cuina. Be, excepte el cop que va decidir fer una sopa rara i va deixar la cuina, el menjador i part del nord de Londres amb trossos de curry. L'Aka li va clavar la bronca a l'endema i el payo, per solucionar-ho, es va posara a passar l'aspirador. Llei d'Etonda: Enmerdo la cuina = passo l'aspirador pel menjador. Tot es relatiu.

En Baba rega la tassa del vater per una altra rao. Be, perque es un guarro i per una altra rao de mes. Va begut. El colega te un problema i si algun dia va a Alcoholics Anonims segur que surten tots borratxos. Per aixo quan pixa no pot afinar la punteria. Ben mirat, amb la d'alcohol que deu deixar anar potser desinfecta mes que no embruta la tassa.

Com en Tommy, ell tambe es limita a dos temes de conversa, a qual mas interessante.

Topic 1: Visc a l'habitacio de sobre teu.

A la qual cosa jo responc: Aha. Evidentment a les dues setmanes la falta de novetat va esgotar aquest tema.

Topic 2: Ets de Barcelona? Jo soc de l'Arsenal, vau guanyar la copa d'europa, hi ha un chaval de Barcelona jugant a l'Arsenal...

A la qual cosa jo responc: Aha. Aviat va quedar clar que el futbol me la sua. Pobret. De totes maneres tenim bon rotllo, clar que amb la poca relacio que tenim tampoc es possible enfadarnos ni res. Brindo por eso.

Biruji again

Fa cinc hores que ha arribat el fred i tres que porto anorak. No em queixo, que aquest estiu ha estat molt be, benvingut sigui l'hivern i el fred que pela. Que hi farem, "Semos Londoners" que diu en Livingston, no hem vingut aqui a suar. Aqui no es combat el fred, s'ignora. No hay dolor. Passsa nada.

La revolucio aspiradora

M'he posat a passar l'aspirador per la meva habitacio i he continuat amb la resta de la casa. Aqui les responsabilitats higieniques no estan gaire definides i la gent s'auto apropia els rols. Jo soc qui passa l'aspirador.

Quan he arribat a la planta baixa l'Aka s'ha encomanat de l'atmosfera de fem dissabte i ha sentit la necessitat de posar ordre a un parell de tauletes que en Marek ha deixat abandonades al rebedor. Jo he seguit aspirant i llavors ha baixat en Jerry, que en comptes de fer-se l'esmorzar s'ha posat a netejar la cuina.

Tres persones fent net a la vegada, olor a detergent i soroll d'aspiradora. Ha estat un mati memorable a can Terrafolla.

Party plane

A Ryanair pagues poc, d'aqui que et cobrin tant si portes sobrepes, pero han descobert que hi ha maneres mes alegres de fer calers. Quan vam enlairarnos per megafonia va sonar la oferta: "Estimats passatgers, els recordem que tenim una bonica seleccio de piscolabis i begudes a bord. Pel que fa a les begudes acoholiques tenim vodka, martini i wijky. Recordin que al comprar alguna d'aquestes begudes en rebra una altra de franc".
Perfecte, he enganxat la happy hour de Ryanair, vaig pensar, si comencem a volar fent esses ja se que passa.

Quan plou foc

Per sort a les guerres no tothom dispara fusells. N'hi ha que es comformen amb fer servir pel.licula com a municio.

Per Vietnam hi van passar molts fotografs. En Nick era un d'ells. Pero ell a mes de fotograf era vietnamita, ell fotografiava la seva guerra.

Una de les fotografies mes famoses del conflicte es seva. Com en molts altres casos, ell no era l'unic reporter que hi havia per alla. El bombardeig de la vila de Trang Bang tambe va ser captat per un equip de televisio. Al veure el video es veu la vila i un paio petit plantat al davant, amb armilla i casc, que no para de fer fotos. Quan cau el napalm la imatge de la tele tremola, pero en Nick l'unic que mou es el polze per passar pel.licula.

Al cap d'una estona es veu el que ell va fotografiar. Nens cremats fugint de les flames. El nano que no va cremat plora, els cremats no. No poden. La nena encara esta intentant entendre que l'hi ha passat a la seva casa i a la seva pell. L'altre nen simplement esta mort.

En Nick primer va portar la nena a l'hospital, despres va enviar la pel.licula a l'agencia. A Associated Press hi va haver una gran discusio sobre si publicar la fotografia o no. No perque hi haguessin criatures cremades, sino perque la nena anava despullada.

Kim Phuc es va recuperar de les cremades, Huynh Cong Út (Nick Ut) va guanyar el Pulitzer del 72.

The Leica and 35mm Summicron are today exhibited at the Science Museum in London, along with Nick's pictures and a wire photo drum transmitter of the Muirhead K220 type that transmitted Ut's photographs from Saigon into the world on radio waves.

(http://digitaljournalist.org/issue0008/ng4.htm)

La bestia del dimoni

Macagumlaputaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

Se m'acaba d'apareixer l'aranya mes gran del mon i ara ja tinc fobia per la resta de la meva vida.

Estava tant tranquil a l'ordenata i del radiador del costat, molt al costat, que el toco amb el genoll, ha aparegut corrents un artropode cabro de sis centimetres. I no es suposa que aquestes coses eviten el contacte amb l'home?!?!?!

Jo nomes he vist una cosa que sortia corrents a la periferia del meu camp visual i en 0,0002 segons he aconseguit teletransportarme a dos metres de l'ordinador (evidentment, ara estic escrivint amb l'ordinador a tres pams de la paret). Mentres estaba pensant com cony desempallegarme de la bestia, despres de comprovar que els insults no son gaire efectius com a insecticida, la malaputa ha arrancat a corre pel terra cap a la meva direccio. I no se suposa que aquests cabrons eviten el contacte amb l'home?!?!?!?!

Llavors se m'ha despertat l'instint assassi. He esperat a que el monstre estes un metre de la paret, he aixecat el genoll fins a l'alcada del mugronet i li he deixat anar tot el meu pes a la filla de sa mare.

Ha quedat ben plana. Disfrutant la victoria, he anat a buscar un tovallo de paper per retirar el cadaver pero llavors...

La bestia del dimoni deu haber sortit d'algun pou radioactiu. Quan la he anat a agafar la tia va i recupera la seva forma i es posa a corre a tota hostia cap a la paret! Aquest cop he aconseguit fer els dos metres en 0,0001. En aquest punt la meva mala hostia i fastic estaven a uns nivells importants. M'he mirat les bambes, he vist que la punta encaixaria forca ve amb el canto de la paret i li he engegat tres cops. A tornat a quedar plana, pero aquest cop he estat mes desconfiat. He mirat al voltant i he arreplegat una ampolla de vodka. He acostat la punta de l'ampolla lentament, per assegurarme una aixafada completa, quan superfoldingaranya ha tornat a recuperar la forma i ha arrencat a corre cap a sota la taula de l'ordinador. Pero perque no es mor??!!

El fet que durant tota aquesta estona no hagi parat d'insultar a l'animal i d'exclamar-me cada cop que ressussitava ha fet que la Leia i una amiga hagin vingut a preguntar que passava. Quan li he explicat, l'unic que se li ha acudit dir es que aquest mati ella n'havia trobat una a sota el seu llit.

Perfecte, avui dormirem tranquils.

He enretirat la tauleta de l'ordinador, he agafat l'ampolla pel coll hi fent-la servir de martell he comencat a donar-li cops al bitxo mutant. Com a minim n'ha rebut sis per cada pota que tenia.

Quan m'ha semblat que estava ben morta li he donat tres cops mes, he anat a buscar l'aspirador i he fet net.

Tenir pati amb jardi es molt maco, pero em sembla que dema el regare amb Agent Taronja, diuen que no torna a creixer res durant tres generacions. Ja posats tambe em regare el llit, que amb les hosties que li he donat a la bestia m'he rascat la ma i ara aquestes coses em poden segir el rastre.

Mister Mustard

Avui he entrat a la botiga i he escoltat que algú em saludava. Jo he dit hola amb la mà mentres entrava a la staff room. LLavors m'he adonat que qui m'havia saludat havia pronunciat el meu nom perfectament. He tornat enrere i m'he trobat a en Kabir mirant-me amb un somriure d'orella a orella en plan "Ho veus, ja se pronunciar el teu nom".
- Molt bé -li he dit jo-, veus com és fàcil. Aviam, torna-ho a repetir.
- Mustard!
- (Cabronàs).

.

[Aquest post està relacionat amb aquest]

Master of the universe

En Kabir és un paio de Bangla Desh que treballa amb mi i que és incapaç de pronunciar el meu nom correctament. Em diu Garlic, que vol dir All i evidentment em toca la pera.

Ultimament he decidit que com que ell em toca el que no sona jo tambe li toco a ell i cada cop que em crida li faig repetir el meu nom fins que el diu bé. Cinc minuts després el cabró ja m'està dient All un altre cop, però com a mínim el canso una miqueta. No és mal chaval, simplement és incapaç de pronunciar absolutament res correctament.

Avui, en una de les nostres sessions de "Listen & repeat" en la que he estat especialment cansino el paio a acabat preguntantme si no tenia cap altre nom o sobrenom. Em toca molt la pera quan algú em pregunta això. Per comencar perquè s'ha de ser molt burru per preguntar-li això a algú. T'estan dient: "Mira noi, em fa mandra aprendrem el teu nom, que tal si et busquem algun nom que ja m'hagi aprés i així no em canso?".

La millor manera de caure bé a algú és aprendre't el seu nom a la primera i pronuciar-lo sovint els primers cops que converses amb ell o ella. És una cosa molt bàsica que enseyen en qualsevol curs de relacions laborals/personals. És molt fàcil i molt efectiva. El nom propi és el so més bonic del mon per a qualsevol persona. Però cagarla és igual de senzill.

En Theodor Roosvelt, en una recepció d'embaixadors quan era president dels EEUU, va decidir fer una prova. Cada cop que li presentaven algú en comptes de dir "És un plaer tenir-lo aquí amb nosaltres" deia "Acabo d'assassinar la meva dona". Ningú li va preguntar que dimonis estava dient. És el mateix que ens passa a tots, no escoltem a l'altra persona i als cinc segons no recordem com es deia.

En Roosvelt tenia un sistema per això. Just després de coneixer algú visualitzava la cara d'aquella persona i repetia el seu nom deu cops per gravar-lo a la memòria.

Em sembla que en Kabir no serà mai president dels Estats Units d'Amèrica.

Que si tinc algun altre nom? Bé, he pensat, entrarem en la fase de vacilarte directament a la cara chaval i li he dit que si volia em podia dir Master of the Universe. Evidentment era una vacilada, però el paio s'ho ha pres com una alternativa i ara no para de dir-me Master. Els camins del senyor són inescrutables...

El problema és que el nano tampoc pronuncia bé Master i semla que digui Mustard (mostassa), de manera que estem més o menys com al principi.

.

[Aquesta història continua aquí]

Hagakure

'It is better to have some unhappines when one is still young, for if a person does not experience some bitterness he will not settle down.'

From the seventeenth-century Samurai manual Hagakure.

Encara no se que pensar d'aixo.

Comfessions d'un chorisso arrepentit

Ja se qui va chorissar el meu shampoo. En Jerry ha comfesat, pero vaja mes que chorisso es un empanat de collons.
Resulta que el nano es va comprar un Herbal Essences igual que el meu. Al dia seguent jo em vaig descuidar el meu al lavabo i el tio el va veure mig buit i va pensar "Mein kampf lufthansa!! Algun cabro esta fent servir el meu sabo nou!!" i el va agafar i el va dur a la seva habitacio. Llavors va veure la meva nota al lavabo i va pensar "Wolksvagen guten naben!! La cagaste Burt Lancaster!!" i el va tornar.
El raonament sembla mes o menys normal, si no fos pel petit detall que quan el paio va agafar el meu sabo just al costat hi havia el seu, nou de trinca i ple del tot.
El friki neix o es fa?

In da House (San)

La penya Commonwealth ha perdut un dels seus components. En Drew se les a pirat back to the antipodes.

Es una llastima que hagi marxat perque teniem bon rotllo amb el chaval, tot i que per relacionarme amb ell primer havia de superar la barrera linguistica. Em refereixo a la sola de sabata que portava a la boca cada cop que parlava.

El nostre bon rotllo derivava principalment del fet que a ell tambe li agradava veure els campionats d'UFC que programen a l'Sky tv (que a casa tenim satelit de pago) i clar, veure com dos tios es maten a hosties per la tele uneix.

Ara en Tommy i en Jerry son els unics encarregats de mantenir l’esperit anglosaxo a la casa.

En Tommy es un senyor d'uns quarantaibastants que es enginyer civil i guanya porrots de calers i que no se que collons fa vivint aqui. Li deu agradar la companyia perque el paio porta 6 anys a la casa. Raro, raro, raro.

Amb en Tommy tb hi tinc bon rotllo tot i que el seu accent kiwi es un punt i mig mes chungo que el d'en Drew. Vindria sent un 2,5 en la escala de soles de sabata. Aixo vol dir que quan en Tommy es vol comunicar amb tu primer de tot agafa dues soles de sabata i mitja, les lliga ben fort amb cinta adesiva, els hi posa una mica de mantega i sucre per sobre per treure el mal gust, s'ho fica tot a la boca i llavors et parla. De totes maneres, com que nomes te dos temes de conversa es fa mes facil endevinar que t'esta explicant.

Topic 1: "Hem de fer una barbeque per fomentar la germanor i fer gresca i xerinola".

A la qual cosa jo sempre responc que encantat, que m'avisi quan la vulgui fer que jo hi soc segur. Evidenment encara l'espero pero millor, perque si la fem llavors ja nomes quedara el topic n2 per conversar.

Topic 2: "Doncs resulta que el Dow Jones ha pujat un 0,0000000003, el NasDac esta a un 2,3% i el Guachinflunguingueich no para de tenir fluctuacions de dos punts. Increible oi? Aixo vol dir que si ara canvies, posem per exemple, 55.000 lliures esterlines en dolars neozelandesos pots treure cincuanta duros de benefici com a minim."

No hi ha res com tenir algu que et doni bons consells. Es veu que en Tommy esta enganxat a la borsa i es dedica a fer inversions amb els porrots de diners que te a sota el matalas. Sovint el veus plantat davant la tele veient algun canal yanki d'aquests que no paren de passar informacio borsaria par la part de sota de la pantalla (i en Drew i jo ens quedem sense veure UFC).

En Jerry es l'altre que queda. Es un paio que s'ha quedat estancat en la etapa en que anava a l'intitut. Te cara de nen, es vesteix com un chaval de catorze anys, porta el classic pentinat de ratlla a un costat i porta sempre amunt i avall una motxilla d'aquelles de portar els llibres de Natus i Mates. Com no podia ser de cap altre manera, es informatic.

En Jerry no es que no sigui enrotllat, es que no el veus. El tio va directe de la porta de casa a la seva habitacio i viceversa. De tan en tant el veus si l'enganxes fen alguna de les coses que no pot fer a la habitacio, com ara dutxar-se o posar la rentadora i llavors xerrem una mica. Gracies a Deu a ell no li va el rotllo sola de sabata. Te un acent curios pero, com d'holandes (si aixo es possible, tenint en compte que tots els holandesos parlen un angles perfecte), que imagino que deu ser el resultat de ser la cinquena generacio d'una familia 100% Boer de la hostia. Sigui com sigui pronuncia les erres i a mi em fa molta gracia. A vegades, tot i entendre'l perfectament li demano que em repeteixi el que ha dit, simplement perque em diverteix.

Ja veurem com substituim a en Drew per refer el brit-team. Suposo que posarem un anunci escaient: "Habitacio individual to rent, ideal per paio aficionat a la UFC i a les soles de sabata."

Drew, tot i que no llegiras aixo en ta vida, bona sort chaval!

Reflexions toiletils

Es curios, pero la perdua momentania del meu shampoo a mans del chorisso arrepentit ha donat pas a una serie de reflexions. Estupides, by the way.
Doncs resulta que al viure sol (a la practica, encara que no tecnicament) i al perdre de vista el meu benvolgut netejador capilar, m'he adonat de coses que quan vius amb mes gent no pots mesurar de la mateixa manera o simplement no hi penses.
Doncs be, el gran descobriment ha estat el adonarme de la poca quantitat que de certs bens d'us quotidia es gasten per dia. Em refereixo evidentment al shampoo, pero tambe al sabo en general, la pasta de dents, el desodorant, el detergent, l'oli d'oliva i les olives en si, el formatge Philadelphia, el yogurt grec que ve en pots d'un litre, el revelador, bany d'atur i fixador per positivar (aquest son quotidians d'una manera molt personal, pero gueno) l'arros i els macarrons, els alls (que fa deu mil milions d'anys que faig servir el mateix i mai no se li acaben els grills), el pebre, la orenga i especies varies, la pistoleta per encendre els fogons (que es la solucio al problema de la crisi energetica, es tant infinita que segur que funciona amb alls). I per acabar: el chorisso. Des que visc sol els chorissos em duren una quantitat guiness d'entrepans.
Doncs aixo, el shampoo el vaig comprar quan em vaig mudar a can Terrafolla, d'aixo ja en deu fer dos mesos com a minim i l'ampolla encara no ha arribat a la meitat.

Embotits vairs ensabonats

Afortunadament per a mi i el meu cap el sabo ha haparegut en unes sis hores.
No visc amb chorissos, nomes amb gent despistada. O be amb chorissos amb una gran capacitat per a la empatia i els remordiments. O be amb chorissos que descobreixen que no els hi agrada l'Herbal Essences i en prefereixen chorissar un altre. O be amb chorissos a curt termini que simplement tenien una urgencia de sabo monetania.
Be, sigui com sigui dema em podre deixar el cap amb flaire d'herbetes del bosc.

Post

Dear housemates,

Me and my head are missing our much loved Herbal Essences shampoo bottle (half full).
If anyone took it by mistake I will apreciate if you bring it back so I can carry on with my personal higiene as usual.

Thank you very much indeed though.

In da House (Ni)

La casa no es un 10, pero hi vivim 10.
Tot hi aixi no tenim cap problema de massificacio, primer perque la casa es molt gran i segon perque tothom fa horaris diferents i a mes hi ha gent que inexplicablement es capac de viure sense cuinar i, encara mes inexplicablement, sense mirar la tele.

Es veritat, no ens creuem gaire entre nosaltres, jo a les dues setmanes d'estar aqui encara anava coneixent gent. De fet la cosa arriba al punt de que n'hi ha que ni tant sols saben el nom d'alguns dels companys.

Pero be, tot i que evidentment no hi ha un gran esperit de germanor, a la casa hi tenim forca bon rotllo. I de tant en tant pets, pero be.

El repertori de personalitats i nacionalitats es forca ampli i en certa manera crec que responem proporcionalment a la distribucio etnica de Londres en general.

Tenim d'una banda als de la penya comonwealth, que vol dir en Tommy (Neozelandes o Kiwi com els hi diuen aqui), en Drew (Australia o Aussie com els hi diuen aqui) i en Jerry (Sud Africa i no se com punyetes els hi diuen aqui). Tenim dos polonesos, l'Aka i en Marak. Dues brazileres (no, no estan bones i no ballen samba que jo sapiga), la Leia (parella d'en Marak) i la Jesusa. Un Nigeria, l'Etonda i un Irania que porta mitja vida aqui, en Baba. And last but not least, jo mateix, el pa amb tomaquet de la casa.

No, no hi ha cap angles, com ja he dit responem proporcionalment a la ditribucio etnica de Londres.

Metro faishon

Les parades de metro del final de la Jubilee Line o be son noves o be les han reformat de cap a peus fa poc. La questio es que estic convencut que els arquitectes responsables de la feina van estar enmanillats en un cinema veient "Desafiament total" durant una setmana i mitja com a inspiracio. De fet segurament van comprar parts dels decorats i tot per fer la nau central de la parada de Westminster. Brutal. Si t'hi quedes prou estona acabes creuan-te en Swuache.

Daltra banda, si alguna vegada teniu curiositat per saber que se sent al passejar per un Destructor Estelar Imperial nomes heu d'anar a la estacio de Southwark. Per sortir al carrer podeu escollir entre les escales mecaniques o be donar-vos un copet al mugro esquerre i cridar a l'Scottie per fer servir el raig transportador.

Silverprint rules

Avui fa un dia d'aquest en que plou i fa sol tant peculiars de Londres, la ciutat amb el clima mes temperamental que conec. I avui coincideix que el sol surt quan jo surto al carrer i no paro de trobar-me la ciutat humida i brillant. Mola.

Doncs be, avui he fet una de les meves poques excursions al sud del Tamesis perque finalment he trobat una botiga on comprarme potingues per oxidar plata (aka revelar). Despres de fer el passarell buscant direccions per internet se'm va acudir preguntar en un forum, aixi de facil. Si se m'hagues acudit abans no hauria calgut fer el ridicul presentant-me a una direccio que havia trobat a les pagines grogues on suposadament eren "Chemical manufacturers and providers". Be, si que ho eren. Vaig anar a petar a la oficina central d'una empresa quimica on estic segur que tenien tot el que necessitava, amb el petit inconvenient que la comanda minima eren un parell de tones i jo m'havia deixat el carro de la compra.

Doncs be, he anat al Silverprint (nou punt de referencia a la ciutat) i he acabat passegant-me pel metro amb la motxilla plena de pots i ampolles amb acids, conservadors i agents reveladors.

I llavors se m'ha acudit que divertit seria trobar-me amb un d'aquest punts de control que la poli posa de tant en tant a les parades de metro per impresionar als turistes i demostrar que Londres is a very safe place. Sobretot tenint en compte que la hidroquinona es un pols blanc que ve en una bosseta de plastic i que fa una setmana que els diaris van plens de la nova tecnica per portar les bombes desmantellades per muntarles a dins dels avions.

Em podria convertir en el primer sospitos de ser un camell-terrorista. Pa chulo yo.

Mister Officer: I em pots exlicar que hi portes aqui?

Jo: Oi tant mestre, son productes per revelar pel.licula.

Mister Officer: I el detonador on el portes?

Jo: Mande?

Val, m'he flipat una mica, pero seria una anecdota de la hostia per explicar oi? Evidentment he arribat a casa sense cap problema i ara no se si fer revelador o tallar la hidroquinona amb guix i vendre-la per grams.

In da House (Ichi)

No he parlat gaire de ma casa i la veritat es que hi ha mes a explicar que les aventures del club dels culs morts.

Estem a Falkland Road, a Hornsey, Nord London (a ma dreta de prendre pel sac). Falkland es com els anglesos es refereixen a les Maldives, pero per nosaltes el carrer es un eufemisme per dir Fuckland. No per que es folli molt, sino perque la casa esta fucked up. Digue'm que si heu vist "Els joves" ("The youngones") us podeu fer una idea de com esta el tema, tot i que no tinc molt clar qui es en Bibyan i qui es en Nil aqui.

Val, potser estic exagerant, pero vaja, en realitat totes les cases de Londres podrien haber estat l'escenari de la serie, totes son iguals i totes tenen rates.

Curios aixo de les rates aqui. Es veu que Londres es una de les capitals mundials pel que fa a poblacio rozegadora. Hi ha la dita de que aqui no estas mai a menys de sis metres d'una rata. Be, exactament no recordo els metres (de fet segur que la dita esta en peus i polzades d'aquestes que gasten per aqui), pero vaja, menys dels que jo voldria.

Aixo porta a situacions curioses. El millor es una cosa que em va explicar un colega: al Pret tenen contractada gent que es dedica a anar a les botigues quan estan tancades i contar rates. Imagina't el curro: passar-te un diumenge assegut cuatre hores sense fer soroll, al mig d'una botiga d'entrepans i anar contant les rates que es passejen pel teu davant. I que punyetes has d'estudiar per fer carrera en aixo?

A la terra dels polvos per sort, de rates no en tenim, que tenim la casa plena de trampes i som una especie d'Omaha Beach per ratolins, de manera que ens falta l'Antidisturbis per ser uns Youngones com cal.

Canvio merda per ronya

Els escombriaires del meu barri han decidit fer vaga. Fa un mes que en fan. Tinc una coleccio de merda fantastica a la porta de casa. De fet en tinc tanta que comenco a tenir algunes peces de ronya repetida. Si algu coneix algun coleccionista de merda i deixalles varies que m'avisi, a veure si podem canviar cromos i aixi em completo la cole.

La gent hauria de llegir mes

Tornava a casa en metro i llegint un llibre quan el paio que estava assegut davant meu li ha preguntat a la noia que estava al meu costat si es trobava be. Llavors es quan m'he adonat que la noia anava ploeiquejant i respirant mocs. Ella li ha respost que es trobava be i que no es preocupes (mentira!!) i jo he evitat mirarla per no posarla mes en evidencia. He seguit llegint i quan he arribat a una de les penmades que fa en Penman m'he posat a somriure. Llavors m'he adonat que jo estava rient llegint el meu llibre i la noia plorava mirant el seu mobil.
Les cameres son com la poli, quan les necessites no en trobes.

Rumor has it

Mes confusions de nacionalitat. Avui un vasc amb el que treballo m'ha llegit el nom a la chapa i m'ha preguntat si era grec, tot i que ja haviem parlat uns quants cops en castella. Es un noi una mica especial, crec.
Per cert, es veu que corre el rumor de que el minchia boy potser acaba acomiadat, m'ho han comentat avui dues persones al curro. Lets see.

Es veu que es contagios

Aixo s'encomana nanos. Torno a estar fent el palleringa a l'ordenata i estic sentint a en Tommy que s'ha apuntat a la moda del club dels culs morts. No se si es per seguir l'exemple de l'Etonda o que ja li agrada aixo de tenir els cabells blancs, pero el colega tambe esta jugant a fer de butaneru. Ben mirat, el segon pet de l'altre dia potser no va ser de l'Etonda sino d'en Tommy que contraatacava.
Sigui com sigui en Tommy s'esta superant amb el recital. Em sembla que avui haurem de fer una cerimonia formal i entregar-li la bombona d'or a ell. Sorry Etonda, there is a new man in town.

Sopar by the face

Hola companys. Us escric des del mes profund de la meva intoxicacio etilica.
Ahir vaig anar a un sopar de la botiga de Baker Street. Es que fa uns mesos vam guanyar un Star Team Award, que es la manera pija de dir que hem fet un munt de calers i la companyia ens convida a sopar.

La nit no va ser la bomba pero hi va haver unes cuantes coses curioses, a part de que em vaig inflar a carn, marisc i caipirinhas. Vam anar a un restaurant braziler molt guapo i els dos consells que us puc donar es que proveu els cors de pollastre a l'ast i que no us limiteu a veure nomes caipirinhas si despres teniu una hora i mitja de viatge per tornar a casa.

A part de menjar com un rei, el sopar em va servir per adonarme que les coses a can Baker estan mu mal i que he tingut sort de marxar a temps. Simplement posare com exemple a la Rossana, una bulgara que, en un moment que el minchia del manager va anar a fer un cigar, ella va aprofitar per adobar-li la beguda amb un raig de sal. Realment aquest paio es sap guanyar els treballadors.

L'altra nota de color la va posar en Martin, el Team Leader, que en va protagonizar una de mes surrealista.

Haviem sortit del restaurant i estavem discutint on anar a continuacio quan en Martin va decidir fer una trucada en una cabina telefonica d'aquestes tant tipicament angleses. Jo em vaig estranyar de que no fes servir el seu mobil i prou, pero tampoc m'hi vaig capficar massa perque evidenment me la sua si en Martin es gasta els calers en cabines.

Llavors, quan vam comencar a fer via cap a un pub, vaig anar a avisar a el paio i quina sorpresa quan em trobo a en Martin amb el telefon arrepenjat a l'espatlla i la ma ficada a dins dels pantalons wanking, wanking. Apoteosic. En aquell moment vaig agrair molt no tenir el cap clar. Evidentment no vam fer cap comentari al respecte, com si fer una pausa per masturbar-se en una cabina fos la cosa mes normal del mon i vam enfilar cap al pub.

Recapitulem

Be, posem nos al dia:

Treballo per un subnormal
Si, el meu manager es un desgraciat. Molt gran. Inmens. I va en bici perque es cool. Tonto del cool.
Resulta que avui ja ha estat el colmo, estic fins el penis i vull marxar de la botiga on treballo.
El problema es que necessito els calers, ves per on, de manera que em veig obligat a parlar amb la Ops Manager, explicarli que dolent que es i que malament que em tracta (i q capullo que es) el meu manager per fer veure-li que necessito i em mereixo un transfer. Suposo que sera facil aconseguir l'objectiu pq el meu manager ha comes el pecat capital a UK. Ha estat rude. Ha estat unpolite. Es un barbar heretje. I el fill de puta m'ha putejat.
Avui m'ha tret el bonus pq he arribat 3 minuts tard. £25 a la merda. Menja'm la polla y de canto fill de puta. Em fi, el dia del judici final haura de pagar, mentrestant jo m'assegurare que la seva superior el conegui millor (i no sere el primer en fer-ho). Mort a l'heretge!!! Kin geri!!!

The Kin Geri
Ja esta, ja la he liat. El que passa es que ho he fet sol i ja veurem com acabo. La vida del samurai es solitaria, pero no em fa por acabar com la flor del cirerer. Potser si com el rosari de l'Aurora.
A falta de katana, avui he enviat una meravellosa carta a la head office explicant les meves aventures amb el manager i la gran atmosfera de treball que tenim a la botiga. Aquesta mateixa tarda m'ha trucat en Carter, David Carter, el qual dura a terme una investigacio inda shop. Mentrestant jo sere reallotjat al pret de West One per no interferir amb la investigacio.
La incognita es si podre tornar a la Baker Street quan s'acabi la tempesta. Perque creieume, he de tornar a la botiga, no puc marxar ara. Ara no.
Per que? Perque la vida del samurai es solitaria.

Pq???
Que per que he de tornar a la botiga? Doncs perque despres de un any i mig treballant amb dones simpatiques, pero que molt, molt simpatiques, ha arribat la Rita. Just tres dies abans de que m'enviessin a treballar a West One, on tothom es molt simpatic tambe.


Doncs be, el divendres en David Carter ve a West One a dir-me com ha quedat la cosa. Emocio, emocio.

Nunca te supe comprender

Londres es una ciutat cool, internacional i glamourousa. A Londres et trobes actors que guanyen Oscars, cantants que guanyen EMIs, jugadors de futbol que no guanyen finals de la copa d'europa...
Abans d'ahir, a Piccadilly, vaig experimentar el glamour de la ciutat. Em vaig creuar al cantant de Pimpinela.

Obrigado

Des de fa dues setmanes que tothom em fa estranger.

Va comencar quan vaig anar a treballar a una altra botiga i tothom s'estranyava quan deia que soc de Barcelona. Es veu que ja no tinc cara ni accent d'Espanish. Be, d'una banda aixo ja em mola. Vull dir que sembla que estic superant la etapa de l'espanglish. Pero per l'altra estic comencat a tenir una crisis de nacionalitat.
Segons la gent de la feina soc, o be italia, o be argenti. De fet fins i tot una clienta, per fer-se la simpatica, em va demanar que el cafe estigues "molto caldo". Jo evidentment li vaig contestar gesticulant quatre parides en italia i la senyora va marxar ben contenta.
Avui la cosa ha avancat un grau mes pero. He sortit de casa per anar a comprar al badulaque i just davant del portal m'he trobat un paio que m'ha assenyalat i m'ha preuntat si era braziler (en portugues). Resulta que era un chaval que venia a mirar una habitacio per llogar i resulta que ara tambe tinc cara de braziler. La veritat, millor que italia o argenti, tot i que passo de tangues.

El butaneru sense bombona

L'Etonda es tira pets. L'Etonda es la ultima incorporacio a la comuna hippy que es la casa on visc. Es una chaval africa que vol estudiar enginyeria genetica (toca't els ous) i que es tira pets (toca't els nassos).

Estava jo fent el palleringa a l'ordinador d'us colectiu que tenim la cuina-menjador, quan el payo va sortir de la sala d'estar i va deixar anar la pressio de les nalgues. Vaig pensar que el tio no s'hauria adonat de que jo estava alla, de que no s'estava tirant el pet en solitud, pero llavors quan va tornar a seguir mirant la tele amb en Tommy va deixar anar un altre recital. Per mi va ser dur sentir-ho, pero em sembla que en Tommy des de llavors encara te mes cabells blancs.

La afoto

Vaig decidir fer una foto ben tipica de Londres. Res de captar l'esperit de la ciutat ni res d'aixo, una foto tipica, facil, de les coses que s'han de veure amb el bus turistic. Doncs be, que millor que la columna d'en Nelson? Pero clar, com que soc un tio molt sensible vaig decidir afegir-hi una altra cosa supermegatipica. De fet en vaig fer dues versions. "Columna de Nelson + taxi londinenc" i "Columna de Nelson + autobus londinenc". Soc un artista, ho se.
Doncs be, el tema taxis es facil. N'hi ha un porrot i l'unic que has d'esperar es que en passi un sense una publicitat massa espatarrant. De fet ni tant sols cal que sigui ben be negre, pq tirant en Blanc i Negre tan li fa si es vermell o gris o negre (ma o meno), que tots queden foscos i amb aire d'anys 50's. Ara be, el tema autobus ja es una altra cosa.
Fa cosa de mig any totes les televisions anaven plenes amb la noticia de que els routmasters (els autobusos vermells tipics de dos pisos dissenyats als 60's o porai) es retiraven. Doncs be, no es veritat, encara hi ha algunes linies que n'operen per que els turistes vegin un propper routmaster de tant en tant mentre passegen pel centre de la ciutat. El problema es que en aquestes linies la proporcio de routmasters vindria a ser una cosa aixi com 1/10, no mes, i la resta son autobusos de dos pisos i vermells pero ben moderns (i amb conductors idiotes que s'obliden d'apagar la calefaccio quan estem a 28 graus, t'ho juro).
Tornant a la foto, a la baixa ratio de routmasters de les linies 9 i 15 (per qui vulgui anar fins a trafalgar en tipical bus) s'hi ha de sumar el fet que, pa la foto bonita, ha de fer un sol ben maco i has de tenir la sort de que cap fragoneta cutre se't posi al davant de l'autobus. Aixi doncs: Routmaster + sol - cotxes cutres = Foto. Doncs per aquesta parida em vaig tirar de dotze a dues (su juro) peu plantat en una cantonada, amb la camera at the ready i resant perque quan el routmaster aparegues no ho fes tambe algun calho amb la fragoneta los malacatones i que no se'm poses cap nubol kinton davant del sol.
Un cop vaig llegir un fotograf filosof que deia que la fotografia sovint es un 10% inspiracio i un 90% transpiracio. Per a mi la cosa va ser mes aviat "2/98 ozu que calo". Al final pero, a base de transpiracio vaig aconseguir fer la foto . A si, i tambe tenir la meitat esquerra de la cara com un tomaquet i ser una especie de ying-yang ambulant.

Flanagan beggins

Aquest blog comença aquí perquè em dona la gana.
He dit.