Botifarra (pronounced [butiˈfarə]) is a typical Catalan sausage

Seguint amb el revival teatreru, diumenge passat vaig anar a veure com els de l'Aula de Teatre de la Pompeu representaven “Tot esperant Godot”. Quins cabrons, ja la podíem haver fet quan hi era jo.
I no se si vaig acabar content o decebut, però la qüestió es que segueix sense haver-hi ningú que és llenci a fer botifarres (morcillas) a l'última representació. Decebut perquè ningú ha seguit els meus gloriosos passos, i al mateix temps content de seguir sent original.
La botifarra és, molt discutiblement, la meta última a la que pot aspirar un actor. És la prova última de la confiança en un mateix, el domini de l'escena i les ganes de tocar els pebrots.
Una botifarra és un canvi en el text o muntatge original que un actor introdueix inesperadament en plena representació. Tradicionalment és fa a l'últim bolo per alegrar una mica el comiat, però també perquè és quan l'obra està més rodada i sobretot (com a mínim en el meu cas) perquè així no es dona opció a represàlies en representacions posteriors. La gràcia està en que ha de ser una broma totalment interna, l'actor o actors en escena han de poder seguir amb l'obra de manera que, tot i que ells i la gent entre bambalines estiguin flipant i possiblement pensant en com pelar-te i que sembli un accident, el públic no ha de notar res estrany. Per tant la botifarra s'ha de pensar de manera que la víctima pugui continuar amb el seu paper, que toqui la pera però que no rebenti l'espectacle.
Sempre s'han fet, i es segueixen fent, mini-butis. Petits canvis que un actor introdueix en el seu text i que fan gràcia, però que en realitat no afecten a ningú més que a ell. Mariconades. Si l'altre actor no et llença una mirada de “quan anem al backstage ja pots corre cabró” és que no és una botifarra.
Evidentment el meu primer any no ho vaig provar, vam muntar “Justícia” d'Apel·les Mestres i prou feina tenia en intentar articular paraules i aguantar-me el pipi a escena. L'any següent, representant “El burgès gentilhome” de Moliere, ja tenia més traça en això d'aguantar-me el pipi, però de totes maneres no em plantejava ni remotament sortir del guió. De fet un dia si que vaig canviar el text, però no perquè estès intentant colar una buti sinó senzillament perquè em vaig quedar en blanc i alguna cosa havia de dir. De totes maneres ja apuntava maneres, en un moment concret havia de fer una salutació/reverència en plan califa i el director em va dir que m'inventés qualsevol bajanada que sonés a àrab, era l'època en que es va posar tant de moda l'anunci del gueropa i jo no vaig ser menys. Val, no era una buti, però molava que t'hi cagues.
L'any següent vaig muntar una obra amb gent de Canet, un bodeville bastant desastrós però on vaig descobrir això dels embotits a escena. Hi havia una escena on un altre actor em demanava exemples de no se quina collonada, en principi jo li en donava un parell i després ell ja passava a una altra cosa, però el dia de la representació el cabronàs només feia que dir-me “A si? I què més?” i jo em vaig haver d'anar inventant parides. La veritat, ho va allargar massa i es va notar, però l'obra ja era un desastre de qualsevol manera (em vaig carregar una peixera plena d'aigua al final del primer acte) o sigui que tampoc va importar massa. La qüestio és que vaig descobrir un món de possibilitats.
Aquell any a l'Aula vam muntar “El somni d'una nit d'estiu”. No és que tingués pensat fer res, però l'últim dia de representació em vaig trobar molt sobrat i animat, suposo que de resultes de passar-me més de la meitat de l'obra passejant-me en calçotets per l'escenàri. Jo estava entre bambalines, l'Elena feia el seu monòleg mirant cap al cantó de l'escenari on estava jo i llavors em vaig baixar els pantalons i li vaig ensenyar les galtes. Suposadament l'Elena estava mirant el camí per el qual el seu amor Demetri havia marxat, però en la mateixa direcció es va trobar un cul i va acabar el seu parlament de “Demetri, si no tornes em moriré” amb un somriure d'orella a orella. Cagada pastoreta.
Es va emprenyar com una mona, però no va ser res que la nostra amistat no superés. A més, va ser culpa seva per no estar centrada en el personatge i tal, que ella s'hauria d'haver imaginat el camí amb el Demetri i no mirar el meu cul.
L'any següent vam fer “Un barret de palla d'Italia” d'Eugene Labiche. Era el protagonista, per tant anava sobradíssim i a sobre el muntatge semblava fet expressament per fer el que vaig fer.
L'obra era un bodeville que havíem muntat en plan Sit Com, hi havia un moment en el qual la Marita es desmaiava i el seu churri m'enviava a buscar un got d'aigua. Jo sortia d'escena, contava fins a cinc i tornava a entrar amb el got, llavors el churri em posava nerviós i jo en comptes de donar-li l'aigua per veure li llençava per sobre, la Marita es despertava cridant i al public li feia molta gràcia. Un moment Lina Morgan com qualsevol altre.
La qüestió és que aquell any part de l'atrezzo era un cubell i una palangana que un chaval feia servir per fer un bany de sals a l'últim acte, de manera que abans de començar la representació em vaig assegurar de deixar el cubell ple d'aigua. Quan la Marita es va desmaiar, vaig anar a bambalines i em vaig trobar a la resta de la companyia en fila, tots amb un somriure diabòlic d'orella a orella i aguantant-me el cubell preparat. Vaig tornar a sortir a escena i el que feia de churri ja va començar a dibuixar un somriure nerviós, la Marita mentrestant estava desmaiada, amb els ulls tancats i esperant un gotet d'aigua.
Es sorprenent la quantitat d'aigua que cap en un cubell i la Marita va tenir sort de que el vestit no transparentés. Val a dir que aquell dia va ser la millor interpretació amb diferència pel que fa a la cara de sorpresa al despertar, només una mica eclipsada pel churri descollonant-se sense gaire complexes. A mi en canvi em va resultar fàcil mantenir el personatge i mostrar-me preocupat, perquè en aquell mateix instant vaig recordar que unes frases després la Marita m'havia de donar una bufetada (un altre moment Lina Morgan) i a jutjar per la seva cara en tenia ganes. Em vaig resignar a rebre, que total havia valgut la pena, però al arribar el moment la Marita em va demostrar la seva gran amistat perdonant-me les galtes. Qui té un amic té un tresor, encara que sigui humit.
El meu últim any a l'Aula vam fer un muntatge a base de fragments de diversos autors. En un dels fragments amb l'emocionant títol de “La Coca-cola” em tocava fer d'una especie de yonki resacós i enfarlopat que va a fer una cocacola amb una noia una mica bleda que està enamorada d'ell però ell d'ella no. L'argument no prometia gaire, però gràcies a les aptituds de la Tura vam aconseguir muntar una escena on passaven força coses, i el millor és que tenir una parella d'escena competent i amb capacitat d'improvisació permetia colar una botifarra més sofisticada amb garanties de que l'obra rutllés igualment.
En un momento dado la Tura tota nerviosa es posava un piti a la boca però els nervis li impedien fer funcionar l'encenedor, llavors jo tot chulo piscines treia el meu zippo i li donava foc. Jo no fumava, en comptes d'això el meu personatge es passava tota l'escena mastegat xiclet com un possesu (pastilleru) i a l'última representació en comptes de donar-li foc li vaig dir que el tabac és molt dolent per la salut i que hauria d'intentar de deixar-ho, li vaig treure el cigar de la boca i li vaig endossar un xiclet. Per un segon la Tura em va mirar preocupada perquè es pensava que m'havia quedat en blanc i estava improvisant, però de seguida em va mirar molt preocupada perquè es va adonar que era un putes i estava improvisant. Per un moment vaig témer que la Tura rebutgés el xiclet i tornés a encarrilar l'escena, però l'element sorpresa estava al meu favor i la vaig enganxar en boles. Va dubtar un segon més i jo vaig aprofitar per entaforar-li un altre xiclet a la boca mentre li deixava anar un petit discurs sobre els beneficis de la vida sana i vaig acabar amb la frase que donava peu a la seva rèplica. La Tura amb molta dignitat va seguir amb l'obra, com si no hagués passat res però amb una bola elàstica a la boca que li provocava certs problemes de pronunciació. La meva botifarra més sofisticada i aquest cop si que no es va notar res.
Per ser sincers del tot, aquell any també hi va haver una altra buti. En Lopakin feia una escena una mica pujada de to amb la Marita on hi havia un parell de magrejades, l'últim dia però en Lopakin va decidir posar a prova la paciència de la Marita i és va passar tota l'escena amb les mans enganxades al cul d'ella, comprovant la seva fermesa. No se si això va ser ben bé una botifarra o més aviat alguna cosa pensada amb la botifarra, però un altre cop la Marita va estar millor que mai.

.