dissabte, d’agost 16, 2008

Da TapRap (follow your dreams, that's what I do, read that book, is good for you, tap tap tap tapatap tap tap)

Els pidolaires del metro de Londres són força curiosos. El cas més habitual és que et trobis un drogodependent/a de 25 anys que n'aparenta 26 i que tot i tenir el mono i mig quilo de ronya a sobre (300 grams només a les dents) et demana cèntims amb una educació impecable. La qual cosa em recorda que he de fer un petit apunt:
.
Ciutadans de Barcelona, un cop més retornant de Londres he comprovat la pèrdua dels valors morals i la bona conducta de la nostra ciutat comtal. No, no m'estic referint a les parides torracollons del pijucivisme d'en Joan Clos Van Damme. M'estic referint a la gent que es planta davant la porta del metro i no et deixa sortir i, molt especialment, a qui et demana una adreça i quan l'ajudes no et diu ni “siusplau” ni “gracies” ni re de re. Barna no fa fàstic, però hi ha molta gent que sí (Joan Clos inclòs, jur, jur, jur).
.
A la Picadilly line en teníem un de molt especial though. En Tap Rap. El filosof raperu i claquetjeru (o és claquejista?). Definitivament un professional al marge de la resta, res d'acordió ni guitarra, en TapRap et rapeja al metro mentre marca el ritme amb les seves sabates de claqué. Anda que no mola ni na neng.
La setmana passada el vaig veure, però per desgràcia vaig entrar al vagó quan ell havia acabat el show i es canviava de compartiment. El vaig descobrir fa molt temps i vaig poder disfrutar de tres o quatre de les seves sessions. A més puc dir amb orgull que el vaig veure passejant pel barri, o sigui que a sobre es una glòria local.
Doncs això, en TapRap entra al vagó, fa una breu presentació i llavors comença a marcar el ritme amb els peus i a rapejar. El millor és que va improvisant, de fet el primer cop que el vaig sentir en realitat estava demanant perdó per no estar gaire inspirat, i va cantant sobre que has de lluitar per aconseguir el que vols i que no has de deixar que ningú et desanimi i tal i pasqual. Sovint al acabar el show torna a repetir unes frases inspiradores i si tens sort fins i tot ensenya els llibres que s'està llegint i que recomana.
Per acabar de ser original, en comptes de passar el barret passa la bamba. Sempre va amb una motxilleta que suposo que és on tragina les sabates de claqué i els llibres inspiradors, quan es posa a treballar deu guardar una de les bambes a la cartera i l'altre se la queda a la mà i és el que passa perquè li posis els calers. He de dir que sempre duia el calçat molt net, que aquest payo no viu només del que guanya al metro, de fet es més aviat com si simplement aprofités els seus viatges per fer una mica de calers extres i compartir la seva saviesa. Clack, clack, tapatap yow bro!

6 comentaris:

Roi ha dit...

Sembla un personatge molt entranyable aquest senyor. De ben segur que no demana 50 cèntims que li falten pel bitllet de tren cap a Manresa...quin deu ser l'equivalent de Manresa a Londres?...I ask myself...

defak ha dit...

A la meva línia tenim un acordionista romanès també moooolt creatiu.... sigh...

Flanagan ha dit...

Bé, senyor senyor... el payo en tenia trenta pocs com a màxim i anava vestit una mica en plan encara vaig al cole i la mare em fa l'esmorzar.
L'equivalent de Manresa seria una cabina telefònica i et demanen 15p per fer una trucadeta.

Res no supera a un gitano amb teclat i una cabra que puja escales. Ja no se'n veuen ni a les rambles d'aquests...

Kostas ha dit...

Dins el metro de Paris hi ha un munt d'indigents molt tranquils (hi ha excepcions clar) que no donen la tabarra a ningú, van amb les seves pertinences a sobre i ja està.
Salut

Montse ha dit...

A Washington D.C., pels voltants de Nadal, els beggars et demanaven molt educadament "some spare change". Si no els deies res o els deies que no en tenies, et contestaven: "Have a very merry Christmas". Igual que aquí.

El "beggar" més sorprenent, però, me'l vaig trobar la setmana passada de camí a Granollers amb la RENFE: repartia paperets dient que era un mestre de primària a les llistes d'ensenyament, que encara no l'havien cridat i que "mi esposa y yo tenemos un bebé de 7 meses".

Red Pèrill ha dit...

Tio tio tio.... filma'l!