Avui he sopat guacamole, un guacamole de puta mare perquè finalment he aconseguit ser prou pacient com per deixar que l’abocat madurés el necessari. I un cop a la taula del menjador he pensat que què millor que disfrutar el sopar veient un capítol de “Band of brothers”.
Uns bons amics em van regalar la sèrie completa pel meu aniversari i des de llavors que la vaig dosificant. En certa manera en Jerry m’ajuda a aconseguir-ho perquè no puc veure la sèrie sense ell. El primer dia que vaig baixar els devedés a la sala d’estar en Jerry una mica més i ejacula, i des de llavors que cada cop que poso un capítol pico a la porta de la seva habitació i baixa corrents. Un cop vaig veure un capítol sense ell, el terçer, i em vaig sentir tant culpable que a partir de llavors si en Jerry no corre per casa ni em plantejo posar la sèrie.
He posat el devedé i quan he apretat el play m’he adonat de que en Perella també estava amb nosaltres, i que ell és alemany, i que la sèrie aquesta va de com els heroics americans es dediquen a matar als alemanys dolents.
No hi he caigut abans perquè la WWII sempre ha estat una guerra exòtica per mi, un conflicte de la jostia però on no hi tinc cap lligam familiar directe. Vaja, que al meu poble no hi va haver Segona Guerra Mundial. Però al poble d’en Perella si.
La veritat, ser alemany ha de ser dur des del punt de vista històric. Els anglesos poden dir, de fet no paren de fer-ho, que els seus avis van lluitar i morir per salvar al món de la tirania. Però que collons dius quan ets alemany? No dius res, calles, que és el que porten fent des de fa seixanta anys. Totes les pel·lícules, llibres i documentals expliquen totes les barbaritats que van fer els alemanys i totes les heroïcitats dels aliats. Res dolent pels guanyadors i res de bo pels vençuts.
I allà estavem, veient la sèrie on només començar un soldat diu que “l’únic Kraut bo es el Kraut mort” i preguntant-me si en Perella de cop diria que havia reconegut el regiment on va lluitar el tiet Herz. Per acabar-ho d’amanir en Jerry li va començar a preguntar si reconeixia els escenaris per on anaven passant els americans triomfants, i jo patia per si l’altre responia que era a prop d’on al seu avi li va caure una bomba al cap.
Com a traca final, el capítol que vam posar tracta sobre el descobriment dels camps d’extermini i, coincidència o no, al poc de que els yanquis es trobin el primer camp en Perella va marxar a fumar un piti. Tampoc és que anar a fer servir el cendrer sigui la millor manera d’oblidar el tema, però gueno.
A banda d’incomoditats històriques, en Perella ens va alegrar la sessió amb una bonica anècdota. Al veure que ens agradava el tema WWII ens va preguntar si haviem vist “...una pel·lícula molt dolenta que es diu U571?”.
En Jerry va fer un bot del sofà com si estiguessin escopint a la tomba dels seus avantpassats boers i llavors els dos vam començar a fer escarafalls de que en Perella estès criticant la peli. Perquè mola un collò de mico.
La peli explica com uns americans molt guays capturen la primera Enigma i llibres de codis corresponents que els aliats van obtenir a la Segona Guerra Mundial. L’aparell en qüestió era un trasto alemany que codificava missatges, amb la seva captura els aliats els van poder desxifrar i va ser un dels factors que va decantar la balança a la Batalla de l’Atlàntic.
La gràcia de la peli és que està feta exactament com els clàssics de l’època però amb el pressupost d’una peli actual i mola un ou. Té els efectes especials actualitzats però conserva tots els clixés i flipades dels anys 40s. Com a valor afegir s’hi pot veure com maten a un Jon Bon Jovi que fa veure que actua i es reprimeix per no contestar “It’s my life, ye, ye, ye!” cada cop que li toca parlar.
Històricament la peli té tela. Si que es va capturar la primera Enigma a bord d’un submarí alemany, amb el petit detall que la missió la va dur a terme la Royal Navy i no els yankis. Els britànics van posar el crit al cel quan van veure que Hollywood els hi treia els mèrits, fins al punt que en Blair va discutir la qüestió al parlament i en Bill Clinton va respondre amb una carta assegurant que l’argument del film era totalment ficció. No va ser fins després de tot l’enrenou que es va incloure un missatge al final de la peli on es deixava clar que en realitat va ser la Royal Navy i no en Bon Jovi qui va capturar la primera maquineta.
En Perella no ens va parlar de errades històriques però ens va parlar d’altres anècdotes de la pel·lícula.
Resulta que els interiors del submarí es van filmar en una maqueta a mida natural que es va construir als estudis Cinecittà de Roma. Per reclutar extres per la peli els estudis van contactar amb tots els alemanys que estaven d’Erasmus a Roma, de manera que en Perella i els seus companys de pis van rebre una trucada de Can Hollywood.
La putada del rodatge era que els uniformes alemanys eren de llana, de manera que un cop et mullaves fent una escena en el submarí inundat et quedaves xop per la resta del rodatge. Els oficials del submarí eren actors alemanys coneguts (que si en Perella ho diu jo m’ho crec) i portaven vestits de neopré a sota l’atrezzo, però per la xusma que feia d’extra no n’hi havia.
Però no, a en Perella no el van agafar. Llàstima perquè hagués estat la hòstia tornar a veure la pilícula i veure com el col·lega es pega amb en Bon Jovi.
Resulta que al pobre Perella el van considerar massa alt com per moure’s sense problemes per dins del submarí i massa poc ros com per ser alemany. Van ser prou educats com per no dir-li que actua com el cul, que estic segur que és el cas.
Sigui com sigui, l'important és que el guacamole estava collonut.
Per cert, respecte al tema de la mala publicitat històrica:
The movie portrays a scene in which the U-boat crewmen machine-gun Allied merchant crewmen who have survived their ship's sinking, killing them as they float in their lifeboat. In contrast to the negative depiction of U-boat men in the movie as well as wartime propaganda, U-boat crewmen in reality were known to assist survivors with food, directions and occasionally medical aid.[5] Assistance to survivors only stopped after Admiral Karl Dönitz issued the "Laconia order" following a US air attack on U-boats transporting injured survivors under a Red Cross flag. In fact, out of several thousand sinkings of merchant ships in World War II, there is only one documented case of a U-boat crew deliberately attacking the ship's survivors: that of the U-852, whose crew attacked survivors of the Greek ship Peleus.[6]
http://en.wikipedia.org/wiki/U-571_(film)
Uns bons amics em van regalar la sèrie completa pel meu aniversari i des de llavors que la vaig dosificant. En certa manera en Jerry m’ajuda a aconseguir-ho perquè no puc veure la sèrie sense ell. El primer dia que vaig baixar els devedés a la sala d’estar en Jerry una mica més i ejacula, i des de llavors que cada cop que poso un capítol pico a la porta de la seva habitació i baixa corrents. Un cop vaig veure un capítol sense ell, el terçer, i em vaig sentir tant culpable que a partir de llavors si en Jerry no corre per casa ni em plantejo posar la sèrie.
He posat el devedé i quan he apretat el play m’he adonat de que en Perella també estava amb nosaltres, i que ell és alemany, i que la sèrie aquesta va de com els heroics americans es dediquen a matar als alemanys dolents.
No hi he caigut abans perquè la WWII sempre ha estat una guerra exòtica per mi, un conflicte de la jostia però on no hi tinc cap lligam familiar directe. Vaja, que al meu poble no hi va haver Segona Guerra Mundial. Però al poble d’en Perella si.
La veritat, ser alemany ha de ser dur des del punt de vista històric. Els anglesos poden dir, de fet no paren de fer-ho, que els seus avis van lluitar i morir per salvar al món de la tirania. Però que collons dius quan ets alemany? No dius res, calles, que és el que porten fent des de fa seixanta anys. Totes les pel·lícules, llibres i documentals expliquen totes les barbaritats que van fer els alemanys i totes les heroïcitats dels aliats. Res dolent pels guanyadors i res de bo pels vençuts.
I allà estavem, veient la sèrie on només començar un soldat diu que “l’únic Kraut bo es el Kraut mort” i preguntant-me si en Perella de cop diria que havia reconegut el regiment on va lluitar el tiet Herz. Per acabar-ho d’amanir en Jerry li va començar a preguntar si reconeixia els escenaris per on anaven passant els americans triomfants, i jo patia per si l’altre responia que era a prop d’on al seu avi li va caure una bomba al cap.
Com a traca final, el capítol que vam posar tracta sobre el descobriment dels camps d’extermini i, coincidència o no, al poc de que els yanquis es trobin el primer camp en Perella va marxar a fumar un piti. Tampoc és que anar a fer servir el cendrer sigui la millor manera d’oblidar el tema, però gueno.
A banda d’incomoditats històriques, en Perella ens va alegrar la sessió amb una bonica anècdota. Al veure que ens agradava el tema WWII ens va preguntar si haviem vist “...una pel·lícula molt dolenta que es diu U571?”.
En Jerry va fer un bot del sofà com si estiguessin escopint a la tomba dels seus avantpassats boers i llavors els dos vam començar a fer escarafalls de que en Perella estès criticant la peli. Perquè mola un collò de mico.
La peli explica com uns americans molt guays capturen la primera Enigma i llibres de codis corresponents que els aliats van obtenir a la Segona Guerra Mundial. L’aparell en qüestió era un trasto alemany que codificava missatges, amb la seva captura els aliats els van poder desxifrar i va ser un dels factors que va decantar la balança a la Batalla de l’Atlàntic.
La gràcia de la peli és que està feta exactament com els clàssics de l’època però amb el pressupost d’una peli actual i mola un ou. Té els efectes especials actualitzats però conserva tots els clixés i flipades dels anys 40s. Com a valor afegir s’hi pot veure com maten a un Jon Bon Jovi que fa veure que actua i es reprimeix per no contestar “It’s my life, ye, ye, ye!” cada cop que li toca parlar.
Històricament la peli té tela. Si que es va capturar la primera Enigma a bord d’un submarí alemany, amb el petit detall que la missió la va dur a terme la Royal Navy i no els yankis. Els britànics van posar el crit al cel quan van veure que Hollywood els hi treia els mèrits, fins al punt que en Blair va discutir la qüestió al parlament i en Bill Clinton va respondre amb una carta assegurant que l’argument del film era totalment ficció. No va ser fins després de tot l’enrenou que es va incloure un missatge al final de la peli on es deixava clar que en realitat va ser la Royal Navy i no en Bon Jovi qui va capturar la primera maquineta.
En Perella no ens va parlar de errades històriques però ens va parlar d’altres anècdotes de la pel·lícula.
Resulta que els interiors del submarí es van filmar en una maqueta a mida natural que es va construir als estudis Cinecittà de Roma. Per reclutar extres per la peli els estudis van contactar amb tots els alemanys que estaven d’Erasmus a Roma, de manera que en Perella i els seus companys de pis van rebre una trucada de Can Hollywood.
La putada del rodatge era que els uniformes alemanys eren de llana, de manera que un cop et mullaves fent una escena en el submarí inundat et quedaves xop per la resta del rodatge. Els oficials del submarí eren actors alemanys coneguts (que si en Perella ho diu jo m’ho crec) i portaven vestits de neopré a sota l’atrezzo, però per la xusma que feia d’extra no n’hi havia.
Però no, a en Perella no el van agafar. Llàstima perquè hagués estat la hòstia tornar a veure la pilícula i veure com el col·lega es pega amb en Bon Jovi.
Resulta que al pobre Perella el van considerar massa alt com per moure’s sense problemes per dins del submarí i massa poc ros com per ser alemany. Van ser prou educats com per no dir-li que actua com el cul, que estic segur que és el cas.
Sigui com sigui, l'important és que el guacamole estava collonut.
Per cert, respecte al tema de la mala publicitat històrica:
The movie portrays a scene in which the U-boat crewmen machine-gun Allied merchant crewmen who have survived their ship's sinking, killing them as they float in their lifeboat. In contrast to the negative depiction of U-boat men in the movie as well as wartime propaganda, U-boat crewmen in reality were known to assist survivors with food, directions and occasionally medical aid.[5] Assistance to survivors only stopped after Admiral Karl Dönitz issued the "Laconia order" following a US air attack on U-boats transporting injured survivors under a Red Cross flag. In fact, out of several thousand sinkings of merchant ships in World War II, there is only one documented case of a U-boat crew deliberately attacking the ship's survivors: that of the U-852, whose crew attacked survivors of the Greek ship Peleus.[6]
http://en.wikipedia.org/wiki/U-571_(film)
Entrades
3 comentaris:
crec que hi ha una altra pelicula que tracta sobre com es descodifica la màquina o alguna cosa d'aquestes...
per cert...
com a serie sobre la segona guerra mundial la millor es Alò Alò ;)
"Enigma" (2001). Però en Perella tampoc surt en aquesta.
Sobre "Alò Alò"... Si, però l'obra mestra seria "Top Secret" ;)
però jo parlava de series, i aquesta es una peli.
Saps que tinc un colega que li va posar al seu gos Canapé per culpa d'aquesta peli?
Publica un comentari a l'entrada