divendres, de febrer 23, 2007

El putu R&B (Rabo & Buyuyu)

A Londres no hi ha perill de pachanga. Pots entrar tranquil·lament a qualsevol local amb la seguretat de que no escoltaràs ni David Cibera, ni Carlos Baute, ni David Bustamante Hostiaquefuertetio.
Val, hi ha una excepció. Un cop al The Edge de cop i volta ens van posar a la Chenoa i ens vam posar a ballar com uns posesos i va resultar que es que la parella del Dj era espanyola i al final ens va acabar convidant a copes i posant la meitat del Cd de la Chenoa. Hostiaquefuertetio no? I quan van encendre els llums i van dir que tancaven jo em vaig posar a cridar “Otra! Otra!” i tot el local es va posar a cridar “OTRA! OTRA!” i jo pensava “Hostiaquefuertetio, que guay que sòc!” i en van posar una altra (no recordo si de la Chenoa o no) i quan van tornar a encendre els llums vaig pensar en començar a cridar “Toca´m la picha! Toca’m la picha!”, però llavors em vaig adonar que la meitat de la gent estava parlant castellà i que per això tothom s’havia animat a cridar i que allò de la picha no colaria.
A part d’aquesta excepció que confirma la regla, no hi ha pachanga. No n’hi ha perquè els anglesos han estat capaços de trobar una cosa pitjor: El putu R&B.
A vegades vas a una disco/pub/localengeneral i quan dius “Merda, un altre cop el putu R&B” algú et contesta “No, no és R&B, és Rap” o “No, no és R&B, és Hip-hop” o “No, no és R&B, és Ragatone”. Mentida, sempre és la merda del R&B. I al cap i a la fi compleix la mateixa funció que la pachanga, o sigui proporcionar un ritme fàcil i constant que et permeti refregar l’escrot contra el cul d’alguna paya. No cal ballar, simplement refregar l’escrot.
I això si que és una cosa que és molt probable que et trobis als locals d’aquest poble. R&B a tota hòstia (dolent) i un munt de gent enganxada per la cintura (bo).
A la meva botiga aquest problema també està present. No al respecte de l’escrot, sinó de la selecció musical.
Els que es passen el matí fent entrepans a la cuina es posen música animada per esvair les tendències suïcides que inevitablement sorgeixen després d’haver-te llevat a les 5 de la matinada i passar-te el dia estenent maonesa sobre llesques de pa. Un 90% de la selecció musical és R&B, la resta són recopilacions vàries de les quals només la meitat estan completament lluïres de R&B. La qual cosa em deixa amb un 5% entre el qual triar.
Ahir, mentre tancàvem la botiga, vaig posar el compacte anomenat “Londres. Primavera ‘04” per amanir la feina d’escombrar i fregar, a la segona cançó va apareixer en Bisbal cantant el Buleria.
En Tony va treure el cap de la oficina i em va preguntar “El tio aquest està dient Malària, malària?” No, Tony no, però també és una malaltia de la qual és molt díficil desempallegar-se.
Per un moment molt breu vaig pensar en canviar el Cd i posar R&B.

3 comentaris:

CeLia ha dit...

yo menteré fa poc, que van a vender al Bisbal también en Japón
quiero decir, algo de las compañías discográficas, y que van a empezar a promocionarlo aquí...
ya me veo escuchándolo en las clases de español...

francesc p. ha dit...

tal i com et vaig dir, amb puntualitat britànica et voto cada dia, com ety vaig afegir a la meva llista, doncs ja ho faiog de manera sistemática.

Flanagan ha dit...

Home Francesc, encantat, que ara ja se qui ets, perquè l’altre cop que vas deixar el comentari el link a la teva pàgina no funcionava. Doncs que moltes gràcies i que ja estàs penjat als links del blog i que sens dubte tinc el deure moral de correspodret amb el vots.
Percert, que tenint en compte que tires endavant 9 blogs començo a pensar que en realitat ets un ordinador gran que algu va muntar per fer blogs i que la foto que tens penjada al perfil en realitat és la foto del payo que et va construir. A de ser alguna cosa així o sinó no ho etenc. Sigui com sigui, encantat de saber qui ets.