dissabte, de juliol 21, 2007

Burn, Jerry, Burn! (Jerry tales 3 de 3)

Hi ha maneres i maneres de llevar-te. Per exemple, llevar-te perquè la Amparo i la Karen s’estan entrenant per als jocs olímpics en la modalitat "cent metres crit" no és una bona manera.
Tot i que no n’he parlat, no és el primer cop que em desperto a Can Fuckland gràcies als crits d’una histèrica, però de totes maneres aquest tipus de fenomens segueixen despertant la meva curiositat. En realitat em desperten la curiositat, les ganes d’esmorzar, les ganes d’anar a fer la pixadeta de bon matí i una mica tot en general perquè no hi ha manera de seguir dormint. També em desperten una mica la mala hòstia.
Llavors ha sonat el mòbil. Era la Amparo per dir-me que s’acabava de trobar un ratolí rostit a la torradora. Ha vist que hi havia alguna cosa a dins i ha pensat que era massa gran i rodó per ser un tros de pa i després se n’ha adonat de que també tenia massa cua per ser pa. Jo l’hi he dit que quina pena que en Jerry hagués acabat així i ella m’ha dit que “Que pena ni que cojones, que és un ratón asqueroso y casi me lo como!” i llavors m’he enrecordat de que estava a la meva habitació i que no calia que parlessim per telèfon i he baixat cap a la cuina.
Quina pena que en Jerry hagi acabat així. Per ironies de la vida l’animal va sobreviure a la hipotèrmia per acabar socarrat. De totes maneres en Duncan, amb la seva saviesa infinita, diu que les torradores passen la corrent si les toques per dins i que segurament és va morir electrocutat habans de rostir-se. De totes maneres suposo que podriem discutir si era realment en Jerry o es tractava d’un parent proper, però el cos ha quedat massa socarrimat com per identificar-lo i com que no tenim l’historial dental d’en Jerry per comparar-lo amb el cadaver doncs haurem d’assumir que és ell. A més, si no el post té menys gràcia.
Evidentment el primer que he fet en veure l’animal ha estat repassar mentalment quan m’havia menjat l’última torrada. He tingut sort. Jo sempre em congelo el pa i després el vaig desconjelant a la torradora a mesura que em cal, però de fa unes dues setmanes que el pa que tenia era massa groixut i havia de fer servir el forn. Em sembla que la Amparo no ha arribat a conclusions tant tranquilitzadores... En Peter Chan en canvi ja n’ha tret coses positives de tot plegat i diu que a veure si comprem unes quantes torradores barates i les repartim per la casa i així ens desempalleguem de qualsevol altre ratolí que hi pugui haver.
.

6 comentaris:

Roi ha dit...

:O

defak ha dit...

Encara ric amb aquesta trilogia. I escrius molt bé, cosa difícil de trobar...

Per cert, tradueixes tots els post la versió castellana???

Flanagan ha dit...

Moltes gràcies nano! :)

Pel que fa a la versió castellana... qui té un amic, té un tresor... i qui té una amiga que és un tresor, té una traductora que s'ho curra molt.

CeLia ha dit...

wala!
escolta...i amb aquesta torradora que fareu ara? vull dir...la continuareu fent servir...amb cadaver dins i tot???

Jose ha dit...

Un parell de cosetes que podries fer amb la torradora:

1- Fica-la al ebay que segur que algu et paga una pasta per ella

2- Porta-la a la Tate Modern, estic segur que molta gent ho consideraria art

Per cert i fora del post, el Crocop lluitara a Londres el 8 de setembre, tres anys esperant el moment i el cabro va cap alla quan jo em vaig...

Flanagan ha dit...

Bé, estava pensant en escriure un aftermath de les tales respecte a això, hi ha divisió d'opinions a casa :)

Jose (aka Bakerin), sort que ja no estàs per aquí, que així m'estalvio la pasta de l'entrada ;)