Brigades al metro

Anava de cami cap al curro quan em vaig trobar en Marak que tambe anava a agafar el metro. Em va fer una mica de pal, la veritat. Vull dir que vaig suposar que en Marak abordaria el vago bramant i comencaria a matar i violar a tothom i jo, la veritat, tenia un d'aquells dies en que no et ve de gust massacrar a ningu.

Vam entrar al vago i quan m'estava preguntant si com a minim en Marak estaria d'acord en que ens dividissim el boti a parts iguals, un senyor es va posar a parlar en polones amb ell. Be, vaig pensar, els corsaris no ataquen als seus compatriotes, de manera que aquest bon home m'estalviara el trangol d'haver d'explicar al revisor per que li em deixat el vago ple de cadavers (de totes maneres que volen? Al metro de Londres no hi han papereres).

Al cap d'una estona el senyor es va girar cap a mi i em va preguntar si tambe era polones. No mestre, li vaig contestar, catala. La cara se li va iluminar, em va comencar a parlar amb un castella mes que acceptable i a demostrarme que coneixia millor que la majoria de natius la historia del meu pais. Que vinc de Barna? Doncs llavors parlo tres llengues i que quina sort que el feixista d'en Quico la va dinyar ja fa temps, que abans teniem l'idioma prohibit, que ell tenia un munt d'amics espanyols i que quan la va dinyar tots estaven borratxos celebrant-ho, que no podies comprar xampany enlloc perque els espanyols l'havien comprat tot, que jo per sort no pero els meus pares ho haurien viscut aixo i els meus avis tambe...

Be, els meus avis van fer la gerra i tot, li vaig dir. La cara encara se li va iluminar encara mes. Al bandol republica? Em va preguntar. Si, es clar. I llavors, amb un somriure d'orella a orella: El meu pare tambe hi va lluitar, a les Brigades Internacionals!

Ens vam donar la ma, els dos somrient com si acabessim de descobrir que erem cosins llunyants i de cop i volta em vaig posar a donar-li les gracies. Vaig comencar a fer calculs mentals sobre la possibilitat de coneixer al seu pare pero, tenint en compte l'edat del fill, em va sortir que no. De totes maneres son pare no va lluitar al costat de cap dels meus avis, pero aixo es una altra historia.

El tren va parar i per la manera en que ell va mirar el nom de la estacio va quedar clar que era la seva. Una llastima, hi hagues parlat agust durant mes estona, era un payo original comencant pel fet que es el primer angles que conec, possiblement l'unic, que parla idiomes.