dimarts, d’octubre 02, 2007

Bob Marley és viu i canta al meu autobús

Al 29 hi passen coses, sobretot quan és N29, i a vegades no es tracta d'atracaments. A vegades es tracta de borratxos catxondos.
Ja a prop de casa un avi rastafari va entrar a l'autobús i va començar a cantar "No woman no cry", cosa que va provocar que l'adolescent gabatxo i borratxo que seia al meu costat es despertés, somrigués i crides "Ei! Tu ets en Bob Marley!". El yayo rastafari va parar de cantar i va dir "No, sóc el seu cosí" i va seguir cantant fins que a la següent parada va baixar. A la mateixa parada una noia anglesa va pujar i va seure al davant nostre i el gabatxo borratxo va somriure i li va dir "Ei, en Bob Marley estava aquí al costat!" a la qual cosa la noia va contestar, molt coherentment, "Això es impossible". El gabatxo borratxo, sorprès, li va dir "Que sí, que estava cantant!", a la qual cosa la noia li va respondre, molt coherentment, "Això es impossible, en Bob Marley és mort". I llavors va ser quan vaig haver de deixar de fer veure que llegia perquè el gabatxo borratxo es va girar cap a mi i em va dir "Oi que si que es veritat que en Bob Marley estava cantant a l'autobús?"
Davant d'això tenia dues opcions. Dir que no i intentar explicar-li al gabatxo borratxo que era un gabatxo borratxo i que no havia vist a en Bob cantant sinó un payo amb rastes qualsevol perquè EL PUTU BOB MARLEY ÉS MORT SUBNORMAL!!! La qual cosa vaig suposar que seria una tasca llarga i cansina. O bé dir que si i unir-me al gabatxo borratxo en l'intent de convèncer a la noia anglesa de que en bob Marley feia recitals a l'N29, que tal com pintaven les coses semblava mes provable aconseguir això que raonar amb ell. Millor que el gabatxo i jo li menjem l'olla a l'anglesa que no que el gabatxo ens menji l'olla a nosaltres dos, vaig pensar.
De manera que vaig tancar el llibre i li vaig dir "És clar que sí", a la qual cosa la noia va replicar, molt coherentment, "Això es impossible, és mort". En vista de que tot el raonament que el meu company francès etílic era capaç de produir es reduïa a repetir molt emfàticament "Que sí, que sí, que sí!", mentre em dedicava mirades demanant-me ajuda, vaig pensar que s'esperava alguna cosa mes de mi. Bé, si ho hem de fer, fem-ho bé.
Jo: "És clar que sí, si te l'has creuat quan has pujat a l'autobús, el que passa es que no l'has reconegut perquè està molt envellit. Tota una vida de fumar porros i criar polls al cap passa factura saps, però quan cantava era inconfusible. Nomes que haguessis pujat una parada abans l'haguessis escoltat".
Noia: "Però que dius, si és mort".
Jo: "No, no. El que passa es que quan els famosos es fan molt rics i tal acaben una mica farts de la fama i llavors fan veure que es moren i quan passen un parell d'anys es poden passejar pel carrer tranquil·lament sense que ningú els molesti. És com l'Elvis, que també és viu".
Noia: "Que passa, que també estava a l'autobús?".
Jo: "Jo no l'he vist. L'Elvis també hi era?".
Gabatxo borratxo: "No, només en Bob Marley".
Jo: "Només en Bob".
Noia: "És impossible".
Llavors li vam dir que la parella que teníem asseguda al radera feia estona que estaven a l'autobús i que també havien vist a en Bob. Evidentment no van tenir collons de portar-nos la contrària i ens van donar la raó i la noia anglesa, molt coherentment, no es va molestar en dir res més.
I tots vam somriure d'aquella manera que somrius quan decideixes que tot i que t'ho estàs passant molt bé la broma ja no dóna mes de sí. Excepte el gabatxo borratxo, que va somriure d'aquella manera que somrius quan falta molt poc perquè un parell de goril·les vestits de blanc et posin una camisa especial i et connectin un parell d'elèctrodes al cap i et tanquin en una institució pública.

5 comentaris:

miq ha dit...

Un 10! Sí senyor!
Get up, stand up: stand up for your rights!
Jo el cosí del Marley el vaig veure fa molts anys a James St, prop de Covent Garden: tocava i cantava igual que el seu cosí Bob. Potser és el mateix cosí.

Flanagan ha dit...

Potser si :) el 29 passa aprop de Covent Garden i el payo definitivament tenia molts anys.

Roi ha dit...

boníssima la història!
m'encanten aquestes coses que passen a les ciutats...

defak ha dit...

Suposo que, de la mateixa manera que tots els italians deien en els meus temps que eren cosins de l'Eros Ramazzoti per lligar amb les nostres novies, tots els negres amb rastes que canten diuen que són cosins de Bob Marley...

RED PÈRILL ha dit...

El teu blog gramola...