The key & the parrot & the gromenauer & de peich traditional english pub super disco fashion (Part 2 de 2)

Vam arribar al The key i ens vam trobar amb dos dels tòpics dels locals d’oci nocturn.
El primer és una política d’admissió basada en l’equilibri de generes. Només et deixen entrar si vas acompanyat d’una femella (heus aquí un altre benefici dels grups mixtos). De manera que si algun dia hi torna a haver un diluvi universal el futur de la espècie humana està assegurat gràcies als locals d’oci nocturn de Londres. Si el diluvi cau de dia haurem de confiar en el Noè de torn perquè sinó estem fotuts, que em sembla que els afters no apliquen la mateixa política.
La Rocky i la seva parella van començar a rondinar i a reclamar el seu dret a exercir de lesbianes i jo vaig començar a rondinar i a reclamar el meu dret d’entrar a la discoteca i a cagar-me en elles dues per no voler posar-se al costat de dos tios durant cinc minuts. Finalment les vaig poder convèncer de que no faria servir els meus increïbles poders màgics heterosexualitzadors i que per posar-se al meu costat no agafarien cap virus masculí ni perdrien la seva afecció a les mamelles.
Sincerament no haurien de rondinar tant, que als locals homosexuals també tenen els seus rituals per deixar-te entrar, tot i que amb una finalitat més informativa que cap altra cosa.. No es que no et deixin entrar si vas amb una tia, però si que el segurata et pregunta si saps de que va el tema, per evitar que al cap de dos minuts surtis corrents del local fent exclamacions de les perversions que has vist.
A vegades poden resultar una mica ridículs i tot. A l’Amparo li van preguntar si sabia en quin tipus d’ambient es ficava quan intentàvem entrar en un local que està al mig del Soho i que es diu “G-A-Y”. Ella es va mirar el nom del local, es va mirar al segurata i li va dir que si. El porter va posar cara de has-fet-trampa i llavors li va dir que por 25 pesetas, dime tres nombres de locales gays de este pueblo, un dos tres responda otra vez.
A mi el segurata no em va preguntar res, simplement em va mirar el cul i jo per un segon em vaig plantejar que si m’ho currava encara podria aconseguir que em convidessin a alguna copa.
El segon tòpic és un escorcoll físic com el que et fan a la presó. Amb la única excepció que al The Key no em van inspeccionar el forat del cul.
Sincerament, els agents que fan els controls de seguretat als aeroports haurien d’estar obligats per llei a passar un cap de setmana de farra per Londres. Simplement perquè amb tot el que aprendrien la seguretat als vols no tornaria a plantejar problemes.
A mi em va tocar un payo de 2x1,5 metres, cada cama, que em va començar a magrejar de la mateixa manera que generalment precedeix un coit, però la cara de mala hòstia que tenia el bon home deixava clar que si t’havia de fer alguna cosa no seria precisament sexe. No que no t’haguessis de preocupar, però com a mínim segur que no seria sexe.
Entre magrejada i magrejada el senyor segurata es va preocupar per una cosa quadrada i dura que va palpar a la meva butxaca i que va resultar ser... Sorpresa! La meva cartera! Després de justificar el seu sou, eliminant la possibilitat de que la meva cartera fos un amic que s’hagués amagat doblegat a la meva butxaca per evitar pagar l’entrada, el senyor sobredimensionat que feia por em va deixar entrar.
El meu primer pensament un cop a dins va ser que, a jutjar per les cares de la gent, el control de la entrada no era gaire efectiu a l’hora de requisar estupefaents. La qual cosa em va fer rumiar, aplicant una regla de tres, en la quantitat de drogues que hi deu haver al meu voltant cada cop que viatjo en avió. Però com a mínim tens la tranquil·litat de que si et descuides la cartera a casa el de la porta t’hi fa pensar.
Tothom anava molt fashion a dins. La meitat portaven tubs fluorescents a la boca. Els mateixos tubs que jo posava a la punta de les meves canyes quan vivia a Canet i anava a pescar de nit. Els mateixos tubs que sé per experiència pròpia que tenen un àcid la mar de cabró a dins. Una de les raons per les quals els posava a la punta de les canyes era perquè així els tenia més lluny de la cara, però bé, cadascú els fa servir com vol. Tot i que tenint en compte el moviment de mandíbula que provoquen certes pastilles que venen sense recepta, segueixo pensant que la punta de la canya és el millor lloc per deixar els tubs dels collons.
El meu pintes preferit de la nit no mastegava tubs, sinó que s’havia pintat patilles i barba amb tinta d’aquella que és invisible però que brilla si li toca llum ultraviolada. De manera que cada cop que el col·lega passava per sota d’una d’aquestes llums es convertia en un Chuck Norris fluorescent.
Nosaltres vam buscar el nostre raconet a la sala i ens vam posar a ballar. Per equips evidentment. L’equip de les ties jugava amb tres que ballaven i dues reserves al sofà. A l’equip dels tios tots fèiem veure que ballàvem, cadascú de nosaltres exhibint un estil propi i característic.
En Ciro amb una mà aguantant el cubata i l’altra a la butxaca; en Dan amb una mà aguantant el cubata i l’altra aixecada en l’aire com si li volgués fer una pregunta a la profe; l’Alex amb una mà aguantant el cubata i amb l’altra fent veure com que repartia cartes (si, encara hi ha gent que ho fa) i en Fernando... Bé, en Fernando ballava com la gent que et trobaves a les discoteques del Maremagnum (i si no saps a que em refereixo considera’t afortunat). De totes maneres el millor d’en Fernando eren les cares que posava cada cop que passava una tia bona pel davant. Com la gent del Maremagnum.
Només em vaig quedar un parell d’horetes a la discoteca. Que jo no estava especialment animat aquella nit i la resta de companys encara menys. De fet si em vaig esperar les dues hores va ser bàsicament per la expectativa de que algú mossegues un dels tubs fluorescents i es muntés un espectacle, però no va ser. Es veu que hi tenen pràctica. Un altre dia serà.