In da House (Go)

Be, a mesura que els mesos han passat he constatat que realment Can Fuckland no és gaire diferent d’un hostel. La gent no fa vida a casa, només hi ve a dormir i jalar i els residents no hi duren gaire ni estiren de la cadena del wàter.
A hores d’ara ja tenim tres noves incorporacions i tres altres persones que estan a punt d’abandonar la casa.
En Metalboy és el chaval que esta a l’habitació que abans era de l’Etonda. És un heavymetal dels clàssics, la qual cosa vol dir que junt amb ell a la casa han aparegut una chupa de cuir a la cadira del menjador i una “Crema rigenerante all’olio di cocco, impacco ammorbidente per capelli” al lavabo. Perquè un heavy pot ser malo malote però no pot escatimar en la cura de les seves grenyes.
En Metalboy està entestat en triomfà en el món dels heavy’s i jo crec que ho està aconseguint perquè com a mínim a mi em resulta molt pesat. El nen té la seva banda de música amb la qual espera saltar al estrellato i jo espero que s’estrelli i conseqüència de les seves aspiracions musicals és un dels comportaments que em toca la pera. Al nen li agrada escarxofar-se al sofà, segrestar el comandament a distància i començar a fer zapping pels diferents canals musicals. Evidentment ni es planteja que l’altra gent vulgui veure alguna altra cosa que no sigui un grenyut canviant de canal.
A part d’això, en Metalboy és un marrà de collons i el molt orangutan encara no ha après que les portes tenen un pom que serveix per obrir-les i tancar sense fer soroll.
La Karen és la germana d’en Tommy i també una supervivent del Triàsic que no se com però va aconseguir superar la extinció en massa del Cretaci Superior.
Quan va arribar a casa molava perquè com que no treballava es passava el dia netejant i ens feia com de mare, bé millor dit com d’àvia, o millor, com de cosa conservada en formol que es mou i neteja. Però a la que es va posar a treballar es va contagiar de l’esperit de la casa de “paso de todo colega”. A mi el que em toca la pera és que la senyora és capaç de creuar-se’t pel passadís, mirar-te a la cara i passar olímpicament de saludar-te. Té mèrit.
Per últim en Perella, que és un alemany amb nom italià. Amb nom italià perquè si, perquè als pares els hi va donar la gana, no hi ha més motiu, que tampoc és que en calgui. És bon payo, diguéssim que ni neteja ni embruta i per tant no fa nosa però tot i que em cau bé tampoc m’hi relaciono gaire.
Començo ha estar fins la polla de la meva casa. Necessito viure amb gent civilitzada. Amb gent normal, salubre i sociable i ara a sobre l’Aka i en Jerry se n’aniran.
L’aka és l’única que realment compleix amb els estàndards d’higiene i bon rotllo propis d’una persona alfabetitzada, però se’n va un mes a veure al manso a Sud Àfrica i aprofita l’avinentesa per deixar la casa i buscar un altre cau quan torni. En Jerry no és del tot salubre però si que és relativament sociable, sobretot des de que ens chupem “Band of brothers” junts, però se li acaba la visa hi ha de tornar cap a Sud Àfrica.

En Baba també es pira, pero me la sua.
Definitivament necessito un canvi d’aires. Necessito viure amb gent que no col·leccioni tasses brutes a l’aigüera i que no tingui com a hobby fer servir l’aigua calenta quan t’estàs dutxant. Necessito una llar, necessito una habitació que la miri i em vinguin ganes d’anar a l’Ikea a comprar alguna cosa que no em faci falta.
Potser el que hauria de fer és pirar cap a Sud Àfrica, que és lo que se lleva ahora.