Gràcies a una vella amiga m'he assabentat que un antic company d'escola (EGB + ESO ES QUESO + BATXILLERAT) protagonitza unes historietes al youtube. Son uns curts catxondos, sobretot quan al que fa de prota jo el recordo amb grenyes fins a la cintura i samarreta de Pantera... Com dirien a València: a fer la mà.
Dilluns va ser el meu últim dia com a pretorià. Tres anys durant els quals he aprés molt sobre la condició humana...
Jo: Eat in or take away? Client: Yes. Jo: ¿?
Client: Aquest sandwitch està molt dolent, és increible, estic indignat!!
Jo: Vale, espera que ara crido al manager, que si de cas li expliques a ell aquesta història i també com és que t'has menjat tot l'entrepa si estava tant dolent. (El manager es disculpa i li dona un altre entrepa)
Manager: Necessito que netegis això. Jo: Ja ho he fet, ho faig cada dia. Manager: Eh... però avui amb aigua calenta i sabó, que toca deep clean. Jo: (20 minuts després, sense haver fet res) Ja està, que et sembla? Manager: Molt millor, gràcies.
Jo: No es mereixen.
Jo: Vols una bossa? Client: No gràcies, bé, millor si, o millor no.. en tens una de paper? Bé, és igual, save the trees. Jo: (Si et pregunto quin és el teu color preferit m'ho expliques amb un power point...)
Client: Teniu alguna cosa per menjar?
Jo: No, la botiga es diu Pret a Manger perquè venem recanvis per monopatins, però si dones una ullada als frigorifics i prestatges amb entrepants, pastes, pastissos, yogurts, patates fregides y xocolatines davant dels quals has passat al entrar, potser trobes alguna cosa.
Jo: (Veient que hi ha cua i per intentar accelerar el servei) Hi ha algú a la cua que vulgui cafès o tes? Algú per cafès? (ningú diu res, me'n vaig cap a la caixa per atendre al primer client) En que el puc ajudar? Client: Un cafè amb llet. Jo: ¿?
Client: Teniu alguna cosa sense mahonesa? Jo: Humm... croissants? Client: Algun entrepa? Jo: Bé, un cop vaig escoltar la història d'un payo que deia que n'havia vist un, però segurament es tracta d'un mite estúpid.
I això és un video que no té res a veure però que és super emocionant:
Per celebrar el segon aniversari de la meva operació cutre salsitxera, he rescatat la carta que vaig enviar a amics i coneguts després de la intervenció. Hi ha forçes insults i tal, però es que estava una mica molest amb certes drogodependents i retardats mentals amb els quals vaig haver de tractar.
Què passa família!! Ja tinc cul nou!!! La operació va anar de meravella, no va durar més de 20 minuts en total. El cirurgià, a part de bon metge, és un tio de puta mare, per contra la anestesista era subnormal. La filla de puta em va haver de punxar i remenar tres vegades per posar-me la sonda al canell i un infermer capullo em va preguntar “si m’havia deixat venes a casa” per fer la brometa. Jo li vaig explicar que, doncs home, sóc donant de plaquetes (que entre altres coses significa que tens unes venes de puta mare) i va el subnormal i em diu que les venes que punxen per extreure sang són unes altres. No te jode cabrón, si et sembla a l’alçada del colze les tinc de puta mare i després se’m tornen primes no? Els cabrons no admeten mai quan són uns cutres, els metges i tal vull dir. Per més inri la anestesista drogata em va enxufar un tranquil·litzant sense evisar, estupefaent que prèviament jo li havia dit que ni necessitava ni volia. Yonkis professionals de la hòstia. Per sort em va anestesiar bé, provant unes quantes vegades per putejar amb el seu pols de merda, aixó sí, però almenys no em va deixar paralític, la qual cosa s’agraeix. Gràcies yonki! El cirurgià, l’amic Isidro, molt bé. És clavadet, clavadet al Carles Flavià (un humorista català, pels que no el conegueu) tant físicament com en la manera de parlar. Durant la operació vam estar parlant i fent conya, vaja que molt bé. Al acabar em va ensenyar el quist cabró, molt maco, no molt gran però vaja, tampoc petit. Jo li vaig demanar si tenia un mirall per a veure’m el forat i ell va i em respon “Nen, que això no és una perruqueria!”, molt catxondo el Flavià. Al final m’en vaig anar cap a l’habitació en plan Rambo, sense sentir-me les cames (que per cert Bakerin, és una sensació de merda, tu que tenies curiositat). La veritat és que tampoc et sents els collonets i això encara mola menys, i és que la anestèsia d’aquests és com la del dentista però a lo bèstia. Va ser al final quan li vaig preguntar a la yonki si m’havia donat el tranquil·litzant o no i ella em va dir que sí però que amb tot el que havia parlat molt efecte no m’hauria fet. Ai japuta, que em volies callat! Yonki, yonki!! I et tremola el pols, cabrona!! Pren-te tu els tranquil·litzants a veure si l’endevines a la primera! Truja!! Després a l’habitació va venir la infermera, yonki també, i em va enxufar un nolotil. Jo li vaig dir que no em feia mal i que no el necessitava però la tia em va dir que si no després em faria molt mal i no podrien parar el dolor. Jo em vaig preguntar, què passa si et prens el calmant quan ja et fa mal no actua o que? Però bé, veient els resultats obtinguts amb la yonki nº1 sobre el meu poder de decisió respecte als fluids de les meves venes, no vaig discutir més. A més se’m va passar pel cap que potser, potser per una circunstància rara d’aquelles rares de veritat, la yonki nº2 sabia el que es deia. Pos no. I quan van arribar dues infermeres més amb els seus respectius nolotils (que últimament deuen estar de saldo qual reduce to clear al Tesco) va resultar que no eren yonkis i entenien la equació: [no em fa mal = no necessito calmants, gràcies, els pots donar a les yonkis]. Finalment, després de passar-me 24 hores amb una bata que s’obre pel darrera i et deixa el cul a l’aire, el meu col·lega Flavià va venir per canviar-me les benes i enviar-me a casa. Les bones noticies són que tot ha sortit tan de guays que potser en 20 dies ja està tot resolt i a més la cosa està resultant molt menys molesta del que em pensava. Puc seure, encara que amb cura, sempre que sigui una cadira dura, que si no m’enfonso i llavors si que em recolzo a la ferida (ja us vaig dir que era el còccix, còccix no cul!). Quan camino sí que semblo una mica Mazinger Z, però bé, no em puc queixar. Pos eso, així estem. Próximo episodio en tu casa.
Doncs resulta que fa cosa de tres setmanes Deu se’m va apareixer i em va dir “Fill meu, ja és hora de que tornis a la terra del pa amb tomaquet, i et diré més, el 9 d’octubre hi ha un vol molt bé de preu des de Gatwick, que amb el Gatwick Express t’hi plantes en un plis”. I jo li vaig respondre “Com tu diguis Senyor. I en la teva gràcia i magnimitat infinita, podries pagar el preu del bitllet més les taxes i despeses de tramitació?” i ell em va dir “Nen, que sóc tot poderós, però tonto no”. De manera que vaig haber de tirar de tarjeta.
Per als que no em van creure quan parlava de la bèstia del dimoni, aquí teniu un exemplar de monstrus atomicus hormonatus comú que m’he trobat al lavabo que hi ha davant del mini-dojo. No sé si les dimensions s'aprecien gaire bé, però és GRAN.
Fer una sopa a Anglaterra és fàcil, la regla vindria a ser que qualsevol cosa a la que li posis aigua ja és una sopa. D'aquesta manera et trobes coses com sopa de paella o de rissoto amb bolets, palabrita de niño jesús.
Al gloriós Pret, la meca del menjar organic-handmade-healthy-que-lo-flipas, han venut sopa d'espaguetis a la bolonyesa, d'italian meat balls (aka albondigas con tomate), de chilli con carne (que es la d'italian meat balls però amb un parell de mongetes i mig chile afegits)... i no posaré més exemples perque això no és un blog pornogràfic, encara. De fet, aquestes sopes maravelloses estan fetes per un payo que es suposa que és l'Arguinyano de les sopes angleses (Nick Sandler crec que es deia) però que el julivert en comptes de cuinar-lo el deu esnifar. A algunes botigues hi ha un exemplar d'un llibre seu per promoció. El vaig fullejar i és on vaig descobrir la sopa de paella o, encara més agosarat, la de mariscada. Bàsicament la recepta és que tu cuines una paella o una mariscada i després li fots aigua per sobre i dius que és una sopa. I és que aquesta es la teoria bàsica de la sopa anglesa, alguna cosa comestible amb aigua. Al restaurant d'en Tron, que també és healthy però encara mes pijo i car, durant una setmana van tenir sopa de llenties. Era una sopa normal però el manager, anglès of course, va decidir que no era una sopa, que era massa espessa i que els clients es queixarien. La solució va ser afegir un got d'aigua a cada plat de llenties, the Sandler way chaval. A en Tron li ploraven els ulls, sopa de llenties aigualida i no vulguis saber el preu chato.
Vivia en una casa tronada del nord de Londres on les aranyes em perseguien, les alarmes em despertaven i on dos o tres cops per setmana em pegava amb en Christopher. Per sobreviure feia cafès, per viure feia fotografies i per passar la estona escrivia tonteries. Després vaig tornar a Barna per guanyar-me les garrofes fotografiant a rosses operades, treure'm el carné i seguir escrivint tonteries.
Entrades
