Mi nena quiere más gasolina

A Palma de Mallorca, al carrer Joan Miró, més o menys a l'alçada de Soldat Marroig, hi ha una benzinera-espectacle. O com a mínim una benzinera on la gent hi va a fer espectacles.
Les meves experiències teatrals de joventut no van ser tan glamuroses com a mi m'hagués agradat. Per que us feu la idea de a quin estil estàvem acostumats, en cert teatre cutreril del nord de Barna ens vam trobar unes safates plenes de xocolatines als camerinos que ningú va tenir collons de tocar fins que una treballadora del local ens va assegurar que allò era efectivament per nosaltres. Algú va voler preguntar si el camerino també era per nosaltres, només per estar segurs del tot, però un parell de clatellades d'un parell de companys amb la boca plena de bombons ho va evitar a temps.
No es d'estranyar que a l'anar a Mallorca per participar a la mostra de teatre universitari acabéssim allotjats al nucli més chungu de la girilàndia de Palma. En Teseu i en Lopakin, contagiats per l'esperit del barri, van decidir anar a la benzinera a comprar una ampolla de whisky per berenar, presentar-se alcoholitzats perduts a l'autobús que ens portava al teatre i passar-se el viatge cridant al conductor perquè anés més ràpid.
Per sort a l'arribar al teatre es van calmar i llavors la responsabilitat de fer el ridícul va recaure en mi. L'avorriment va fer que em començès a emparanoiar amb que la poesia recitada en Mallorquí em feia gràcia i em vaig passar tota la estona mirant de reprimir atacs de riure que a més anava encomanant als companys. Que una Anna m'anés dient contínuament “Tranquil, fes com jo, quan t'entri el riure fes veure que tens tos” no m'ajudava gens.
La setmana passada vaig tornar a Mallorca a treballar i mentre seguíem les indicacions per trobar l'hotel vam anar a parar de ple a Can Guiri. Per sort al final l'hotel estava just a fora de la zona chunguera, però per sopar a aquella hora no va quedar més remei que fer un kebab i vaig acabar assegut en una taula amb vistes a la benzinera.
Hi havia una colla d'adolescents que suposo que es dedicaven a tirar-se la canya, amb la peculiaritat de que això consistia en dues noies cridant, donant bufetades i empentant sistemàticament a tres nois. Per alguna raó que tampoc entenc es veu que això tenia més gràcia si es feia entre els sortidors de la benzina sense plom.
La cosa només es va posar interessant quan un borratxo assegut en un bar del costat de la benzinera va decidir que els crits de les payes li tocaven els ous i els hi va llençar una ampolla de cervesa, què (llàstima) només va fer terrabastall.
El normal en aquests casos és captar el missatge i marxar, que és el que van intentar fer els nois, però les chatis van decidir que era millor treures el cinturó i anar a pegar al borratxo. Bé, de fet era més aviat un “me'n vaig corrents cap al borratxo i insultant-lo però vaig mirant cap enrere i prou lenta com per que el meu churri em pugi atrapar i tirar cap enrere abans no arribo on està el borratxo llençant ampolles cual discòbol de Miró”.
La qüestió és que vaig deixar de mirar la peli chunga de l'Steven Seagal per mirar-me el show de la benzinera i comentar l'espectacle amb els mallorquins de la taula del costat, que havien deixat la seva conversa sobre si es pitjor que el teu fill et digui que és gay o que et digui que és del Madrid, per dedicar-se també al comentari del tir d'ampolla.
Mentrestant, algú jugava al tetris amb el seu kebab.

.