divendres, de desembre 25, 2009

Clash of Titans: Don't look at the fava or you will miss all that heavenly glory

21:15 hora zulu. In da haus. In da kitchen concretament. La Fragonetapower porta mig minut assenyalant-me amb una baina de fava, amb la mirada excitada i sorpresa. Em sembla que se suposa que aquest gest ha de provocar alguna mena de revelació transcendental en la meva persona, però de moment l'únic que està aconseguint és preocupar-me força. Per alguna raó la tia no para de mirar-me als ulls amb les pupil·les dilatades i alternativament llença mirades d'estupefacció a la simple, trista i tirant a passada baina verda dels collons. Com que jo em limito a aguantar la cullereta plena de yogurt entre el pot i la meva boca, la paya se m'està posant nerviosa i cada cop em va acostant més la fava i prolongant les mirades inquisidores cap al vegetal. Definitivament s'espera que emeti algun judici sobre la fava, i més val que ho faci ràpid perquè la col·lega no para d'apropar-se i acabar apunyalat per una fava és una mica trist.
La fava. Un vegetal. De color verd. Per fora i també per dins. Si, la fava. La fava. Ui, la fava, és la bomba... he dit que és de color verd? De petit m'agradava menjar-ne de crues, és com típic de Santomera, el poble de la meva àvia, però curiosament cuites no m'agraden gens. És de les poques coses que no m'agraden. La fava. Si, definitivament la puta fava és de color verd.
Molt bé Flanagan, ho li dius alguna cosa o li fots una hòstia i surts corrents, però és això o esperar a que la Fragopows entri definitivament en bean carnage mode. Hauràs de fer servir la eloqüència per poder sortir-ne viu: “Hum... aja... una fava”. I ella “Siiii tiu! Una fava!”, somrient, relaxant-se, abaixant la fava, deixant de treure escuma per la boca.
A vegades la vida és més senzilla del que sembla. I les persones també. No vius amb una assassina tronada. Només amb una inofensiva i bellíssima persona mitjanament tronada que acaba de descobrir que, el que ella es pensava que eren les mongetes verdes més grans del món, en realitat són faves.
De petit hi havia un conte estúpid d'aquells que ens explicaven al cole on una guilla i un cérvol, d'aquells que són sedentaris i viuen en comunitats agrícoles, decidien plantar tomàquets plegats. Llavors la guilla li deia que per repartir-se la collita ella és podia quedar tot el que sortís de terra cap amunt i el cérvol és podia quedar la part de la planta que quedava sota terra. Llavors el cérvol després de la collita pringava cacho i li deia a la guilla que era una mica cabrona i que contractaria al porc senglar, que era advocat mercantil, i li fotria un puru. La guilla li deia que no s'enfadés i que l'any següent ho podien fer a l'inrevés per fer les paus, que ella és quedaria la part de sota terra i el cérvol tot el que sortís a fora. I llavors la guilla proposava de plantar pastanagues. Que caaaabrona.
Doncs la Fragopows podria fer negocis amb la guilla. Si semblen mongetes deuen funcionar com les mongetes, no? O sigui que va desgranar pacientment totes les faves i llavors va agafar les baines i les va posar en una olla a bullir amb patates. Davant la manca de discernir, la virtut d'insistir. Em va preguntar si eren comestibles, i jo li vaig contestar que creia haver sentit que durant la guerra es feia, però que també es bullien garrofes per fer xocolata i em sembla que amb cap de les dues coses et donen estrelles Michelín. Es com a la xina, que durant la Gran Fam la gent menjava sorra, però per alguna raó és una tradició culinària que amb el temps s'ha perdut.
Vaig declinar la invitació i no puc opinar, però la Fragopows semblava prou contenta amb les baines aux pomes de terre. Si és verd té vitamines, no?
.

.

4 comentaris:

Red Pèrill ha dit...

Jo fins als 20 anys o així creia que els ous durs eren els marrons...

PLAS PLAS PLAS gràcies

Flanagan ha dit...

U r a star :D

Marc ha dit...

Tens facebook Flannie?

Flanagan ha dit...

Tengo de to.