A robar carteras

Quan vaig abandonar el meu poble natal per anar a Barcelona em vaig adonar que can Fanga era un poble massa gran per anar a tot arreu a peu. Tot i que en aquells temps els barcelonins encara havien de descobrir que el carril bici era alguna cosa més que una zona de carrega i descarrega per a taxis, jo en la meva clarividència rural hi vaig veure la solució als meus problemes. A pesar d'haver-me d'adaptar a la dictadura d'un enginy curiós anomenat semàfor, la bici es va convertir de seguida en el meu Rocinante fidel.

Per desgràcia la meva bici, de marca desconeguda però amb una inscripció molt guai que deia “Top Bike”, va caure a les urpes d'algun cabronàs que me la va pispar del parking de la universitat. L'únic consol que em va quedar és que com que sempre li treia el seient, de fet alguna gent em coneixia com a “el que siempre lleva un sillín en la mano”, potser el pispa en qüestió va patir algun incident relacionat amb això.

Als dos dies ja tenia una altra bici comprada a un company de teatre, que em va durar fins que un altre pispa sodomita s'hi va fixar. Després d'això vaig pensar que havia de posar fre a la meva col·lecció de seients de bici. Vaig anar al Pro Bike, em vaig gastar els quartos en una bici guapa i després em vaig hipotecar per comprar els dos cadenats més bèsties que vaig trobar. La idea és que, facis el que facis, tota bici es pot robar, però diguéssim que amb el temps i esforç que requereix rebentar els meus cadenats surt més a compte anar a pispar-ne una altra, preferiblement amb seient.

Tot i haver d'anar carretejant a tot arreu el pes de la tranquil·litat, el nou sistema va donar bons resultats. Tot i així sovint solia parlar amb nostre senyor per demanar-li que vetllés per la bici i que sobretot no permetés mai que agafés un pispa in fraganti, ja que arribat el cas se va aver un fojón que no sabe ni dooonde sa metio. Fa cinc dies nostre senyor va decidir divertir-se una mica.

Jo anava a agafar la bici, encadenada a un fanal, quan em vaig adonar que hi havia un subjecte mirant-se la bici. Vaig alentir el pas i, efectivament, el payo es va ajupir i va començar a tafanejar amb el cadenat.

Molts cops, després de deixar la meva preuada Merida amb suspensió, porta-paquets, manillar de doble alçada, seient de gelflex recobert amb una funda extra, timbre (dels de veritat, dels que fan ring-ring, no dels que fan ping-ping), smartled roig posterior amb 180º de cobertura, cat eye blanc frontal i reflectors dels colors corresponents cobrint els 360º... sovint dic, després de deixar-la lligada a algun fanal, pensava en com m'agrada i en com em fotria perdre-la. La qual cosa em portava a pensar en com reaccionaria en cas d'enganxar al pobre infeliç que ho intentés.

En els meus pensaments els pispes sempre eren tius molt chungus, que robaven bicis els dies en que feien festa de vendre droga i extorsionar putes, i llavors jo arribava per radere, els engegava un parell de faves per sorpresa, deia alguna frase original i després la poli em donava una medalla i el pispa quedava traumat i es feia monjo o algú.

En canvi arribat el moment, tot i que m'anava acostant al cabronàs que em volia fotre la bici, no acabava de veure clar això de rebentar al pobre desgraciat. De manera que vaig optar per passar directament a la segona part i dir la frase original.

En aquests casos, i sense haver-t'ho preparat, la eloqüència no està massa encertada i l'únic que se'm va acudir va ser un Què, vols que et doni un cop de mà, cabronàs? Evidentment el to havia de ser irònic i intimidatori, però no el devia acabar d'encertar perquè el pispa es va aixecar i es va quedar mirant-me amb cara de preocupació, però més aviat perquè semblava que es pensés que efectivament el volia ajudar i ell no tenia cap ganes de partir-se el botí.

Com que el pispa em seguia mirant vaig pensar que s'esperava alguna explicació més per part meva, de manera que el vaig apartar de la bici al mateix temps que li deia “Que no em robis la bici, collons!” en un to Barri Sesam d'allò més didàctic, perquè li quedés clar que efectivament era el propietari i robar bicis és dolent.

La empenta que li vaig engegar era del bon rotllo, perquè fes un pas enrere, entengués el missatge i marxès. Diguem que no tenia gens de ganes que el senyor lladre es sentís prou ofès com per decidir barallar-se, de manera que la idea era que la empenta no degenerés en res més. Però el senyor lladre a més de lladre era una mica friki i en comptes de fer un pas enrere i ja està va començar a fer petits saltironets i a perdre l'equilibri progressivament. Va fer uns dos metres així, temps durant el qual vaig tenir temps de pensar “Ai, pobre home però que fa?”, “Ai, potser l'hauria d'ajudar, que sembla que es fotrà de lloros” i “Que collons l'he d'ajudar, que em volia fotre la bici!”.

Efectivament va acabar al terra, però llavors ja estava clar que com a mínim no havíem de patir per si es posava violent. I tornàvem a estar igual, ell mirant-me com esperant que digues alguna cosa i jo preguntant-me perquè collons no marxava d'una vegada en comptes de quedar-se a escoltar els meus consells.

I jo, en un esclat d'eloqüència “Que no em robis la bici cony!” i ell, en una demostració de moralitat “Bueno, bueno, que a mi ayer también me intentaron robar la mia y yo no me puse así”. Perfecte, a més de tenir reflexes és catedràtic d'ètica i filosofia.

Vaig suposar que era inútil entrar a discutir la lògica del que m'acabava de dir, vaig assumir que era veritat i que el pobre en veure que li robaven la bici només havia donat uns passos cap enrere per acabar caient de cul, i em vaig limitar a ser simple i directe “Doncs mira, a mi em toca la pera que m'intentin robar” i el molt cabró em va respondre “Vale, vale, però no me empujes vale?” com si jo estigués sent molt mal educat.

Com que evidentment no em venia de gust asseure'm a discutir tranquil·lament l'assumpte, que semblava ser el que ell esperava, li vaig dir que anés a cagar i em vaig posar a desencadenar la bici per marxar. Ell es va aixecar i es va tornar quedar peu plantat com preguntant-se on havia d'anar a cagar exactament, i mentrestant jo l'anava controlant amb el rabill de l'ull per si de cas treia una destral o quelcom àdhuc. Fins que no li vaig dir “Que marxis coi!” no li va quedar clar que ja tenia permís per anar-se'n.

.