divendres, de setembre 14, 2007

Semos yonkis man que pierda

Per celebrar el segon aniversari de la meva operació cutre salsitxera, he rescatat la carta que vaig enviar a amics i coneguts després de la intervenció. Hi ha forçes insults i tal, però es que estava una mica molest amb certes drogodependents i retardats mentals amb els quals vaig haver de tractar.


Què passa família!! Ja tinc cul nou!!!
La operació va anar de meravella, no va durar més de 20 minuts en total. El cirurgià, a part de bon metge, és un tio de puta mare, per contra la anestesista era subnormal. La filla de puta em va haver de punxar i remenar tres vegades per posar-me la sonda al canell i un infermer capullo em va preguntar “si m’havia deixat venes a casa” per fer la brometa. Jo li vaig explicar que, doncs home, sóc donant de plaquetes (que entre altres coses significa que tens unes venes de puta mare) i va el subnormal i em diu que les venes que punxen per extreure sang són unes altres. No te jode cabrón, si et sembla a l’alçada del colze les tinc de puta mare i després se’m tornen primes no? Els cabrons no admeten mai quan són uns cutres, els metges i tal vull dir. Per més inri la anestesista drogata em va enxufar un tranquil·litzant sense evisar, estupefaent que prèviament jo li havia dit que ni necessitava ni volia. Yonkis professionals de la hòstia. Per sort em va anestesiar bé, provant unes quantes vegades per putejar amb el seu pols de merda, aixó sí, però almenys no em va deixar paralític, la qual cosa s’agraeix. Gràcies yonki!
El cirurgià, l’amic Isidro, molt bé. És clavadet, clavadet al Carles Flavià (un humorista català, pels que no el conegueu) tant físicament com en la manera de parlar. Durant la operació vam estar parlant i fent conya, vaja que molt bé. Al acabar em va ensenyar el quist cabró, molt maco, no molt gran però vaja, tampoc petit. Jo li vaig demanar si tenia un mirall per a veure’m el forat i ell va i em respon “Nen, que això no és una perruqueria!”, molt catxondo el Flavià.
Al final m’en vaig anar cap a l’habitació en plan Rambo, sense sentir-me les cames (que per cert Bakerin, és una sensació de merda, tu que tenies curiositat). La veritat és que tampoc et sents els collonets i això encara mola menys, i és que la anestèsia d’aquests és com la del dentista però a lo bèstia. Va ser al final quan li vaig preguntar a la yonki si m’havia donat el tranquil·litzant o no i ella em va dir que sí però que amb tot el que havia parlat molt efecte no m’hauria fet. Ai japuta, que em volies callat! Yonki, yonki!! I et tremola el pols, cabrona!! Pren-te tu els tranquil·litzants a veure si l’endevines a la primera! Truja!!
Després a l’habitació va venir la infermera, yonki també, i em va enxufar un nolotil. Jo li vaig dir que no em feia mal i que no el necessitava però la tia em va dir que si no després em faria molt mal i no podrien parar el dolor. Jo em vaig preguntar, què passa si et prens el calmant quan ja et fa mal no actua o que? Però bé, veient els resultats obtinguts amb la yonki nº1 sobre el meu poder de decisió respecte als fluids de les meves venes, no vaig discutir més. A més se’m va passar pel cap que potser, potser per una circunstància rara d’aquelles rares de veritat, la yonki nº2 sabia el que es deia. Pos no. I quan van arribar dues infermeres més amb els seus respectius nolotils (que últimament deuen estar de saldo qual reduce to clear al Tesco) va resultar que no eren yonkis i entenien la equació: [no em fa mal = no necessito calmants, gràcies, els pots donar a les yonkis].
Finalment, després de passar-me 24 hores amb una bata que s’obre pel darrera i et deixa el cul a l’aire, el meu col·lega Flavià va venir per canviar-me les benes i enviar-me a casa. Les bones noticies són que tot ha sortit tan de guays que potser en 20 dies ja està tot resolt i a més la cosa està resultant molt menys molesta del que em pensava. Puc seure, encara que amb cura, sempre que sigui una cadira dura, que si no m’enfonso i llavors si que em recolzo a la ferida (ja us vaig dir que era el còccix, còccix no cul!). Quan camino sí que semblo una mica Mazinger Z, però bé, no em puc queixar.
Pos eso, així estem. Próximo episodio en tu casa.

3 comentaris:

defak ha dit...

Aiiii....

Roi ha dit...

això mateix dic jo: aiiii...

important tenir la backdoor en bon estat!
;-)

Flanagan ha dit...

Era el còccix!