diumenge, de gener 07, 2007

The sorrow of Principe

El vol de tornada cap a Anglaterra va ser normal, sense happy hours ni res que els de Ryanair són conscients de que per Nadal ja es fan prou excessos, de manera que em vaig dedicar a llegir. Gràcies a nostre senyor glorificat que vetlla per nosaltres amb la seva gràcia infinita, finalment em vaig acabar la megatotxana (no per llarga, sinó per dura) de “The sorrow of war”, o sigui que la resta del viatge em vaig anar buscant lectures alternatives.
La primera va ser el cartell explicatiu de les normes de seguretat en cas d’emergència. Normalment aquestes instruccions venen en un full plastificat que pots trobar en la butxaca amb les revistes i la bossa per vomitar que hi ha al seient del davant, a sota de la tauleta plegable. Però a Ryanair el centímetre i mig que ocupa això és la diferencia entre que clavis els genolls a l’esquena del payo del davant o no. De manera que res de porta-revistes, les instruccions estan enganxades al seien i punt (i així només ocupen 0,1cm, mireusté!). El tema de la bossa per vomitar no està solucionat, suposo que arribat el cas s’espera que et guardis la potada a les butxaques.
La lectura, tot i no ser gaire original, era infinitament més entretinguda que el llibre. La veritat és que sempre m’ha fet gràcia que els avions estiguin equipats amb tobogans inflables i, si algun dia em toca fer-los servir, quan arribi a baix segur que li demano a la assistent de vol si em puc tornar a tirar. Doncs bé, llegir sempre és bo per aprendre coses noves i, ves per on, per utilitzar els tobogans aquests està prohibit portar sabates de taló o joies, la qual cosa puc entendre perquè podrien esquinçar la tela i els que venen darrera s’haurien de conformar amb jugar amb les armilles salvavides. Però el que vaig descobrir és que les dentadures postisses també estan prohibides als tobogans, a lo qualo no puc trobar cap explicació mínimament raonable. El pròxim cop que voli aixecaré la mà i preguntaré.
Un cop acabat de llegir això vaig passar a una cosa més intel·lectual. Vaig començar amb el que hi havia imprès en el paquet de galetes Principe que ma mare m’havia comprat pel viatge. I quina va ser la meva sorpresa quan començo a llegir i em trobo amb el missatge: + sabor, receta mejorada. Los tiempos cambian y principe también.
Quina putada. El gust de les Principe no pot cambiar, de la mateixa manera que seria una tonteria canviar el gust de la Nocilla, del Colacao o de la cola dels segells de correu. Vaig obrir el paquet, en vaig mossegar una i efectivament, el gust de les Principe a prendre pel sac.
De tant en tant apareixen a la bústia de l’E-mail missatges explicant moments estel·lars de la història del marketing. La meva preferida és la del tio que va estalviar deu mil milons de bilions simplement traient una oliva de les amanides que es servien en no sé quina companyia aèrea. Però la mega clàssica és la de la Cocacola.
Els marketineros de la Coke decideixen reformular la recepta de la Cocacola i fan una campanya de la hòstia per promocionar el nou gust. Els yankis van al super, troben la nova Cokeguay però descobreixen que no poden comprar la de tota la vida de manera que tothom es caga en la nova recepta i llavors la cocacola ha de tornar a treure al mercat el que ara es coneix com la Coke Classic.
Els de Ryanair si que llegeixen aquests tipus de mails i en prenen exemple i arriben a la conclusió que, si et pots folrar traient una oliva de les amanides, imagina la de pasta que pots fer si suprimeixes la teca en general i, posats a fer, també envies la butxaca de les revistes a prendre pel sac.
Els de Can Beukelaer en canvi envien aquests tipus d’e-mails a la paperera de no desitjats i em cagu’m tot que ara les galetes són un trunyu. Les galetes de tota la vida són un trunyu. Les galetes de t-o-t-a l-a v-i-d-a. Les galetes que jo em comprava a ca l’Oller quan anava cap al cole perquè era l’esmorzar més gran que et podies comprar amb 20 duros.
No és una bona manera de començar l’any. Sobretot si saps que un cop arribis a Londres t’espera en Livingston amb una altra de les seves flipades en la pujada de les travelcards. Que es veu que aquest home té una idea una mica distorsionada de com celebrar l’any nou.
Pel que fa a mi, el dia que surtin al mercat les Principe Classic em plantejaré de tornar a Barna.

6 comentaris:

Toni ha dit...

Feliç 2007, FLANAGAN!!! (;-) Tranquil, q mantindré el teu anonimat! Res, q m'ha molat el teu humor i crec q no ho fas gens malament. Molta sort amb tot i q London et sigui hospitalària!
Una abraçada

Flanagan ha dit...

Bé, és una qüestió d'etiqueta basicament, però s'aprecia l'esforç ;)
Feliç 2007 defensor de la terra mitja.

CeLia ha dit...

ei flanagan
encara no has revelat el misteri d'on vas dormir a casa de tuns papis, al terra o al sofà?
apa, a disfrutar London

fragonetapower ha dit...

Sobre això de la informació de seguretat als vols, lectura recomanable: http://www.economist.com/opinion/displaystory.cfm?story_id=7884654

Flanagan ha dit...

Vaig escollir matalàs al terra. Va ser una decisió tàctica. Si dormo al sofà del menjador a la que l’agüela i la mama es lleven no hi ha Déu que dormi i jo teòricament estava de vacances. Teòricament perquè les meves visites a Barna equivalen a una marató de visites a dentistes, botigues d’embotit i col•legues (I per Nadal la cosa va anar exactament en aquest ordre ;)
De manera que matalàs al terra de el que en una època va ser la meva habitació.

Això de l’Economist és la bomba. Com collons trobes aquestes coses a la xarxa?
Puc dir amb orgull que la qüestió dels telèfons mòbils ja l’havia deduït, de fet fins hi tot he fet un parell de demostracions empíriques.
Però defenso la meva fantasia amb els tobogans. La seva funció principal no és de barqueta sinó de rampa per sortir de l’avió de pressa sense haver d’esperar a les furgonetes-escala aquestes que hi ha als aeroports (comptant amb que no portis dentadura postissa, clar).

fragonetapower ha dit...

...el que no entenenc és pq el link surt trencat... :s A veure? Vale, ja ho he vist, salt de línia. Ok, pos poso un link de veritat: Welcome aboard. Aaara!
Jo personalment crec que lo dels talons, a part de per no rajar la tela del tobogan, ha de ser per no treure-li un ull al de davant a l'hora de baixar (o quedar-te clavat a la seva esquena, i haver de ser un per sempre més..). I lo de les dentadures i arracades i tal tinc una teoria: treu-li les arracades a una nena mona o treu-li la dentadura a un abuelo i observa... crec que està pensat perquè es sentin desvalguts i estèticament desamparats i siguin més dòcils i maneables en les maniobres d'emergència. Una mica de psicologia, coi! ;) Jajajaj
No, a veure, segurament deu ser per evitar que en cas de mecos i galetes vàries, que te les deus fer en aquelles condicions, amos fijo, almenys treure elements que amb q puguis fer-te mal.. Ningú voldria haver de parar a atendre el iaio que s'ha empassat la dentadura d'una òstia, crec. Més aviat és que no se l'atendria, tothom a la seva bola, i seria una forma prou tràgica de morir, clar.
Més idees, anyone..?