Dissabte, després de dos anys a la ciutat, per fi vaig anar a una de les famoses discoteques de Londres. Bé, no se si serà gaire famosa o no perquè jo no n’havia sentit a parlar mai, però vaja, era una disco grossa d’aquestes on la gent guay passa el cap de setmana. Fins ara el màxim al que havia arribat era al Heaven, on els dilluns a la nit hi ha la gresca més gran que he vist mai. De fet la gràcia és precisament que és un dilluns. Vull dir que divendres i dissabte tot quisqui surt de festa, però qui surt el dilluns és que realment en té ganes i es nota (i a més dilluns l’entrada són només 5 lliures i també es nota).
Val, vinga, doncs dissabte després de dos anys a Londres vaig anar a la segona mega-disco-guay. The Key, que està al costat de The Cross, que està en una espècie d’antic polígon industrial a prop de l’estació de Kings Cross. L’àrea recorda una mica al Poble Nou de Barna, però aquí en comptes d’estar ple de cumbes està ple de technoflips.
Vaig acabar a la disco aquesta perquè vam celebrar l’aniversari de la Gaigher. Que és una italiana que treballa amb mi, però té cognom alemany perquè sembla ser que en aquesta ciutat els alemanys i italians s’intercanvien els substantius.
El punt de partida de la nit va ser el Hog in the pound. Un pub amb un nom molt estúpid, però no tant si el comparem amb els altres pubs de la ciutat, on els noms acostumen a ser tant atractius com The parrot and rat, The apple and the anchor, The king’s head i un munt de noms aristòcrates com ara Prince Albert o Duke of Wellington. Per dins tots són iguals, per cert. No sé si algun cop heu caminat per Barcelona i us heu trobat un d’aquests pubs decorats tipicament a la anglesa o la irlandesa. Jo quan en veia algun pensava “Ay, que mono i que original”. Doncs diguéssim que si algun dia em trobo per Londres un local que es digui Bar Manolo i que estigui decorat a base d’una barra amb tamborets i quatre taules i cadires de metall i que tingui la paret folrada amb fotografies cutres d’entrepans amb el preu a sota... doncs llavors diré en anglès “Ay, que mono i que original”.
El que passa és que el Hog in the pound està davant de la botiga i és on els divendres la gent del meu curro practica l’aixecament de pintes i per tant és un lloc que tothom coneix i és indicat com a punt de trobada.
Jo hi anava sol, de manera que vaig optar per arribar deliberadament mitja hora tard. L’equació és fàcil des del punt de vista maquiavèlic. Si jo arribo el primer (i coneixent a aquella colla era el més probable en cas de ser puntual), m’he d’esperar sol; si els altres arriben primer però son uns quants, no s’han d’esperar sols. I si el que arriba primer és una altra persona que va sola... doncs jo que sé, que es compri El princep i que estudiï.
A les 10:30 em vaig presentar al Pub. Ja hi havien cinc persones però la cosa no em va animar especialment. Les cinc persones eren tios. No hi havia cap paya. Ni tant sols la que feia anys. Érem la pandilla salsitxa. I a més l’ambient no estava especialment animat.
Jo vaig proposar de començar a parlar de cotxes i futbol, però la conversa va derivar en un altre dels tòpics masculins. Bàsicament ens vam dedicar a discutir quines ties de la feina eren les que estaven més bones i al mateix temps a enviar missatges a les payes que havien estirat una mica massa l’equació de Maquiavel.
Finalment les senyores van arribar i vaig poder constatar que es començava a establir un patró per aquella nit. Es veu que fos el que fos que anéssim a fer, hi jugaríem per equips; el de les nenes i el dels nens. Ja havíem arribat en dues tandes diferents, per tant un cop elles van arribar es van asseure a l’altre cantó de la taula. Nois a l’esquerra i noies a la dreta.
Ara com a mínim el grup ja estava més equilibrat. No és que prefereixi els grups mixtos per la possibilitat de la tiramenta de canya. Bé, o no principalment per això. El que passa és que si ets 100% salsitxes la cosa queda com desequilibrada i per tant la nit tendeix a convertir-se en una recerca de l’equilibri. Si tens un grup mixt l’ambient general acostuma a concentrar-se en la festa en si i les aspiracions místiques per trobar la pau i l’equilibri passen a un lleuger segon pla. Bé, més o menys.
Val, vinga, doncs dissabte després de dos anys a Londres vaig anar a la segona mega-disco-guay. The Key, que està al costat de The Cross, que està en una espècie d’antic polígon industrial a prop de l’estació de Kings Cross. L’àrea recorda una mica al Poble Nou de Barna, però aquí en comptes d’estar ple de cumbes està ple de technoflips.
Vaig acabar a la disco aquesta perquè vam celebrar l’aniversari de la Gaigher. Que és una italiana que treballa amb mi, però té cognom alemany perquè sembla ser que en aquesta ciutat els alemanys i italians s’intercanvien els substantius.
El punt de partida de la nit va ser el Hog in the pound. Un pub amb un nom molt estúpid, però no tant si el comparem amb els altres pubs de la ciutat, on els noms acostumen a ser tant atractius com The parrot and rat, The apple and the anchor, The king’s head i un munt de noms aristòcrates com ara Prince Albert o Duke of Wellington. Per dins tots són iguals, per cert. No sé si algun cop heu caminat per Barcelona i us heu trobat un d’aquests pubs decorats tipicament a la anglesa o la irlandesa. Jo quan en veia algun pensava “Ay, que mono i que original”. Doncs diguéssim que si algun dia em trobo per Londres un local que es digui Bar Manolo i que estigui decorat a base d’una barra amb tamborets i quatre taules i cadires de metall i que tingui la paret folrada amb fotografies cutres d’entrepans amb el preu a sota... doncs llavors diré en anglès “Ay, que mono i que original”.
El que passa és que el Hog in the pound està davant de la botiga i és on els divendres la gent del meu curro practica l’aixecament de pintes i per tant és un lloc que tothom coneix i és indicat com a punt de trobada.
Jo hi anava sol, de manera que vaig optar per arribar deliberadament mitja hora tard. L’equació és fàcil des del punt de vista maquiavèlic. Si jo arribo el primer (i coneixent a aquella colla era el més probable en cas de ser puntual), m’he d’esperar sol; si els altres arriben primer però son uns quants, no s’han d’esperar sols. I si el que arriba primer és una altra persona que va sola... doncs jo que sé, que es compri El princep i que estudiï.
A les 10:30 em vaig presentar al Pub. Ja hi havien cinc persones però la cosa no em va animar especialment. Les cinc persones eren tios. No hi havia cap paya. Ni tant sols la que feia anys. Érem la pandilla salsitxa. I a més l’ambient no estava especialment animat.
Jo vaig proposar de començar a parlar de cotxes i futbol, però la conversa va derivar en un altre dels tòpics masculins. Bàsicament ens vam dedicar a discutir quines ties de la feina eren les que estaven més bones i al mateix temps a enviar missatges a les payes que havien estirat una mica massa l’equació de Maquiavel.
Finalment les senyores van arribar i vaig poder constatar que es començava a establir un patró per aquella nit. Es veu que fos el que fos que anéssim a fer, hi jugaríem per equips; el de les nenes i el dels nens. Ja havíem arribat en dues tandes diferents, per tant un cop elles van arribar es van asseure a l’altre cantó de la taula. Nois a l’esquerra i noies a la dreta.
Ara com a mínim el grup ja estava més equilibrat. No és que prefereixi els grups mixtos per la possibilitat de la tiramenta de canya. Bé, o no principalment per això. El que passa és que si ets 100% salsitxes la cosa queda com desequilibrada i per tant la nit tendeix a convertir-se en una recerca de l’equilibri. Si tens un grup mixt l’ambient general acostuma a concentrar-se en la festa en si i les aspiracions místiques per trobar la pau i l’equilibri passen a un lleuger segon pla. Bé, més o menys.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada