Quien roba a un ladrón, cién años de perdón (lladre x 3 = 300 anys?)

En Peter Chan és més anglès que el bed & breakfast, però com que té cara de chino la gent el pren pel que no és. Això, sumat al fet que sempre va arrossegant una Nikon D2x, que és una càmera dissenyada per passar desapercebuda si la poses entre dos volums de l'enciclopèdia catalana, fa que tots els carteristes del metro de Barcelona el prenguin per un turista japo folrat de pasta. El que passa és que els carteristes cometen un error de càlcul al ignorar l'amic que va amb ell i que té una paciència limitada i una mala hòstia justificada.
Jo ja li repetia que un veterà de l'N29 no ha de patir per res a Barna, que aquí no s'ha de preocupar massa per atracaments amb arma blanca ni pallisses per hobby, però que havia de vigilar amb els pispes. Però ell només feia que respondre “I beg you pardon? Would you like a lovely jovely yummy-yummy cup of tea?”.
El primer cop que ens va passar vam entrar al metro i quan la Gnat i jo vam trobar lloc em vaig adonar que en Peter s'havia quedat enrere, concretament enredat enmig de quatre turistes. A primera vista semblaven això, quatre turistes amb les seves gorres cutres i tot, però el que fallava una mica és que al vagó hi havia lloc de sobres i ells estaven tot al voltant d'en Peter com si tot estes petat i no es poguessin moure.
La meva avia considera que tots els turistes són una mena de disminuïts psíquics perquè diu que no saben parlar i mengen coses rares, però aquells quatre eren massa llestos i em sembla que ja sabien que al metro hi havia lloc de sobres. De manera que li vaig dir a en Peter que perquè no venia amb nosaltres i deixava als seus amics, a la qual cosa ell va respondre amb una mirada en plan “no es que no vulgui venir amb tu, però per fer-ho hauria de destorbar a aquesta bona gent que tinc al voltant i per res del món els voldria molestar”, a la qual cosa jo vaig respondre “Capullu, t'estan intentant robar” i llavors va venir.
A la següent parada la colla dels quatre va desaparèixer i llavors una senyora asseguda al meu costat ens va començar a dir que sí que teníem raó, que ella havia vist com li intentaven ficar la mà a la butxaca, i nosaltres ens vam quedar pensant en què cabrons que eren ells i que malparida la senyora que ho havia vist tot i havia callat com una puta i a sobre després volia conversa.
És que el país està molt malament. No perquè passin coses, sinó perquè passen i la penya només s'ho mira. Clar, que potser per això passen. Gent, una mica més de per favor, siusplau, que la roba no es renta sola.
Al dia següent vam tornar a agafar el metro i al entrar al vagó vaig veure com en Peter tornava a quedar-se enrere rodejat per tres senyores, somrient i cedint el pas mentre elles li deien que no home, no, passa tu primer que sinó no et podem robar. Després ja li vaig explicar que no és que tingui mala sort, simplement que amb la seva cara i la seva enciclopèdia els carteristes es posen palotes. És com si en Brad Pit és presentés al Salvation, que també tothom li intentaria fotre mà al paquet.
El que passa és que el primer cop m'ho vaig prendre com una curiositat que no m'havia passat mai, el segon cop en canvi em va tocar força els ous. Primer perquè les payes no ho estaven intentant, ho estaven fent, que anaven molt per feina; segona perquè fa temps vaig veure un vídeo dels mossos per la tele on explicaven exactament el que aquestes payes estaven fent (moraletja: quan es tanquen les portes del metro les chatis es queden a fora i ja tenen la teva cartera); tercera perquè li estaven fent a un col·lega meu i llavors tinc menys paciència que si ho aguanto jo sol (tocada d'ous amb folre) i quarta perquè a sobre en Peter arrossega càmeres, i amb l'equip fotogràfic em passa igual que amb les bicis, que són com coses del gremi i chorissar-les o maltractar-les s'equipara a pegar una criatura o coses així (tothom té les seves manies... amb folre i manilles).
De manera que vaig passar de dir-li res a en Peter, em vaig abraonar directament cap a les payes bramant insults varis, no gaire originals però escaients, vaig empènyer les senyoretes enfora i vaig fer passar en Peter cap endins, que em mirava flipant i preguntant-se si tot l'enrenou venia perquè ens haviem saltat l'hora del te. Llavors les chorisses van passar a fer el paper de sorpreses des de l'andana, preguntant-me que que passava i fent-se les longuis i jo mentrestant aguantant les portes que es tancaven i cridant “Que què passa!? Vine aquí que t'ho explico!”. Segurament hauria d'haver baixat, arreplegar les payes i cridar a la poli, però es que estava massa ocupat insultant com per pensar en gaire més.
No m'estranya que a les forces especials es posi tant d'enfasis en el factor sorpresa, realment funciona. El que passa és que va funcionar més amb els passatgers del tren que amb les carteristes. Al donar-me la volta em vaig adonar de la que havia muntat: la gent havia fugit deixant tres metres lliures al meu voltant i tothom em mirava expectant a veure que era el següent que feia, incloses quatre pobres noies que s'abraçaven i cridaven i em miraven aterrades perquè acabaven de descobrir que al seu vagó hi havia un tronat que assaltava dones. Gairebé se m'escapa un somriure, però vaig pensar que potser era millor no potenciar la meva imatge de psicòpata alterat.
Curiositats de la vida, un dels passatgers, per fer-se amic meu i que no li arranquès el cap ni res, em va indicar amablement que m'havien caigut les ulleres de sol. Però no eren meves, tampoc d'en Peter ni de la Gnat, ni de cap altre passatger... Ei! Li haviem pispat les lupes a una xorissa!

.

Més o menys al minut 0:25 és quan van haver d'improvisar una mica la tècnica perquè era jo qui aguantava les portes obertes.