The way of the yoya (2 de 5)

Sempre m'havien atret les arts marcials. De petit tenia un arsenal del que a primera vista podien semblar pals d'escombres, però en realitat era la meva col·lecció d'espases i llançes. Després de veure una peli d'acció, normalment em passava la resta de la tarda fent bots, cridant i ratllant la majoria de mobles de casa amb els meus pals. Un dia ma mare es va emprenyar perquè estava farta d'ensopegar amb tot alló i m'ho va llençar a les escombraries. Va ser un dels meus traumes d'infantesa i en certa manera el que em va fer entrar en la “juventut”.
Amb això vull dir que no es estrany que amb la marató de pelis/documentals de l'estiu del '99 em quedés una mica flipat. Ja m'acostumava a pasar això al veure alguna peli d'hòsties, la diferència va ser que aquest cop al dia seguent la idea encara em rondava pel cap.
De totes maneres el seny es va imposar. Jo ja sabia que m'agafaven rampells d'aquests, de fet no feia gaire que m'havia gastat tots els estalvis en un equip d'amnea per anar a fer pesca submarina a l'hivern. La idea semblava bona, et compres un vestit de neopré i llavors ja et pots banyar a la platja tot l'any encara que faci fred. El problema és que vaig descobrir que, tot i que el neopré realment aïlla molt bé, la part de la cara que no et queda coberta es congela igualment i fa una pupita que flipes. De manera que vaig fer servir l'equip un parell de cops i ja està i a sobre a la primavera vaig fer una estirada i el vestit s'em va quedar petit. Si algú hi està interessat encara venc cinturó amb ploms, guants i ganivet waterproof a bon preu.
No volia que això es repetís. No volia apuntarme a un dojo, comprar-me l'equip, anar a dues classes i a la terçera dir “Hòstia puta, quina pupita” i no tornar-hi més i guardar l'equip a sobre del de submarinisme. De manera que vaig dir “Chaval, si d'aquí dos mesos encara en tens ganes, doncs t'hi apuntes, i sinó doncs no pasa res, que la homosexualitat avui dia està molt acceptada”.
Al cap d'un mes i mig vaig decidir que de perduts al rierol i em vaig començar a buscar professor. A mi el que m'hagués encantat és fer Kendo, però hi ha molts pocs dojos, les classes van cares i l'equip val una pasta. Les espases sempre han estat cosa de rics i diguessim que tradicionalment qui es podia permetre una espasa és la mateixa gent que avui dia es pot permetre un Leopard II o un MIG-29. A més, al Kendo només està permés atacar a l'armadura, que es precisament on no s'apuntaria en un combat de veritat (suposant que et trobis penya amb armadura que t'intenta tallar en dos quan vas pel carrer). També vaig pensar ja que ens hi posavem millor aprendre alguna cosa que es pogués fer servir en cas de necessitat. Vull dir que si et trobes en un merder no crec que sigui gaire fàcil trobar una espasa a mà, que a mi em faria molta il·lusió pasejar-me pel món amb un sabre a la cintura, però es veu que és il·legal i no vegis quin merder si vols viatjar en avió.
Però per sort hi han les arts marcials dels pobres, on no t'has de comprar ni armes ni armadura i amb un pijama blanc ja fas. Power to the pueblo.
Vaig acabar fent Karate Kyokushinkai per casualitat. Al gimnàs que estava més aprop de casa feien Karate i Aikido, entre d'altres coses. Jo dubtava de quin camí agafar, l'Aikido vindria a ser un estil tou i intern (luxacions, projeccions...) i el Karate un de dur i extern (hòsties). Com que no em sabia decidir finalment vaig aplicar una lògica molt simple. Pel mateix preu es feien tres classes d'hora i mitja de Karate a la setmana, i d'Aikido només dues classes d'una hora.
La primera impresió que vaig tenir del Karate va ser que, efectivament, quan et foten una hòstia fa mal, i encara més si qui t'està posant a caldo és un crio cinc anys i cinc pams més petit que tu.
La segona impresió va ser que quan no et foten una hòstia també fa mal. Les arts marcials en general són físicament molt completes, treballes velocitat, reflexos, força, elasticitat, resistència... En definitiva, tot i molt, la qual cosa significa que, quan començes a practicar-les i parteixes d'una condició física lamentable, les tiretes que tens al dia seguent fan que et plantegis si estàs fent arts marcials o estàs fent el burru. Em vaig passar dos mesos caminant com en Mazinguer Z i aguantant com els col·legues de la uni se'n fotien de mi. Als dos mesos vaig trencar una totxana amb l'escrot i ja no van riure més.

The way of the yoya (1 de 5)
The way of the yoya (3 de 5)
The way of the yoya (4 de 5)