Realment cal que marxi?

Serà perquè porto des de divendres acomiadant-me de gent. Serà perquè sempre m'acomiado en alguna festa i bevem una miqueta i això encara em fa estar més tonto. La qüestió és que ara va de veritat. Avui és el meu últim dia com a londinenc. Fins ara tot havia estat "Sí marxo el 9, però no pateixis que encara ens veurem abans", però ara ja no. Ara és adéu.
Una de les coses que em tocava la pera de viure aquí es que periòdicament t'acomiades d'algú que marxa. La meva sort és que molts eren de Barna, o de Mallorca o València que estan al costat, o de Madriz, on hi vaig cada nadal a veure l'agüela, i els que eren d'altres països... doncs era una pena, però bé, com a mínim eren ells els que marxaven... era culpa seva. Però ara sóc jo qui fa la plantada. Ho sento per tots els pretorians, per tots els fucklanders i associats i per tota la resta.
No és que no vulgui anar a Barcelona, és simplement que no vull marxar de Londres. I ja sé que hi ha molts motius per marxar, i que és el que toca, però em toca els ous. Suposo que a la que porti dos dies menjant botifarra amb pa amb tomàquet se'm passarà, i ja sé que hi han coses que no m'agraden de Londres, però es que ara no soc capaç de recordar-les.
La bona nova és que no tinc cap sensació de pèrdua, no tinc cap dubte de que tornaré a veure tothom i cada racó de ciutat que deixo enrere. Sobretot després de passar-me sis hores sopant, bevent i dient burrades amb el sector dur dels fucklanders i associats.
Marxo tius, aquí us quedeu, a Londres i al meu cor.