dissabte, d’abril 19, 2008

The way of the yoya (3 de 5)

El meu camí marcial va començar al gimnàs Sportator, un gimnàs a cinc minuts de casa en bici (oh glòria beneïda) i que tenia l'entrada decorada amb tres bats de beisbol que el meu futur sensei havia despatxat d'un sol cop de cama una tarda de diumenge en la qual no feien res de bo a la tele i s'aborria.
Tothom té els seus estereotips i definitivament jo en tenia de molt definits pel que fa a les arts marcials. M'esperava un Chuk Norris de mestre i un petit exercit de Van Dammes com a alumnes, però la realitat sovint ens fa tocar de peus a terra, com quan descobreixes que les ties també es tiren pets.
Si en Chuck es va fer famós amb la seva meleneta i la seva barba, el meu sensei s'ho afaitava tot excepte les celles. El tema de les round kicks també el tenia una mica apartat, perquè un altre diumenge havia intentat de nou el truc dels bats de beisbol, però aquest cop amb quatre, i van guanyar els bats. El sensei es va destrossar la cama i des de llavors es va dedicar bàsicament a l'ensenyament, de manera que el món del Karate va perdre un competidor i el Decathlon un bon client de la secció de beisbol, però nosaltres vam guanyar un mestre dedicat i eficient. Més conjunturalment, un altre beneficiat de l'incident va ser el videoaficionat que va gravar la gesta, la va enviar a Impacto TV i es va embutxacar una pasta.
La primera decepció pel que fa als alumnes va ser que no hi havia ni un trist chino, ni que fos un per donar una mica de color (groc), a tota la classe. La segona, jo em pensava que fer arts marcials automàticament et convertia en un payo musculat i atractiu, però es veu que hi ha força gent que es capaç de dominar les arts marcials a la perfecció sense que la seva estètica en surti beneficiada. En general els estereotips de la classe variaven tant com la gent que et puguis trobar al entrar en un vagó de metro qualsevol.
Per exemple, l'Apolo era un chaval a qui els seus pares, en veure la poderosa complexió física del noi, havien batejat amb el nom d'una discoteca del paral·lel. El nano consistia en 90 kilos de cànon de Policlet sobredimensionat i una quantitat semblat de disciplina. S'aixecava cada dia a les cinc de la matinada per poder estudiar abans d'anar a la universitat i així tenir la tarda lliure per anar a córrer i fer peses i Karate. Un cop va aconseguir arrancar el sac del sostre amb un cop de cama voladora i suposo que a hores d'ara deu treballar per les forçes especials d'alguna agència secreta.
Al costat de l'Apolo, i com si es tractes de l'altra meitat d'un experiment genètic on les qualitats haguèsin estat repartides, hi havia en Manolo. Basicament la viva imatge d'en Manolo Garcia despentinat però amb uns quilets de més, fumador i gran recitador d'acudits, a poder ser verds. Era la prova de que els salsitxes peleonas existeixen i guanyava tots els campionats on es presentava.
Tothom tenia les seves excentricitats i peculiaritats, però en Victor i els seus deixebles feien que la resta sembléssim normals. El que li passava a en Victor era que encara no havia descobert que el que surt a les pel·lícules és mentida, això i el fet de trobar-se en l'apogeu de l'adolescència feien que no acabés d'entendre que... bé, que la resta de la gent és normal. A la resta de companys del dojo no ens molestava pas que el chaval vivís amb tant furor la seva qualitat de ninja, de fet ens feia força gràcia i sovint ens donava bons temes de conversa i un material impagable per als acudits d'en Manolo. El problema era que al sortir del gimnàs el nano continuava igual, i quan et trobava pel barri el cabronàs et saludava a la japonesa i si tenies mala sort i anava amb sa mare et presentava com a “este gran artista marcial con el que tengo el honor de entrenar” i tu pensaves “senyora, no se usted, però yo estoy pasando verguenza” mentres el cabró anava fent reverències. Per sort el chaval era de l'Església Adventista del Seté Dia (crec) i per tant a partir de la posta de sol de divendres fins la posta del dia següent tenia prohibit fer cap treball físic i no venia a classe. Per això Déu va parir la idea del sabath, perquè en Victor ens deixés fer classe en pau un dia a la setmana.
A l'Esportator m'hi vaig passar un any aprenent les bases del karate, fins que es va produir el gran cisme: el sensei va decidir obrir el seu propi dojo.
L'ideal hagés estat que un dels seus deixebles hagués pres les regnes de l'Esportator i tenir així una continuïtat en les classes. Però per alguna raó el sensei va decidir que era millor que marxéssim tots del gimnàs i ens apuntéssim al seu nou dojo... la qual cosa a mi ja m'anava bé, si no fos perquè el seu dojo estava a Badalona. A tres quarts d'hora de casa meva.
La qüestió era que després del mal rotllo entre el sensei i la gerència de l'Esportator, que per alguna raó van establir una relació entre la dimissió del sensei i la baixa de desenes de quotes de socis, tots els alumnes avançats marxaven amb el sensei o simplement deixaven el karate. Les meves possibilitats es reduïen a quedar-me i fer classe amb quatre principiants (Victor inclòs) amb ves a saber quin mestre de ves a saber quin estil, o marxar amb el sensei i un porrot de cinturons negres... al cul del món.




The way of the yoya (1 de 5)

The way of the yoya (2 de 5)

The way of the yoya (4 de 5)

3 comentaris:

Roi R. Marphille ha dit...

Una vegada més; Genial!

Lula ha dit...

Tio tio tiooo com ho fas per conèixer sempre gent tan interessant???
Vius en una peli de l'Almodovar i encara no ho has descobert (rollo show de Truman)?

M'encanta el post.... com diu algú : en vull més d'aquests!!!!


besotes

defak ha dit...

Volem la teva biografia ben enquadernada!