La Mataró

- En hghgjsua una d’aquestes?

Un payo, des de la finestra de la seva furgoneta, m’està parlant i ensenyant una cosa que brilla.

- Què?

És de nit i vaig suat perquè estic corrent. Hauria d’estar escalfant en Christopher però per desgràcia no tot és perfecte en aquesta vida. El meu preuat mini-dojo està al costat de l’habitació de l’Adolfo i per tant quan ell va a dormir d’hora no hi puc entrenar. L’alternativa per aquests dies és una cursa d’uns 20 minuts de pujades i baixades a bon ritme i uns altres 20 minuts de flexions, abdominals i cansament vari a la meva habitació. Correr és una activitat que m’aborreix profundament, però cansa i tampoc hi ha més opcions.
He arribat fins al semafor de Finsbury Park i he començat a girar cua quan aquest payo ha tret el cap per la finestra de la fragoneta i m’ha començat a dir coses. No tinc cap ganes d’haber-me de parar, no estic cansat però si trenco el ritme em costarà recuperarlo i em fa molta mandra. En un principi he pensat que el bon home em preguntaria alguna adreça, però no, m’està ensenyant alguna cosa que té a la ma i em passa pel cap que pot ser me la vol vendre. De veritat pensa que algú pot sortir a corre amb la cartera a la butxaca?

- Qué tu també en tens una d’aquestes, oi? … D’ahir… saps o no?

Ahòstias! No, no em vol vendre res. Ahir es va celebrar la marató de Londres i el colega m’està ensenyant la seva medalla-souvenir-de-yo-estuve-allí de la cursa. Li faig un thumbs up i li dedico un somriure que vol dir que “si, home si, com vols que m’ho perdés” i segueixo corrent de tornada a casa.
Em sembla que la gent es pensa que estic més en forma del que estic. O potser es que faig cara de tenir aficions que definitivament no tinc. Si que vaig anar al la marató, però va ser cosa de cinc minuts i no pas a correr.
Resulta que diuemnge es feien les celebracions pel naixement/mort d’en Shakespeare. L’Amparo había llegit no se on que es feia un cercavila amb vestits d’època a prop del Tower Bridge. Quan hi vam arribar vam veure que estava a rebentar i que tothom estava cridant i aplaudint. A mi em va estranyar que la desfilada aixeques tanta expectació però al aproparnos vam veure que es tractava de la marató. No vam esbrinar mai si el cercavila existia o no.
La qüestió és que un cop allà l’Amparo es va girar i em va dir “Tu si te entrenaras un poco la podrias correr no?”. No es que em sorprengui que algu pensi que puc corre maratons. La veritat, qualsevol que s’ho proposi ho pot fer, si no t’importen les hores que et puguis passar corrents. Per exemple, entre d’altres frikades, hi ha un payo que la va correr vestit d’Indiana Jones i arrossegant una bola de pedra gegant i que va creuar la meta a les 8 del matí del dia seguent. Tot és questió de proposar-s’ho.
El que em sorprén molt és que algú és pensi que en puc tenir ganes. Quidicir, aviam, que la cursa aquesta es celebra perquè hi va haber un pringat que va corre 42,195 Km i quan va arribar al final va cridar “Hem guanyat!” i llavors es va morir. No tinc cap ganes de seguir el seu exemple.
Els atenencs es van hostiar amb els perses a la costa de Mataró. Els perses eren un bon grapat però els atenencs els van hostiar tan bon punt van baixar dels vaixells, els van agafar per sorpresa i els hi van fer una cara de mans. Llavors en Carles va dir “Hòstia Josep, quina pallissa que els hi hem fotut, apa, anem a celebrar la victòria al Megatron, però abans envia un SMS a casa dient que hem guanyat.” i en Josep va dir “I que escric al missatge tiu?” i en Carles va respondre “Jo que se tiu, posa Mai n’hi hagut tants que deguessin tant a tant pocs” i en Josep li va conestar “Valens… Hòstia, que m’he quedat sense saldo chaval!” I en Carles li va dir “Doncs jo estic sense bateria nano. Mira, saps que, li direm a en Felip que hi vagi” i llavors va dir “Felip! Felip! Vina aquí nano. Mira, que no tenim saldo al mòbil o sigui que has d’anar al poble a dir que hem guanyat.” I en Felip va protestar “Però és que tinc la Derbi escacharrada tiu” i en Carles li va contestar “Doncs hi vas corrents i ja està, que és molt bo pel cor, apa, tira.” I en Felip va començar a corre i 42 Km després entrava al poble, donava la noticia i és moria. Però segur que va morir amb un cor la mar de sa.
Llavors, 2386 anys després a un payo li va agradar la història aquesta del pringat que corria fins ha morir mentre els altres estaven al Megatrón i va decidir fer una prova Olimpica igual. I des de llavors que hi ha gent que corre la meteixa distància i de tant en tant la segueix dinyant algú (Diumenge, per exemple, un chaval de 22 anys).
Als diaris del dia seguent apareixia un anunci de Flora (els patrocinadors de la cursa). A la foto s’hi veu un corredor esgotat espatarrat al terra i a sobre s’hi pot llegir: Your heart loves you. Even if your feet think you’re an idiot.
Felicitats a tohom que la va correr o que ho va intentar. Pel que fa a Matarons, jo em prenc molt seriosament les opinions dels meus peus.

No, George no, és Jordi

23 d’Abril, el dia que en Cervantes va decidir morir-se. També el dia que Shakespeare va decidir neixer i morir (en anys fiferents, que sino no té gràcia), que en Shak fins i tot feia rimar la vida i la mort. També el dia que Sant Jordi va decidir que tenia balls of steel i se’n va anar a matar un drac i lligar-se a una churri.
Per tant avui és el sant de mon pare. Ell passa de matar dracs però escriu llibres, o sigui que aquest any s´ho passarà pipa firmant dedicatories a cinc o sis llibreries. Jo no escric llibres ni avui és el meu sant, però Sant Jordi també és el patró del poble on visc. Però no és el mateix, ells li diuen Saint George i res de passejar per llibreries ni comprar roses, ells es dediquen a lligar-se la capa de’n Jordi al coll i a passejar pels pubs i comprar pintes i cridar coses.

Feu el que feu avui, feliç Sant Jordi nois i noies.

McMac

Primer vaig descobrir en Connor McLeod. El que deia: “Em dic Connor McLeod, del clan dels McLeod” i que no se per que coi havia d’especificar que era del clan McLeod. De la mateixa manera que tampoc cal dir “Mig Kilo de patates, 500 grams concretament”, perquè assumeixes que la gent sap fer operacions diga-li matemàtiques diga-li lògiques. Vull dir que està clar que no era de ca els Moragues de tota la vida, perquè llavors es diria Connor Moragues, no?
Després vaig coneixer en McClau. Era el conserje del pavelló municipal del meu poble però no era inmortal, era alcohòlic. En McClau era l’encarregat de fer-nos fora del pavelló cada cop que ens hi colavem per jugar a futbol i, com que era conserje i suposavem que la seva feina era obrir i tancar portes, nosaltres li deiem McClau per tocar-li la pera.
I ara hi ha en Duncan McLeod, del clan dels McLeod. Germà d’en Tommy i la Karen i última incorporació a Can Fuckland. Que jo sàpiga ja només hi queda un McLeod a les antípodes, el germà gran. En Tommy me n’ha explicat històries de consum i tràfic d’estupefaetnts, escopetes retallades, bars destrossats a base de batalles campals i una mica de boxa professional, però insisteix en que en el fons és un bon payo. No seré jo qui ho posi en dubte, però a mi ja m'està bé que segueixí a l’altra banda del món, que amb tres Macs ja fem.

Les lliçons del mini-dojo

A vegades m’aborreixo i faig coses de les quals m’hauria d’avergonyir, però no ho aconsegueixo i ho acabo publicant. És hora de presentar la primera (i possiblement única) “Lliçó del mini-dojo”:

“Defensa contra Nihon Nukite” (o “com fer una defensa capulla davant d’un atac gilipolles”).

Tori (capullu): Flanagan, Uke (gilipolles): Bakerin.

Defensa perfectament aplicada.

Defensa mal aplicada.

Defensa molt mal aplicada.

Welsh Dragon Sausages

Noticia curiosa al diari, que per variar no parla ni d’assassinats, ni violacions, ni de que cap polític que va de putes.
Una companyia ha estat amenaçada amb ser sancionada perquè l’etiquetatje de les seves famoses “Welsh Dragon Sausages” no especifica prou bé que no estan fetes amb carn de drac.
Com es diu en el mateix article, que et pots esperar en un pais on les bosses d’avellanes porten una advertència on hi diu “contains nutts” i a les ampolles de llet hi pots llegir “contains milk”.
Més info aquí. Bon profit.

The thin red line

Sóc un malalt pèssim. Per sort no acostumo a agafar mals i quan ho faig em recupero ràpid, però suposo que aquesta és la raó per la qual no em cuido gaire les malalties.
La setmana pàssada vaig agafar un encostipat clàssics dels meus, que venen quan comença a fer calor i jo decideixo que ja és estiu i dormo amb el cul al aire i el cul se’m queda fred. El diumenge, ignorant el mal de coll vaig decidir anar a fer unes foticos des dels ponts del Tamesis. Però resulta que a sobre del riu sempre fa un vent important, de fet la foto em va sortir una mica moguda perquè el meu trípode es força senzill i el vent sacsejava la càmera i tot. Vaig decidir deixar-ho per un altre dia i tornar cap a casa, però ja era massa tard. Tinc les angines de festa major.
Però com que sóc un malalt pèssim no recordava si quan tens angines es suposa que t’has de medicar o simplement esperar a que es curin, de manera que he hagut de trucaral meu colega farmacèutic d’Ipswitch. M’ha dit que mentre no tingués febre, dues pedres, i si en tenia, llavors antibiotics.
Val, però sóc un malalt pèssim. No és que no tingui termómetre, de fet en tinc varis, però tots són de laboratori fotogràfic. De fet tenen certs avantatges, el principal és que són tant llargs que puc mirar la temperatura sense haber de treure l’aparell de l’aixella. Però també defectes. Als termòmetres per persones hi ha una línia vermella que marca on comença la “febre”. Però als de fotografia no i resulta que jo no tinc ni idea de a quin número acostuma a estar la línea aquesta, de manera que he hagut de tirar de la Wikipèdia.
37ºC és la línia i per tant no tinc febre i no calen antibiotics. No te acostarás sin saber una cosa más. Però de totes maneres si que te acostarás amb un mal de coll de collons.