Metalboy i l’atac de les portes cabrones

Estava jo a l’ordinador del menjador un dimarts qualsevol...
Quan en Metalboy ha arribat a casa, s’ha menjat de morros la porta de la cuina, després s´ha fotut de lloros contra un dels frigorífics, després s´ha repenjat a la taula per recobrar l’equilibri, ha començat a mirar el terra de la cuina com si estès ple d’obstacles i llavors ha començat a flexionar les cames i moure’s com si estès caminant per un vagó de metro en marxa. Llavors jo, rient d’aquella manera que es riu quan t’estàs descollonant però no hi ha ningú més per compartir el moment, li he preguntat si tot estava bé. M’ha contestat alguna cosa així com ara “Urgh, jejejeje, hurmgfta hurgmuh, jejejeje”, ha seguit caminant pel vagó de metro, ha obert l’aixeta de l’aigüera i s’ha posat a rentar-se la cara. Sense eixugar-se la cara ha tornat enrera, s’ha tornat a menjar la porta d’un frigorífic, s’ha mirat la porta una estona pensant-se si li tornava el cop o no, l’ha obert i ha agafat alguna cosa, ha aconseguit posar la cosa suposadament comestible a dins del microones i, amb molt de mèrit per part seva, ha engegat l’aparell.
Ha tornat cap al menjador, abans de passar per la porta s´ha aturat, se l’ha mirat bé, ha posat una mà a cada cantó i ha passat molt lentament, s’ha assegut en un dels sofàs, ha engegat la tele i llavors s’ha mort. Ni tan sols ha ressuscitat quan l’alarma del microones ha sonat.
Si demà al matí segueix al sofà li donaré un parell de puntades de peu i si no es mou el trauré cap a fora, que últimament la casa està molt desendreçada.