La Deessa del Temple del Metall

Avui he anat al temple del metal, a.k.a. el The World’s End de Camden, un pub on els diumenges al vespre tenen a una banda tocant temes clàssic del heavy. Abans la banda estava composta per antics guitarristes de bandes rotllo Judas Priest i similars, uns tios que dominaven tant que mantenien discusions sobre futbol amb el públic al mateix temps que feien un solo de guitarra. Ho tocaven tot tant perfecte que hagués estat impossible trobar la diferència amb una grabació original a no ser pel vocalista, un payo que tenia pinta de camioner alcohòlic jubilat i que definitivament no tenia la veu al nivell dels músics. Però un bon dia van cambiar la banda, suposem que perquè el cantant finalment debia dinyar-la, que ja era un miracle que s’aguantés dret i encara més que pogués agafar el micro. La nova banda tampoc està gens malament i, tot i que no arriben a ser tant perfectes com els antecessors, mantenen el nivell alt. Per compensar, el nou cantant és molt més competent i té un accent cocny de la hòstia que el fa molt pintoresc, tot i que es flipa una mica i li agrada passejar-se pel pub cantant des del seu microfon innalàmbric. Per exemple, avui ha pujat al pis de dalt i s’ha posat a cantar arrepenjant la cama a la barana i quan s’ha acabat la canço han hagut d’ajudar-lo a alliberar la bota que se li havia quedat encallada entre dos barrots.
Però l’important de la vetllada no ha estat el concert, sinó La Deessa del Temple del Metall. O millor dit La DEESSA del Temple del Metall. Bé, de fet d’entrada l’hem batejat com a morbo-woman, però de seguida hem decidit divinitzar-la.
No se si heu vist "Gia", és una peli protagoitzada per la Angelina Jolie i basada en la vida de Gia Carangi, una model de finals dels setanta. Doncs bé, la Deessa del Temple del Metall no només recordava a la Gia sinó que ha més tenia un lleuger aire oriental, portava una franja fosca als ulls en plan Daryl Hannah fent de Pris a Blade Runner i portava els braços amb malles reixades rotllo pubilla chunga. Amb la diferència que les pubilles del meu poble no eren així en absolut.
En definitiva, que mentres la Deessa ha estat per allà hem passat olimpicament de la banda i el cantant que s’anava passejant i ens hem dedicat a admirar-la i, tot i que en Bakerin i en Jopelines ho negaran rotundament, la Deessa m’ha tornat la mirada uns quants cops. Vamos, pero fijo, fijo. I que és el que he fet jo? Evidentment res.
Ja d’entrada sóc incapaç de mantenir una conversa amb una paya que no conec de res. Trist but ciert. Si en Fénix del A-Team hagués estat allà no només s’hagués lligat a la paya sinó que hagués aconseguit que li deixes el seu cotxe per fer alguna missió. Però jo no sóc en Fenix i si a sobre la paya és una deessa del metall no hi ha res a pelar. Vull dir que si hi vaig i li dic “Hello” i ella em respon “Hello” i llavors jo començo a dir “Eeeee... hummmm... d'aixooo... (que bona que estàs, que bona que estàs)... hummmm... uuuuuh... (quebonaqueestàs-quebonaqueestàs-quebonaqueestàs-quebonaqueestàs)...” doncs no anirem en lloc i d’acoseguir el cotxe ni parlar-ne. Que mierda es vivir.
He de dir en la meva defensa que la paya era tant mega atractiva en tots els sentits que imposava molt. No només a mi. Era evident que per allà on ella es passejava s’estenia una epidèmia de torticulis la mar de curiosa, però ningú tenia collons de dir-li res. I quan un cosí-germà d’en Metalboy ha decidit provar sort ha estat tota l’estona parlant a un metre d’ella, amb por d’apropar-se més.
En definitiva, que quan la paya ha decidit marxar tots ens hem quedat més tranquils. Que idiota, ho se. Que mierda es vivir.